Category Archives: Poemes de la desesperança

Paradisos

Pintura del Fayum. Època romana a Egipte. Anys 50 aC

I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,

així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,

inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,

sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.

Per res

Digue’m on se’n va anar

la nostra joventut,

la tendresa fragant,

l’ímpetu d’estimar-nos,

l’espiral d’aquells dies,

per mi els més intactes,

fent de tu única tria,

home absolut i astre,

vas penetrar en mi

fins dins el moll de l’os

modificant les cèl·lules,

que sens tu a penes viuen,

i m’he arrossegat

quaranta-dos anys més,

perquè viure sens tu

per res basta la vida.

Camí de ciutat

Dins de l’espai i el temps,

així el tren sobre vies

amb mi a la finestra,

on espetega el sol.

*

Lenta avança la tarda,

gran és l’àrea boscana,

farcida de turons

i valls sota el cel auri.

*

Vaig camí de ciutat

oberta i arreglada,

si bé l’angoixa plana

a tots fondals i afraus.

*

És per l’isolament,

vida seccionada

d’allò que més amava,

que l’odi m’ha sostret.

*

I bé, no resta més

que l’acceptació

dins de l’espai i el temps,

que es clourà de bursada.

Crema

Hi ha sempre el foc intern

cremant amb filaments

roents, ben inserits

al fons de les entranyes.

*

Per això els malsons de nit

i la lacerant flama,

dolor, combustió

encesa, pira i brasa.

Clos de pandèmia

Sense les coordenades

que marquen totes fites

i posen els pedrissos

on seure a descansar,

*

sense ni una paraula

amb futur esmentada

que dugi la fiblada

d’un avenir ignorat,

*

sense que el present mogui

els seus globus de festa

ni nedi ni fondegi

en el quotidià,

*

tot voler es difumina,

tot anhel perd la pista,

ni l’essencial viure

troba goig en restar.

Angoixa

La confusió de l’angoixa,

desconnexió de l’entorn,

desgràcia que cau a sobre,

altre cop l’intern tremolor.

*

Nits esparverades de plany,

un dolor que amb res no s’estronca

una opressió de presó,

assalt que envesteix i esborrona.

*

Visc a pèl l’esclafador dol,

cavitats endins regurgita,

el cor expel·leix tenebror,

el combat per a res és vencible.

Vast mar

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.

Catàstrofe

Dies sencers de fondo plor

sense vessar una trista llàgrima.

Tot lacerant, el vast dolor

plora la sang descoagulant-se.

No vull de nou que s’entendreixi

però va esqueixant sencer el cor.

Esvorancant-se torna la mort,

l’allau de dol, fosca dolença.

No contendrà de nou l’horror

el meu cos fràgil, làbil que es trenca.

Retrat

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.

Amor

Toca el dia amb la punta dels dits,

fes-li les carícies que a tu et manquen.

*

Toca l’home amb tot l’anhel ardit,

el que a la joventut va transmutar-te.

*

El que a la fi també et va derruir,

però amb qui vas crear de l’amor la substància.