Category Archives: Poemes de Barcelona

Malabar

Cafè de l'òpera Jordi Pausas
Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.
I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.
Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.
Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.
Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.
Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.
I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.
Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.
I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.
Anuncis

Ciutat del vell port

A man takes a selfie at Las Ramblas in Barcelona

Barcelona,

sorgint des del temps

amb els dolors d’un part,

ciutat circular

tacada de sutge.

Humida ciutat

de faç canviant,

entranya atapeïda,

digestió pesant

que et cansa el somriure.

Carrers costeruts

arbres com parpelles,

ocells a les branques

bressolant-hi estiu.

Ciutat del vell port

tan pacient com Job,

mare embarassada.

Sempre estàs parint,

amorosa mare,

i del vent del mar

prens un nou coratge.

Cafè de l’Òpera

cafè de l'òpera

Rambla avall, cap al port, riu el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta que obre el vaivé constant.
A dins un home parla amb una senyoreta
i un altre home té un llibre mentre busca una amant.
I l’aire s’hi renova amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès i tallats amb safata.
Es mou un xic un riure i una nova mirada
enceta, rica, el viure d’un dels seus estadants.
Els miralls reflecteixen tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos d’alegria llampant.
Així, el matí passa amb ressons de diumenge
i una esperança tènue dringa per tots voltants.
Un pintor, a una taula, fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta i el llapis esmolat.
Una mussa s’asseu al seu costat i parla
i l’incita, planera, a assajar el seu art.
I ell somriu entre els traços i una noia fa seva
i li neix la figura de les expertes mans.
I els seus ulls, vius com brases, se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista, en volum i tramat.
Gira el sol, ve el migdia, moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure la tarda, amb el seu fat,
que ensonyada reposa, i remorosa prega
íntima i fonda alhora, que l’amor vingui a mans.
No sentiu el fort xiscle de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera sempre hi és convocat.
Al vespre els llums es prenen, cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen en aquest racó urbà.
Ara l’aire palpita: el dia encara resta,
i encara la nit vibra i espera i vol la festa.
La dolça melangia posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil a carícia i a flama.
Després, quan la nit plana i la calma ja regna
homes i dones pleguen els desitjos i esperes.
Com qui passa l’escombra i renta la vaixella,
el nou dia s’albira prest a recomençar.
Ja de nit les persones que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera se’n van, tot desfilant.
I a contracor el deixen, i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien els el doni demà.

Encants de Barcelona

Flea market, Els Encants Vells, Barcelona.

Un vaivé
de ceràmiques russes,
porcellanes
d’Orient i tot l’orbe,
el suau frec
de les pintures pures
que amb les mans
artistes fan tothora.

Un vaivé
de figures bellíssimes,
de magnífics
colors i de formes
que als meus ulls
són encanteri i vida,
infinit
on no hi caben les ombres.

Un vaivé
de materials excelsos,
de treballs
antiquíssims i nobles
on la història
humana hi es compresa,
fondo amor
que ve d’homes i dones.

Xocolateries de Petritxol

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Xocolata, postres dolces,
ben desfeta en una tassa,
regalimes densa polpa
de melindros i torrades.

Ambrosia dels infants,
berenar de festa sonada,
d’aniversari feliç
i diada assenyalada.

Presa a la plaça festiva
o en trobada ciutadana,
l’ajuntament ens convida
a celebrar la bullanga.

Civilitat, xocolata,
que ens agermanes, polida,
deliciosa, afruitada,
dels plantars de Costa Rica,

i de l’Amèrica immensa,
fruit del cacau, arbre mític
dels maies i dels asteques,
de Quetzalcóatl i els inques.

Xocolata, espessa molsa,
de déus nèctar i delícia,
et tenim a cada casa,
mira si és bella la vida.

Mira com de lluny viatges
de les selves, en estibes,
conreada per mans d’indis,
les sagrades mans indígenes.

Homes que van albirar
en Colom des d’altes cimes
i el van anar a rebre al pla
de les costes ameríndies.

Vas ser l’ofrena ufanosa
dels homes que allí vivien:
la oferien en beuratge
per celebrar que eren lliures.

Xocolata, brou, escorça
de bosc de tròpic endintre,
mantega d’un arbre-déu,
saó del sol i la vida.

Els teus penells són sagrats,
ceptres d’una flor divina,
i et prenem per reforçar
els estrets llaços del viure.

I és al carrer Petritxol,
de la tarda ciutadana,
on prenem nèctar de sol
de la plana americana.

Aquest carrer sempre escampa
la teva olor deliciosa,
i tu vas vessant-te en tasses
de la nostra Barcelona.

Barcelona, ciutat llegenda

Barcelona. Una de les entrades a la plaça Reial.000 Foto meva0

També el sol vol venir amb tu,
ciutat amada,
i quedar-se al teu caliu,
ciutat serena,
per reposar al teu cos bru,
ciutat somiada,
per habitar el teu estiu,
ciutat morena.

I penetra ben endins,
ciutat xamosa,
les teves cambres lluentes,
ciutat donzella,
bressant-se a la teva falda,
ciutat airosa,
respirant la teva festa,
ciutat rosella.

Quan gosa sortir la lluna,
ciutat polida,
s’embruixa tota sencera,
ciutat estrella
amb els teus carrers feliços,
ciutat espiga,
amb la teva ànima estesa,
ciutat llegenda.

Ciutat de nit

rosassa-basilicadel0pi

Quina forma pren la nit
amb tu, Barcelona meva,
paraments a les terrasses,
a un racó toca una orquestra.

Pertot claror condensada,
a un cantó s’obre una església,
rellent de mediterrani
i el vent, que tot ho penetra.

Encisament palpitant
damunt llambordes de segles,
amb la lluna expectant
com l’amor fa les conquestes.

No vull marxar mai de tu
em vull quedar aquí per sempre,
xopa la nit els carrers
amb una sentor de festa.

El teu gòtic encén llums
amb les rosasses suspeses,
portalades i fanals,
vida íntima i intensa.

Somni ja abans somiat
incitació i descoberta,
els arbres et fan costat,
la pau en tu pren consciència.

Ens aculls al teu redós
protegint-nos del cel negre,
cap malvestat mai vindrà
dins la teva nit encesa.

I faig voltes sobre meu
per copsar-te la bellesa.
Barcelona, solcs endins,
ets claror damunt la terra.