Category Archives: Poemes de ciutats

Venècia meva

Venècia meva, grans vestits de flors,

cabellera estesa a l’embat del sol.

Imatge daurada, ben bruna, ben rossa,

sempre extasiada entre els miralls d’aigua

dels canals lluents, fluents fins l’Adriàtica.

Tothora el somriure dolcíssim, commòs,

l’esguard infinit, mar i salabror.

Llarguíssims camins per carrers i places

amb arquitectura de somni entranyable,

capvespres encesos, toquen les campanes,

bellíssims museus d’obra veneciana.

Tumult al transport ple a vessar, aquàtic,

tota meravella del món, abastable.

I s’hi fan les cites damunt de les aigües,

vine al Paradiso perduto a trobar-me.

Somni alçat, creat, matèria i miracle.

Fora feixistes

A estones, a frec hi ha flaixos de mal.

*

S’encarna en persones amb qui veus forçada

la teva actitud en un pur rebatre,

servant el que és bell, la gran llengua humana.

Volen destruir però just ni desgasten,

i deixen un tuf d’un embrutiment

de ronya incrustada, d’una fetor infame.

Tot el més abjecte concentren, xarboten,

d’aquest gruix compacte n’esputen i roten.

Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se,

en el seu infern, pudents de desgràcia.

*

Nosaltres alçats vers l’abominable.

“Espagnols” a París

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.
Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

Rambla engalanada

Clou la nit

l’hora més ciutadana,

llums encesos

en globus de claror,

es manté

la passió a l’aire,

negra seda

sospesa en el fulgor.

Un vell somni,

la Rambla engalanada,

de nit dolça,

de silenci difós,

El present

duu la Història engalzada,

lluita indòmita,

de llibertat i ardor.

Cúpula daurada

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb l’energia al ple
confiada caminava
per un país aliè
de sendes planetàries.

I el sol em recobria
com cúpula daurada,
jove i viva, amb la joia
que l’entorn m’ofrenava.

Tota gràcil, morena,
bonica i extasiada,
amb els braços oberts
tot l’indret aplegava.

Poderosament rica,
perplexa i fascinada,
per Rússia recorria
tanta bellesa alçada.

València

Nit 000 a València Ramon N. Bonet

Nit espessa
estesa al firmament,
nit callada
on corre remor d’aigua,
nit serena
curullada d’estels,
nit morena
constel·lada pels astres.

A València
de nou es va elevant
el suau frec
de les catifes àrabs
duent ànimes
dolents en la foscor
voleiant
la terra arrabassada.

Ciutat del nord

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
En el somni boreal
d’aquesta ciutat del nord
beso la galta del fred
i els meus llavis lleus s’escalfen.
Acarono suaument
l’estesa de la llum lila
mentre l’extensa harmonia
de l’horitzó m’acompassa.
Vora els ponts el brau mar vibra
amb milers d’ocells i peixos,
i la ciutat és salvatge
i amb neguit trenca els seus eixos.
Esperits d’antics ants omplen
les nevades avingudes,
el seu mugit essencial
duu el tany secret de la tundra.

Estocolm

000000estocolm 2015-2016 3 de la tarda amb l'edifici de l'ajuntament al fons

Encara els meus peus
trepitgen la neu
com un regal dolç,
suau i incomprensible.
Encara serè
l’aire blau lilós
em fa resplendir
entre mar i ribes.
Encara amb l’esguard
tot el cel immens
va vetllant per mi
a la llunyania.
Encara la nit
gira en espiral
entorn el meu tors,
intensa i tranquil·la.
Encara hi ha algú
d’aquest nord vibrant
que em segueix desant
als fulls del seu llibre.

Passeig de nit

000lyon-nuit800

Un passeig, de nit,
i un cel que ressona.
Ciutat que ens acull
sota del seu porxat.
Carrers amb riquesa
de llums i de bars
que em sadollen l’ànsia.
Prenguem l’escalfor,
un tallat calent,
un pastís de fruites
amb gustet d’anís
i canya de sucre.
Cau un plugim fi
que acarona els rostres.
Llums tènues, daurades,
coves amb tresors,
joiells i troballes.
El món sencer cap
en aquest cafè
dolç, de vidres diàfans.
També sent-hi a dins
s’hi respira nit,
amb estrelles d’ambre.
Com mar del Carib,
rodona, la lluna,
em ve a banyar a mi.
En tots els miralls
l’ànima lluent meva
reflecteix les flames
de llums i d’espelmes.
Lleu transpiració
dels pètals de l’aire,
oloroses flors
molles i volàtils.
En aquest cafè,
olor de taronja,
fa bo assaborir-s’hi:
vida esplendorosa.

Vells cafès

barcelona 000 cafè del liceu 1920 sèpia

Tot es transforma
en abisme de temps,
en llocs daurats
on trenàvem els somnis,
on l’amor queia
com fruit omnipresent,
sempre embruixats
per l’encís més insòlit.
I penetrem
els àmbits del passat
en les grans nits
de misteris i enjòlit
que descobríem
del tot arravatats
en els Cafès
d’encanteri corpori.