Category Archives: Poemes dalt del tren

Ametllers florits

I bé, al final ja soc a dalt del tren,

els ametllers ja són pertot florits,

delicadesa de nova primavera

que mostra tendra el seu íntim encís.

També jo avui trenco un vast tancament

que m’ha colgat en vida casolana,

cerco florir les poncelles esparses

de minses gemmes també en mi esclatades.

Paisatge

Recorrem terra i cel

al marc de la finestra,

un paisatge imposant

de l’hivernal febrer,

el sol es va movent

d’esquerra cap a dreta,

resten esquitxos d’arbre

pel viu lliscar del tren,

es distingeix molt tendre

el clapejat dels plàtans,

l’arbre de la infantesa,

aquell goig sense fi,

baixadors noucentistes

tenen els llums encesos,

vindrà sens pausa el vespre

transformant temps i espai,

tota la immensitat

ens restarà abastable

al tren que la traspassa

fins a arribar a destí.

Grisor

Fumeja boira el dia

com grisor de l’hivern,

una pintura antiga

deslluïda pel temps.

*

Llostreja a l’horitzó

el sol que va enfonsant-se

dins el redós boscós,

fosca textura d’arbres.

*

Sobre els rails el tren

xerrica i s’arrossega,

tiba el seu ossament

a desgrat i sense esma.

*

Igual jo em ressento

del dia i d’aquest temps

que sense amor empento,

sense il·lusió ni tremp.

Pandèmia a la perifèria

Corre el tren entre la plana,

enmig dels suaus turons,

el sol de gener perleja

les fulles del bosc frondós.

*

Girem revolts, anem rectes,

ens aturem a estacions,

entorn hi ha el moviment tènue

de la vida entre cotó

*

on ens remet la pandèmia,

tot silenci i reclusió.

*

Un gros gruix de filagarsa

a mig cos atapeïda,

polsa lent el bategar,

esdevé vicari el viure.

*

El tren travessa paisatges,

veïnats, pobles, ravals,

ens duu fins a Barcelona,

luxe ver però desgastat.

Ensopiment

Aquest ensopiment

tant d’ànima com cos

esgota el pensament,

per això avui m’escapo

al ritme del lliscar

del tren que avança fi,

transport essencial

per anar a un altre confí.

Un mite, la ciutat,

aquest temps encongit,

barrat, del tot forçat,

mig privat del respir.

Llarg temps sense vibrar,

arrossegats, ujats,

la Rambla fins al mar

per si sola ja encanta.

S’hi albira el somiar,

un bocí de futur,

un xic bri de glamur,

el tremp del vent que avança.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

*

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.

Dia a la fi

Dins el tren, tot nit,

el dia es replega,

cansat somieja,

arriba a la fi.

Tempera l’angoixa,

el motor fuent

atura el seu ritme,

el temps lliga amb cingla,

i demà és tan lluny!

Ha de transitar

sencera la nit,

gravitant, profunda,

del tot exposada

a ser esquinçada

per l’ull del matí.

Càlides gotes

Vessa el cel serenament

càlides gotes petites,

un caliu s’estén arreu

voltat d’una aura blavissa.

Tots els llums ja són encesos,

just a les cinc de la tarda,

avança estacions el tren

traspassant l’hora mullada.

A mi se m’obre un futur,

el somni d’anar a una festa

endins la bellesa antiga

de la ciutat de novembre.

Els llums de cada estació

són alegries enceses

d’un món que a l’uníson viu

amb la meva joia tendra.

Estiu al tren

Travessa l’estiu el tren

 feliç com la meva vida,

espai tot sensualitat,

sol i vent, bosc que sospira.

Jo amb els somnis envolats

al moment lluent que gira,

tren rient, anhel llampant

al ple del temps que transita.

Renou

Un dia en què plou i ara surt el sol,

el renou de gent, el tràfec brogent,

el meu cos s’activa i en pren l’energia.

Se sent el batec que impulsa la vida,

i jo agafo el tren cap a un destí clar.

El sol espetega, el cel és rou negre,

el rellotges marquen el migdia en punt,

i no sé d’on surt l’alegria meva,

la força que em dreça, tota joventut.

Trota viu el tren entre el bosc intens

d’atapeïts arbres, el cel va cedint

i el dens negre esquiu va obrint clarianes.