Onada de calor

Berthe Morrisot

Onada de calor, no puc pas restar a casa,
on sobreïx el temps, amb mi estèril, malalta
d’eixorca solitud, d’una mort estancada.
Travesso tot el sol, candent, prest a esclafar-me,
ja no cerco ni l’ombra, m’estalvio unes passes.
Arribo a l’estació feta suor, amarada,
sempre el tren puntual, a dins, més calorada.
Esclat de sol sens pluja estavellant les pedres,
com un rovell roent que veig per la finestra.
He cercat objectius a dintre la cultura,
me’n vaig cap al teatre, així intento salvar-me
de tot el bany maria de casa, del meu pati,
de la buidor que emana, que se m’escola endins.
Com rebull, renoueja, em fa saltar les llàgrimes,
grossíssimes, calentes, que rodolen pesants.
Sí, tinc aquest coratge que desafia el sol,
que no es conforma mai en albergar la mort
que lluita, que remena el temps sencer que ofega,
premut, rotllat en cercle com una soga al coll.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.