Reis

Dia de Reis tot llastat,
isolat i ple de pena,
sense amor, ningú al costat,
amb la tristor que batega.

Tot i aquest cel radiant
que incita a creure, a perdre’s
sota els seus rajos solars,
dins la bellesa que crea.

Però hi manca voluntat,
la il·lusió, el designi,
hi ha massa dolor voltant
aquest viure, aquest desfici.

Lava encesa

El nostre és
el regne de la mort,
on jo soc
un esclat de dolor,
i l’horror
de què s’ha de parlar
es sacseja
com una lava encesa.

Sols els ulls
penetrants de l’abisme
són el nostre
breu, estàtic contacte,
i entremig
passa l’inhumà aire
que em descarna
fins l’os i em petrifica.

Sanguinoleig

Qui es pot inventar, així,
quan sagna per totes bandes,
una bomba en explosió
carregada de dolor
que dins la còrpora esclata.

I escriure és contenir els àtoms
-sanguinoleig abisal-,
desbravar-los, temptar un ordre
dins la destrucció que escombra
el seny, el teixit carnal.

Per res

Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per sempre els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
que vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure per mi
per res paga la pena.

Sense estimar

Sense estimar és
la fi de tot,
un viure amb
minses llumetes,
un estat pla
de llavi tort,
la inútil sang
que el cor bombeja.

Cel de plom

El cel de plom
reflectit als vidres
com una gran
desolació,
i cau la tarda
damunt la pupil·la,
feixuga com
aquest no-horitzó.

No-res

Sota quin signe vaig néixer o créixer
que arribi a aquest no-res,
a aquest cul de sac de solitud,
a aquest plor que és inútil que esclati.
Soc vella perquè no em requereix res
ni per ningú tinc sentit ni vàlua,
i el meu fill, que havia de ser un bastió,
crea un espai aïllant,
el seu punxó clavat,
que em força a anihilar-me.

Ingràvida

El meu pòsit
és la desolació,
el no-res,
com quan s’asseca l’aire,
i el dia sempre
fa sensació que acaba,
i jo giro
en atmosfera ingràvida,
un lloc prest
a perdre la raó.

Nadal sofrent

Mai no he sabut què és Nadal. Veia la mare enfebrada
en un esdeveniment descarnat, ple de fal·làcia.
Tots aquells amb qui ens reuníem eren causants del dolor,
de la gran distorsió dels fills que allà hi creixíem.
La mare era l’explotada, ella, ingènua i festiva,
les ties, menyspreatives, eren verinoses, fàtues,
la viva dolenteria. I el meu pare, el més gran monstre,
entaulat en capçalera, nosaltres, tres nens sumits
en un àcid que rosega. Un patir a cor obert
per tots tres maltractadors, les dues ties i un pare
sempre massacrant la mare, l’únic meu real tresor.
Tot era estantís, putrible, greuges i pur despotisme
entre el dinar fumejant. La mare ja ni s’asseia,
era l’escarràs, minyona de les dones corsecades,
d’aquell homenot atroç. Aquí vam créixer, escruixits,
amb l’angoixa que cremava, amb el neguit per la mare,
el constant ase dels cops. Aquí vaig aprendre a creure
solament en la justícia, dreçant-me enmig la ignomínia
de tants anys, d’aquells Nadals. I després, la plateria.
Ja hi havia una serventa, una esclava sense vàlua,
sí, la mare esclafada, que m’obria una ferida
que constantment ha sagnat. Així era la tristor
i la infantesa trencada, on l’horror sempre planava
i a diari esclatava tot l’any, i el sofrent Nadal.

Mare densa

Corria l’aire del món més estrenat entre els arbres,
i el meu amor per tu era feroç. Ni tu ni jo
ho sabíem, terra, mare, i ens manteníem juntes,
contra tot viure atroç. Llavors era el temps qui et transpirava,
la vida mateixa traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati, entrava al menjador
a grans batecs la llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà de la seguretat.
Ens unia un front comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava el teu mirar,
la teva pell, el teu cos, el pentinar-te, ingènuament,
humil en el mirall. Llavors, mare, el meu món començava,
i tu eres tota llum, el sol sencer, la penombra
on la vida creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare, el meu amor
era físic, i tota jo, estava atreta a tu.
Mare, mai no hi haurà felicitat que arribi
a la teva senzillesa, al teu esclat de llum.
Era la teva vida que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot fet del teu aire,
del teu cos fet d’energia, calent i fecund.
Hagués volgut aprendre de qui eres, res ha arribat
mai a la teva qualitat, mare de terra acolorida,
mare densa, i em desespera veure com t’has ensulsiat.