Category Archives: llibret Lletra de tango

Morenor

parella abraçada al llit

Llavors el topant del teu cos
era el llindar del món,
la pell jove on s’obria
la flor del paradís.
Sense camí on transitar,
la teva escalfor animal
em conhortava,
tancats en un límit de sol,
espurna perduda
fulgurant a la cambra.
Isolats en un centre pregon,
l’amor s’esponjava,
la felicitat cremava
en el clot de la teva morenor
indòmita enmig de la brasa.

Entre els petits carrers

Dissolt en el gran magma

que és la ciutat meva

avança dòcilment

la teva espatlla bruna,

*

el cabell atractiu,

deliciós, pentinat,

lligat molt tendrament

en una fràgil cua.

*

Vetes d’argent el llisten

tot sencer de beutat

i tots els teus suaus trets

de beutat l’acompanyen,

*

home de cos de mel

amb el pit setinat

de pigues i de cel,

de dolçor i abraçades.

*

Entre els petits carrers

de Barcelona antiga

que van a obrir-se al Born

on tens la teva cambra,

*

respires, passes, vius,

flueixes i camines,

t’asseus en els cafès,

rere finestres clares.

*

Jo tinc damunt de tu

el meu mirar que encises,

i el meu amor sencer

et sotja a cantonades

*

per poder-te’l mostrar,

i viure’l, i oferir-te’l,

com l’amant que t’ofrena

allò que a mi em regales.

*

Plaer del teu encís,

que s’emmiralla en lluna,

nacre en la nit lluent

que estatja la delícia,

*

sostenidor del món

damunt d’espatlles pures

on cau el teu cabell

íntim, d’olor de vida.

*

La teva mà em porta

sota el dia que esclata

i a cada cantonada

em beses i em captives

*

i a la cambra amb llençols

que jo vaig regalar-te

em cerques altre cop,

immens, per oferir-te.

*

Per la meva ciutat,

que roda ensomniada,

t’atures un moment

per veure’n el somriure

*

i em cerca el teu esguard

al pòsit que ella guarda

de quan tu i jo anem junts,

i lluu com la celístia.

*

I jo vinc a buscar-te

d’amagat, entre llunes,

la teva bicicleta

em fa constant de guia,

*

tu sempre bru de sol,

de sal de mar, d’escuma,

de joventut d’esclat

que voldré mentre visca.

*

I va rotant el temps

dòcilment, passa a passa,

damunt la Barcelona

que tendrament habites

*

i em tindràs sempre a mi

―qui d’amagat et guarda―

abrusada d’amor,

mentre et retinc per vida.

Vol de gavina

VOL DE GAVINA JUST RAN D'AIGUA

Mai no va ser  perfecte,
però els cossos s’anhelaven,
un corrent de bellesa
transitava l’estança,
la tarda encenia
les seves llums de vetlla
i cada un navegava
la nuesa de l’altre.
Mai no va ser perfecte,
però el rellotge emmudia
el seu gravitar d’astre,
el sol tardà oferia
la llum més vellutada,
i un vol alt de gavina
venia a hostatjar-se
dins la nostra abraçada.

Fast

parella abraçada nua dreta mà esquena

Es destapà la caixa misteriosa
i d’allà en va sorgir només tendresa.
Tendresa del teu cos, que n’emanava,
tendresa de les mans, focs de revetlla,
els sexes i l’amor guspirejant-ne,
i els frondosos petons… fast, meravella.

Sol

?????????????????????????????????????????

Dolçor d’amor
el sol que em deixa petja
amb petoneigs,
llepades insistents,
i aquest voler
penetrar-me sencera,
que ardent estimo
tant dels homes com d’ell.

Carícies

HOME 000 ABRACANT DONA NUS NOI NOIA llit

Tinc tantes ganes d’amor
a la molsa dels llavis,
a la pell de les parpelles,
a l’entrant de la cintura…

Tinc tantes ganes d’amor
a l’estesa del cabell ,
als palmells de les mans,
a l’entrada de les cuixes…

Oh amor de carícies rotundes!

Llenç de mar

amor parella 547

Hi havia el filat alt del teu somriure
on estendre carícies i petons,
el cabell, llenç de mar, escuma viva,
on nedar fins capbussar-me al fons,
i en la intimitat de la cambra ombrejada
amb la brisa lleu de cada vent del món,
ens escolàvem sensibles l’un en l’altre,
recorrent, tendres, senders de corindó,
assenyalant els rius majestuosos
de les grutes subterrànies amb llum d’or,
ja molls d’empremtes, d’ardor, de estels fugaços,
retornats gràvids, encesos de claror.

p-cara1

Plenitud





Dels nostres cossos ha caigut el cobrellit

i només la nit ens acompanya. Esteses

sobre un mant de temps fluctuem, confiades,

damunt la nostra plenitud. Com màscares han caigut

les nostres joies, i ens sobrevé un descans

immaculat. Desposseïdes de símbols,

resten descalços els nostres cossos nus

per oferir’ns-els. I són els pits d’ofrena, gerres

de llet que es vessen entre carícies,

la seva espessor blanca difosa entre la nuesa,

riquesa frondosa que en cada gest gravita.

En les nostres cabelleres recollim sol

i lluna, i som el dia que a si es basta,

alga de mar i escuma, i esdevenim completes


després que els nostres sentits


vibrants i sinuosos


s’han nodrit.