Category Archives: Poemes de la desesperança

Brasa viva

brasa roent

No vull tocar
el meu dolor
que a brasa viva
va obrint ferida.
Així n’aïllo
la combustió,
però igual devora,
igual calcina.

Temps

mà adeu rere la finestra retallada

Tot diu adéu
al temps passat.

És aquest aire
que s’acomiada
movent onades
com una mà
fixa, aturada
allà enrere
que lenta va
com esfumant-se.

És també l’hora
cap a foscant
d’un jorn formós
que ja declina,
la seva empremta
magnificent
és un miratge
que va esvanint-se.

I és clar, soc jo
amb els meus anys
qui va allunyant-se
d’allò que fora,
estius gemats,
felicitats
i un dolor que
tot ho perfora

Destralades

abisme 0980989 dona noia

Farcida de vida vaig caminant d’esma
com just despertada d’una clatellada,
dins d’un estatisme de cos i de cara
pel dolor que el viure a cops m’ha infligit,

cops com destralades trencant la columna,
esbotzant el cor, foradant cervell
i vísceres tendres. Amorfa i callada,
del tot isolada, del tot esclafada,

amb el pes del cos, sargit amb sang seca,
avui ni conec què és el que m’aguanta,
em mantinc inerta per no caure a plom

al voral salvatge on s’obre l’abisme,
així puc romandre-hi sense ni equilibri,
dins del pensament, la gràvida mort.

Malefici

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.

Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.

Llop

DONA NOIA trista enfadada MOSSEGANT-SE EL PUNY desesperada retall

Just ara començo a veure
el musell del llop sortint
sota la màscara plàcida.
Bé que me l’han ensenyat
les persones més amades,
i en mi s’han abraonat,
m’han urpat i mossegat
i m’han deixat dessagnant-me.
I si moria, ni cas,
ben sola he hagut d’aixecar-me.
Han passat ja quaranta anys,
vint-i-cinc, vuit, com si res,
i sempre he seguit penant
sense poder explicar-m’ho,
rosegant-me punys i ungles.
I bé, és simplement així,
així és com l’espècie mana,
no cal sublimar ningú,
tot és la matèria humana.
I sense fer escarafalls,
i sense ni herois ni mites,
cal fer el camí endavant,
potser he estat també un monstre
per algú que m’ha estimat.
Resta anar construint l’ètica,
tenir els puntals ben fixats,
anar vers la plenitud,
refer sempre la tendresa,
sempre tornar-se a donar
conscients d’aquesta saviesa.

Ruïna

Tot s’ha precipitat a aquesta lenta mort,
dura supervivència, escruiximent de temps
on s’imposa el valor, aixecar-se dempeus
per surar i avançar, per rescatar retalls,
tons, forma, moviment, fragments de mons sensibles.
Així visc sense plor  si bé soc plor complet
en una nit que em colga, amb el dolor sencer.
Que fugaces les roses, quin fal·laç somieig.

Van rodar els temps d’amor com un imperi antic
els carreus fracturats, les columnes trinxades,
l’alt cel esquarterat tot fet una despulla,
totes les savieses una a una estimbades.
Encara avui esglaia com ressona l’abisme,
quan ja tot és ruïna incorporada en mi.

Garbuix

garbuix_de_xarxes_cordes xarxa67619

En tot el meu garbuix
de pensaments de nit
hi ha assolats els dolors
d’estimbaments d’amors,
absoluts del meu temps,
els que em constitueixen.

El doldre-me’n va amb mi,
amb la vida esqueixada,
i sense ni un amor
em demano astorada
si avui tot és perdut
desistint d’esperança.