Mare

Els dies polits
del teu bell costat,
quan passava l’aire
que rentava el món,
i el teu ésser càlid
del més gran amor
tenia una nena
feliç que era jo.

Feliç alegria

El teu cos traspuava l’estiu
i aplegava tots els meus somnis,
la vida entranyable,
imponent i magnífica
que sencera es podia abastar.
El teu cos de feliç alegria
sempre tan roent i íntima,
on la nena que jo era
per sempre més s’hi nodria.

Sentit absolut

Qualsevol llum del vespre em porta a tu,
temps íntim remorós de fulles,
i a la casa on tu ets hi ha el centre pur,
devora els fogons, a la teva cuina.

La teva veu ressona a la cova ancestral,
fondària primordial del meu origen,
i el sopar que serveixes amb les teves mans
té l’aroma i l’escalfor del pregon viure.

Més real que tu no hi ha ningú,
mare que de cada estació ets la reina,
i a tot arreu alenes sentit absolut
i per sempre el meu món duu la teva empremta.

El carrer de la mare

Passo pel teu carrer
com una consciència,
una dona en enjòlit,
una ànima corpresa
que et vol rescatar a tu
i la teva família,
allò que a mi em pertany,
que només era un mite
en els teus llavis joves,
en els ulls de poncella
que esclatava per dir-nos
el teu poble, la vida
de tan gruix, tan immensa
que viu una família
dies feiners i festes
en el temps de la pau,
en el temps d’una guerra,
amb l’amor com teixit
i trànsit d’existència.

Mare meva

El cabell tot negre, lluminosa, exòtica,
arracades verdes, vestit de fons blanc
estampat de flors, ajustat al cos,
faldilla en campana. I com t’admirava.
Eres tot bellesa, revolt d’alegria,
gran actriu de cine, tota inabastable.
I en canvi, eres meva, intensa i propera,
i jo era una espurna a la teva falda
de la flama esplèndida del teu cos de daina.
I com t’admirava, mare enlluernadora
esclatant de gràcia, tendra exuberància,
plena de la joia dolça d’estimar-me.

Com una deessa

Com una deessa, mare,
tota resplendies llum,
el teu cos jove, la parla,
el clar somriure, el perfum.

Com una deessa, mare,
eres reina de la terra,
dels boscos on passejàvem,
on m’ensenyaves saviesa.

Com una deessa, mare,
la teva veu era intensa
i m’anomenava el món,
la seva vida secreta.

Com una deessa, mare,
sabies malabarismes,
i la teva mà em guiava
dins la natura extensíssima.

Com una deessa, mare,
em duies a frec la lluna
la seva cara serena,
lluent enmig la nit bruna.

Pedregar

Mare, a tot arreu on anava
carregava el nostre somni,
com una lluna eclipsada
que esperava la teva llum.
Davallaven els anys
i el meu fill creixia,
jo lentament madurava
i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,
i totes les nostres trobades
per mi eren esperança de claror.
La teva flama brilla, avui,
lluny dels meus astres,
i s’esmicola el somni,
i jo miro endarrere
com rodola la lluna,
esquerdada, atordida,
pel pedregar que plora.

La teva veu de festa

On se’n va anar la teva veu de festa,
aquella alegria de vestits estrenats
de Festes Majors i esclats,
d’il·lusions i diumenges.

On la teva joventut riallera,
el teu negre cabell jove, ondulat,
el viure entrellaçat
d’aquell temps sense pressa.

On el teu amor tenaç
que seguia fent present
el món que s’havia escolat,
cada una de les absències.

On les teves mans mai quietes
que ens van nodrir i pujar
que tant van arribar a donar
que ens van fer fervents del teu ésser.

Flaire de resina

Vull tornar a l’espessor dels nostres pins
amb el sol de gairell damunt la cara,
l’aroma del bosc i el perfumat sentir
de la felicitat que tu escampaves, mare.

Per sempre van en mi els troncs revinclats
les copes rodones, el boscam feréstec
que desava el sol en el seu fast
i irradiava porpra de la llum celeste.

Entre l’esponjosa claror que resplendia
es donaven les pinyes, i els pinyons
queien entre flaire de resina
sobre el bosc intens, dins el goig pregon.

Quina abundor, collir-ne a mans plenes!
La teva veu deia els confins del món
més amorosa que el sol i que la terra,
més dolça que la tarda, més tendra que els pinyons.

I en trencàvem la closca amb una pedra
i en sortia el fruit esponerós
intens i viu, per arrelar-se a terra,
com  arrelava en mi, mare, el teu amor.

Mar estesa

Com banyava el sol, mare,
amb els seus rajos líquids,
la nostra íntima platja
entre pins i petxines.

Com fulgurava l’aigua
amb olor de països,
la mar estesa, un mapa
de camins trobadissos.

Com cruixia la sorra
quan l’onada batia
amb passió mil·lenària
la nostra pàtria antiga.

Com alenava l’aire,
com un patge ens prenia
per viatjar a contrades
amb carrossa invisible.

Com esguardava el cel
tan pur i sereníssim
jugant tu i jo, extasiades,
prop de la mar de vidre.

Com la mar confiada
tot l’amor oferia,
tant, per arribar a creure
que res no ens trairia.