Daily Archives: 9 Mai 2022

S’elevava el jazz

I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,

cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,

pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,

la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot, en el temps que gira.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud, i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Delícia

Tanta riquesa i bellesa,
tanta sensibilitat,
amb l’ànima temperada,
es pot fruir, es pot copsar.

Hi ha la saviesa intrínseca
de què és el món, la veritat,
sols ens salva la delícia
de saber rebre i donar.

Nova primavera

Plou lleument
en aquest suau dia,
el gerd verd
s’eleva tes i lliure,
plantes i arbres
allarguen branquillons,
fruits i fulles
dins el seu cor trepiden.

Ha gemat,
la nova primavera,
tot el bosc,
la vegetació,
entre gotes
i polsim d’aigua fresca
es renova,
creix en profusió.

S’enjogassen
els arbres gegantins,
sensuals,
com a l’adolescència,
i dins l’aura
els sorgeix l’alè tendre,
indolent,
d’aigua, firmament, llum.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.