Terra caragirada

Giovanni Bellini

Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.

Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
un home ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.

Li tornaré la passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.

Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.

Enyor

Enyoro la florida de la rosa
estesa dins l’estela de l’estiu
amb el teu cos morè, sempre presagi
de felicitat corrent com un riu.

Enyoro l’habitar aquella vivència
de vida fonda abraçada al teu cos,
amb Europa esperant-nos tota encesa
per conèixer amb nosaltres què és l’amor.

Enyoro les estrelles que venien
a vetllar-nos sota el cel de París,
la tendresa infinita, indescriptible,
carnosa com un fruit del paradís.

Enyoro la Venècia fabulosa,
els canals que ens estenien la mà,
la teva passió commovedora,
el blau de l’aigua que ens va bressolar.

Enyoro les nostres nits vora l’Arno,
el riu fluent que ens va tastar el desig,
la llum de matinada despertant-nos
com si ja mai no hagués de fer-se nit.

I t’enyoro a tu sempre i per sempre,
en el temps desfet sense el teu bategar,
l’absurditat dura com la matèria
ofegant-me allà on no existeix rescat.