Monthly Archives: Juny 2022

Espantalls

I segueix l’ofensiva sens cap ni centener,
ara ja tot fa riure i fàstic sorneguer.
Tot arriba a l’absurd, com en un  ball d’orats,
diries que és un  siti on tots són pertorbats.
No hi ha interlocutor que tingui faiçó humana,
són esperpèntics, fútils, bubotes desnonades.
I com d’arreplegats, burlescos espantalls,
ni tan sols els vampirs no hi trobarien carn.
Tant hi fa el disbarat, jo iré fins al final.

Miserables

Jo era allà, davant
el setge policial,
que va ferir, nafrar
la gent que s’hi apinyava,
fent un escut humà
per segar aquell ultratge.
Jo era allà davant,
mentre els Mossos, armats,
blindats i cuirassats,
estrebaven, forçant,
fins al darrer company
a cops i arrossegades.
I ells, com seguien ferms,
íntegres, admirables.
Xisclava la impotència,
cada cor s’esqueixava.
Jo era allà vivint
el brutal espectacle
de fer fora de casa
una filla, una mare,
com si fossin rebuig,
una trista deixalla,
elles, que al llarg dels anys
han bastit sens descans
el món que ens acompanya,
que ha fruitat, prosperat,
i al seu si tots nosaltres.
Una mare, una filla,
ungides d’un valor
immens, incalculable,
que han nodrit i peixat
durant més de vint anys
el gran tenidor fart
que la llar arrabassa,
amb un fatu cinisme,
amb tot el seu pes sàdic.
És ell qui executa
aquest crim execrable
qui les deixa al carrer,
totes nues, descalces,
sense escoltar cap prec,
festejant la contalla.
Qui va donar les ordres?,
qui signava als despatxos?,
qui empunyava l’ariet?,
qui les porres i armes?
Mai no s’eixuga el greuge,
el dolor irrevocable,
mai la ferida es tanca,
sagna la cicatriu
de la ganivetada.
Planeja en la consciència
la faç més inhumana,
la vostra violència,
la vilesa i la infàmia.
Qui destrossa els valors
que ens sustenten uns i altres?
Ens reduïu als guanys
que registreu al “deu”,
i a sota hi ha la sang
de la gent que estimbeu.
I així encara voleu
passar per respectables,
avalats per les lleis,
corruptes com vosaltres,
cercant sempre el femer
del poder que borbolla
immundícia, fetor,
on us feu recer a l’ombra.
On és que us rabegeu
que us corrompeu sens treva?
Ja us ha repudiat
tota civilitat,
tot àmbit habitable.
Sou dins d’un inframon,
al clot dels miserables.

Tren de retorn

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Eclipsi

De tant fort
el sol es torna pàl·lid,
corren cases,
es mouen horitzons,
tot s’atura
quan el tren frena i para
i obre portes
a solars estacions.

Recupera
el seu batec, la marxa,
la finestra
acull dimensions,
el seu vidre
és un viu panorama
on el món
transcorre harmoniós.

Fins que arriba
el túnel dins la fosca,
que travessa,
per sota, la ciutat.
Un eclipsi
de sensacions, formes,
on reculen
els mots i el somiar.

Mans besades

Torna el meu horitzó clar,
tot esclatant d’alegria
després del dies tancats,
covant una malaltia.

Com estimo aquest meu viure,
tota lliurada al meu goig,
plena de saba altre cop,
novament serenya i lliure.

Quanta riquesa, amb salut,
i energia concentrada,
com si una dea amatent
me’n lliurés a mans besades.

Sol de juny

Joaquim Sorolla

A les deu del matí,
com crema el sol de juny,
com ve a reconfortar-nos
de dies enfonsats,
com desterra, de sobte,
els nostres jorns més foscos.
Un devessall de goig,
d’esplendor, de riquesa.
Sota el seu doll roent
tota il·lusió es condensa.

Mercat de vell

Al tren torno a ser,
de tornada a casa,
duent les troballes
del mercat de vell,
per ornar la llar
i per disposar-les
damunt dols, desgràcies,
tot l’atuïment.

Diumenge complet,
en convalescència,
fruint la ciutat
de riquesa plena,
jardins, rambles, mar,
cafès i mercats,
tot ho tinc a mans,
soc la dona en festa.

Tipuanes

Feliç i enjoiada
per les tipuanes
que intensament ornen
l’ésser meu de flors,
soc sota els seus arbres
que airosos escampen
les corol·les d’ambre,
papallones d’or.

Lluu el sol, es filtra
per totes les branques,
i entre clarianes
acarona el vent,
i tots els ocells
que en estols voleien
sojornen, festegen
als troncs amatents.

Quants braços no aguanten
les fulloses rames,
pesants i abocades
als jardins gemats.
I una aroma espessa
de nèctar de mel
ve a nodrir la vida
joiosa, al seu ple.

Incitació

Tren que m’incites la llengua
que deso en el meu ésser,
i és el teu viatjar
qui va embastant paraules,

pensaments meus i faules,
i el poema complet,
a versos i a sons nets,
sorgeix com un miracle.

Homenatge

Abram Arkhipov

Tinc la delícia
a la punta dels llavis,
dels dits que escriuen
sota aquest vívid sol.

Tot el sentit
del viure és el diàleg
amb l’absolut,
del meu sensorial cos.

I és tan immens
el flux vital que rebo
que just intento
fer-lo palès, i escric.

Un homenatge
a la vida que sento,
doll de riquesa,
amb els arbres florits.