Category Archives: Poemes dalt del tren

Calor

noia dona tirant-se aigua per la calor

I va desfilant el temps
mentre travessem l’espai
al ritme d’un trot de tren
que s’atura a estacions caldes.

En un estiu de cocció
no hi ha futur, només ara,
el temps fa tan sols d’actor
que es mou dins el seu teatre.

Curts pensaments, curt volar
d’una destinació a una altra,
entre claudàtors va el temps,
clos en la roba suada.

Vinc de moros i cristians
i la calor no em fa petja,
m’acompanya, és a les mans
com qualitat vital meva.

Anuncis

Estiu

mar arbres estiu

Just avui
ens comença l’estiu,
el tumult
de calor i de platges,
d’irisades
capçades dels arbres,
cos a l’aire,
brunor, voluptat.
Trota el tren
tot curull d’alegria,
en l’estiu
fastuós que es fa vida,
es remou
joventut, llibertat,
el temps s’alça
d’esplendor amarat.

Endavant

noia dona al tren

Sec feliçment
en el seient del tren
amb el sol que omple
tots els espais que toca.
Penetra dens
la calor se’ns emporta
a somnis plens
d’un paradís real.
Un enlairar-nos
i després tocar terra
en aquest trànsit
fins arribar a ciutat.
La terra és
tant quimera com feina,
tirar endavant
amb somnis i treballs.

Fujo

via del tren finestres

Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.

Gener vellutat

nit solitària. fanals meravellosa molt més clara

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Crepuscle

Industrial railway track at dusk

Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.

Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.

Estacions petites

estació ffcc les planes 000

Estacions petites
amb els seus rellotges,
dolces, modernistes
entre boscs de pins.

Passa llarg el tren
i a totes s’atura,
la gent se’n va amb ell,
el sol lent espurna.

L’aire resta quiet
amb olor de tarda,
l’aura de la llum
és tornassolada.