Category Archives: Poemes dalt del tren

Endavant

noia dona al tren

Sec feliçment
en el seient del tren
amb el sol que omple
tots els espais que toca.
Penetra dens
la calor se’ns emporta
a somnis plens
d’un paradís real.
Un enlairar-nos
i després tocar terra
en aquest trànsit
fins arribar a ciutat.
La terra és
tant quimera com feina,
tirar endavant
amb somnis i treballs.

Anuncis

Fujo

via del tren finestres

Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.

Gener vellutat

nit solitària. fanals meravellosa molt més clara

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Any que comença

bon-any-nou

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

com un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Crepuscle

Industrial railway track at dusk

Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.

Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.

Estacions petites

estació ffcc les planes 000

Estacions petites
amb els seus rellotges,
dolces, modernistes
entre boscs de pins.

Passa llarg el tren
i a totes s’atura,
la gent se’n va amb ell,
el sol lent espurna.

L’aire resta quiet
amb olor de tarda,
l’aura de la llum
és tornassolada.

Animal sa

noia dona jove dalt del tren

Animal sa i cívic
dalt del tren
que et duu a la festa
de Barcelona oberta,
ets sents capaç
i jove i et fa goig
l’esplet de sol
les petites conteses.

Animal sa,
il·lús i confiat,
avui apartes
la mort que duus inserta
i veus la vida
com la dansa d’estiu
i fons respires
i tot sol emergeixes.

Animal sa,
ésser humà que alenes
constituït
pels trets habituals,
camines dret,
aguantes grosses penes,
trencat pel mig,
et tornes a elevar.