Vatua món!

Avui he vist com el món,
pacífic es va ordenant:
un ja s’ha mort, veig la vídua,
un altre s’ha jubilat,
una altra s’ha fet molt vella
i només em duu tres anys.
Gairebé tots tenim fills,
i ara ells poblen el món.
La majoria són avis,
una alegria major.
Tenim problemes semblants
als dels pares, fent-se grans.
Que poc responsable n’era,
jo, tan inconscient i llega.
Si sé el passat, sé el futur.
Vam ser els joves que rutllàvem,
treballàvem, estimàvem,
volíem viure a tot drap,
lluitàvem sense descans,
a injustícia ens oposàvem.
I ara arriba una altra etapa,
comencem la davallada.
En el camí d’endavant
la gent gran s’ha fet malalta,
o va en cadira de rodes,
o ha perdut del tot el cap,
un que veig va amb unes crosses,
l’altre, ja l’han enterrat.
Quina visió més galdosa
d’on ens hem d’encaminar!

Bastió

Rembrandt

Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.

No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Dards

Johann Heinrich Füssli

Feixuc el son,
pesants els somnis

eixarreïts,
tots desconsol

i el buit pregon
que em té esqueixada

l’agressió
dins l’espès aire

fent-se amb mi carn,
amb febre alta.

Dins l’ambient
ja descompost

vaig rebent dards
de fosc dolor,

venen en ones
prenyats de mal.

Són els malsons
el més real.

Desert

Quants estius estèrils,
deserts sota el sol,
la pell estriada.

Sense expressió,
sense passió,
assedegats d’aigua.

No-res persistent,
tot, desistiment,
abissal mancança.

Potser just m’exclamo
sense sospitar
que això és vida humana.

Festa Major

Toca la solitud la seva cançó de nostàlgia,
del no-res que plana, de l’esterilitat
de la tarda tancada en un cos que glateix
de desig, uns llavis on borbollen besades,

una pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes en el temps
de Festa Major, on la dona delectable
que calla se sent sucumbir, soterrada.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Alzheimer

Fresc a Pompeia. Primavera

Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
 traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador  a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa,
i em desespera veure
com t’has ensulsiat.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud, i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Terra caragirada

Giovanni Bellini

Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.

Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
algú ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.

Li tornaré passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.

Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.