Category Archives: Poemes dalt del tren

Festes de Nadal

arbre de nadal a plaça des del tren

Ja s’ha fet nit a les sis de la tarda,
van passant llums i arbres de Nadal,
anem parant a estacions callades,
tots el rellotges són més lents i esmussats.

Se’ns enduu el tren tot lleuger i arrauxat
amb un saber de camí conegut,
mig buit aquests fal·laços jorns de festa
desgavellats, repetitius i eixuts.

Tren

tren bosc estiu sol 000000

Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.

Boscos

pi pinyoner a bosc. mida gran

Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.

I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.

Calor

noia dona tirant-se aigua per la calor

I va desfilant el temps
mentre travessem l’espai
al ritme d’un trot de tren
que s’atura a estacions caldes.

En un estiu de cocció
no hi ha futur, només ara,
el temps fa tan sols d’actor
que es mou dins el seu teatre.

Curts pensaments, curt volar
d’una destinació a una altra,
entre claudàtors va el temps,
clos en la roba suada.

Vinc de moros i cristians
i la calor no em fa petja,
m’acompanya, és a les mans
com qualitat vital meva.

Estiu

mar arbres estiu

Just avui
ens comença l’estiu,
el tumult
de calor i de platges,
d’irisades
capçades dels arbres,
cos a l’aire,
brunor, voluptat.
Trota el tren
tot curull d’alegria,
en l’estiu
fastuós que es fa vida,
es remou
joventut, llibertat,
el temps s’alça
d’esplendor amarat.

Endavant

noia dona al tren

Sec feliçment
en el seient del tren
amb el sol que omple
tots els espais que toca.
Penetra dens
la calor se’ns emporta
a somnis plens
d’un paradís real.
Un enlairar-nos
i després tocar terra
en aquest trànsit
fins arribar a ciutat.
La terra és
tant quimera com feina,
tirar endavant
amb somnis i treballs.

Fujo

via del tren finestres

Fujo en el tren
que trontolla i s’escapa,
s’enduu rabent
el meu trist devenir,
curull d’angoixes,
de neguit a tot l’ample,
sencera cremo
entretallant respir.
Tremolo d’ànsia,
la terra oberta als peus,
amb l’amenaça
d’una fi irremissible,
i ja esgotada,
sense aclucar ni un ull,
el sol em sembla
brut i confós de sutge,
esclafador
al nivell de la runa
que porto en mi,
tot fracàs sense encerts.