El tigre de Bengala

El pelatge és de foc
irisat pel sol astre,
negre damunt de ros
al punyent de la tarda.

Els ulls són verd lluent
més vius que la maragda,
ungla i músculs potents,
coixinets a les plantes.

Es mou cadenciós
enmig de la sabana,
travessa terra i rius
per nodrir la fillada.

Els petits són peluix,
enjogassats, salvatges,
i els grossos són potents
amos d’un vell nirvana.

És amic del lleó,
rei d’un remot llinatge,
i té somnis antics
de clavar grans urpades.

La sang vermella el tempta
i amb la llengua la raspa,
es mou amb gràcia fina,
corre com una bala.

No t’hi acostis pas gaire,
sigues-li ben poruc:
el tigre de Bengala
menja nens d’un en un.

Fa un gran badall i ensenya
tota la dentadura,
compacte, atapeïda,
l’arma més oportuna.

En la nit de llunassa
els grans fars dels seus ulls
sotgen ramats i estrelles
desant el sol diürn.

L’esquirol

Saltant d’una branca a una altra
llest i viu, amb musell fi,
té orelletes punxegudes
i és un rei damunt d’un pi.

La cua li sembla un ram
amb el que es tapa a l’hivern;
menja llavors i pinyols,
li agrada el sol ixent.

Però on xala de veritat
és escorcollant les pinyes:
hi cerca els pinyonets blancs
i, golafre, menja i trisca.

De vegades estarrufa
el seu pelatge daurat:
és quan el seu cor tremola
de por o inseguretat.

És senzill, feinejador,
no s’està ni un moment quiet,
però us vindrà a fer un petó
si també sou bons amb ell.

La seva forma graciosa,
el seu moure’s de llampec
omple els boscos d’alegria
i posa contents els nens.

Endreçat i decidit,
amb dits sensitius i forts,
treu el cap pel verd dels pins
i trenca pinyons amb goig.

El pi és la seva llar
i hi fa el niu i el rebost.
Dóna-li menjar amb la mà,
t’ho agrairà de tot cor.

És de l’esquirol que et parlo,
animat, rosegador,
que sempre està de festa
i t’hi convida, joiós.

Si te’l trobes pel camí
quan vagis a passejar
serà el deliciós amic
que et vindrà a acompanyar.

El gat

Amb potetes enguantades

d’encoixinat silenciós,

camina delicat i àgil

i escodrinya de per tot.

 

Les orelles punxegudes,

ulls que semblen dos diamants,

es renta i es repentina

com si fos un gran galant.

 

Uns llargs bigotis l’adornen,

cua llarga i cargolant,

la forma d’ombra xinesa

i dents xiques i punxants.

 

La llengua la té rasposa

per llepar-se el pèl suau

viu de nit igual que els tigres

amb qui són cosins germans.

 

Té un món misteriós i frèvol,

un esperit inquietant

que comparteix amb els fèlids,

l’espècie a la qual pertany.

 

A cada pota hi amaga

cinc urpes corbes, flamants,

que quan s’enfada presenta

com vint esmolats tallants.

 

És escalador de mena

i s’enfila als arbres alts,

salta marges i teulades

i fa la vetlla als terrats.

 

Sota la lluna més plena

es troba amb contertulians

que s’expliquen grans conquestes

i on són els caus del ratam.

 

És dolç i salvatge alhora,

molt xamós i amic cordial,

i es refrega per les cames

amb el seu pèl enllustrat.

 

Quan se sent bé ho demostra

roncant de felicitat:

íntim i sensible alhora,

se t’arrambarà extasiat.

 

Molt delicat i finolis,

destre, expert i primmirat,

li fa una gran por l’aigua,

però el peix li agrada la mar.

 

Et diran que té set vides

perquè mai cau de costat,

però no és cert, i et farà veure

la seva fragilitat.

 

Et parlo del gat que miola,

que estarrufa, enravenat,

tot el pèl de l’espinada

si algun perill l’ha sobtat.

 

Per això estima’l sempre

i tingue’n cura amb bondat,

que tenir un gat per amic

és un regal molt preuat.

http://bibliopoemes.blogspot.com.es/search/label/Carme%20Cab%C3%BAs

El tatú o l’armadillo

El tatú porta armadura,
per això es diu també “armadillo”,
però és un ésser sensible
amb cor tendre i espantívol.

Fa forats a sota terra
que esgratinya concentrat;
cerca la humitat intensa
per sentir-se refrescat.

Amb les potetes s’eixuga
el musell, molt llargarut,
s’allisa amb cura el bigoti;
no vol ser gras ni panxut.

És un presumit de mena,
educat i timidot;
té una cua llarga i forta
i viu content i cofoi.

Molt finet, esmerilat,
us olorarà de lluny,
perquè amb el seu bon olfacte
endevina els nens al punt.

El cos l’articula àgil
i l’arrossega trempat;
és un animaló dòcil
si l’estimes de veritat.

Toca-li ben dolçament
la carona, el caparró,
que et farà una llepada
d’amic amb molta dolçor.

L’ós panda gegant

Entre el bosquet de bambú
una figura s’hi mou,
que escura branques i fulles
i que s’amaga quan plou.

Una figura peluda
tacada de negre i blanc:
porta un petit a l’esquena,
que s’hi penja i va menjant.

Amb les orelles rodones,
taques rodones als ulls,
sempre us mira amb confiança
i amb el posat us acull.

Les altes tiges fulloses
agafa per aliment:
en dóna al noi de la mare
que en cruspeix golafrement.

Ve d’un país allunyat:
la Xina dels mandarins;
viu en coves, al costat
de la família i amics.

Les urpes allargassades
les fa servir com a mans:
s’enfila alt dalt dels arbres
per jugar-hi amb les companys.

Mira el cel i veu ocells
que voleien reposats:
els diu adéu amb la mà
i ells contesten encisats.

El seu pèl tan suau d’ós
fa olor de sucre de canya;
sempre el trobareu sedós
si l’acaroneu amb traça.

Corre i fa mil tombarelles
si ha satisfet la gana.
Ja sabeu doncs de qui us parlo:
ho heu endevinat, del panda.

Quan aneu al seu país
saludeu-lo en el meu nom;
serà un amic molt simpàtic
si li oferiu també el cor.

El ratpenat vampir

Amb punxes a les ales,
membrana a tot el llarg,
és negre, i té la cara
com el xic ratpenat.

És gros i vola altíssim,
s’orienta per radar,
se’n va a menjar mangos
a selves tropicals.

Orelles punxegudes,
dents esmolades, grans,
té els bigotis sensibles
i pot creuar oceans.

Estén grandioses ales
com un gran mantell volant
i gira, majestàtic,
damunt petits i grans.

És del vampir que us parlo,
mamífer eixerit,
que vola i dorm als arbres
o en coves arraulit.

Si el veieu, saludeu-lo,
és amic dels nens bons,
si li caieu simpàtic
fins us vetllarà els sons.