Morenor

Llambrega la teva morenor
i fondo respira el ressò de l’aire.
Tòrrida nit
el teu sol fulgurant.
L’ull del temps,
tan atent,
et guaita absort
i embadalit es tanca.

Nacre pur

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Pèrdua

G. B. Nerly 

Els nostres petons
van quedar tancats
en la volta de la nit, doblec de temps
desat per la matinada,
perdut en l’infinit,
ancorat a la xarxa
que mai no rescata res,
que no em deixarà trobar-te.
Olor de fonda passió
que no va arribar a copsar-se.
Així els nostres petons,
aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons
en espera de l’alba.

Enlairant-nos

La teva ardorosa cabellera
en mi s’escampava,
sacsejant-se.
Vam temptejar el pany
amb clau molt fina,
la porta del cancell
s’obria,
enlluernant-nos.
Vaig tocar
la bellesa primera
les ales del matí,
el nocturn pòsit,
i enlairant-nos enllà
en llençols tendres
em va tornar el valor
i el goig
i el somni.

Pell colrada

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja. 

 

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com lluerna.

 

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

 

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure.

 

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva.

 

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

 

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

 

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

 

De la dona que amb tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que saps que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia.

 

 

 

 

 

 

 

 

Etern

I vindrà el sol i el seu amor
d’aire rosat i blau intens
i el cel tan pur avançarà
en progressió igual que el temps
i les carícies de les mans
faran el món lloc de ple dret
i els cossos bells es confondran
en la claror d’un foc vermell
dins el saber d’un absolut
que neix just d’ells i el seu etern.

Joia

En certa manera
ens vam salvar,
com se salven dos
que per primer cop es troben,
encara que tot quedi per lligar,
que després s’evapori
en l’aire suau que tremola.
En certa manera
ens vam voler trobar,
feliços com dos joves
descobrint la joia,
en la nit callada
de la teva ciutat,
les mans com dos ocells
volant damunt les ones.
I el meu cabell al teu vent
entre l’origen content
de les paraules cercades:
un anglès prenent la forma
de l’entrada a una cova encantada.
Rossa la ciutat, d’ulls blaus,
jo traspassant-ne els portals,
tan bella dins l’amor
i com nosaltres, incauta.

Indòmit

El meu pensament se’n va
cap a la teva llibertat,
home treballant en un torn
d’on sorgeixen magnífics paradisos.
Envoltat per l’art de les figures
eixides de les teves mans tendres,
ets un ésser modelat
pel tan llarg riu de la vida,
el seu gruix gravat a cada nervi,
a cada imaginada carícia.
Et sé dins el teu espai
ple de sengles obertures
i sento que contens l’essència
de la meva joia possible,
ple d’una bellesa ignota,
que, indòmit, m’has deixa’t fendir-la.

Estocolm

Encara els meus peus
trepitgen la neu
com un regal dolç,
suau i incomprensible.
Encara serè
l’aire blau lilós
em fa resplendir
entre mar i ribes.
Encara amb l’esguard
tot el cel immens
va vetllant per mi
a la llunyania.
Encara la nit
gira en espiral
entorn el meu tors,
intensa i tranquil·la.
Encara hi ha algú
d’aquest nord vibrant
que em segueix desant
als fulls del seu llibre.

Pira

Ombra i sol espaterrant,
aquella aspror del migdia,
mediterrània arborant.

Carrer polsegós, llar fonda,
mercat viu, càntir ofert,
secrets d’erotisme i ombra.

Damunt hi traspua l’art,
migjorn d’un sud fressejant
que el sol ofereix com fronda.

Homes amb barba de dies,
dones amb vestits estrets,
vertigen de ciutat, pira.

Després es troben les mans,
que es buscaven,
dels amants.