Monthly Archives: Març 2022

No-res

Només diré que no-res.
És tot el que em defineix,
amb reduïda esperança.

Abandonada en uns llimbs,
adolorida i prostrada,
no vaig enlloc, sobrevisc.

I se succeeixen dies
sense cap tremp ni alegria,
això sí, tot resistint.

Anhelo una experiència
que em faci rodar amb la terra,
amb consciència de mi.

Inclosa a l’esdevenir,
amb la joventut primera
traspassant-me l’esperit.

Introbable

Et segueixo pressentint
dreta en l’aire de la nit,
sola en la ciutat callada.

Ara que tot se m’ha fos,
que el dolor oneja en una asta
com una antiga bandera

penosa i esparracada,
vaig cap al teu gran amor,
la meva vida introbable.

Mina

Dolor damunt de dolor
i el temps que fuig i s’escola

de la vida que hem somiat,
del paradís enyorat,
del més punyent dels desitjos
d’intensa felicitat.

I una mina antipersona
ha esclatat, amonyonant,
metralla dins les ferides
i el terra bullent de sang.

Paradisos

Pintura del Fayum. Època romana a Egipte. Anys 50 aC

I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,

així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,

inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,

sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.

Brollant

I torna a córrer el dia
amb remorós oratge,
tot olorós de pluja,
i un cel que pot tocar-se,
que pot acariciar-se
amb la mà amant i el llavi.

Un dia on l’amor
ha anat tot desfibrant-se
en aquest contrallum
de revelacions clares,
on soc nuada amb tu,
brollant sense paraules.

Xops

Sola era, i sencera,
felicitat oferta
dels teus invocats llavis,

percudia el batec
punyent de les estrelles
naixents que ens circumdaven

desfilant la tendresa
cabdellàvem els astres
d’un univers inèdit,

amb la pluja mullant-nos.
Xops i xops de carícies,
seguíem despullant-nos.

Desolació

Joost Verhagen

Tot desolació
entorn de tu i de mi,
trencada la juntura.

De temps que es va ensorrar
el vincle que era amar,
el misteri que nua.

Tendresa

Emile Vernon

Tinc por de perdre el somni,
per això no t’escric
a la meva llibreta.

Com tu m’has fet tendresa
anhelant per vessar-se
en el teu fons misteri

d’humana incandescència.

Mar sentida

Ens mostres la teva gorja,
tres rengles de dents actives
gegants, de vell dinosaure
d’un planeta inconcebible.

Un misteri furient
ens brindes, irreductible,
que no sabem desxifrar,
però t’amem més, mar sentida.

Mar fetillera

Davant el teu espectacle
-estralls d’escuma i cloïssa-
s’hi vincla la terra entera
corpresa i embadalida.

Grandiosa mar, fetillera,
quin animal embravit
duus a dintre les entranyes
que vol expressar el neguit
que congria la teva ànima.

Soc aquí al teu voral,
el meu amor escoltant-te
els rugits que vas llançant
del teu cor immens i fràgil.