Category Archives: Poemes de la desesperança

Corrosió

Quin silenci i buidor en la tarda d’estiu,

com s’ha aturat el temps sota la xafogor,

fumeja solitud, desempar, vast dolor.

*

Desert inanimat, batec esquarterat

en el total abisme, inert i desolat,

assolant, corroint, colgant la pelleringa.

Desastre

Escolto el temps passar

bressolat per la brisa,

es concentren dolors

en tot el buit, tan llarg,

*

un túnel desastrós

on sagnen les ferides,

allà on la malvestat

és teixida amb la vida,

*

la meva, de malsons,

correntia de dies,

a cops mig reeixida

per voluntat i esforç.

Desamor

Tinc gravat al cor tot el desamor

que pot dur un estigma.

*

Els somnis terribles de totes les nits

obren les ferides.

*

I és en la vigília que d’apaivagar

l’angoixa que em fibla.

*

No puc respirar i el dolor punxant

va obrint noves vies.

*

Tot el dia provo refer l’equilibri

i així vaig sortint-me’n.

*

M’abandona tot, sense rellevància

el món no em fa lloc.

*

La meva passió, el desig d’amor

constantment fracassa.

*

I en el desamor absolut que em marca

comença la mort.

Per sempre

No sé si vas existir

alguna vegada,

si hauria donat

la meva vida per tu,

si et vaig acaronar,

si et vaig fer sobreviure,

si et vaig estimar tant

com per fer-te feliç.

No sé on ets ni qui ets,

arrabassat de mi,

esqueixat del meu cos

amb la ferida fresca,

que mai no cicatritza.

On ha anat aquell temps

que jo creia d’amor,

tot incondicional,

fins a l’última estocada

de traïció, horror,

rajant la sang brollada

del centre del meu cor.

Fascinada de tu

per sempre t’estimava.

Noies al tren

Avui

hom i don parla al tren,

hi ha noies

amb torts emocionals,

no en treuen

cap ni peus ni entrellat,

qui sap

el perquè l’altre talla.

*

Com sempre

ningú és gaire colpit,

sols jo

em quedo escalabrada,

tinc doncs

un feriment molt dins,

endèmia

total i irremeiable.

Camí de ciutat

Dins de l’espai i el temps,

així el tren sobre vies

amb mi a la finestra,

on espetega el sol.

*

Lenta avança la tarda,

gran és l’àrea boscana,

farcida de turons

i valls sota el cel auri.

*

Vaig camí de ciutat

oberta i arreglada,

si bé l’angoixa plana

a tots fondals i afraus.

*

És per l’isolament,

vida seccionada

d’allò que més amava,

que l’odi m’ha sostret.

*

I bé, no resta més

que l’acceptació

dins de l’espai i el temps,

que es clourà de bursada.

Crema

Hi ha sempre el foc intern

cremant amb filaments

roents, ben inserits

al fons de les entranyes.

*

Per això els malsons de nit

i la lacerant flama,

dolor, combustió

encesa, pira i brasa.

Clos de pandèmia

Sense les coordenades

que marquen totes fites

i posen els pedrissos

on seure a descansar,

*

sense ni una paraula

amb futur esmentada

que dugi la fiblada

d’un avenir ignorat,

*

sense que el present mogui

els seus globus de festa

ni nedi ni fondegi

en el quotidià,

*

tot voler es difumina,

tot anhel perd la pista,

ni l’essencial viure

troba goig en restar.

Angoixa

La confusió de l’angoixa,

desconnexió de l’entorn,

desgràcia que cau a sobre,

altre cop l’intern tremolor.

*

Nits esparverades de plany,

un dolor que amb res no s’estronca

una opressió de presó,

assalt que envesteix i esborrona.

*

Visc a pèl l’esclafador dol,

cavitats endins regurgita,

el cor expel·leix tenebror,

el combat per a res és vencible.

Vast mar

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.