Category Archives: Poemes dalt del tren

Tren de retorn

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Eclipsi

De tant fort
el sol es torna pàl·lid,
corren cases,
es mouen horitzons,
tot s’atura
quan el tren frena i para
i obre portes
a solars estacions.

Recupera
el seu batec, la marxa,
la finestra
acull dimensions,
el seu vidre
és un viu panorama
on el món
transcorre harmoniós.

Fins que arriba
el túnel dins la fosca,
que travessa,
per sota, la ciutat.
Un eclipsi
de sensacions, formes,
on reculen
els mots i el somiar.

Mercat de vell

Al tren torno a ser,
de tornada a casa,
duent les troballes
del mercat de vell,
per ornar la llar
i per disposar-les
damunt dols, desgràcies,
tot l’atuïment.

Diumenge complet,
en convalescència,
fruint la ciutat
de riquesa plena,
jardins, rambles, mar,
cafès i mercats,
tot ho tinc a mans,
soc la dona en festa.

Incitació

Tren que m’incites la llengua
que deso en el meu ésser,
i és el teu viatjar
qui va embastant paraules,

pensaments meus i faules,
i el poema complet,
a versos i a sons nets,
sorgeix com un miracle.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Turons de Collserola

Sembla que avanci el futur
cap a un horitzó volgut,
lliscant a dintre del tren,
endavant sense entrebanc.

Miro el versàtil paisatge,
tot de bellesa i carícia,
i jo estic encativada
pel senzill fruir del viure.

Que feliços aquests boscos
dels turons de Collserola,
d’estacions entranyables,
de trens polits i llustrosos.

De dins seu veig l’univers
com en un calidoscopi.
Observant-ne la riquesa
em transformo en molt més noble.

Divendres nit

I passen estacions
amagades sota terra
amb la llum esmorteïda
com una tomba de segles.

Endavant pesadament
el tren feixuc s’arrossega,
i la gent es deixa anar,
mig envellida i sense esma.

És una nit de l’hivern,
hi ha la sonsònia monòtona
que anuncia els baixadors.
A fora, foscor i derrota.

Un dia en què s’ha deixat
l’energia en totes feines,
i és un divendres cansat,
la gent sols espera jeure.

La setmana s’ha esgotat
plena de treball, problemes,
ara que ha arribat al cap
potser hi haurà un petit lleure.

Davallar

Vies de tren
encreuant-se contínues,
els vagons plens
de gent dreta, rendida,
el so dels frens
quan s’atura a les vies
d’estacions
amb moviment constant.

Olor de tarda,
va declinant el dia,
ja s’ha gastat
en feines l’energia
o a les aules,
on el jorn es fa lent,
i no se sap
com rescatar ara el temps.

El temps vital
ha finit, com del sol
l’embat vibrant
fins l’hora del migdia,
resta tan sols
l’ocàs de l’horitzó,
un davallar fins les noves matines.