Category Archives: Poemes amorosos

Mirada

Entre la fortor del sol la mirada

entre les parpelles, cremants com les galtes,

i de l’ample món perfilo els contorns,

textures, colors, la translúcida aura,

tot el moviment que s’estén al temps,

l’harmonia càlida que commou com l’aire,

i la immensitat del cel canviant

que vetlla l’encant del profund amar-te.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

D’Andalusia

Només sé que em vas estimar
com s’estima d’un sol cop a un altre,
que una deessa carnal va fer trobar-nos,
que greument, abruptament, vas imposar-te’m.
Només sé que eres bell, que eres complet,
que tenies just fets vint-i-tres anys,
que la pluja et mullava el cabell.
Que les fondes cavitats del meu cos
acollien els teus fondos besos,
que les teves mans portaven plenes
les clarors irradiants del meus batejos.
Només sé que et vaig perdre i no et retrobo,
que la vida és veraç i val la pena
perquè segueixes en mi, com una torxa,
com la terra es completa en planeta
amb l’amplíssim i emmirallant mar.
Només sé que eres bru i que els teus llavis
fluïen en la vermellor de la cambra.
Només tu i jo habitàvem les frondes,
només tu vas fer florir els pètals de l’estança.
Només tu, amb el teu cabell com una ona
que acaronava la meva pell astorada.
Encisada com mai pel tornassol dels teus glavis,
per la teva ànima andalusa que, fondíssima,
tamborinava i ressonava en l’aire.
Barrejada amb la teva pell bruna,
olorosa com la d’àrabs o gitanos,
no hi havia més bellesa continguda
que s’esbravava d’un a l’altre, amant-nos.
Amassat en canyella, també en lluna,
no hi havia més bellesa abastable.
El teu cos també podia viure’l,
com tu em vivies a mi, amb el teu fogatge.
No queda res més en les arestes fines
amb cicatrius i ferides per les bandes,
només el teu ardor que puja i crema
com una creació en mi deixada.
En aquella escalfor d’Andalusia,
entre el blat madur on vam ajeure’ns,
el teu cos sempre ofert lluïa tendríssim.
Et vaig tenir, enter, però vaig perdre’t.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.


Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.


Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Relat

S’ha perdut ja la teva rossa imatge

que va poblar les nits, el ball de vida,

que em va tibar de forma irresistible

a entrar en el magma que indòmit t’incloïa,

*

quan amb la teva bellesa donaves

dimensió i intensitat al temps.

quan jo era dins la teva fondària

i el meu desig espetegava en tu.

*

Vaig conèixer aquelles nits la riquesa

del teu cos constituït per llum d’astres,

l’olor fragant del teu cabell de blat,

*

el fast tan dens de les teves carícies,

mentre en rodar la terra ens conduïa

a cadascú al seu país i relat.

Peixets de plata

Fulgura de ple el teu cos

en la llum del carrer estret,

el cabell negre, nuat,

les espatlles imponents,

el cos molsut i fragant

i el teu perfil pur d’un déu.

Antany havia estimat

el teu misteri imposant,

i t’havia pertanyut,

t’havia dut de la mà.

Llavors havia arribat

a arrels profundes de tu,

al teu cos essencial,

intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat,

anava amb tu a tot arreu,

i tu et deixaves guiar,

i eres col·legial, amant,

noi del tot enamorat

duent-me els llibres i carpetes.

Però mentre fèiem l’amor

peixets de plata afamats

devoraven amb passió

fulls del llibre que escrivíem,

aquell volum que és absència,

abandonat a la tarda

del carrer estret on t’espio

sense esperança, callada.

************************************************

Fulgura de ple el teu cos en la llum del carrer estret,
el cabell negre, nuat, les espatlles imponents,
el cos molsut i fragant i el teu perfil pur d’un déu.
Antany havia estimat el teu misteri imposant,


i t’havia pertanyut, t’havia dut de la mà.
Llavors havia arribat a arrels profundes de tu,
al teu cos essencial, intens jardí ple d’estrelles.

Llavors, en el temps tancat, anava amb tu a tot arreu,


i tu et deixaves guiar, i eres col·legial, amant,
noi del tot enamorat duent-me els llibres i carpetes.
Però mentre fèiem l’amor peixets de plata afamats


devoraven amb passió fulls del llibre que escrivíem,
aquell volum que és absència, abandonat a la tarda
del carrer estret on t’espio sense esperança, callada.

Clausura

Va passar el nostre temps

com gotes blaves de pluja

S’arrapen encara als vidres

i costen de marxar.

Darrere hi sóc jo, dreta,

a dins la teva cambra

que es va perdre per sempre,

igual que el teu cos ros,

la pell rosa i translúcida,

l’amor interminable,

encesos de tristesa

per la nit que arribava.

Tot aquell temps mullat

per la pluja i les llàgrimes,

l’olor blava del cel

i la brisa callada.

La teva cambra càlida

després la llarga escala,

l’edredó que ens colgava,

l’absolut que creixia

tan real que esglaiava

Una vida secreta

lentament s’imposava

al batec d’un sol cor,

que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar,

l’espai ja clausurat.

*********************************************

Va passar el nostre temps com les gotes de pluja,
 preses encara als vidres, i costen de marxar.
Darrere hi sóc jo, dreta, a dins la teva cambra
que es va perdre per sempre, igual que el teu cos ros,


la pell rosa i translúcida, l’amor interminable,
encesos de tristesa per la nit que arribava.
Tot aquell temps mullat per la pluja i les llàgrimes,
l’olor blava del cel i la brisa callada.


La teva cambra càlida després la llarga escala,
l’edredó que ens colgava, l’absolut que creixia
del nuat de tots dos, tan real que esglaiava.

Una vida secreta lentament s’imposava

al batec d’un sol cor, que al teu llit bombejava.

Allà on no es pot tornar, l’espai ja clausurat.

Ombra

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval

i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,

escapat dels camins que cada dia faig,

en horaris diferents, altres itineraris.

T’he perdut i sens tu torno a la solitud,

la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,

els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,

sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu,

camino pels carrers que un dia van ser nostres

i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,

com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

*****************************************************************

Ja t’has perdut per sempre immers en el Raval
i voltes pels carrers on jo no puc trobar-te,
escapat dels camins que cada dia faig,
en horaris diferents, altres itineraris.


T’he perdut i sens tu torno a la solitud,
la tomba del meu llit sense alè ni escalfor,
els dinars sempre muts, la pobresa que és tot,
sense el teu cos cabdal, que era terra i fragor.

Perdut el teu vibrant, que és un estel que lluu.

Lluny del teu transitar, amb l’esguard abatut,

camino pels carrers que un dia van ser nostres


i agafats de la mà fèiem cap al teu cau

elevat, prop del cel, on niava la coloma,
com un batent de llum, que ara s’ha fet sols ombra.

Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,

pervivies en mi, grandiós com tot el mar,

i el meu ésser alat et contenia complet

mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.

*

Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,

tresors se succeïen, absoluts, abastables,

exuberants creixien flors i arbres selvàtics

amb l’olor primigènia del començar d’un món.

*

Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,

i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,

engolida al seu ventre,  deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.

******************************************************************

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.


Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.

Vibrant sota sol dúctil, la immensitat dels dies,

la jungla espessa, humida, sorgia de tots dos.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,


i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps amb una dalla.

Onades salobres

M’agradaria coneixe’t de nou

sota l’auspici d’un astre millor,

reprendre la vida on la vam deixar,

tumult de carícies, de sexes en flor.

*

Dins el mar alat de l’existir en pes,

onades salobres, sempre excitants,

l’alegria neta, les rialles al cel

i el tremolor encès del cos crepitant.

*

Jo estant amb tu, dintre l’aire viu,

amb les nits rodant a recer del cos,

les palpitants, suaus, les suspeses nits,

tot allò que eren els noms de l’amor.

*

Mai te n’has anat, l’astre ja s’ha fos

colpit per l’impacte del nostre sentir,

érem tu i jo, bategant tots dos,

a la mà la flama del nostre infinit.

***********************************************************************

M’agradaria coneixe’t de nou
sota l’auspici d’un astre millor,
reprendre la vida on la vam deixar,
tumult de carícies, de sexes en flor.


Dins el mar alat de l’existir en pes,
onades salobres, sempre excitants,
l’alegria neta, rialles al cel
i el tremolor encès del cos crepitant.


Amb les nits rodant a recer del cos,
palpitants, suaus, les suspeses nits,
tot allò que eren els noms de l’amor.


Mai te n’has anat, ets al meu sentir,
érem tu i jo, bategant tots dos,
a la mà la flama del nostre infinit.