Monthly Archives: gener 2022

Pètal

S’obren les flors de la nit
lluminoses com el nacre,
la lluna és un pètal solt,
compendi dels sís que amen,
que amb els desitjos tot molls
de la terra eleven flama,
i l’aroma que desprèn
entre flors la lluna clara
és de magnòlia i de mel,
que és dels amants la fragància.

Presentació, amb la rapsoda Àngels Reixachs, dels meus 7 llibres de poesia a l’Ateneu de Sant Cugat. 27 de gener de 2022

Tren de camí

Va rabent el tren
entre suaus turons,
va traspassant túnels
com exhalacions.

De cop redueix
i apareix tan bella
l’estació que espera
el seu serè bes.

Grans enfiladisses
de jardins antics,
quan de nou arrenca
fan un adeu viu.

I el tren ja s’aviva
damunt dels raïls,
tresca i s’encoratja
mentre fa camí.

Turments

Hi va haver una sequera
que em vas provocar tu,
sequera de l’amor,
brollament del dolor,
que l’avui també atrapa.
Tots els turments s’ajunten
en nova sotragada,
tots els meus mals havers,
tot el mal i desgràcia.
I la mort soterrada
campa lliure, rabent,
desfeta la mordassa,
i recorre el meu cos,
convuls, trèmul de mort
per l’horror que l’engrapa,
pel dolor que em marfon.

Resistiré

És temps de resistència. Com podré sobreviure,
amb tensió que engrapa, amb dolor que castiga
en la soledat verna, amb els malsons que fiblen
l’arrel de la consciència, la raó enterbolida.
I aquest estat de nervis que punxa, destarota,
aliena del sol, de la bellesa ignota.
Em cargolo en el fang de flagrant injustícia,
de cobdícia ferotge, implacable, assassina.
Sense ni saber com, sé que resistiré,
que per res permetré que em colgui la ignomínia.

Esquerdills

Va passant el temps
en els aspres eixos,
arrossega vidres
que em fereixen tota,
i el cos és un cúmul
de la sang en gotes,
vermelles, obscures,
que en reguers s’escorren.
En la soledat,
sense cap empara,
em raja la sang,
jo dreta, amb por gràvida,
amb dolor tallant,
tement, tremolant
que esquerdills de vidre
tornin en punyals.

Fosca lluna

Absència dels teus ulls blaus
en el matí que es desperta,
del cabell, lluent com riu,
del teu dolor, que batega.

Sever el rostre angular
entre la pena que et trenca,
profund en el temps l’esguard,
inquietud que tentineja.

Descomponc la teva por,
fosca lluna que negreja,
tumult de fondària nua
amb ulls com pedres d’estrella.

També és així com et vull
en un matí que comença,
amb la mà oberta al teu front,
pluja que et guareix la febre.

Sol festejant

Lleuger i suau toca el sol el paisatge,
tot exquisit, amb rajos encisers,
és a l’hivern, amb la lluna al cel, blanca,
tota ella plena, amb el sol resplendent

que va incidint també al cor de les coses,
just com algú que vol ser amanyagat,
i no envaeix, i amb la mà acarona,
només mostrant-nos sentiments de calat.

No pot deixar de venir a seduir-nos,
som amb ell un, el nostre sud gemat,
la meravella de sempre festejar-nos,
sol meu volgut, intens i exuberant.

Lluitar

Jusepe de Ribera

Simplement, no sé on anar,
en la meva soledat,
en la tristor que em curulla,
un ésser dúctil i fràgil,
gladiadora vençuda
arraconada al seu cau,
conscient de la derrota,
però disposada a lluitar
una i altra i altra volta.
Del món no es pot escapar,
no hi ha més lloc on anar.

Ja sabeu quin combat

Artemisia Gentileschi

Amb el cos massacrat, el pensament constret,
traspasso aquestes valls encauada en el tren.
Soc entre un recés dins de la lluita àrdua,
esgotada, deixada, en un clot d’abandó.

Ja sabeu quin combat per mantenir-se al món,
tot ple d’una aparença que no denota esforç.
Si un no està ben falcat t’escombra la marea
dels depredadors orcs, cacics arrasadors.

El seu atac directe al teixit vulnerable
et deixa desolada, però cal tornar alçar-se,
i recuperar el món dins de la raó humana,

no permetre els seus furts que sotraguen i maten
no consentir l’abús, un escàndol sens terme,
plantar cara, guanyar la dignitat, sens treva.