Category Archives: Poemes de la Mediterrània

Boscos

pi pinyoner a bosc. mida gran

Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.

I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.

27 d’octubre

vaixell víking amb senyera com la catalana i far d'alexandria000

Sóc amb tu, pàtria, dins teu,
per tu del tot envoltada,
ara independent i lliure,
i jo t’envolto dins meu.

És un 27 d’octubre
per sempre en mi, pàtria viva,
ara surts de la foscúria,
amb tu em sento embravida.

I seguiré el camí digne
de l’origen per servir-te,
pàtria lliure, pàtria airosa,
per sempre extensa i magnífica.

Canta la teva bandera
en l’aire ja en pau d’octubre
el desnuament sens treva
d’una angoixosa tortura.

Un descans rere tres segles,
tres-cents anys alçats en guàrdia,
tornem a orsar la senyera,
vela en la Mediterrània.

Quin gran amor, Catalunya,
que abastes totes les coses,
la teva riquesa és
la dels teus homes i dones.

Fidels, Catalunya, pàtria,
defensem la terra entera
que et conforma i agermana
amb les pàtries estrangeres.

Estiu

barcelona terrassa cafeteria plaça reial 000000

Devessall de calor
que cau del firmament,
cel transparent
on el sud s’emmiralla,
l’abelleix el riure
sensual i plaent
del viure lent
de la mediterrània.

Cremor

michelangelo000_madonna_col bambino--400x300-2

Visc levitant
sense aferrar-me enlloc,
no hi ha res sòlid
enllà de mi mateixa,

plena de sol,
-mediterrània meva-
dins l’intangible
corro sense futur,

i des del marge
amb cremor a ulls i estómac
guaito la densa
felicitat més fonda.

Pira

mans enllaçades

Ombra i sol espaterrant,
aquella aspror del migdia,
mediterrània arborant.

Carrer polsegós, llar fonda,
mercat viu, càntir ofert,
secrets d’erotisme i ombra.

Damunt hi traspua l’art,
migjorn d’un sud fressejant
que el sol ofereix com fronda.

Homes amb barba de dies,
dones amb vestits estrets,
vertigen de ciutat, pira.

Després es troben les mans,
que es buscaven,
dels amants.

Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar,
ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa,
no pares de bressar.

Les barcasses remunten
el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa,
on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca
recala en un voral
just el temps d’aturar-se
al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa
en tots els teus canals;
verd d’or, d’algues, de llima,
ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic,
llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te
i bastir-te real?

Vells campanars d’esglésies
et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques
als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina,
et desplegues en places
on els coloms t’habiten,
i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida
―aigua dels Alps, sens màcula―;
les Dolomites vibren
en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos,
i gavines en l’aire,
fondalades marines
i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers
sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre,
i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest,
ciutat màgica alçada
per marins mercaders
de ment mediterrània.

Com podria explicar
les teves formes clares,
justes en tota mida
a la mesura humana?

Ciutat del vent suau,
plouen grosses gotasses
i una església a un confí
roman abandonada.

Places on la gent riu
i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau
i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat,
la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix
al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen,
i ara passen les barques
i als turistes discrets
els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís
al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea
i un carreró s’enaigua.

I la plaça Sant Marc
pot navegar-se en barca,
aleshores marina,
amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent
dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux,
de l’Orient gran maragda.

I el salvatge i brau mar
on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent
per fondejar a una cala

d’una illa al conflent,
com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre,
com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront,
San Giorgio, església i càtedra;
La Giudeca al costat,
llarga i enamorada.
Més enllà hi ha Torcello,
que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles
que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor,
cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols
que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or,
a cada instant et salves,
lluen els teus pendons
del roig que t’engalana.

Milers lleons alats
són el conjur que exhales:
sobreviuràs, divina,
amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura,
i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi
i en cada home que et guarda.

Ciutat marcada d’ombra
vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit,
que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben
al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb
i la bellesa els llaura.

Ciutat de campanars
que toquen a la tarda
suaus, mig adormits,
per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible
i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius
ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella,
humana i abastable,
és obra del sud lluent,
fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i,
encisats, ens depasses;
qui t’ha vist sols un cop
sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu,
dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols,
mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar
que en canals et traspassa
i perdura en tothom
qui t’ha vist, aura i aigua.

Nàpols viva

nàpols viva 000000

Voleia la roba als carrers de Nàpols
sobre la dolçor de les places vives,
per on el sol canta tota l’alegria,
que és mediterrània, de sol i salnitre.
L’aire és l’alè de la mar antiga
que porta cançons de totes les ribes,
que lluu entre els carrers i escales petites,
que refresca el jorn, que les nits aviva.
Cada carreró té una verge nívia
i per tots racons hi ha esglésies polides:
espelmes i sants, oracions i misses,
i enmig de la nau Jesús que predica.
Damunt els teulats les gavines nien,
els nins bressolats pels seus cants i xiscles.
Des del Mont Calvari es veu la badia
com un paradís que els homes somien.
Nàpols, ancorada en una cruïlla:
pobles de la mar duen encens, mirra,
i or al vell brodat de la teva sina,
tu desconcertant de sol i energia.
S’enamora el temps als claustres amb llimes,
rosers i lilàs, rajols de Manises.
Nodrida de llum i cel que sospira
navegues pel sud surreal i verídica.
Olor de misteri fas de nit i dia
i a tots els indrets un geni t’hi vibra.
El Vesubi, a prop, és silent vigia
dels déus que amb la mà segles custodien.