Torno a ser vora teu, mar,
ara m’assec a sentir-te,
amb les pedres de colors
que he pres de la teva riba.
Les onades se’t fan rulls,
s’esvaloten en cascada
al confrontar-te amb la terra,
que tastes a totes platges.
I fins sembla que et corprenguis,
i és una carícia innata
la que li fas quan la toques
amb la teva escuma blanca.
I la remor esdevé
xiuxiueig, íntima parla
a la terra que perceps,
també als habitants que hi campen.