Encants de Barcelona

Un vaivé
de ceràmiques russes,
porcellanes
d’Orient i tot l’orbe,
el suau frec
de les pintures pures
que amb les mans
artistes fan tothora.

Un vaivé
de figures bellíssimes,
de magnífics
colors i de formes
que als meus ulls
són encanteri i vida,
infinit
on no hi caben les ombres.

Un vaivé
de materials excelsos,
de treballs
antiquíssims i nobles
on la història
humana hi es compresa,
fondo amor
que ve d’homes i dones.

Xocolateries de Petritxol

Xocolata, postres dolces,
ben desfeta en una tassa,
regalimes densa polpa
de melindros i torrades.

Ambrosia dels infants,
berenar de festa sonada,
d’aniversari feliç
i diada assenyalada.

Presa a la plaça festiva
o en trobada ciutadana,
l’ajuntament ens convida
a celebrar la bullanga.

Civilitat, xocolata,
que ens agermanes, polida,
deliciosa, afruitada,
dels plantars de Costa Rica,

i de l’Amèrica immensa,
fruit del cacau, arbre mític
dels maies i dels asteques,
de Quetzalcóatl i els inques.

Xocolata, espessa molsa,
de déus nèctar i delícia,
et tenim a cada casa,
mira si és bella la vida.

Mira com de lluny viatges
de les selves, en estibes,
conreada per mans d’indis,
les sagrades mans indígenes.

Homes que van albirar
en Colom des d’altes cimes
i el van anar a rebre al pla
de les costes ameríndies.

Vas ser l’ofrena ufanosa
dels homes que allí vivien:
la oferien en beuratge
per celebrar que eren lliures.

Xocolata, brou, escorça
de bosc de tròpic endintre,
mantega d’un arbre-déu,
saó del sol i la vida.

Els teus penells són sagrats,
ceptres d’una flor divina,
i et prenem per reforçar
els estrets llaços del viure.

I és al carrer Petritxol,
de la tarda ciutadana,
on prenem nèctar de sol
de la plana americana.

Aquest carrer sempre escampa
la teva olor deliciosa,
i tu vas vessant-te en tasses
de la nostra Barcelona.

Barcelona, ciutat llegenda

També el sol vol venir amb tu,
ciutat amada,
i quedar-se al teu caliu,
ciutat serena,
per reposar al teu cos bru,
ciutat somiada,
per habitar el teu estiu,
ciutat morena.

I penetra ben endins,
ciutat xamosa,
les teves cambres lluentes,
ciutat donzella,
bressant-se a la teva falda,
ciutat airosa,
respirant la teva festa,
ciutat rosella.

Quan gosa sortir la lluna,
ciutat polida,
s’embruixa tota sencera,
ciutat estrella
amb els teus carrers feliços,
ciutat espiga,
amb la teva ànima estesa,
ciutat llegenda.

Ciutat de nit

Quina forma pren la nit
amb tu, Barcelona meva,
paraments a les terrasses,
a un racó toca una orquestra.

Pertot claror condensada,
a un cantó s’obre una església,
rellent de mediterrani
i el vent, que tot ho penetra.

Encisament palpitant
damunt llambordes de segles,
amb la lluna expectant
com l’amor fa les conquestes.

No vull marxar mai de tu
em vull quedar aquí per sempre,
xopa la nit els carrers
amb una sentor de festa.

El teu gòtic encén llums
amb les rosasses suspeses,
portalades i fanals,
vida íntima i intensa.

Somni ja abans somiat
incitació i descoberta,
els arbres et fan costat,
la pau en tu pren consciència.

Ens aculls al teu redós
protegint-nos del cel negre,
cap malvestat mai vindrà
dins la teva nit encesa.

I faig voltes sobre meu
per copsar-te la bellesa.
Barcelona, solcs endins,
ets claror damunt la terra.

Ciutat

Arriba la nit
plena de llums vives,
l’ull de la ciutat
mostra la fatiga.
El dia és molt llarg,
sens parar feineja,
vol trobar el descans
en la foscor densa,
somiar els mils d’anys
que s’alça i que empenta,
igual que el brau mar,
que flueix sens treva.

Llums

 

La suavitat del vespre,
seda en el vent desplegada,
quan la natura palpita
i el misteri es sosté a l’aire.
Jeuen al cel núvols roses,
els arbres són tinta negra,
els llums de la ciutat s’obren
en teatres i cinemes.

Castanyera 1930

Passen les senyores que mai s’han tacat
després de la missa a comprar castanyes,
diumenge al migdia d’un temps esquerdat
on latent es coven destrets i catàstrofes.

Són burgeses riques, altives, mudades,
ben barcelonines, el missal al braç,
de la ciutat noble del passeig de Gràcia
que menysté barraques igual que ravals.

La més jove amb guants de pell de moltó
pren la paperina amb castanyes torrades,
les dues més grans, figures de pedra,
distants es preserven de la castanyera.

Ella ofereix les castanyes cuites
amb mà descoberta i cara riallera
al quiosc asseguda, amb elles ben dretes,
el vestit tacat de sutge i empremtes.

A la torradora fumegen castanyes
com es cou la guerra de sis anys més tard.
En la tardor mansa d’un dia de festa
a la xardor d’Àfrica creix la malvestat.