Category Archives: llibret Lletra de tango

Soc una tal dona

dona noia flor.petita

Soc una tal dona

que espera els teus llavis
sense cap promesa,
les mans que descorden,
els petons que cremen,

i s’atura amb tu
en el temps que es dreça
un fugisser instant,
fruït ja per sempre.

Anuncis

Lluna alta

dona noia al llit abraçant home noi parella

Sóc l’estrangera
que et va triar una nit,
jove i polida
com si just estrenada,
amb el neguit
del teu pregon encís,
menant-te a un mar
de càlida lluna alta.

Tan bella la teva aura,
captivadora,
plena de lluïssor
tendra, entranyable,
que enllà del teu cancell,
penetrant l’ànima,
abocaves en mi
cavalcant l’alba.

Sarcòfag

000tempesta de neu dona noia d'esquena

El meu cor calent
no desfà la neu,
buit i embolcallat
dins el meu sarcòfag.
I fins si la sang
puja roja als llavis
fa el borrall d’un bes
que un mocador escampa.

Somni

000dona noia a la neu paraigua

 Vaig a l’encalç d’un somni
alt com la lluna ferma
del tot plena i esfèrica
mentre als peus la neu cruix.

L’aire blau de la nit
duu una gelor serena,
la immensitat batega
mentre el meu cor és buit.

Lluu la nit

noia 000 dona bicicleta portalada plaça reial

Fas sempre espurnejar
el temps que estic amb tu,
que fa estela en el temps
que segueix en trobar-te.

Lluu la nit i retinc
el teu tast, la fragància,
i un neguit a la pell
del teu ésser intacte.

Mar solitària

mar 000 soltària noia dona llit blanc i negre000

Turgents pits de pell de lluna,
foc ardent melic avall,
passió del cos que s’abrusa
cel enllà, regalimant.

Dits alats polint la gemma
amb delícia electritzant,
anhelosos l’enardeixen,
delirosos van llustrant.

Esplendor, zenit de l’alba.
Estrelles en devessall
cauen en mar solitària,
que ha perdut el seu amant.

Pluja de febrer

pluja torrencial a taula000

No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.

Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.

Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.

Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.

I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.

Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.

Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.

I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.