Category Archives: Poemes de la desesperança

Infinit crit

De nit records

que no són meus

van colpejant-me

a dins del somni.

*

Així de nou

una infantesa

del tot aliena

sofreixo i visc.

*

És tan sols plena

d’atroç angoixa

pel patiment

d’éssers, persones.

*

Un dolor antic

per tot el mal

de la infantesa

en mi inserit.

*

A casa meva,

d’un homenot

cruel, maleït.

Així ho revisc.

*

Nous escenaris

fan de suport

al cec patir

d’infinit crit.

A terra

M’ha fet caure a terra

l’ultima estocada,

perdo l’interès

per la vida, els altres,

*

ni per mi mateixa

d’amor tinc solada,

la gràcia del món

cau en davallada.

Perible

De l’última patacada

resto a terra ben macada,

amb la foscor que m’inunda,

plena de la indiferència

més temible, inhumana.

*

Sens respirar hàlit de vida,

en l’inframon aclofada.

Aquí resto, inamovible,

*

no puc lluitar més, perible

resto a terra anquilosada.

Que m’escombrin amb la brossa,

sé que res vindrà a aixecar-me.

Àcid corrosiu

Quin dia tan terrible

se m’obre sota els peus.

Cerclada per punyals,

cap on viro en fereixo,

i isolada en mi,

curulla del verí

xarbotós que m’emplena,

se m’esquerda el respir

sobre el pànic atroç

que em circumda i que em sega.

Els òrgans envilits

en l’àcid corrosiu

que a tot arreu bombeja,

el sofriment suquegen.

I soc aquest pellanc

tot inserit de mal

que amb prou feines no cau,

que a penes s’arrossega.

Absència

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,


immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.


La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,


he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.


La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,


mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Tenalla

Bé el cop de dalla

enmig del món tot plàcid,

esperitats,

ens tornem a abismar,

s’estreny de sobte

la tenalla que aixafa

la gola, el cor,

l’aire per respirar.

*

Torna a ser incert

cada puntal per viure,

hem de cercar

d’un arrap com surar,

i en tot esforç

gegant que se’ns genera

ja mig morim

sense tornar a renéixer.

Bala

Al plexe del meu amor,

aquí ha impactat la bala,

destruint-ho al seu pas tot.

*

L’ordre ferm en què em basava,

tot el fervor que em guiava,

la salut del cos formós.

*

Com redreçaré els pedaços,

inerme, sense emparança,

quan de mi està en contra tot.

Atzagaiada

I soc només

un ésser a mercè

de l’univers

-la mateixa substància-

que m’ha creat

i dotat de sentits

a la mesura

d’aquesta espècie humana.

*

Un animal

que cerca de perviure’s

en l’equilibri

essencial que defensa,

sempre buscant

el racó més estable,

tot batallant

per mantenir-se indemne.

*

Amenaçat

constant per totes bandes,

depredador

amb temor que el depredin,

l’atzagaiada

li arriba esmolada,

com n’és de fràgil,

convuls, quant dol no aplega.

Vidre trencadís

I com plovia

en les nits isolades,

queien les gotes

com vidre trencadís,

densa atmosfera

sideral que rodava

fent espirals

del temps atapeït,

girant, segant-me

de tota vida humana,

vida existent

cada cop més llunyana.

Mar grisa

Fa por la teva fosca aigua

d’aquest gris que just verdeja,

amb el sol atrinxerat

darrere boires espesses.

Amaga la seva gràcia

que en allò viu reverbera,

com en tu, mar, transmutable,

delícia o negra quimera.

Just és dia de naufragi,

de funestes embranzides.

Els cossos, mar, que tu atrapis,

són terrestres i perillen.