Al centre del raig de sol,
del so d’aigua cristal·lina,
un altre dia passiu
sense ni horitzons ni fites.
*
L’estació ens és barrada,
cafès, restaurants, tancats,
les trobades prohibides,
l’ésser és fit al mirall.
*
Guaita què és la seva vida,
què el sustenta, què el refà,
on anar a cercar la carícia,
com resistir, com penar.
*
Reclòs dins de si mateix
espera poder expandir-se,
anhela aquella alegria
natural, sense comptar.
Ja has triat
la millor opció,
i t’arreceres
en tot el meu malastre,
a dins el cor
has clavat l’agulló,
s’ha dessagnat
l’amor i el seu solatge.
(Acte 1)
Publicat dins de Poemes de Cap d'Any, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Encara tinc coses per explicar-te,
però a aquell nostre temps sofrent
ja no cal tornar-hi.
Massa dolor viscut i infligit,
massa turment i pèrdua.
Et vas quedar per sempre al meu llit,
i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,
i la teva escalfor incombustible,
desada en mi mateixa,
és l’únic que retrobo
en el present desfet.
I no és perquè aleshores
corria la joventut,
la joventut corre i corre
amb l’aire del teu present,
i em mira enfront el mirall
amb una llàgrima als ulls,
perquè és només la teva ànima
la que em dona consistència.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home
De vegades sento
que t’he de tornar a trobar,
que ens tornem a enamorar
i ja no ens perdem mai més,
com abans en el futur,
un contínum sense fi
ple de la nostra emoció
i la llum que despreníem.
*
Tot per començar encara,
amb sols que se succeeixen
i que es van precipitant
al nostre temps immortal,
que és el desig que ens tenim
i que es reflecteix complet
en abastar junts la vida.
*
Potser sí que et trobaré,
fascinant, com tot el temps
que vam viure, d’ençà el qual
sempre t’he estat esperant
volent només confiar
en què ara no em trairies.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes per a M., Poemes per a un home
Quant d’enyor
duu aquest dia mullat,
quin caliu
sentia estant amb tu,
joventut
que penjava d’un fil,
tota immersa
en el plor de la tarda.
Quin ardor
al teu cos conscient,
amb l’olor
d’aquell home que estares,
quant d’amor
i intimitat roent,
tu creaves
la vida inabastable.
Un no-res
sense pertànyer a tu,
buit pregon,
vida malaguanyada,
jo perduda, l’esdevenir incert,
el teu ésser
és l’únic que perdura.
Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.
Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.
Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.
Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.
Ja no em sorprendria la teva maldat,
just l’esperaria.
Si ara vinguessis curull de bondat,
ja ni la voldria.
*
Tragino la mort que vas inserir-me
esqueixada a trossos,
destrossa exemplar de vores sagnants
en moribunds cossos.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
El meu dolor camina pel carrer,
em crida “mama”, i apareix
com un miratge fet de matèria,
solcat pel vent de les grans pèrdues,
de la buidor de què vaig plena,
del fred no-res que desintegra.
I en l’entremig la incomprensió
més astorant del que ha passat,
el meu amor sense parió espedaçat
pel ganivet que el cor penetra.
Acte setè
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.
Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.
En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.
Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes solars, Sonets
Mirallegen els vidres
de la tarda esgotada,
l’aventura possible
del dia s’ha marcit;
un toc fi d’exotisme
acoloreix la barra
del vell bar brasiler
on el temps no ha llanguit.
El verd de l’esperança
és aroma de llima
quan el sucre de canya
ha esdevingut licor;
vull fer la trabanqueta
gosava i decidida,
vestida de somriure,
al vent que bufa amor.
Ofegaré el desert
dintre del rom golafre,
amb lleus gotes de nèctar
de fruits de paradís
transportat per les aigües
de l’ampul·lós Atlàntic
des de les selves verges
i els balls de frenesí.
Mossegaré amb les dents
el cristal·lí del gel
les rodanxes sucoses,
la menta maragdí,
i el trist cor solitari
que duu aquesta hora incerta
en què la lluna dubta
d’il·luminar la nit.
************************************************
Mirallegen els vidres de la tarda esgotada,
l’aventura possible del dia s’ha marcit,
un toc fi d’exotisme acoloreix la barra
del vell bar brasiler on el temps no ha llanguit.
*
El verd de l’esperança és aroma de llima
quan el sucre de canya ha esdevingut licor,
vull fer la trabanqueta gosava i decidida,
vestida de somriure, al vent que bufa amor.
*
Ofegaré el desert dintre del rom golafre,
amb lleus gotes de nèctar de fruits de paradís
transportat per les aigües de l’ampul·lós Atlàntic.
*
Xarruparé amb els llavis la menta maragdí
amb el cor solitari que duu aquesta hora incerta,
en què la lluna dubta d’il·luminar la nit.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Sonets
