De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
*
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
*
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
*
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
*
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
*
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
M’ha fet caure a terra
l’ultima estocada,
perdo l’interès
per la vida, els altres,
*
ni per mi mateixa
d’amor tinc solada,
la gràcia del món
cau en davallada.
De l’última patacada
resto a terra ben macada,
amb la foscor que m’inunda,
plena de la indiferència
més temible, inhumana.
*
Sens respirar hàlit de vida,
en l’inframon aclofada.
Aquí resto, inamovible,
*
no puc lluitar més, perible
resto a terra anquilosada.
Que m’escombrin amb la brossa,
sé que res vindrà a aixecar-me.
Quin dia tan terrible
se m’obre sota els peus.
Cerclada per punyals,
cap on viro en fereixo,
i isolada en mi,
curulla del verí
xarbotós que m’emplena,
se m’esquerda el respir
sobre el pànic atroç
que em circumda i que em sega.
Els òrgans envilits
en l’àcid corrosiu
que a tot arreu bombeja,
el sofriment suquegen.
I soc aquest pellanc
tot inserit de mal
que amb prou feines no cau,
que a penes s’arrossega.
La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,
immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.
La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,
he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.
La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,
mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.
Bé el cop de dalla
enmig del món tot plàcid,
esperitats,
ens tornem a abismar,
s’estreny de sobte
la tenalla que aixafa
la gola, el cor,
l’aire per respirar.
*
Torna a ser incert
cada puntal per viure,
hem de cercar
d’un arrap com surar,
i en tot esforç
gegant que se’ns genera
ja mig morim
sense tornar a renéixer.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Al plexe del meu amor,
aquí ha impactat la bala,
destruint-ho al seu pas tot.
*
L’ordre ferm en què em basava,
tot el fervor que em guiava,
la salut del cos formós.
*
Com redreçaré els pedaços,
inerme, sense emparança,
quan de mi està en contra tot.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
I soc només
un ésser a mercè
de l’univers
-la mateixa substància-
que m’ha creat
i dotat de sentits
a la mesura
d’aquesta espècie humana.
*
Un animal
que cerca de perviure’s
en l’equilibri
essencial que defensa,
sempre buscant
el racó més estable,
tot batallant
per mantenir-se indemne.
*
Amenaçat
constant per totes bandes,
depredador
amb temor que el depredin,
l’atzagaiada
li arriba esmolada,
com n’és de fràgil,
convuls, quant dol no aplega.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Fa por la teva fosca aigua
d’aquest gris que just verdeja,
amb el sol atrinxerat
darrere boires espesses.
Amaga la seva gràcia
que en allò viu reverbera,
com en tu, mar, transmutable,
delícia o negra quimera.
Just és dia de naufragi,
de funestes embranzides.
Els cossos, mar, que tu atrapis,
són terrestres i perillen.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes del mar
