Category Archives: Poemes de la desesperança

Vast mar

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.

Catàstrofe

Dies sencers de fondo plor

sense vessar una trista llàgrima.

Tot lacerant, el vast dolor

plora la sang descoagulant-se.

No vull de nou que s’entendreixi

però va esqueixant sencer el cor.

Esvorancant-se torna la mort,

l’allau de dol, fosca dolença.

No contendrà de nou l’horror

el meu cos fràgil, làbil que es trenca.

Retrat

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.

Amor

Toca el dia amb la punta dels dits,

fes-li les carícies que a tu et manquen.

*

Toca l’home amb tot l’anhel ardit,

el que a la joventut va transmutar-te.

*

El que a la fi també et va derruir,

però amb qui vas crear de l’amor la substància.

Estralls

No tinc més present que els somnis que em torben,

m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.

Soc víctima fràgil i fan el que els rota

amb l’ésser tan crèdul que soc als malsons.

*

Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable

com la joventut, tan esgarrapable.

Sempre esbadellada la meva tendra ànima,

inerme, tan làbil, del tot exposada.

*

Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen

als regnes de mort. Al matí no em llevo,

i retornant lenta amb esforç de fera

*

dels caus de l’horror es fa ple migdia.

Llavors m’incorporo i els estralls suporto,

fins que m’apersono i em trobo amb el sol.

Bruxisme

Crispació, angoixa en el dia plàcid,

silenci quiet, pluja sota el cel boirós.

Quanta pena densa, dolor que es concentra,

el plor que espurneja, el respir veloç.

*

Són les nits terribles penjants de bruxisme,

la màgia més negra torna els sons horror.

Al fons és ben simple, són les malvestats

a què he exposat el meu ésser sol.

*

I el present circumda amb puntes d’espasa,

a mi a la pàtria, la lluita és feroç.

Així en la vigília, ben de mica en mica,

*

faig per reconeixe’m en el vast amor.

I aquí erigida -retornat somriure-

prenc de nou les forces de gràcia i valor.

Ni rosa

A dies no soc plena de res,

no hi ha cap pensament rector,

ni amor que ho faci estimar tot,

ni centre on les parts es condensen.

*

A voltes només impera el dol

difús en un estat feixuc,

els ulls del tot baixos i humits,

el cor que sols d’esma batega.

*

A cops no hi ha premonicions,

ni mans per tocar primaveres,

ni tinc lligams a aquest terra,

ni rosa per quan Sant Jordi irromp.

Temps lliscant

Va lliscant aquest temps

i cada dia és

com un esclat de llum

que lentament s’apaga.

No són dies costosos

sinó lleugers i amables

si no fos el meu ésser,

que té un pes específic

de gravetat pesada,

i encén els filaments

interns que tot soscaven

en el seu gruix cremant,

que revifen i inflamen.

Un ésser que va sol

passant en temps de sol

ple d’espurnes daurades,

i nits serenes, clares,

vibrants com un miratge,

que a l’hora de dormir

es troben turmentades

per penes i desgràcies

fixades en malsons.

Escissió

Passa el matí i el migdia

amb el cos adolorit

dels sons terribles de nit,

plena de tesor, encongida.

*

Era imminent el morir-me

i tant li feia a tothom,

em circumdava el cinisme.

Terror, consternació.

*

Igual que a la meva vida

en el ple estat de vigília,

sense ningú a qui li importi

on vaig a raure, escindida.

(Acte dotzè)

Dolor

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.