Category Archives: Poemes amorosos

Nus

parella llit 2334334

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.

Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.

 

Anuncis

Pèrdua

g b nerly 1888 pintura nit pluja 

Els nostres petons
van quedar tancats
en la volta de la nit,
doblec de temps
desat per la matinada,
perdut en l’infinit,
ancorat a la xarxa
que mai no rescata res,
que no em deixarà trobar-te;
olor de fonda passió
que no va arribar a copsar-se:
així, els nostres petons,
aquella trobada opaca,
així el cercar-nos pels racons
en espera de l’alba.

Enlairant-nos

dit a llavi

La teva ardorosa cabellera
en mi s’escampava,
sacsejant-se.
Vam temptejar el pany
amb clau molt fina,
la porta del cancell s’obria,
enlluernant-nos.
Vaig tocar la bellesa primera
les ales del matí,
el nocturn pòsit,
i enlairant-nos enllà
en llençols tendres
em va tornar el valor
i el goig
i el somni.

Àngel perdut

david de michelangelo contra un cel ennuvolat

Àngel perdut
pels carrers del meu poble,
allà al lluny
on esclaten designis
hi ha ja escrit
amb mel fresca de cova
si un dia roig
beurem junts l’ambrosia.
Amb tu es perd
l’udol cap a la lluna
de nits sorpreses
pel mossec solitari,
i un mar calent
pel sol que alegre espurna
navega lent
pels teus ulls oceànics.
Ets sempre festa
en el clos dels meus dies
de porcellana
brunyida i sempre buida,
àngel perdut,
la teva suau carícia
de ploma forta
duu plenitud i pluja.
Sota l’olor
del dia que es propaga
poso l’esguard
damunt la teva espira
i només sé
que és del cel d’allà on baixes
i vull només
ser la teva celístia.

Nit

abraçada 0 home dona noi noia

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.

Alço la copa

The Embrace by Schiele.jpg

Alço la copa ben alta!

El vostre sol m’emborratxa,

la vostra abraçada nua

de plenitud que s’escampa.

Sobre un vestit blanc de núvia

damunt la terra esponjada

dormiu amb un son calent,

el cos ofert un a l’altre.

Alço la copa rosada!

Sou una flor de la prada

amb corol·la i calze oferts

tan completa que a si es basta.

Els rajos del dia us colren

i plàcidament compassen

el flux perpetu de sang

amb so de gruta endinsada.

Alço la copa de grana!

Sou home i dona que canten

l’embriaguesa dels sentits,

i els déus us miren i callen.

Vulnerables al destí,

perdedors de la batalla,

us abraceu fins morir

per fondre la mort que campa.

Alço la copa de vi!

Anys

parella petó trenooo

Ens vam quedar allà, amor,
entre els trens d’Europa
va restar la nostra vida,
la il·lusió com una incandescència,
una felicitat mai no extingida.
Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.
Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella vida. Enlloc no hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.