Category Archives: Poemes de la desesperança

Dies passius

Al centre del raig de sol,

del so d’aigua cristal·lina,

un altre dia passiu

sense ni horitzons ni fites.

*

L’estació ens és barrada,

cafès, restaurants, tancats,

les trobades prohibides,

l’ésser és fit al mirall.

*

Guaita què és la seva vida,

què el sustenta, què el refà,

on anar a cercar la carícia,

com resistir, com penar.

*

Reclòs dins de si mateix

espera poder expandir-se,

anhela aquella alegria

natural, sense comptar.

Tria

Ja has triat

la millor opció,

i t’arreceres

en tot el meu malastre,

a dins el cor

has clavat l’agulló,

s’ha dessagnat

l’amor i el seu solatge.

(Acte 1)

Present desfet

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.

Contínum

De vegades sento

que t’he de tornar a trobar,

que ens tornem a enamorar

i ja no ens perdem mai més,

com abans en el futur,

un contínum sense fi

ple de la nostra emoció

i la llum que despreníem.

*

Tot per començar encara,

amb sols que se succeeixen

i que es van precipitant

al nostre temps immortal,

que és el desig que ens tenim

i que es reflecteix complet

en abastar junts la vida.

*

Potser sí que et trobaré,

fascinant, com tot el temps

que vam viure, d’ençà el qual

sempre t’he estat esperant

volent només confiar

en què ara no em trairies.

Dia mullat

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

Mitges al garró

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Mort

Ja no em sorprendria la teva maldat,

just l’esperaria.

Si ara vinguessis curull de bondat,

ja ni la voldria.

*

Tragino la mort que vas inserir-me

esqueixada a trossos,

destrossa exemplar de vores sagnants

en moribunds cossos.

Ganivet

Ivan Kramskoi

El meu dolor camina pel carrer,

em crida “mama”, i apareix

com un miratge fet de matèria,

solcat pel vent de les grans pèrdues,

de la buidor de què vaig plena,

del fred no-res que desintegra.

I en l’entremig la incomprensió

més astorant del que ha passat,

el meu amor sense parió espedaçat

pel ganivet que el cor penetra.

Acte setè

Paraula

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Menta maragdí

Mirallegen els vidres

de la tarda esgotada,

l’aventura possible

del dia s’ha marcit;

un toc fi d’exotisme

acoloreix la barra

del vell bar brasiler

on el temps no ha llanguit.

El verd de l’esperança

és aroma de llima

quan el sucre de canya

ha esdevingut licor;

vull fer la trabanqueta

gosava i decidida,

vestida de somriure,

al vent que bufa amor.

Ofegaré el desert

dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar

de fruits de paradís

transportat per les aigües

de l’ampul·lós Atlàntic

des de les selves verges

i els balls de frenesí.

Mossegaré amb les dents

el cristal·lí del gel

les rodanxes sucoses,

la menta maragdí,

i el trist cor solitari

que duu aquesta hora incerta

en què la lluna dubta

d’il·luminar la nit.

************************************************

Mirallegen els vidres de la tarda esgotada,

l’aventura possible del dia s’ha marcit,

un toc fi d’exotisme acoloreix la barra

del vell bar brasiler on el temps no ha llanguit.

*

El verd de l’esperança és aroma de llima

quan el sucre de canya ha esdevingut licor,

vull fer la trabanqueta gosava i decidida,

vestida de somriure, al vent que bufa amor.

*

Ofegaré el desert dintre del rom golafre,

amb lleus gotes de nèctar de fruits de paradís

transportat per les aigües de l’ampul·lós Atlàntic.

*

Xarruparé amb els llavis la menta maragdí

amb el cor solitari que duu aquesta hora incerta,

en què la lluna dubta d’il·luminar la nit.