Category Archives: Poemes amorosos

Nit

abraçada 0 home dona noi noia

Recordes com t’estimava?

Amb les mans buides de tu
sota una renglera d’arbres.

Era quan moria el dia
i la nit vibrava, intacta,
i les teves mans, com fulles,
seques queien, i marxaves.

Jo era l’empremta de tu
i tu en la nit fulguraves.

La nit, cegada de llum,
vivia sense hostatjar-me.

Anuncis

Alço la copa

The Embrace by Schiele.jpg

Alço la copa ben alta!

El vostre sol m’emborratxa,
la vostra abraçada nua
de plenitud que s’escampa.
Sobre un vestit blanc de núvia
damunt la terra esponjada
dormiu amb un son calent,
el cos ofert un a l’altre.

Alço la copa rosada!

Sou una flor de la prada
amb corol·la i calze oferts
tan completa que a si es basta.
Els rajos del dia us colren
i plàcidament compassen
el flux perpetu de sang
amb so de gruta endinsada.

Alço la copa de grana!

Sou home i dona que canten
l’embriaguesa dels sentits,
i els déus us miren i callen.
Vulnerables al destí,
perdedors de la batalla,
us abraceu fins morir
per fondre la mort que campa.

Alço la copa de vi!

Anys

parella petó trenooo

Ens vam quedar allà, amor,
entre els trens d’Europa
va restar la nostra vida,
la il·lusió com una incandescència,
una felicitat mai no extingida.
Va restar allà la nostra solidesa,
l’aventura infinita compartida,
la sensualitat de la nostra existència,
el nostre món fulgurant, carícia sobre carícia.
Només et cerco a tu tants anys després
d’aquella nostra vida. Enlloc no he trobat ni hi ha res més
que aquell sol que intensament gravita.

Circe i les tres sirenes

Les tres sirenes vaixell odisseu

Quan despuntà l’aurora, Circe, la fetillera,
entendrida d’amor per Odisseu, l’amat,
guià la travessia enmig de la tempesta,
que el mar remolinava la nau amb fort embat.
Circe havia parlat secretament a Ulisses:
“en arribar a Antemessa, l’illa blanca de calç,
l’Egeu tot s’asserena pels cants irresistibles
de les dones sirenes, que habiten els tossals.
El blanc que resplendeix no es sorra de corall,
sinó els ossos desfets dels mariners que un dia
com tu, creuant l’Egeu, van morir amb la metgia
dels càntics de les nimfes, vessadores de mal.
Cal que, per res, amat, tasteu la seva fibla,
perquè el seu gran turment us farà feredat;
cal que amb cera l’orella mantingueu insensible,
i cal fer sempre via, remar sempre endavant”.
I Ulisses, l’Odisseu, demanà a l’amant seva:
“per què ens vols salvar, als meus homes i a mi?
Saps que vaig cap a Ítaca, on hi ha la muller meva,
saps que tornem a casa, que som de pas aquí”.
I Circe, que l’amava, reina de l’illa Ea,
la maga poderosa de tot aquell confí,
li acostà, dolça, els llavis, li parlà a frec d’orella,
mentre Ulisses mirava l’horitzó coral•lí.
“No seràs mai més meu, però per amor viuràs,
i jo en el teu record perllongaré la vida,
que el món tot és complet només amb el teu pas,
i el temps sols és veritat si segueix esculpint-te”.
Ulisses sabé el tremp del sentiment de Circe
i li feu l’últim bes com secret segellat,
però desitjà, dins seu, conèixer aquells himnes
cantats per les sirenes arran de l’alta mar.
Circe, la fetillera, li sentí aquesta pensa,
i exclamà, temorosa: “seràs esquarterat!”
Després li implorà: “lliga’t a l’arbre mestre
i per a res no et donis a aquest embruix malvat”.
I així passà la nau, ensenyorint l’Egeu,
davant l’illa macabra, tètrica i tenebrosa;
el cant de les sirenes no suscità l’anhel,
tot el perill fou vacu, el seu poder fou sorra.
Els mariners no hi senten, Ulisses és nuat,
les sirenes, inermes, s’enfronten com les feres,
el desesper les nia, les contorça el mal fat:
si el desig no provoquen, ara moriran elles.
I es llançaren a l’aigua per ‘nar a cercar la presa,
per veure aquells homes retuts als seus encants.
Amb la cua de peix van arribar de pressa
als flancs que conformaven la incommovible nau.
Tot just pujar a proa, joventut resplendien,
fora del mar la cua en cames es tornà
i més bellesa nua del cos que elles tenien
fóra impossible veure i enlloc anar a buscar.
Àvides, llambrineres, entonaven els càntics
que a tots els mariners havien fet naufragar.
Els hi anava la vida, i amb la nuesa fresca,
l’ànima corroïda, els ‘naven a cercar.
Ulisses ja volia Partènope sencera,
Leucòsia entre els seus braços, Ligeia al seu llindar,
però el lligat l’aturava, perduda l’enteresa,
i a Zeus encomanava tot el seu desitjar.
I així, la gran nau grega passà vora Antemessa
i cap poder pogué aturar-la a cap preu:
Ulisses ja arribava a Ítaca, la bella,
i les sirenes, mortes, suraven a l’Egeu.

Nuesa

home nu ovalat

Queia la filagarsa de la nit
sobre un somni filat de lluna plena.
El teu cos de tramuntana va vibrar,
i vaig sentir, ofertes, les portes de la vetlla.
Durs punyien els músculs enaltits
oferint-se a un ball de dansa tensa.
Nova aixecava la testa el meu desig brunyit,
només per tornar a assaborir
que l’amor és nuesa.

Carnal amor

 parella petó pluja carrer

Deixeu que corri el mar

amb la seva bravesa de petons,

que l’onatge en vaivé amb què s’ofereix

sacsegi les fronteres del món,

que el desig que duu al nervi i a la pell

es fongui amb la tendresa del sol

que la passió arribi amb tot el tremp

del mar revolt pel més carnal amor.

Prec

home nu preciós passejant davant onades mar

 Pren-me sencera amb les teves mans
i porta’m al país del teu cos tumultuós,
per reverdir-me entera amb llucs i brots gemats
per encendre de ple les fogueres majors.
Irisa amb la teva pell els filats més roents
del desig arborat que em traspassa l’amor,
ungeix-me al teu foc viril molt lentament,
i deixa’m prendre el nèctar que traspua el teu ardor,
que em vull quedar per sempre al teu encís,
temps aplegat al teu ésser vital,
temps que amb tu es multiplica, infinit,
i crea un nou estel a l’espai orbital