Sargantana

Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.

M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.

Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.

Lliure

Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.

1 de gener

El silenci de l’1 de gener,
un tel de boira que s’enganxa,
els llums de Nadal penjant tristament
vella solitud desfilant-se.
La lluna blanca al cel indiferent,
un fred rasant que glaça,
i la rosa d’Any Nou de desitjos i precs
que neix tota esguerrada.

Carnatge

Xiscla la nit
a dintre de les temples,
la mort penetra
sense detura, endins,
arriba al moll
de l’os fent via lenta,
estupefacte
pel carnatge que ha vist.

Plor

Puc plorar
l’eternitat del temps,
sense pausa
entre la nit i el dia,
constant llenç
de viatge al no-res,
els ulls cecs,
la vida per ferida.

Nit escorxada

Solitud, nit
devastadora al límit,
malson roent
que fa rodolar el seny,
nit de dolor
ferida i estremida,
l’embogiment
no té recer ni fre.
Nit d’esguard moll,
llàgrimes escorrent-se,
combustió
que crema les entranyes,
clivella els ossos
secciona el cervell tendre,
nit escorxada,
amb mi en canal oberta.

Marge

Sóc la dona que passa
pels carrers, circumspecta,
i no atrau cap mirada.

Sóc la dona que seu
a la taula del marge
d’un bar de cantonada.

La dona que llegeix
diaris sense ganes,
la que encreua paraules.

La que va cap a casa
quan la festa comença
i no hi és convidada.

Puntaire

Faig puntades de lletres, paraules embastades,
cuso vores, vivències d’una època a la baixa.
El color del meu fil és uniforme i cansa,
i es va segant a estones, i deixa males traces.

Vindrà un temps on jo brodi alexandrins i iambes,
on fistonegi hores d’harmonies intactes,
i el teixit que recami tindrà calats i randes,
ormejos de llum viva, i esdevindré puntaire.

Volàtil

Quan feia l’amor
era aquesta dona volàtil
amb qui l’aire s’enriolava
i s’entortolligava
turmells amunt.
Amunt,
amunt de les cames
fins al brollador profund.
Ara,
ni salabror ni espasme
només estrets passos muts.

Ferida

Em vesteixo amb flors d’estiu
i estenc la cabellera rossa,
el sol ve a passejar amb mi,
l’aire fa remor de ploma.

El vestit, sota les flors,
tapa la ferida obliqua,
el pit foradat de poc,
el càncer, tumor i estigma.

El meu cabell esponjós
a cap indret presagia
el puny batent de dolor
al lloc del cor, sense vida.