Mar, carícia innata

Torno a ser vora teu, mar,
ara m’assec a sentir-te,
amb les pedres de colors
que he pres de la teva riba.

Les onades se’t fan rulls,
s’esvaloten en cascada
al confrontar-te amb la terra,
que tastes a totes platges.

I fins sembla que et corprenguis,
i és una carícia innata
la que li fas quan la toques
amb la teva escuma blanca.

I la remor esdevé
xiuxiueig, íntima parla
a la terra que perceps,
també als habitants que hi campen.

Manyoc de foc

Soc en la tarda diària
un manyoc de foc que crema,
amb el respir fent de manxa,
el cos, un extrem que resta.
S’atrapen els dolls de llàgrimes
que ni a força els ulls s’aturen.
El meu rostre és de mullena,
el cap, sang que bombolleja.
M’eclipsen vida i torturen.

Mar blau meu

Qui es pot allunyar de tu,
mar blau meu, roses onades
just quan trenquen al confí
i el sol tenyeix i acompanya.

Crestalls fa el vent juganer
que tornen bromera blanca
quan esclaten a la sorra
fent gorgera en escolar-se.

I qui pot deixar el vibrant
del vent que et somou i crespa,
del sol que va enlluentant
el teu tritllejar de festa.

Qui et pot deixar, girar esquena
a l’infinit del teu magma,
que no acull temps, que condensa
la història viva i la humana.

Em planto

Charles Edward Perugini

I com costa eixamplar el pit
quan una urpa te l’engrapa,
ni el sol pot amorosir
la cremor sagnant que raja.

En un cau soc jo, barrat,
no puc alleugerir l’ànima,
mesos ha que m’ha colgat
el pes pesant que m’esclafa.

Però seguiré fins la fi
enfrontant setge, amenaça,
em soscaven fonaments
que jo he d’anar reforçant-me.

Un motor se m’ha engegat,
el de l’angoixa clavada
al cremant centre vital:
la de sostreure’m la casa.

M’han robat, m’han extorquit,
però ara em planto, testa alta,
i aniré fins al confí,
tot i el dolor bategant-me.

Gavines de l’alta mar

Gavines de l’alta mar,
el vostre pit solca l’aire
quan les ales musculoses
heu desplegat a tot l’ample.

Bateu els corrents, aneu
a contrades oceàniques,
altives davant el torb,
dolces sota el sol que daura.

Sou marineres felices
sempre a l’aguait, amarades
per ones bellugadisses
de la immensa mar salada.

Dintre el vostre entorn salí,
deesses d’un país d’aigua,
quan la lluna vol sortir
us feu terrestres i càlides.

Vol sumptuós

Juguen gavines marines
a empaitar-se per les ones,
mar sedós que les aculls
i complaent les bressoles.

Volen damunt el teu aire
i van planant, aletegen,
i amb les grandioses ales
esvaloten el vent tendre.

I es deixen caure i capbussen,
àgils, mig fent tombarella,
en la teva aigua somiosa,
que tenen per casa seva.

Emplenen tot l’horitzó
d’una formosor que crea
la llibertat més audaç,
vol de sumptuós trajecte.

Trascolament

Caravaggio

He de sortir
d’aquest terrible clot,
sentir-me una altra
no enfonsada a la cova
de casa meva,
d’aquest tan amorf poble,
i sobretot
del pou profund on soc.

Tota sencera
m’he trascolat endintre,
un xuclador
tiba el meu magma al fons,
i em ve el fàstic
on l’horror s’hi aviva,
un dolor cec
se’m clava i s’enfony.

La pesantor
damunt els ulls, parpelles,
tot l’entrecella
no es pot desarrugar.
M’ix la mullena
al lacrimal que espera,
en una treva,
que remunti cap dalt.

Sense vertigen

Arquer Buigas

Arran la nit,
la meva solitud,
d’acceptació,
de la que esborro el rictus.

Feixuga soc
davant el precipici
que la foscor
condensa, atapeeix.

No hi vull pas caure,
tan sols miro en silenci,
sense vertigen,
el profundíssim magma,

el que engoleix
en la inerta fondària,
de què em preservo
deixant de creure en l’alba.

Anys

Fernand Toussaint

Jorn de febrer,
minsa esperança,
passen els anys
i soc més gran,
desfigurada
de qui jo creia.
Ha de venir
l’hora més cruenta.

Mig febrer

El dia amorf
sense colors
polsim terrós
sobre les coses
arbres d’hivern
branques pelades
la llum somorta
que aplaca l’ànima.
És mig febrer
l’any gira i gira
passen els dies
inadvertits,
hi ha un gris paisatge
sota el cel llòbrec,
els ametllers
no han pas florit.