Category Archives: Poemes de ciutats

Rambla engalanada

Clou la nit

l’hora més ciutadana,

llums encesos

en globus de claror,

es manté

la passió a l’aire,

negra seda

sospesa en el fulgor.

Un vell somni,

la Rambla engalanada,

de nit dolça,

de silenci difós,

El present

duu la Història engalzada,

lluita indòmita,

llibertat i fragor.

Cúpula daurada

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb l’energia al ple
confiada caminava
per un país aliè
de sendes planetàries.

I el sol em recobria
com cúpula daurada,
jove i viva, amb la joia
que l’entorn m’ofrenava.

Tota gràcil, morena,
bonica i extasiada,
amb els braços oberts
tot l’indret aplegava.

Poderosament rica,
perplexa i fascinada,
per Rússia recorria
tanta bellesa alçada.

València

Nit 000 a València Ramon N. Bonet

Nit espessa
estesa al firmament,
nit callada
on corre remor d’aigua,
nit serena
curullada d’estels,
nit morena
constel·lada pels astres.

A València
de nou es va elevant
el suau frec
de les catifes àrabs
duent ànimes
dolents en la foscor
voleiant
la terra arrabassada.

Ciutat del nord

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
En el somni boreal
d’aquesta ciutat del nord
beso la galta del fred
i els meus llavis lleus s’escalfen.
Acarono suaument
l’estesa de la llum lila
mentre l’extensa harmonia
de l’horitzó m’acompassa.
Vora els ponts el brau mar vibra
amb milers d’ocells i peixos,
i la ciutat és salvatge
i amb neguit trenca els seus eixos.
Esperits d’antics ants omplen
les nevades avingudes,
el seu mugit essencial
duu el tany secret de la tundra.

Estocolm

000000estocolm 2015-2016 3 de la tarda amb l'edifici de l'ajuntament al fons

Encara els meus peus
trepitgen la neu
com un regal dolç,
suau i incomprensible.
Encara serè
l’aire blau lilós
em fa resplendir
entre mar i ribes.
Encara amb l’esguard
tot el cel immens
va vetllant per mi
a la llunyania.
Encara la nit
gira en espiral
entorn el meu tors,
intensa i tranquil·la.
Encara hi ha algú
d’aquest nord vibrant
que em segueix desant
als fulls del seu llibre.

Passeig de nit

000lyon-nuit800

Un passeig, de nit,
i un cel que ressona.
Ciutat que ens acull
sota del seu porxat.
Carrers amb riquesa
de llums i de bars
que em sadollen l’ànsia.
Prenguem l’escalfor,
un tallat calent,
un pastís de fruites
amb gustet d’anís
i canya de sucre.
Cau un plugim fi
que acarona els rostres.
Llums tènues, daurades,
coves amb tresors,
joiells i troballes.
El món sencer cap
en aquest cafè
dolç, de vidres diàfans.
També sent-hi a dins
s’hi respira nit,
amb estrelles d’ambre.
Com mar del Carib,
rodona, la lluna,
em ve a banyar a mi.
En tots els miralls
l’ànima lluent meva
reflecteix les flames
de llums i d’espelmes.
Lleu transpiració
dels pètals de l’aire,
oloroses flors
molles i volàtils.
En aquest cafè,
olor de taronja,
fa bo assaborir-s’hi:
vida esplendorosa.

Vells cafès

barcelona 000 cafè del liceu 1920 sèpia

Tot es transforma
en abisme de temps,
en llocs daurats
on trenàvem els somnis,
on l’amor queia
com fruit omnipresent,
sempre embruixats
per l’encís més insòlit.
I penetrem
els àmbits del passat
en les grans nits
de misteris i enjòlit
que descobríem
del tot arravatats
en els Cafès
d’encanteri corpori.

Cuba a la deriva

cuba a la deriva000

El temps s’esgota a si mateix
als portals carregats de ruïna.
Esperitat fuig dels carrers esdentegats
i es refugia en un rebrot de pinya,
en les rosades guaiabes del mercat,
entre la polpa dels zapotes liles.
Deshabitada queda la ciutat
de temps, i resta òrfena l’illa
quan la buidor assetja cancells i terrats
i l’Havana llangueix sota la xardor del dia.
Les mulates cremen rom amarg,
desesperançades, als déus de les Antilles,
i els xiquets duen una baldufa a la mà
que ja no vol girar i resta en l’estatisme.
Xafogor sufocant damunt els edificis
corcats de sutge, de rovell i salnitre.
Molt a prop se sent, convuls, el mar,
amb el seu sentiment d’alga, tacat,
que no pot contenir la deriva.

Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar, ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa, no pares de bressar.

Les barcasses remunten el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa, on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca recala en un voral
just el temps d’aturar-se al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa en tots els teus canals,
verd d’or, d’algues, de llima, ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic, llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te i bastir-te real.

Vells campanars d’esglésies et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina, et desplegues en places
on els coloms t’habiten,i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida ―aigua dels Alps, sens màcula―,
les Dolomites vibren en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos, i gavines en l’aire,
fondalades marines i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre, i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest, ciutat màgica alçada
per marins mercaders de ment mediterrània.

Com podria explicar les teves formes clares,
justes en tota mida a la mesura humana.

Ciutat del vent suau, plouen grosses gotasses
i una església a un confí roman abandonada.

Places on la gent riu i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat, la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen, i ara passen les barques
i als estrangers discrets els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea i un carreró s’enaigua,

i la plaça Sant Marc pot navegar-se en barca,
aleshores marina, amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux, de l’Orient gran maragda,

i el salvatge i brau mar on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent per fondejar a una cala

d’una illa al conflent, com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre, com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront, San Giorgio, església i càtedra,
La Giudeca al costat, llarga i enamorada.

Més enllà hi ha Torcello, que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor, cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or, a cada instant et salves,
lluen els teus pendons del roig que t’engalana.

Milers lleons alats són el conjur que exhales,
sobreviuràs, divina, amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura, i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi i en cada ésser que et guarda,

ciutat marcada d’ombra vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb i la bellesa els llaura,

ciutat de campanars que toquen a la tarda
suaus, mig adormits, per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella, humana i abastable,
és obra del sud lluent, fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i encisats ens depasses,
qui t’ha vist sols un cop sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu, dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols, mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar que en canals et traspassa
i perdura en tothom qui t’ha vist, aura i aigua.

Nàpols viva

nàpols viva 000000

Voleia la roba als carrers de Nàpols
sobre la dolçor de les places vives,
per on el sol canta tota l’alegria,
que és mediterrània, de sol i salnitre.

L’aire és l’alè de la mar antiga
que porta cançons de totes les ribes,
que lluu entre els carrers i escales petites,
que refresca el jorn, que les nits aviva.

Cada carreró té una verge nívia
i per tots racons hi ha esglésies polides,
espelmes i sants, oracions i misses,
i enmig de la nau Jesús que predica.

Damunt els teulats les gavines nien,
els nins bressolats pels seus cants i xiscles.
Des del Mont Calvari es veu la badia
com un paradís que els homes somien.

Nàpols, ancorada en una cruïlla,
pobles de la mar duen encens, mirra,
i or al vell brodat de la teva sina,
tu desconcertant de sol i energia.

S’enamora el temps als claustres amb llimes,
rosers i lilàs, rajols de Manises.
Nodrida de llum i cel que sospira
navegues pel sud surreal i verídica.

Olor de misteri fas de nit i dia
i a tots els indrets un geni t’hi vibra.
El Vesubi, a prop, és silent vigia
dels déus que amb la mà segles custodien.