Monthly Archives: febrer 2022

Mar, carícia innata

Torno a ser vora teu, mar,
ara m’assec a sentir-te,
amb les pedres de colors
que he pres de la teva riba.

Les onades se’t fan rulls,
s’esvaloten en cascada
al confrontar-te amb la terra,
que tastes a totes platges.

I fins sembla que et corprenguis,
i és una carícia innata
la que li fas quan la toques
amb la teva escuma blanca.

I la remor esdevé
xiuxiueig, íntima parla
a la terra que perceps,
també als habitants que hi campen.

Mar blau meu

Qui es pot allunyar de tu,
mar blau meu, roses onades
just quan trenquen al confí
i el sol tenyeix i acompanya.

Crestalls fa el vent juganer
que tornen bromera blanca
quan esclaten a la sorra
fent gorgera en escolar-se.

I qui pot deixar el vibrant
del vent que et somou i crespa,
del sol que va enlluentant
el teu tritllejar de festa.

Qui et pot deixar, girar esquena
a l’infinit del teu magma,
que no acull temps, que condensa
la història viva i la humana.

Gavines de l’alta mar

Gavines de l’alta mar,
el vostre pit solca l’aire
quan les ales musculoses
heu desplegat a tot l’ample.

Bateu els corrents, aneu
a contrades oceàniques,
altives davant el torb,
dolces sota el sol que daura.

Sou marineres felices
sempre a l’aguait, amarades
per ones bellugadisses
de la immensa mar salada.

Dintre el vostre entorn salí,
deesses d’un país d’aigua,
quan la lluna vol sortir
us feu terrestres i càlides.

Vol sumptuós

Juguen gavines marines
a empaitar-se per les ones,
mar sedós que les aculls
i complaent les bressoles.

Volen damunt el teu aire
i van planant, aletegen,
i amb les grandioses ales
esvaloten el vent tendre.

I es deixen caure i capbussen,
àgils, mig fent tombarella,
en la teva aigua somiosa,
que tenen per casa seva.

Emplenen tot l’horitzó
d’una formosor que crea
la llibertat més audaç,
vol de sumptuós trajecte.

Anys

Fernand Toussaint

Jorn de febrer,
minsa esperança,
passen els anys
i soc més gran,
desfigurada
de qui jo creia.
Ha de venir
l’hora més cruenta.

Mig febrer

El dia amorf
sense colors
polsim terrós
sobre les coses
arbres d’hivern
branques pelades
la llum somorta
que aplaca l’ànima.
És mig febrer
l’any gira i gira
passen els dies
inadvertits,
hi ha un gris paisatge
sota el cel llòbrec,
els ametllers
no han pas florit.

Turons de Collserola

Sembla que avanci el futur
cap a un horitzó volgut,
lliscant a dintre del tren,
endavant sense entrebanc.

Miro el versàtil paisatge,
tot de bellesa i carícia,
i jo estic encativada
pel senzill fruir del viure.

Que feliços aquests boscos
dels turons de Collserola,
d’estacions entranyables,
de trens polits i llustrosos.

De dins seu veig l’univers
com en un calidoscopi.
Observant-ne la riquesa
em transformo en molt més noble.

Descreient

Ja no entraré
a noves realitats,
el que seria
transformació i mudança.

Com en uns llimbs
la meva vida passa
i no em transcorre
res que sigui essencial.

Anys que esperava
creuar aquesta frontera,
la del no-res
a l’àmbit de l’amor.

I és al contrari,
sols repudi amuntego,
molt més menyspreu,
que en prostra m’ho pren tot.

Sols una mà
que em fos una carícia
transmutaria
el meu ésser tan fosc.

Pot ser que sigui
molt lúcida i que tingui
un seny que em guia
descreient de l’amor.

Llum

Joaquim Sorolla

Quina esplendorosa llum
aquest dia que enlluerna,
encara dins de l’hivern,
després d’aquell fred que gebra.

Quina alegria expectant
de rebre tanta riquesa,
les partícules de sol
són l’energia que em dreça.

Lluminositat

Com un somni entre humitat,
així és avui aquest dia,
del tot grisós i emboirat,
de profunditat tan íntima.
Som més petits i concrets
envoltats per aquesta aura
de cel tapat i proper
-entre sostre i terra, l’aire-.
I al fons, lluminositat
del sol que encara penetra
entre el gruix ennuvolat,
com si del seny fos la petja.