Existència

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.

Saviesa

I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.

Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.

I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.

Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.

Amor

Somio amb tu des l’alba del temps,
un cos intens per escalfar fredor
per ocupar el meu espai mancat,
balder al llit i a tot el meu contorn.
Tot el meu ésser crea en tu sencer
tot l’art major que fas sorgir de mi,
i tu em regales el vibrant de la nit,
el sol ixent dels teus llavis d’ardor.
Tot estremint-te endintre, fins al cor,
irromps en mi fins al clos de l’amor.

Nus

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.

Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.

 

Nacre pur

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Enlairant-nos

 

Pell colrada

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja. 

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com lluerna.

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure..

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva.

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

De la dona que amb tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que saps que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia.

Soc una tal dona

Recòndit caliu

Mai hi ha hagut tan recòndit caliu
en els cossos confosos en claror d’amor,
mai qui fores no s’ha enfosquit
i segueixo immersa en el nostre doll.
I anem junts endavant en el temps
que no incideix en el nostre pertanye’ns.
Tenint-te així no m’importa pas gens
la meva tan minsa insignificança.

Nit

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.