Aquí deixo un tast de la meva obra, teixida amb el fil d'una llengua que abasta un món. Tots els poemes i relats han estat escrits per mi. Els poemes els podeu fer ben vostres, naturalment sense finalitat comercial, sempre que n'esmenteu la meva autoria i me'n feu un comentari. Pel que fa al relats, que naturalment podeu llegir, me'n reservo la propietat exclusiva. Moltes gràcies, amics meus. Carme Cabús
Corria l’aire del món més estrenat entre els arbres, i el meu amor per tu era feroç. Totes dues ho sabíem, terra, mare, i ens manteníem juntes contra tot viure atroç. Coercides sota un únic amo, un monstre cruel, repulsiu, rabiós. Llavors era el temps qui et transpirava, la vida mateixa traspuant de tu. La primavera batia les flors del nostre pati, entrava al menjador a grans batecs de llum. Teníem l’ai al cor, recordes, sempre. Temíem més enllà de la seguretat. Ens unia un front comú contra el desfici, era en joc la nostra integritat. Només el teu bastió va sostenir-me, i no saps com estimava el teu mirar, la teva pell, el teu cos, el pentinar-te, ingènuament, humil en el mirall. Llavors, mare, el meu món començava, i tu eres tota llum, el sol sencer, la penombra on la vida creixia alta, la humitat que s’eixamora al teu recer. Llavors, terra, mare, el meu amor també era físic, i tota jo estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà felicitat que arribi a la teva senzillesa, al teu esclat de llum. Era la teva vida que ocupava tot el meu passat i el meu futur, i el present era tot fet del teu aire, del teu cos fet d’energia, càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre de qui eres, res ha arribat mai a la teva qualitat, mare de terra acolorida, mare densa, i em desespera veure com t’has ensulsiat.
En aquesta joia plena, exuberant, de gerda natura, de sol que ja impacta, resseguim paisatges, estacions alades, cel inabastable camí de ciutat.
És plena floresta, primavera entera, esperit de gesta que ens va penetrant. I bressolen fulles pel galant oratge, entre sol i obaga, d’encís irisat.
Som fadats, corpresos, dalt del tren sedós, de poder percebre el fruir del món, sota l’aura clara, de sentor perlada, d’esclat i d’ufana que compartim tots.
I de fons plovia a bots i a barrals. Dins, l’aire de cova, on hi percudien sagrats rituals, estrenyent els llaços d’una tribu antiga, tot just retrobada,
cor que bategava nocturn, estel·lar. S’elevava en ones, sostingudes, íntimes, el mar que vibrava, mar que ens immergia, tot ell roents notes d’antigor inaudita,
pregonant misteris, els nostres, d’endintre, el ressò interior d’abans de la vida. I llavors sabíem de l’eternitat,
la que ens habitava, la que ens componia, que igual que la mort dúiem inserida, fent cicles d’un tot, en el temps que gira.
El meu defalliment sota el sol que s’escampa, el meu país del sud, i sens poder elevar-me. Així passa el meu temps enfront a atzagaiades, realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.
Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons, sentint-me assetjada també pels meus dolors, que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort. La meva solitud és el meu element,
on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri, em sento part del món, de tothom qui hi habiti. Lentament sura en mi la riquesa que aplego,
la salut que em compon, els grans amors que deso, i bellesa retinc, la que la vida engrana. La meva llibertat de cop torna a emparar-me.