Category Archives: Poemes de combat

Barbàrie immobiliària

Jo els acuso,
àvids depredadors,
petulants
de la seva barbàrie,
voltors del
tramat immobiliari
que just fan
de crueltat estendard.

Dictadors,
explotadors, paràsits,
volen sang
per seguir-se engreixant
arremeten
amb les lleis sanguinàries
contra qui
s’eslloma treballant.

Que a diari
se li escapa la vida,
la salut,
l’abast del que seria.
Un vampir
duem clavat al coll,
que no deixa
ni espai per sobreviure.

Són aquells
que aguanten els governs,
els que manen
“legalitats vigents”,
que trepitgen
dignitat i decència,
que tot pacte
de tracte humà traeixen.

I és així
que desnonen la gent,
que l’expulsen
del lloc vital, la casa,
els que apugen
lloguers en escalada,
i sotmeten
tothom sota el seu preu.

I és així
com la misèria avança,
i l’angoixa,
plena de por i basarda,
de trobar-se
davant, de cara a cara,
la indigència
i la vida truncada.

Camineu
només per les ciutats
i mireu
quin infame espectacle,
hi ha mils de
persones en barraques
o al carrer,
i elles són com nosaltres.

A una guerra
ferotge ens enfrontem,
no ens pleguem,
aturem la sangada,
no mirem
mai més a una altra banda,
sols ullem
quins són els fonaments.

En el temps
que dia a dia avança
el dogal
del coll se’ns va estrenyent,
la riquesa
que qui treballa guanya
es lliurada
als paràsits furients.

Vasta solitud

Aquí soc,
amb vasta solitud
i el no-res
que furient em trenca,
a un racó
de ciutat plovisqueja
i no tinc
on anar a parar ni creure.

Retorn

He de trobar
de nou la llibertat,
la meva vida
sobre aigua cristal·lina,
tornar a reblar
en el que necessita
urgent, del tot,
el meu present trencat.

Tot és incert
però jo he de assentar-me
en el meu pes
i no perdre’m en aigües
tèrboles, fosques
d’un ser intrigant,
tot fal·laç i fals,
jeia manipulant.

He de saber
retornar al meu centre
-dona de sol,
ja prompte és primavera-,
sortir a l’encís
que de tant llarg em manca,
bella i feliç,
altre cop retrobada.

I sobretot
no oscil·lar cap enlloc,
ferma i precisa
a la meva drecera,
amb tot el pes
aplegat de vivència
que és base meva,
d’amor i seny alçats.

Perill

I t’he vist
tan desvalgut i pobre,
amb els ulls
abocats a l’abisme,
que s’ha obert
dintre meu la ferida
d’estimar
qui és desemparat.

Però en tu
hi nia el teu perill,
destructiu
per tu mateix i els altres,
i és així
com he de defensar-me:
no entendrint-me,
rebre, no sols donar.

Solitud arranada

En aquests dies tristos,
de solitud pelada,
arranada al no-res,
de vida destemprada,
perdo el meu equilibri,
no sé què em sustentava,
d’on extreia la força,
tot l’amor que em guiava,
i aquell orgull de mi,
de dona completant-se,
que es va fent al substrat
d’un món sense maldat,

que ella, ferida, encalça.

Manyoc de foc

Soc en la tarda diària
un manyoc de foc que crema,
amb el respir fent de manxa,
el cos, un extrem que resta.
S’atrapen els dolls de llàgrimes
que ni a força els ulls s’aturen.
El meu rostre és de mullena,
el cap, sang que bombolleja.
M’eclipsen vida i torturen.

Em planto

Charles Edward Perugini

I com costa eixamplar el pit
quan una urpa te l’engrapa,
ni el sol pot amorosir
la cremor sagnant que raja.

En un cau soc jo, barrat,
no puc alleugerir l’ànima,
mesos ha que m’ha colgat
el pes pesant que m’esclafa.

Però seguiré fins la fi
enfrontant setge, amenaça,
em soscaven fonaments
que jo he d’anar reforçant-me.

Un motor se m’ha engegat,
el de l’angoixa clavada
al cremant centre vital:
la de sostreure’m la casa.

M’han robat, m’han extorquit,
però ara em planto, testa alta,
i aniré fins al confí,
tot i el dolor bategant-me.

Trascolament

Caravaggio

He de sortir
d’aquest terrible clot,
sentir-me una altra
no enfonsada a la cova
de casa meva,
d’aquest tan amorf poble,
i sobretot
del pou profund on soc.

Tota sencera
m’he trascolat endintre,
un xuclador
tiba el meu magma al fons,
i em ve el fàstic
on l’horror s’hi aviva,
un dolor cec
se’m clava i s’enfony.

La pesantor
damunt els ulls, parpelles,
tot l’entrecella
no es pot desarrugar.
M’ix la mullena
al lacrimal que espera,
en una treva,
que remunti cap dalt.

Juro

Si és cert que puc ser feliç,
-tan feliç dins del sol tendre-
sense malaltia, cops,
només amb la vida estesa,

juro que retornaré
al món sencer la bellesa
que dins meu m’està brindant
el plaer de ser a la terra.

Ressorgir

Floreix la tarda la seva primavera
tot i l’hivern tan gèlid que ha fet casa,
jo recupero la dona que soc, daina,
després d’angoixes que m’han colgat al fang.

Un ressorgir entre el sol dolç i plàcid,
en la tendresa del seu lluir diàfan,
així em veig, recoberta per l’aura
ºd’una bonesa que em rescata el millor.

Dimensiona l’ésser que soc, ple d’ànima,
que s’expandeix en aquest obert món.
Tot el que és viu torno a sentir-ho fràgil,
el seu respir alena amb mi i el jorn.

I la fragància de tarda lluentada
torna a arribar-me, i aixeca suau el vol.
Com és difícil mantenir-se estable
dins de la vida on es reben tants cops.

Les meves mans, del tot deixondides,
a punt per fer carícies i delits,
ja no es crispen, tornen humanes, vives,
i igual que elles torna a estimar el meu pit.