Sobrera

Cassel Baugh

I tocava la música,
però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz
en la seva bellesa,
tota la solitud
aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada
i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món,
dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria
la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat
de totes les conteses
de goig, d’amor trobat,
d’aquella gràcia plena.
La música, com llum,
m’immergia sencera,
la seva dignitat
apuntalant la meva.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Sentit

Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig

que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.

en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits,

si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.

Cor bombejant

Bar Canigó. Gràcia

Aquí, al bar ciutadà,
en un recer intens, tot íntim,
fusta, marbre, vidre clar,
racons per seure i parlar,
d’una animació tan vívida.

Ressonen totes les veus
en l’espai, olor de sidra,
de vermut, cervesa, vins,
borbolls de cava, amistat,
i el ventilador que gira.

Al bell mig d’un barri antic,
com àgora circular,
un cor bombeja, s’activa.
És fàcil trobar l’amor
al seu acollent recinte?

Alzheimer

Fresc a Pompeia. Primavera

Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
 traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador  a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa,
i em desespera veure
com t’has ensulsiat.

Dia ignot

I era el dia ignot,
àmbit desconegut
en la seva potència
de natura i de bosc,
després de dies closos
entre cases i cledes.

Arbres, immensitat,
l’esplendor de la llum,
del cel tot intocat,
del verd immaculat,
forces en equilibri,
intacta llibertat.

I el continent humà
fruint-hi i expandint-s’hi,
amb el seu bategar
d’existir i estimar,
ullprès i emmirallat
al món que era per viure.

Flor de diumenge

Flor de diumenge,
estesos pètals
oberts al sol,
seda a la nit,
d’una poncella
que es gronxa i bressa
tota ella oferta
a un llarg fruir.

Remorós gira
el càlid dia
en mercats, places
per somiar.
I un dinar entre ombra
mentre el vent copsa
delícia porpra,
sensualitat.

Un vespre ingràvid,
jazz iniciàtic
en una estança
on mormolar
paraules dolces
al ritme d’ones
de màgia fonda,
somriures clars.

I la nit càlida
que vetlla i canta
entre els grans astres
de cel enllà.
Flor de diumenge,
pètals sospesos,
colors encesos,
que ha germinat.

Centre

Pot ser
més sensual l’oratge?,
pot ser
més desitjat l’amor?,

i pot
esponjar-se més l’herba,
l’espiga i la rosella,
el bosc i l’horitzó?

No sé
què hi ha més endavant,
sols visc
d’aquest esplèndid centre

on tot
es completa encisat
i la delícia sap
l’arrel de l’encanteri.

Vespre de primavera

Ara ve ja el llarg vespre,
s’harmonitza la vida,
és l’hora del repòs,
de la trobada íntima
entre els que viuen junts
i es miren i s’estimen.

També per qui està sol,
i se sent, i somia.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.