Xocolateries de Petritxol

Xocolata, postres dolces,
ben desfeta en una tassa,
regalimes densa polpa
de melindros i torrades.

Ambrosia dels infants,
berenar de festa sonada,
d’aniversari feliç
i diada assenyalada.

Presa a la plaça festiva
o en trobada ciutadana,
l’ajuntament ens convida
a celebrar la bullanga.

Civilitat, xocolata,
que ens agermanes, polida,
deliciosa, afruitada,
dels plantars de Costa Rica,

i de l’Amèrica immensa,
fruit del cacau, arbre mític
dels maies i dels asteques,
de Quetzalcóatl i els inques.

Xocolata, espessa molsa,
de déus nèctar i delícia,
et tenim a cada casa,
mira si és bella la vida.

Mira com de lluny viatges
de les selves, en estibes,
conreada per mans d’indis,
les sagrades mans indígenes.

Homes que van albirar
en Colom des d’altes cimes
i el van anar a rebre al pla
de les costes ameríndies.

Vas ser l’ofrena ufanosa
dels homes que allí vivien:
la oferien en beuratge
per celebrar que eren lliures.

Xocolata, brou, escorça
de bosc de tròpic endintre,
mantega d’un arbre-déu,
saó del sol i la vida.

Els teus penells són sagrats,
ceptres d’una flor divina,
i et prenem per reforçar
els estrets llaços del viure.

I és al carrer Petritxol,
de la tarda ciutadana,
on prenem nèctar de sol
de la plana americana.

Aquest carrer sempre escampa
la teva olor deliciosa,
i tu vas vessant-te en tasses
de la nostra Barcelona.

Most diví

 

Pàmpol de parra et corona,
oh Bacus, el déu del vi.
jugues amb l’ànima humana
quan el seny s’ha enterbolit.

En una plana bromosa,
d’un cel confós i ennegrit,
voluptuós i amb consciència
convides al most diví.

Dins hi has posat una essència
que és part del teu esperit,
déu del vi i de la riquesa
que alliberes els sentits.

Deixatant-se al teu beuratge
se’n van senderi i trellat,
i llavors l’espècie humana
creu en la felicitat.

Boirós és el teu missatge,
d’un voraviu enganyós:
lleuger fas tornar tot ésser
dins la seva pesantor.

L’home no pot sospesar-se,
ni ell mateix ni el seu entorn;
ja no respon a paraula,
ni a judici ni a raó.

I així, perdut tot albiri,
pres per la teva escalfor,
té cabòries i deliri,
se li entortolliga el món.

I de resultes del caos
comença de veure-hi clar:
In vino veritas, deien
nostres familiars romans.

I s’adona que tot límit
no és res més que condició
que marca per erigir-se
la dea de la raó.

Deixem-la, doncs, reposar,
en les estones de gresca:
que la festa prengui part,
que Bacus mostri l’ensenya!

Platxeriosa, la virtut
amb el vi prest es deslliura;
que la saó del raïm
fermenti en la nostra vida.

Pòsit de l’arrel llatina,
de la grega, de l’etrusca,
tu, vi, ets ofrena divina
que neix dins de la cultura.

Fem-ne, així, cultura, doncs,
i sapiguem escandir-lo;
prenguem de Bacus els dons
i no deixem d’enaltir-lo.

Però, ull viu, que el jocós déu,
vol jugar al gat i a la rata;
no li donem nostre feu:
fem que ell sigui la comparsa.

Els goril·les són arreu

Hi ha un destí per a cada un

que es concatena en tots casos
dreturer, sense capmasos,
i que sempre és merescut.

No sabeu, potser, d’un tràngol
en què un jutge molt sorrut
va rebre, i no pas menut,
d’un gros goril·la un bon tanto?

Aquest jutge, molt barrut,
havia fet tallar el coll
aquell jorn de desconsol
a un presoner abatut.

I feta la baconada
caminava sense pena
aquest magistrat fatxenda
pel carrer i la cantonada.

Però el destí, que res descuida,
es va aparèixer al patilla
amb la forma de goril·la,
i fou tot un sacseig d’upa.

Sense cap mena d’atura
l’animal s’havia escapat
del zoo de la ciutat
amb aquell fogot que apura.

Diu la remor popular
que aquest jocós animal
era del tot virginal:
li calia provatura.

I el jutge bé la rebé,
i que provà deu vegades
el goril·la, amb moltes ganes,
al cul d’aquest baladrer

Perquè de cridar, cridava,
però ningú parà l’orella
als crits d’aquest pocapena,
a qui el destí castigava.

Conclusió. Diu la sentència
ben succinta de la història:
fes el bé a tota porta
i tingues sempre clemència,

que els goril·les són arreu
per restablir la justícia,
i la pena d’estultícia
es multiplica per deu.

L’oasi per estrella

El desert, flama de foc,

s’encén mentre el beduí passa,

alt el tors, esvelt el cos,

com una vara de salze.

 

Molt lentament va fent via

protegit per la gel·laba,

el sol, tentacle del dia,

se li arrapa a cada passa.

 

I les roses del desert

s’escampen a banda i banda

a sota del cel obert.

Dins del blau, espurnes d’ambre.

 

Mil·lenari com el temps,

el desert impertorbable

obre un espai refulgent

de meravellosa aigua.

 

L‘ornen els verds palmerars

que fan senyals amb les palmes

des de lluny als caminants

per guiar les caravanes.

 

L’home guaita l’horitzó,

la parpella mig tancada,

recitant una oració

al seu déu, que l’acompanya.

 

De cop la verdor el sorprèn

allà al lluny, i sent frisança

pel paradís que el corprèn.

El desert és transitable.

 

Humilment fa una pregària

agraït per la fortuna,

la seva ombra s’allargassa

ondulada per la duna.

 

Al llindar del vell desert

la caravana l’espera.

Ara ell la guiarà amb seny

amb l’oasi per estrella.

 

Xemeneia

 

Cor de navegant intrèpid

alçat a la blava mar,

veus a les ribes sirenes

sents el seu cant modulat.

 

Olores els vents, i flaires

altres vaixells encisats

dins la rella marinera,

xarxa blava i ondulant.

 

T’enjogasses amb la brisa,

encetes sons guturals,

i el teu coll pintat d’artista

es balanceja jugant.

 

Duus un barret de pirata

però ets sensible, i dins tens

una ànima dolça i brava

per jugar a fer de guerrer.

 

Blau, groc i verd t’engalanen

sota el cel ample i ardent,

i la pluja desbordada

poleix el teu coll d’ocell.

 

Trencadís de marbre orna

en espiga el teu coll alt,

i ara rius, i ara et gronxes,

i somieges temporal.

 

I veus l’horitzó esplèndid

i no vols tornar al terral,

ni saber que ets xemeneia

d’una torre enmig del camp.

Vaixell ancorat (dedicat a la Torre Jujol)

 

Entreu a un conte de fades

tant minyons com vilatans,

aquí només s’hi conrea

la il·lusió i la llibertat.

 

De la mà d’un arquitecte

mestre en l’art de somiar

entreu en la fantasia

d’un món sencer per jugar.

 

Deixeu-vos endur per l’aire

rialler, dolç, sensorial

de forma rodona i clara,

tant si és bolet, ou com arc.

 

Una casa en una riba

com un vaixell ancorat,

blau de mar, blanc de gavina,

solcant la verdor del prat.

 

Artista del Modernisme,

el mestre Jujol plantà

una torre en harmonia

amb un cel blau d’estiu clar.

 

Una torre per jugar-hi,

per esplaiar-s’hi i crear,

per tenir robes polides,

per fer-hi el millor dinar.

 

 

El sol que entra per la porta

i en finestres clivellat.

Fa olor de càmfora nova,

fa remor d’ona de mar.

 

Cabotes de bolets poblen

la corona del terrat,

i un soldat amic fa guàrdia

cofat amb un elm alçat.

 

Grans ous, prests a esclatar vida

s’assolellen al terrat,

i una au dalt el cel gira

i en vigila el desenllaç.

 

El mantell de la seva ala

fa moure el vent cadenciós;

els bolets esperen pluja

per estirar el gruixut tronc.

 

I com llindes d’una gruta

són les entrades frontals.

A dins només hi ha alegria

que el sol d’or ve a festejar.

 

I s’hi amoroseix el dia,

i fa olor de flors la nit,

perfum d’una vida rica

que tria el temps del fruir.

 

Una creu sempre vigila

els llamps que el cel pot llançar,

una creu grega i antiga

com una vela onejant.

 

Torre aixecada a una llera

d’un temps que tot ho desfà,

tan manyaga i juganera

que ens arriba a fascinar.

 

Sobrevius, galana i fina,

fantasiejant l’esperit.

No has caigut, et mantens viva,

quan tot ha estat destruït.

Malabar d’art

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant. x

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Gaudí, geni creador (Barcelona)

 

 

Gaudí és geni creador

que Catalunya honora,

incomprès i il·luminat,

duu laVerge per penyora.

  

Els seus ulls blaus només veuen

la gran creació de Déu,

la natura harmoniosa

que ha nascut del seu mantell.

 

Fill d’artistes calderers

coneixerà de petit

l’obrador del ferro i coure

i el secret de l’alambí.

 

Riudoms és la seva vila,

on obre els ulls a aquest món

ple de formes sensitives

que espeteguen a ple sol.

 

Creient en l’arquitectura

igual que en el crucifix

estudiarà amb disciplina

tant ciència com esperit.

 

Llavors s’obrirà l’Eixample,

les muralles han caigut,

Barcelona necessita

creadors de grans virtuts.

 

Ja ha après tots els oficis

dins la ciutat murallada:

fuster, forjador, manobre,

vidrier i terrissaire.

 

A una mà la paleta,

a l’altra un llarg llapis gris,

dissenya i estudia

la ciutat del segle XX.

 

El Modernisme despunta,

amb la flora i el vitrall,

Gaudí n’és la gran figura

a l’Europa occidental.

 

Antoni Gaudí, arquitecte,

els teus coneguts i amics

aviat et daran l’esquena

perquè et troben massa ardit.

 

Però il·luminat per Déu,

amb formes florals divines

basteixes a Catalunya

construccions ben exquisides.

 

El missal a la butxaca,

l’amor de Crist dins el cor,

fas en plànols i maquetes

l’església de l’esplendor.

 

La gran Sagrada Família

que enlluerna de pertot

 

i fa viatjar els pobles

per contemplar-la amb fervor.

 

Incrèduls resten els homes

davant bellesa tan gran,

magnificència esculpida,

catedral dels cristians.

 

Alçaràs obres insignes

dels indians ostentació,

els grans prohoms d’aleshores:

Güell, Calvet, Vicens, Batlló.

 

I com a festa darrera

per la ciutat encantada

aixecaràs la Pedrera

al mig del Passeig de Gràcia.

 

Els dracs de la nostra terra,

presents del mediterrani,

coronen la teva empresa,

el teu gran imaginari.

 

El teu ideal, bellesa,

la mesura, el teu bastió,

saviesa i paciència juntes

i el sol, el teu gran pintor.

 

Un set de juny, a la tarda,

un tramvia segarà

la vida i la fantasia

del teu esperit genial.

 

Tot Catalunya ara calla

fita al teu l’enterrament,

en un silenci que abasta

una dimensió imponent.

 

La teva obra resta i s’alça,

català de primer rang,

i arreu el teu nom exalça

respecte reverencial.

 

Ets, Gaudí, de casa nostra,

 l’artista descomunal.