Barcelona íntima

Tan íntima Barcelona,

flors de tipuana enjoien

d’or vell ombrel·les, tendals,

terres de places a l’ombra.

*

Corre en tu brisa de mar

salina, acariciadora,

i la teva arquitectura

entranyable s’enamora.

*

Toca un raig de sol encara

a balcons, a fulles d’arbres

que es gronxen en la claror

més pura i mediterrània.

*

Les persones s’entendreixen

tocades per la teva aura

de civilitat estesa,

de Pax antiga romana.

*

Els teus carrers mai s’aturen,

remoregen plens de vida,

qui et pobla sent endins seu

l’existència assaborida.

Camí de Barcelona

Dalt del tren, horitzó sempre ignot,

camí dens de boscos i aventura,

aquí el temps s’entén allargassat

festejat per les roselles púrpures.

Un passeig àgil entre la fronda,

ben florent, on sempre és primavera,

corre el tren lliscant entre l’arbreda,

fauna i flora, dimensió del sud.

Baixadors, art de cent anys enrere,

placidesa de natura fluent,

com un somni, la seva vida intensa,

el brancatge de pins retorts al vent.

I al fons hi ha, d’aquest passeig vibrant,

la ciutat, d’història tan antiga,

tendra i bella, d’abastament i grat.

Tres-cents anys i més de setge en vida

i ella alçada, sense deixar el combat.

Encants de Barcelona

Un vaivé

de ceràmiques russes,

porcellanes

d’Orient i tot l’orbe,

el suau frec

de les pintures pures

que amb la mà

artistes fan tothora.

*

Un vaivé

de figures bellíssimes,

de magnífics

colors i de formes

que als meus ulls

són encanteri i vida,

infinit

on no hi caben les ombres.

*

Un vaivé

de materials excelsos,

de treballs antiquíssims i nobles

on la història

humana hi es compresa,

fondo amor

que ve d’homes i dones.

******************************************

Un vaivé de ceràmiques russes,
porcellanes d’Orient i tot l’orbe,
el suau frec de les pintures pures
que amb les mans artistes fan tothora.

Un vaivé de figures bellíssimes,
de magnífics colors i de formes
que als meus ulls són encanteri i vida,
infinit on no hi caben les ombres.

Un vaivé de materials excelsos,
de treballs antiquíssims i nobles
on la història humana hi es compresa,

Un vaivé de cultura ignota

dels indrets més llunyans de la terra,
fondo amor dels seus homes i dones.

Flors del Raval

Fernando Botero

S’obren en la tarda

les flors del Raval;

ix verdor dels testos,

les tiges penjant.

*

Carrers plens de gent,

remors ensonyades,

coloms alçant vol,

colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen

tant fulles com branques

en l’aire que mou

salabror a la rambla.

*

Un gat gegantí

veu tothom qui passa

i els nens i els coloms

li fan mil moixaines.

*

La botiga russa,

el comerç dels mapes,

persones vingudes

de terres llunyanes.

*

Flors arraïmades,

gent amunt i avall,

fosques cantonades,

nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia

el millor avenir:

anar endavant, sortir-se’n,

esclatar i florir.

*

I la tarda plena

de remors i alès,

acompanya els ritmes

del seu viure al ple.

****************************************

S’obren en la tarda les flors del Raval,

ix verdor dels testos, les tiges penjant.

Carrers plens de gent, remors ensonyades,

coloms alçant vol, colors, balcons, places.

*

Els arbres somouen tant fulles com branques

en l’aire que mou salabror a la rambla.

Un gat gegantí veu tothom qui passa

i els nens i els coloms li fan mil moxaines.

*

Flors arraïmades, gent amunt i avall,

persones vingudes de terres llunyanes,

fosques cantonades, nous cafès i hostals.

*

Tothom hi somia el millor avenir

en la tarda viva de remors i alens

que acompanya el ritme del seu viure al ple.

Rambla engalanada

Clou la nit

l’hora més ciutadana,

llums encesos

en globus de claror,

es manté

la passió a l’aire,

negra seda

sospesa en el fulgor.

Un vell somni,

la Rambla engalanada,

de nit dolça,

de silenci difós,

El present

duu la Història engalzada,

lluita indòmita,

de llibertat i ardor.

Catifa enconxada

I quin goig de voltar Barcelona,
he trobat la ciutat vessant càlida,
llums, colors aquests dies suavíssims
de Nadal en catifa enconxada.

Hi ha paquets i bosses que circulen
en les mans de persones contentes,
són per fer bombollams d’alegria
en la gent que entre l’amor prospera.

Barcelona meva

La meva íntima ciutat
abastant immens el mar,
els colors de les vigílies,
la nit de rodons fanals.

Caliu en la soledat,
jo et rondo per tots costats
i de totes les escletxes
en rebo la humanitat.

Malabar

Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.

I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.

Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.

Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.

Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.

Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.

I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.

Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.

I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.

Ciutat del vell port

Barcelona,
sorgint des del temps amb dolors de part,
ciutat circular tacada de sutge.
Humida ciutat de faç canviant,
entranya botida, digestió pesant
que et cansa el somriure. Carrers costeruts
arbres com parpelles, ocells a les branques
bressolant-hi estiu. Ciutat del vell port
tan pacient com Job, mare embarassada.
Sempre estàs parint, amorosa mare,
i del vent del mar prens un nou coratge.

Cafè de l’Òpera

Rambla avall, cap al port,
riu el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta
que obre el vaivé constant.

A dins un home parla
amb una senyoreta
i un altre home té un llibre
mentre busca una amant.

I l’aire s’hi renova
amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès
i tallats amb safata.

Es mou un xic un riure
i una nova mirada
enceta, rica, el viure
d’un dels seus estadants.

Els miralls reflecteixen
tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos
d’alegria llampant.

Així, el matí passa
amb ressons de diumenge
i una esperança tènue
dringa per tots voltants.

Un pintor, a una taula,
fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta
i el llapis esmolat.

Una mussa s’asseu
al seu costat i parla
i l’incita, planera,
a assajar el seu art.

I ell somriu entre els traços
i una noia fa seva
i li neix la figura
de les expertes mans.

I els seus ulls, vius com brases,
se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista,
en volum i tramat.

Gira el sol, ve el migdia,
moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure
la tarda, amb el seu fat,

que ensonyada reposa,
i remorosa prega
íntima i fonda alhora,
que l’amor vingui a mans.

No sentiu el fort xiscle
de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera
sempre hi és convocat.

Al vespre els llums es prenen,
cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen
en aquest racó urbà.

Ara l’aire palpita:
el dia encara resta,
i encara la nit vibra
i espera i vol la festa.

La dolça melangia
posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil
a carícia i a flama.

Després, quan la nit plana
i la calma ja regna
homes i dones pleguen
els desitjos i esperes.

Com qui passa l’escombra
i renta la vaixella,
el nou dia s’albira
prest a recomençar.

Ja de nit les persones
que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera
se’n van, tot desfilant.

I a contracor el deixen,
i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien
els el doni demà.