Cupido

Toni Roth

Tan feliç

com quan era amb tu,

venturosa

al teu sol del sud,

preciosa

desgranant futur,

oferint-te

l’amor més curull,

abraçada

al teu cos fecund.

És Cupido

qui el somni m’ha dut.

Nosaltres

Va venir el meu amor

portat pel vent de l’estiu,

ple de caliu i fragància,

es badaven grans les flors

com jo amb ell m’extasiava.

*

Ens duia l’aire del temps

de ciutats italianes,

tot era sol i sentor,

immensa dimensió,

a tot arreu ens amàvem.

*

Bressats per la llibertat

que amb la terra gravitava

dúiem a la pell el sud,

amants, sensibles, fecunds,

pura essència de nosaltres.

Amor

Toca el dia amb la punta dels dits,

fes-li les carícies que a tu et manquen.

*

Toca l’home amb tot l’anhel ardit,

el que a la joventut va transmutar-te.

*

El que a la fi també et va derruir,

però amb qui vas crear de l’amor la substància.

Mirada

Entre la força del sol la mirada

entre les parpelles, cremants com les galtes,

i de l’ample món perfilo els contorns,

textures, colors, la translúcida aura,

tot el moviment que s’estén al temps,

l’harmonia càlida que commou com l’aire,

i la immensitat del cel canviant

que vetlla l’encant del profund amar-te.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

D’Andalusia

Només sé que em vas estimar
com s’estima d’un sol cop a un altre,
que una deessa carnal va fer trobar-nos,
que greument, abruptament, vas imposar-te’m.
Només sé que eres bell, que eres complet,
que tenies just fets vint-i-tres anys,
que la pluja et mullava el cabell.
Que les fondes cavitats del meu cos
acollien els teus fondos besos,
que les teves mans portaven plenes
les clarors irradiants del meus batejos.
Només sé que et vaig perdre i no et retrobo,
que la vida és veraç i val la pena
perquè segueixes en mi, com una torxa,
com la terra es completa en planeta
amb l’amplíssim i emmirallant mar.
Només sé que eres bru i que els teus llavis
fluïen en la vermellor de la cambra.
Només tu i jo habitàvem les frondes,
només tu vas fer florir els pètals de l’estança.
Només tu, amb el teu cabell com una ona
que acaronava la meva pell astorada.
Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis,
per la teva ànima andalusa que, fondíssima,
tamborinava i ressonava en l’aire.
Barrejada amb la teva pell bruna,
olorosa com la d’àrabs o gitanos,
no hi havia més bellesa continguda
que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos.
Amassat en canyella, també en lluna,
no hi havia més bellesa abastable.
El teu cos també podia viure’l,
com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge.
No queda res més en les arestes fines
amb cicatrius i ferides per les bandes,
només el teu ardor que puja i crema
com una creació en mi deixada.
En aquella escalfor d’Andalusia,
entre el blat madur on vam ajeure’ns,
el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim.
Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.

Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.

Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Relat

S’ha perdut ja la teva rossa imatge

que va poblar les nits, el ball de vida,

que em va tibar de forma irresistible

a entrar en el magma que indòmit t’incloïa,

*

quan amb la teva bellesa donaves

dimensió i intensitat al temps.

quan jo era dins la teva fondària

i el meu desig espetegava en tu.

*

Vaig conèixer aquelles nits la riquesa

del teu cos constituït per llum d’astres,

l’olor fragant del teu cabell de blat,

*

el fast tan dens de les teves carícies,

mentre en rodar la terra ens conduïa

a cadascú al seu país i relat.

Peixets de plata

Fulgura de ple el teu cos

en la llum del carrer estret,

el cabell negre, nuat,

les espatlles imponents,

el cos molsut i fragant

i el teu perfil pur d’un déu.

Antany havia estimat

el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut,

t’havia dut de la mà.

Llavors havia arribat

a arrels profundes de tu,

al teu cos essencial,

intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat,

anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar,

i eres col·legial, amant,

noi del tot enamorat

duent-me els llibres i carpetes.

Però mentre fèiem l’amor

peixets de plata afamats

devoraven amb passió

fulls del llibre que escrivíem,

aquell volum que és absència,

abandonat a la tarda

del carrer estret on t’espio

sense esperança, callada.

************************************************

Fulgura de ple el teu cos en la llum del carrer estret,
el cabell negre, nuat, les espatlles imponents,
el cos molsut i fragant i el teu perfil pur d’un déu.
Antany havia estimat el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut, t’havia dut de la mà.
Llavors havia arribat a arrels profundes de tu,
al teu cos essencial, intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat, anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar, i eres col·legial, amant,
noi del tot enamorat duent-me els llibres i carpetes.
Però mentre fèiem l’amor peixets de plata afamats

devoraven amb passió fulls del llibre que escrivíem,
aquell volum que és absència, abandonat a la tarda
del carrer estret on t’espio sense esperança, callada.

Clausura

Va passar el nostre temps

com gotes blaves de pluja

S’arrapen encara als vidres

i costen de marxar.

Darrere hi sóc jo, dreta,

a dins la teva cambra

que es va perdre per sempre,

igual que el teu cos ros,

la pell rosa i translúcida,

l’amor interminable,

encesos de tristesa

per la nit que arribava.

Tot aquell temps mullat

per la pluja i les llàgrimes,

l’olor blava del cel

i la brisa callada.

La teva cambra càlida

després la llarga escala,

l’edredó que ens colgava,

l’absolut que creixia

tan real que esglaiava

Una vida secreta

lentament s’imposava

al batec d’un sol cor,

que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar,

l’espai ja clausurat.

*********************************************

Va passar el nostre temps com les gotes de pluja,
 preses encara als vidres, i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta, a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre, igual que el teu cos ros,

la pell rosa i translúcida, l’amor interminable,
encesos de tristesa per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel i la brisa callada.

La teva cambra càlida després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava, l’absolut que creixia
del nuat de tots dos, tan real que esglaiava.

Una vida secreta lentament s’imposava

al batec d’un sol cor, que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar, l’espai ja clausurat.