Category Archives: Poemes dalt del tren

Càlides gotes

Vessa el cel serenament

càlides gotes petites,

un caliu s’estén arreu

voltat d’una aura blavissa.

Tots els llums ja són encesos,

just a les cinc de la tarda,

avança estacions el tren

traspassant l’hora mullada.

A mi se m’obre un futur,

el somni d’anar a una festa

endins la bellesa antiga

de la ciutat de novembre.

Els llums de cada estació

són alegries enceses

d’un món que a l’uníson viu

amb la meva joia tendra.

Estiu al tren

Travessa l’estiu el tren

 feliç com la meva vida,

espai tot sensualitat,

sol i vent, bosc que sospira.

Jo amb els somnis envolats

al moment lluent que gira,

tren rient, anhel llampant

al ple del temps que transita.

Renou

Un dia en què plou i ara surt el sol,

el renou de gent, el tràfec brogent,

el meu cos s’activa i en pren l’energia.

Se sent el batec que impulsa la vida,

i jo agafo el tren cap a un destí clar.

El sol espetega, el cel és rou negre,

el rellotges marquen el migdia en punt,

i no sé d’on surt l’alegria meva,

la força que em dreça, tota joventut.

Trota viu el tren entre el bosc intens

d’atapeïts arbres, el cel va cedint

i el dens negre esquiu va obrint clarianes.

Tal com m’agrada

En l’àgil tren dins el viu dia
m’escapo sola, tal com m’agrada,
el meu destí és obert i lliure,
em bressa el sol, em consent l’aire.

I tot l’espai és per recorre’l,
ple d’efusió i força sana,
i giro entorn la descoberta
de les persones i l’obra humana.

Penetro endins les portalades
on sempre hi ha remors per mi,
rebo el vigor d’altres contrades,
d’homes i dones que han erigit

recers de somnis i saviesa,
hi estenc la mà i els puc sentir,
així de gran em fan, i immensa
i el millor dono i rebo en mi.

Atrapades hores

Atrapades hores,
rellotges comptant
l’esfera del temps
a estacions fosques,
mig abandonades
en no-res i broma.
Va avançant el tren
en la tarda closa
de sostre tapat
pel cel que negreja,
gruix que fa coberta
al viure minvat.

Pluja vinent

ginesta amb rosada

Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.

Desmentiment

cap d'escultura de dona trencada més fosca

Corre el tren en el temps, l’estiu provisional,
carregat de nostàlgia, de vivències d’enrere,
del despertar del món, els estius sense treva
desbordants, succeint-se, i aquell amor traçant
avingudes per viure. Resta tot tan roent,
vívid i inaccessible, i és en aquest escaire
on el món va a l’abisme i se m’enduu cremant
amb un pes de vertigen. Encara visc allà,
en la veritat concisa de qui érem tu i jo,
abans de desmentir-se.

Nit al tren

estació tren nit

Llums a la muntanya en la negra nit,
s’obren estacions a la terra plana,
una consistència davant fanals i astres.

Són ells qui leviten, nosaltres seguim.

Hi ha claror estable a cada vagó,
la gent somieja i fins pesa figues
a aquesta hora lenta que fa el somicó.

Per arribar a casa la nit cal fendir-la.

I no ens diluïm al gruix de foscor,
seguim sent corporis, distingim colors,
els lleus moviments de gent esgotada.

A fora la nit, mig atrotinada.

Tarda

mare fill dona noia nen

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.

Anhel

mar petjades sorra

Camins de bosc ombrívols i feréstecs
s’obren obacs entre pins i fullasses,
travesso en tren tota la serralada
un jorn de juny de ple sol amarant.

Em crida el mar amb la seva immensa aigua,
inabastable, al seu fons de frescor,
una quimera entre calor daurada
i terra ferma d’una fosca verdor.

El mar absort en ell mateix, carícies
de transcendència, fonda impressió,
sensació de festa de la vida,
mar anhelat, la completa esplendor.