Monthly Archives: Abril 2022

Sol amarant

El dolç aire embruixant
d’aquesta nova vida,
de sol ja amarant,
de natura exquisida.

Hem passat l’equador
d’aquell fred que calava,
de sol alt i allunyat
que ens girava l’espatlla.

Avui ja s’ha mudat
damunt la nostra terra,
encensant de lluor
planures i carenes.

Fa del món aixopluc
amb els seus rajos tendres,
els que seran saó
a l’estiu d’excel·lència.

Nits torturants

Les nits torturants
formen els meus dies,
horrors retornats
viscuts al passat,
voraços, sagnants,
que de nit reviuen.
Amb mi moriran.
Mentrestant em minen.

Fan del meu present
lloc anorreat,
desistit, cremat,
amb la mort per signe.
Potser neutralitzo
tensions malignes
que poblen el món.
El sentit del viure?

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Sant Jordi palpitant

Engalana tot Sant Jordi
un tenaç vent olorós
que de roses vessa flaire,
i encén un punyent fervor
per aquesta terra amada.

Les parades de les flors
a tocar de les dels llibres,
l’amor aixecant bastides,
la nostra integritat viva,
la civilitat al cor,

a les places catalanes,
als carrers curulls de festa
tots florits de primavera,
tots vessant de ciutadans
compromesos, palpitants.

I pertot lluu la senyera,
plena de greuges i rauxa,
de llibertat en latència,
brots de verd i espigues tendres
envolten les roses càlides.

I al pit s’estrenyen els llibres,
regals que lliura amb passió
aquesta, la nostra pàtria,
en tradicions sobirana,
que cova revolució.

Sant Jordi, roses i llibres

Engalana tot Sant Jordi
un tenaç vent olorós
d’un luxe punyent de roses
que escampa el roig més formós.

Les parades de les flors
a tocar de les dels llibres,
l’amor aixecant bastides,
la civilitat al cor,

a les places catalanes,
als carrers curulls de festa
tots florits de primavera,
tots vessant de ciutadans.

I pertot lluu la senyera,
tota llibertat i rauxa,
brots de verd i espigues tendres
envolten les roses càlides.

I al pit s’estrenyen els llibres,
regals que lliura amb passió
aquesta, la nostra pàtria,
sobirana en tradicions.

Nena perduda

Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el somni
d’una vida millor? On s’arraparà en tu
l’aire dolç que eixamora la roba estesa, penjada
per les mans de la mare, ferides per mossecs
de terror? Sota quina tomba esclaten avui
els crits brutals, els cops que van noquejar-te?
Quina terra esclafa l’esgarrifós odi ara
que com un flagell segueix clavant-te fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llamp vermell no pugui anihilar-te?
Qui, en la teva fragilitat, indefensa i menuda,
vindrà a ensenyar-te l’espai tendre i clar on senzillament
puguis jugar i puguis créixer com una nena petita,
estimada i volguda?

Realitats revoltants

Amedeo Modigliani

Com trontollo de nits,
el patir desfermat
urpant-me al més endins.

Els malsons toquen fons,
el dolor clavat sagna,
m’arrabassen un fill.

La desesperació,
l’horror i la basarda
sotraguen sense fi.

I em desperto cruixint,
el batec a les temples,
tota jo un tremolí.

El cor va desbocat,
els músculs són tesats,
esclafada l’ossada.

És el pes que jo duc,
no el puc distreure amb res,
el porto com mortalla.

Past de maltractaments,
realitats removents
de qui més estimava.

Brots d’abril

Han llucat els arbres
el seu verd suau,
flors en correntia,
nous brots i nous tanys.

La ginesta desa
a dins la poncella,
per florir al maig,
polida i novella.

Tot lluu, tot treu fulla,
tot brosta d’amor
dins de l’harmonia
del regne del sol.

La sentor ja plana
en ventades d’aire
plenes, perfumades
de bombolles d’aigua.

La terra es fa densa
i esponjosa aplega
la desbordant deu
de la vida intensa.

Mar incontenible

Jo soc l’animal que va
caminant pel teu flanc lliure,
empeltada de la força
primigènia de l’origen.

Jo soc l’animal que roda
en la incontenible onada,
entre el rugir omnipotent
del teu impuls rodó d’astre.

Jo soc l’animal que vibra
sota l’estria dels rajos
solars, que van rossolant
per les ones abrandades.

Jo soc l’animal fiblat
pel teu nu, estremidor aire,
que impulsa espurnes vivents
d’energia desbordada.

Veu de mar

El terrabastall del mar,
la veu d’un déu sense treva
parlador a tots els humans
de la dimensió feréstega,
de l’abast il·limitat
de les passions que forcegen
dins el cos, bombejant sang,
fins que la mort l’anivella.