Relat

S’ha perdut  ja la teva imatge
que va poblar les nits, el ball de vida,
que em va tibar de manera irresistible
a entrar en el magma que t’incloïa,
quan amb la teva bellesa donaves
dimensió a la condensació del temps.
I jo era dins la teva fondària
i el meu desig espetegava en tu.
Vaig conèixer, aquelles nits, la llargària
del teu cos constituït per llum d’astres,
l’olor fragant del teu cabell de blat
els artells blaus de les teves carícies,
mentre el rodar de la terra ens conduïa
a cadascú al seu país i al seu relat.

Pira

Ombra i sol espaterrant,
aquella aspror del migdia,
mediterrani arborant.

Carrer polsegós, llar fonda,
mercat viu, càntir ofert,
secrets d’erotisme i fronda.

Damunt hi traspua l’art,
migjorn d’un sud fressejant
que el sol revesteix amb porpra.

Homes amb barba de dies,
dones amb vestits estrets,
vertigen de ciutat, pira.

Després es troben les mans,
que es buscaven,
dels amants.

Nit

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.

Alço la copa

Alço la copa ben alta!

El vostre sol m’emborratxa,
la vostra abraçada nua
de plenitud que s’escampa.

Sobre un vestit blanc de núvia
damunt la terra esponjada
dormiu amb un son calent,
el cos ofert un a l’altre.

Alço la copa rosada!

Sou una flor de la prada
amb corol·la i calze oferts
tan completa que a si es basta.

Els rajos del dia us colren
i plàcidament compassen
el flux perpetu de sang
amb so de gruta endinsada.

Alço la copa de grana!

Sou home i dona que canten
l’embriaguesa dels sentits,
i els déus us miren i callen.

Vulnerables al destí,
perdedors de la batalla,
us abraceu fins morir
per fondre la mort que campa.

Alço la copa de vi.

Anys

Ens vam quedar allà, amor,
entre els trens d’Europa
va restar la nostra vida,
la il·lusió com una incandescència,
una felicitat mai no extingida.
Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.
Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella vida. Enlloc no hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.

Circe i les tres sirenes

Quan despuntà l’aurora, Circe, la fetillera,
entendrida d’amor per Odisseu, l’amat,
guià la travessia enmig de la tempesta,
que el mar remolinava la nau amb fort embat.
Circe havia parlat secretament a Ulisses:
“en arribar a Antemessa, l’illa blanca de calç,
l’Egeu tot s’asserena pels cants irresistibles
de les dones sirenes, que habiten els tossals.
El blanc que resplendeix no es sorra de corall,
sinó els ossos desfets dels mariners que un dia
com tu, creuant l’Egeu, van morir amb la metgia
dels càntics de les nimfes, vessadores de mal.
Cal que, per res, amat, tasteu la seva fibla,
perquè el seu gran turment us farà feredat;
cal que amb cera l’orella mantingueu insensible,
i cal fer sempre via, remar sempre endavant”.
I Ulisses, l’Odisseu, demanà a l’amant seva:
“per què ens vols salvar, als meus homes i a mi?
Saps que vaig cap a Ítaca, on hi ha la muller meva,
saps que tornem a casa, que som de pas aquí”.
I Circe, que l’amava, reina de l’illa Ea,
la maga poderosa de tot aquell confí,
li acostà, dolça, els llavis, li parlà a frec d’orella,
mentre Ulisses mirava l’horitzó coral•lí.
“No seràs mai més meu, però per amor viuràs,
i jo en el teu record perllongaré la vida,
que el món tot és complet només amb el teu pas,
i el temps sols és veritat si segueix esculpint-te”.
Ulisses sabé el tremp del sentiment de Circe
i li feu l’últim bes com secret segellat,
però desitjà, dins seu, conèixer aquells himnes
cantats per les sirenes arran de l’alta mar.
Circe, la fetillera, li sentí aquesta pensa,
i exclamà, temorosa: “seràs esquarterat!”
Després li implorà: “lliga’t a l’arbre mestre
i per a res no et donis a aquest embruix malvat”.
I així passà la nau, ensenyorint l’Egeu,
davant l’illa macabra, tètrica i tenebrosa;
el cant de les sirenes no suscità l’anhel,
tot el perill fou vacu, el seu poder fou sorra.
Els mariners no hi senten, Ulisses és nuat,
les sirenes, inermes, s’enfronten com les feres,
el desesper les nia, les contorça el mal fat:
si el desig no provoquen, ara moriran elles.
I es llançaren a l’aigua per ‘nar a cercar la presa,
per veure aquells homes retuts als seus encants.
Amb la cua de peix van arribar de pressa
als flancs que conformaven la incommovible nau.
Tot just pujar a proa, joventut resplendien,
fora del mar la cua en cames es tornà
i més bellesa nua del cos que elles tenien
fóra impossible veure i enlloc anar a buscar.
Àvides, llambrineres, entonaven els càntics
que a tots els mariners havien fet naufragar.
Els hi anava la vida, i amb la nuesa fresca,
l’ànima corroïda, els ‘naven a cercar.
Ulisses ja volia Partènope sencera,
Leucòsia entre els seus braços, Ligeia al seu llindar,
però el lligat l’aturava, perduda l’enteresa,
i a Zeus encomanava tot el seu desitjar.
I així, la gran nau grega passà vora Antemessa
i cap poder pogué aturar-la a cap preu:
Ulisses ja arribava a Ítaca, la bella,
i les sirenes, mortes, suraven a l’Egeu.

Àngel perdut