I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,
així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,
inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,
sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.
Dins de l’espai i el temps,
així el tren sobre vies
amb mi a la finestra,
on espetega el sol.
*
Lenta avança la tarda,
gran és l’àrea boscana,
farcida de turons
i valls sota el cel auri.
*
Vaig camí de ciutat
oberta i arreglada,
si bé l’angoixa plana
a tots fondals i afraus.
*
És per l’isolament,
vida seccionada
d’allò que més amava,
que l’odi m’ha sostret.
*
I bé, no resta més
que l’acceptació
dins de l’espai i el temps,
que es clourà de bursada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Hi ha sempre el foc intern
cremant amb filaments
roents, ben inserits
al fons de les entranyes.
*
Per això els malsons de nit
i la lacerant flama,
dolor, combustió
encesa, pira i brasa.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Sense les coordenades
que marquen totes fites
i posen els pedrissos
on seure a descansar,
*
sense ni una paraula
amb futur esmentada
que dugi la fiblada
d’un avenir ignorat,
*
sense que el present mogui
els seus globus de festa
ni nedi ni fondegi
en el quotidià,
*
tot voler es difumina,
tot anhel perd la pista,
ni l’essencial viure
troba goig en restar.
La confusió de l’angoixa,
desconnexió de l’entorn,
desgràcia que cau a sobre,
altre cop l’intern tremolor.
*
Nits esparverades de plany,
un dolor que amb res no s’estronca
una opressió de presó,
assalt que envesteix i esborrona.
*
Visc a pèl l’esclafador dol,
cavitats endins regurgita,
el cor expel·leix tenebror,
el combat per a res és vencible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
És aquesta gran buidor
de l’immens amor que sento
que no aboca a l’oceà.
*
Un vast mar en primavera
de sol liquat amb estrelles
que oneja en profunditat.
*
És vida avui no viscuda
per tu estroncada i perduda
que he canviat per dignitat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Dies sencers de fondo plor
sense vessar una trista llàgrima.
Tot lacerant, el vast dolor
plora la sang descoagulant-se.
No vull de nou que s’entendreixi
però va esqueixant sencer el cor.
Esvorancant-se torna la mort,
l’allau de dol, fosca dolença.
No contendrà de nou l’horror
el meu cos fràgil, làbil que es trenca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El borrissol del dia,
temps antic penjat en un retrat,
la presència d’un gran amor cessat
que als espais recòndits fructifica.
*
L’aire brunzeix suau,
apaivaga tots els ressons del dia
per sentir més fondo aletejar
la tendresa que dins un cos habita.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Toca el dia amb la punta dels dits,
fes-li les carícies que a tu et manquen.
*
Toca l’home amb tot l’anhel ardit,
el que a la joventut va transmutar-te.
*
El que a la fi també et va derruir,
però amb qui vas crear de l’amor la substància.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 