Monthly Archives: gener 2022

Pètal

S’obren les flors de la nit
lluminoses com el nacre,
la lluna és un pètal solt,
compendi dels sís que amen,
que amb els desitjos tot molls
de la terra eleven flama,
i l’aroma que desprèn
entre flors la lluna clara
és de magnòlia i de mel,
que és dels amants la fragància.

Presentació, amb la rapsoda Àngels Reixachs, dels meus 7 llibres de poesia a l’Ateneu de Sant Cugat. 27 de gener de 2022

Tren de camí

Va rabent el tren
entre suaus turons,
va traspassant túnels
com exhalacions.

De cop redueix
i apareix tan bella
l’estació que espera
el seu serè bes.

Grans enfiladisses
de jardins antics,
quan de nou arrenca
fan un adeu viu.

I el tren ja s’aviva
damunt dels raïls,
tresca i s’encoratja
mentre fa camí.

Fosca lluna

Absència dels teus ulls blaus
en el matí que es desperta,
del cabell, lluent com riu,
del teu dolor, que batega.

Sever el rostre angular
entre la pena que et trenca,
profund en el temps l’esguard,
inquietud que tentineja.

Descomponc la teva por,
fosca lluna que negreja,
tumult de fondària nua
amb ulls com pedres d’estrella.

També és així com et vull
en un matí que comença,
amb la mà oberta al teu front,
pluja que et guareix la febre.

Sol festejant

Lleuger i suau toca el sol el paisatge,
tot exquisit, amb rajos encisers,
és a l’hivern, amb la lluna al cel, blanca,
tota ella plena, amb el sol resplendent

que va incidint també al cor de les coses,
just com algú que vol ser amanyagat,
i no envaeix, i amb la mà acarona,
només mostrant-nos sentiments de calat.

No pot deixar de venir a seduir-nos,
som amb ell un, el nostre sud gemat,
la meravella de sempre festejar-nos,
sol meu volgut, intens i exuberant.

Horitzó

Sortia al dia, al paisatge,
tot el món sencer s’obria,
dimensions incomptables
d’aquell món indivisible

que en el tren creuava jo,
qui ara de nou ressorgia
de tants dies isolats,
amb espais que es repetien,

que m’enclotaven la ment
que el viatge descloïa,
que expandia l’esperit,
que em feia respirar endintre.

Una forma de refer-se,
de rebre nova energia,
l’embat de vida diversa,
quina riquesa imprevista.

I tenia un horitzó
dins de la meva consciència,
el d’arribar a la ciutat,
com una aventura o festa.

Joia sinú

Jaspi tallat
com ancestral relíquia
d’un món antic,
mai més ja aconseguible,
joia tan bella
amb tambors cisellats
d’espirals d’or
igual que el temps fa cicles.
Bé del perdut
culte d’una altra era,
seccionat
del temps que ara es cabdella.
Qui és que s’ornava
amb joia tan excelsa
que tinc a mans,
potser amb un tros de cel
d’una benigna
divinitat celeste.
Qui no voldria
que el preservés indemne.

Lluent carícia

Sol que enlluernes la mar
d’una dolçor infinita,
ella joiosa fa ones
per sentir-te ben endintre.
I frueix enamorada
la teva lluent carícia,
que al capvespre es torna roja,
i que ella amb rubor explica
quan ja es fa nit a la lluna,
la seva amorosa amiga.

Mar planetària

M’encativen, mar alada,
les teves onades nítides
que a braces tant he nedat,
la teva aroma de nimfa.
La teva profunditat,
amb pensaments que cavil·len
quin és el sentit, la faç,
de l’univers que gravita.
Del tot atreta tu n’ets,
i a la vibrant llunyania
el rutilant firmament
amb tu es confon i hi intima.
I els planetes que l’habiten
et reconeixen part seva,
de substància persuasible,
molt més que no pas terrena.

Tresor

Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I és just l’hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.