Category Archives: Poemes de la desesperança

Ésser caduc

flor pansida

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.

Anuncis

Lliurament

dona noia pintura Max Gasparini (18)

Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.

Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.

Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.

De nit

dona espantada al llit noia 000000

Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.

Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.

Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.

Iceberg

iceberg 000

A cops sento la mort
sotjant el meu voltant,
pitjant dins de l’angoixa.

Abisme i solitud
tan descoratjadora
que m’atueix i em colga.

Emergeixo de nou
i em barrejo amb humans,
la meva espècie i ombra.

I refaig l’iceberg,
la part del capdamunt,
de l’ésser que s’enfonsa.

Brasa

FOC DE BRASA 2
Que troni i que llampegui
i que el xàfec s’emporti
el dolor que batega
intens dins de l’obaga
encès amb foc de brasa,
tortura lacerant.

Defalliment

cos dona noia trista trencada desfeta pintura Max Gasparini (20)
L’amenaça del dia
circumda en totes formes,
o és la interna encesa
d’un meu motor maligne.

Defalleixo en fer front
a aquest horrible espoli,
a agressions contínues
que enfonsen i anihilen.

I el terrible botxí
que va decapitar-me
corroeix nits i dies,
em deixa corsecada.

Plantes fràgils

plantes fràgils 34890u

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res no les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.