Category Archives: Poemes dalt del tren

Tren de camí

Va rabent el tren
entre suaus turons,
va traspassant túnels
com exhalacions.

De cop redueix
i apareix tan bella
l’estació que espera
el seu serè bes.

Grans enfiladisses
de jardins antics,
quan de nou arrenca
fan un adeu viu.

I el tren ja s’aviva
damunt dels raïls,
tresca i s’encoratja
mentre fa camí.

Horitzó

Sortia al dia, al paisatge,
tot el món sencer s’obria,
dimensions incomptables
d’aquell món indivisible

que en el tren creuava jo,
qui ara de nou ressorgia
de tants dies isolats,
amb espais que es repetien,

que m’enclotaven la ment
que el viatge descloïa,
que expandia l’esperit,
que em feia respirar endintre.

Una forma de refer-se,
de rebre nova energia,
l’embat de vida diversa,
quina riquesa imprevista.

I tenia un horitzó
dins de la meva consciència,
el d’arribar a la ciutat,
com una aventura o festa.

Tresor

Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I és just l’hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.

Tren

Estació, clos tancat
a l’estàtica planura,
amb els rajos arrapats
d’un sol feixuc de clausura.

Corre l’aire quan ve un tren,
el so de xerrics a vies,
i el moviment sacsejant
de les persones que arriben.

En aquest aire parat
hi resto jo, asseguda,
esperant-ne bon temps llarg
un cap a la meva ruta.

Vindrà un tren àgil, llampant,
que s’aturarà tot d’una
i se m’endurà xiulant,
rabent i traient espurnes.

Nit dempeus

Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.

Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.

A fora, la nit

El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.

Llevantada

Plou a aquest paradís

de fulles de tardor,

esponerosos arbres

que deixen la llavor.

*

Plou sobre torres, murs,

són les tres de la tarda,

s’han d’encendre ja els llums,

fer claror a hora foscana.

*

El país s’ha enfosquit

al pas de llevantada,

com un temps prehistòric

on jeuen dinosaures.

*

Dins el tren, escalfor,

calidesa callada,

per la finestra, el bosc

desdibuixat per l’aigua.

*

Tothom va a un destí

que és indefugible,

ningú seria al tren,

ningú s’hi exposaria.

Estacions esteses

Corre el tren com si esperitat

tot tallant la tarda, la claror

d’un dels jorns de vespres escurçats,

quan el cel griseja ple de pluja.

*

S’alcen drets a la pell de la terra

boscos, cases, les posts d’enllumenat,

s’allargassen els raïls per on tresca

el viu tren, ja rectes, ja corbats.

*

I s’encenen fanals de llums antigues,

tot suaus, a estacions esteses,

se’n va el dia de mirada infinita

i en silenci brolla la nit serena.

Lluna d’or

A quarts de sis fosqueja

sobre els llums de neó

que estacions encenen.

Que immens el firmament,

petits els baixadors,

món reduït, l’humà,

i la lluna suprema

que s’alça solellosa

damunt tot el seu regne.

Ésser d’or resplendent,

magnificent, que embruixa

arreu on cau el vel

de la llum que traspua.

I es va fent i fent fosc

en una hora feixuga.

La lluna plena al cel

atrau el goig, l’anhel,

i el poleix i l’impulsa.

Punyent nostàlgia

Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,

és així buida la remor de ma vida,

torna a ser estiu i per sort soc més lliure,

l’any passat era el de pandèmia infausta.

*

Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,

m’he anat fent gran tal com anys succeïen,

un rere l’altre, i així el nostre velam,

espellofat, lluny de la jovenia.

*

Soc ben formosa dona de seixanta anys,

i no crec pas  tampoc que passi ara

un amor com quan en tenia vint,

iniciàtic, sender fet de miracles.

*

N’hi haurà prou amb aquest anar vivint,

amb els meus plans, i somnis, i viatges?

Pulsió d’amor mai no anorreada,

punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.