Category Archives: Poemes dalt del tren

Túnel de nit

Ha declinat el dia.
Passen estacions
soterrades, feixugues,
dins la cova excavada
a sota la ciutat.
Un túnel de murs xops,
de canals rovellades
als intestins obscurs
de ciutat soterrada.

Món vegetal

Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,

i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.

Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.

El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.

Tren de retorn

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Eclipsi

De tant fort
el sol es torna pàl·lid,
corren cases,
es mouen horitzons,
tot s’atura
quan el tren frena i para
i obre portes
a solars estacions.

Recupera
el seu batec, la marxa,
la finestra
acull dimensions,
el seu vidre
és un viu panorama
on el món
transcorre harmoniós.

Fins que arriba
el túnel dins la fosca,
que travessa,
per sota, la ciutat.
Un eclipsi
de sensacions, formes,
on reculen
els mots i el somiar.

Mercat de vell

Al tren torno a ser,
de tornada a casa,
duent les troballes
del mercat de vell,
per ornar la llar
i per disposar-les
damunt dols, desgràcies,
tot l’atuïment.

Diumenge complet,
en convalescència,
fruint la ciutat
de riquesa plena,
jardins, rambles, mar,
cafès i mercats,
tot ho tinc a mans,
soc la dona en festa.

Incitació

Tren que m’incites la llengua
que deso en el meu ésser,
i és el teu viatjar
qui va embastant paraules,

pensaments meus i faules,
i el poema complet,
a versos i a sons nets,
sorgeix com un miracle.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Turons de Collserola

Sembla que avanci el futur
cap a un horitzó volgut,
lliscant a dintre del tren,
endavant sense entrebanc.

Miro el versàtil paisatge,
tot de bellesa i carícia,
i jo estic encativada
pel senzill fruir del viure.

Que feliços aquests boscos
dels turons de Collserola,
d’estacions entranyables,
de trens polits i llustrosos.

De dins seu veig l’univers
com en un calidoscopi.
Observant-ne la riquesa
em transformo en molt més noble.