Monthly Archives: Juliol 2022

Pantà de calor

Dies sota el bat del sol,
amb la seva espessor densa
de calor, xardor, suor,
defalliment que anorrea.

Llarg temps d’immobilitat
en aquest fangueig terrible,
just enclotats i enllotats
sense esma per provar fites.

Malalties fan l’agost,
res es renova, es revifa,
i en el pantà enganxifós
a un se li escapa la vida.

Mar pròdiga

No vull marxar del teu blau,
donadora de la vida,
de tota la immensitat,
mar, que a la riba prodigues.

Em resta la teva llum,
que l’univers irradia,
dins dels meus ulls irisats,
mariners del teu rumb lliure.

Ets la joventut del món,
tota formosor i delícia,
i dins la tarda d’estiu
fas dels éssers gràcia límpida.

Titil·lem al teu somiar
dins de l’aire que respira
sentors d’estrelles, coralls,
de què et fa olor l’aigua viva

I tots els cossos mullats
s’eixamoren amb la brisa
d’encanteri i levitat,
i el sol gaudeix i rutila.

Vatua món!

Avui he vist com el món,
pacífic es va ordenant:
un ja s’ha mort, veig la vídua,
un altre s’ha jubilat,
una altra s’ha fet molt vella
i només em duu tres anys.
Gairebé tots tenim fills,
i ara ells poblen el món.
La majoria són avis,
una alegria major.
Tenim problemes semblants
als dels pares, fent-se grans.
Que poc responsable n’era,
jo, tan inconscient i llega.
Si sé el passat, sé el futur.
Vam ser els joves que rutllàvem,
treballàvem, estimàvem,
volíem viure a tot drap,
lluitàvem sense descans,
a injustícia ens oposàvem.
I ara arriba una altra etapa,
comencem la davallada.
En el camí d’endavant
la gent gran s’ha fet malalta,
o va en cadira de rodes,
o ha perdut del tot el cap,
un que veig va amb unes crosses,
l’altre, ja l’han enterrat.
Quina visió més galdosa
d’on ens hem d’encaminar!

Bastió

Rembrandt

Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.

No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Onada de calor

Berthe Morrisot

Onada de calor, no puc pas restar a casa,
on sobreïx el temps, amb mi estèril, malalta
d’eixorca solitud, d’una mort estancada.
Travesso tot el sol, candent, prest a esclafar-me,
ja no cerco ni l’ombra, m’estalvio unes passes.
Arribo a l’estació feta suor, amarada,
sempre el tren puntual, a dins, més calorada.
Esclat de sol sens pluja estavellant les pedres,
com un rovell roent que veig per la finestra.
He cercat objectius a dintre la cultura,
me’n vaig cap al teatre, així intento salvar-me
de tot el bany maria de casa, del meu pati,
de la buidor que emana, que se m’escola endins.
Com rebull, renoueja, em fa saltar les llàgrimes,
grossíssimes, calentes, que rodolen pesants.
Sí, tinc aquest coratge que desafia el sol,
que no es conforma mai en albergar la mort
que lluita, que remena el temps sencer que ofega,
premut, rotllat en cercle com una soga al coll.

Orquestra de jazz

En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,

fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,

tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,

la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,

transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.

Túnel de nit

Ha declinat el dia.
Passen estacions
soterrades, feixugues,
dins la cova excavada
a sota la ciutat.
Un túnel de murs xops,
de canals rovellades
als intestins obscurs
de ciutat soterrada.

Miraculós nadó

Albert Edelfelt Erik

Ja no sé on és la dona
que també duia un nen
i era esplendent dels dons
de la seva natura.
Tot era futur, somnis,
un llarg trepitjar ferm,
arrel d’amor immens
que en tot em depassava.
No saps com t’estimava,
multiplicada en tu,
i era esperit incòlume
resguandant-te la vida,
suprema, sí, divina,
miraculós nadó.

Volença

William Adolphe Bouguereau

Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.

Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.

Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.

Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.