Aquí deixo un tast de la meva obra, teixida amb el fil d'una llengua que abasta un món. Tots els poemes i relats han estat escrits per mi. Els poemes els podeu fer ben vostres, naturalment sense finalitat comercial, sempre que n'esmenteu la meva autoria i me'n feu un comentari. Pel que fa al relats, que naturalment podeu llegir, me'n reservo la propietat exclusiva. Moltes gràcies, amics meus. Carme Cabús
Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat, en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat, per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar, ben sola, deslligada, solitària al meu llit,
la natura que clama tendreses i delits, me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat, sense cap saviesa, amb minsa voluntat, tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,
alçar també aquest dia esponerós com l’or, trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua, rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,
geni de l’oceà. I lleument besllumar aquella que seria en la gesta cabdal, enamorada i rica de l’amor fet real.
Corria l’aire del món més estrenat entre els arbres, i el meu amor per tu era feroç. Totes dues ho sabíem, terra, mare, i ens manteníem juntes contra tot viure atroç. Coercides sota un únic amo, un monstre cruel, repulsiu, rabiós. Llavors era el temps qui et transpirava, la vida mateixa traspuant de tu. La primavera batia les flors del nostre pati, entrava al menjador a grans batecs de llum. Teníem l’ai al cor, recordes, sempre. Temíem més enllà de la seguretat. Ens unia un front comú contra el desfici, era en joc la nostra integritat. Només el teu bastió va sostenir-me, i no saps com estimava el teu mirar, la teva pell, el teu cos, el pentinar-te, ingènuament, humil en el mirall. Llavors, mare, el meu món començava, i tu eres tota llum, el sol sencer, la penombra on la vida creixia alta, la humitat que s’eixamora al teu recer. Llavors, terra, mare, el meu amor també era físic, i tota jo estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà felicitat que arribi a la teva senzillesa, al teu esclat de llum. Era la teva vida que ocupava tot el meu passat i el meu futur, i el present era tot fet del teu aire, del teu cos fet d’energia, càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre de qui eres, res ha arribat mai a la teva qualitat, mare de terra acolorida, mare densa, i em desespera veure com t’has ensulsiat.
El meu defalliment sota el sol que s’escampa, el meu país del sud, i sens poder elevar-me. Així passa el meu temps enfront a atzagaiades, realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.
Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons, sentint-me assetjada també pels meus dolors, que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort. La meva solitud és el meu element,
on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri, em sento part del món, de tothom qui hi habiti. Lentament sura en mi la riquesa que aplego,
la salut que em compon, els grans amors que deso, i bellesa retinc, la que la vida engrana. La meva llibertat de cop torna a emparar-me.
Les nits torturants formen els meus dies, horrors retornats viscuts al passat, voraços, sagnants, que de nit reviuen. Amb mi moriran. Mentrestant em minen.
Fan del meu present lloc anorreat, desistit, cremat, amb la mort per signe. Potser neutralitzo tensions malignes que poblen el món. El sentit del viure?
Nena perduda sota el tremebund so de l’odi que es versava, on trobaràs el somni d’una vida millor? On s’arraparà en tu l’aire dolç que eixamora la roba estesa, penjada per les mans de la mare, ferides per mossecs de terror? Sota quina tomba esclaten avui els crits brutals, els cops que van noquejar-te? Quina terra esclafa l’esgarrifós odi ara que com un flagell segueix clavant-te fuetades? Nena perduda sota la metralla que cau dels alts avions, qui farà cap a tu una ullada callada, qui silenciosament se t’endurà on el llamp vermell no pugui anihilar-te? Qui, en la teva fragilitat, indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te l’espai tendre i clar on senzillament puguis jugar i puguis créixer com una nena petita, estimada i volguda?
Els meus somnis, contra meu, plasmen encertadament, la solitud que em circumda, i la impossibilitat d’algú que em faci costat, sigui capaç d’estimar-me desitgi sols els meu bé, necessiti el meu recer. L’home que avui he somiat, a qui llanço els meus senyals prudentment, amb clars somriures, diu que no li agrado prou, sé que per mi no es commou, i així deserto i claudico.