Category Archives: Poemes de la Mediterrània

Anys

Fernand Toussaint

Jorn de febrer,
minsa esperança,
passen els anys
i soc més gran,
desfigurada
de qui jo creia.
Ha de venir
l’hora més cruenta.

Mediterrània

pintura grega grècia carrer taula i cadires

Llum de l’estiu  de la Mediterrània,
com juga el sol potent, tot abraçant-se
al nostre sud de passions i flames.
Com dins del pit ens ha deixat la marca
d’aquest desig de fruir, de vida alta,
aquest anhel, sens fi, de pell colrada
per tot l’esplet de l’amor en fondària.

Boscos

pi pinyoner a bosc. mida gran

Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.

I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.

27 d’octubre

vaixell víking amb senyera com la catalana i far d'alexandria000

Sóc amb tu, pàtria, dins teu,
per tu del tot envoltada,
ara independent i lliure,
i jo t’envolto dins meu.

És un 27 d’octubre
per sempre en mi, pàtria viva,
ara surts de la foscúria,
amb tu em sento embravida.

I seguiré el camí digne
de l’origen per servir-te,
pàtria lliure, pàtria airosa,
per sempre extensa i magnífica.

Canta la teva bandera
en l’aire ja en pau d’octubre
el desnuament sens treva
d’una angoixosa tortura.

Un descans rere tres segles,
tres-cents anys alçats en guàrdia,
tornem a orsar la senyera,
vela en la Mediterrània.

Quin gran amor, Catalunya,
que abastes totes les coses,
la teva riquesa és
la dels teus homes i dones.

Fidels, Catalunya, pàtria,
defensem la terra entera
que et conforma i agermana
amb les pàtries estrangeres.

Estiu

barcelona terrassa cafeteria plaça reial 000000

Devessall de calor
que cau del firmament,
cel transparent
on el sud s’emmiralla,
l’abelleix el riure
sensual i plaent
del viure lent
de la mediterrània.

Cremor

michelangelo000_madonna_col bambino--400x300-2

Visc levitant
sense aferrar-me enlloc,
no hi ha res sòlid
enllà de mi mateixa,

plena de sol,
-mediterrània meva-
dins l’intangible
corro sense futur,

i des del marge
amb cremor a ulls i estómac
guaito la densa
felicitat més fonda.

Pira

mans enllaçades

Ombra i sol espaterrant,
aquella aspror del migdia,
mediterrània arborant.

Carrer polsegós, llar fonda,
mercat viu, càntir ofert,
secrets d’erotisme i ombra.

Damunt hi traspua l’art,
migjorn d’un sud fressejant
que el sol ofereix com fronda.

Homes amb barba de dies,
dones amb vestits estrets,
vertigen de ciutat, pira.

Després es troben les mans,
que es buscaven,
dels amants.

Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar, ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa, no pares de bressar.

Les barcasses remunten el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa, on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca recala en un voral
just el temps d’aturar-se al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa en tots els teus canals,
verd d’or, d’algues, de llima, ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic, llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te i bastir-te real.

Vells campanars d’esglésies et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina, et desplegues en places
on els coloms t’habiten,i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida ―aigua dels Alps, sens màcula―,
les Dolomites vibren en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos, i gavines en l’aire,
fondalades marines i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre, i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest, ciutat màgica alçada
per marins mercaders de ment mediterrània.

Com podria explicar les teves formes clares,
justes en tota mida a la mesura humana.

Ciutat del vent suau, plouen grosses gotasses
i una església a un confí roman abandonada.

Places on la gent riu i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat, la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen, i ara passen les barques
i als estrangers discrets els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea i un carreró s’enaigua,

i la plaça Sant Marc pot navegar-se en barca,
aleshores marina, amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux, de l’Orient gran maragda,

i el salvatge i brau mar on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent per fondejar a una cala

d’una illa al conflent, com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre, com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront, San Giorgio, església i càtedra,
La Giudeca al costat, llarga i enamorada.

Més enllà hi ha Torcello, que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor, cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or, a cada instant et salves,
lluen els teus pendons del roig que t’engalana.

Milers lleons alats són el conjur que exhales,
sobreviuràs, divina, amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura, i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi i en cada ésser que et guarda,

ciutat marcada d’ombra vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb i la bellesa els llaura,

ciutat de campanars que toquen a la tarda
suaus, mig adormits, per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella, humana i abastable,
és obra del sud lluent, fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i encisats ens depasses,
qui t’ha vist sols un cop sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu, dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols, mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar que en canals et traspassa
i perdura en tothom qui t’ha vist, aura i aigua.

Nàpols viva

nàpols viva 000000

Voleia la roba als carrers de Nàpols
sobre la dolçor de les places vives,
per on el sol canta tota l’alegria,
que és mediterrània, de sol i salnitre.

L’aire és l’alè de la mar antiga
que porta cançons de totes les ribes,
que lluu entre els carrers i escales petites,
que refresca el jorn, que les nits aviva.

Cada carreró té una verge nívia
i per tots racons hi ha esglésies polides,
espelmes i sants, oracions i misses,
i enmig de la nau Jesús que predica.

Damunt els teulats les gavines nien,
els nins bressolats pels seus cants i xiscles.
Des del Mont Calvari es veu la badia
com un paradís que els homes somien.

Nàpols, ancorada en una cruïlla,
pobles de la mar duen encens, mirra,
i or al vell brodat de la teva sina,
tu desconcertant de sol i energia.

S’enamora el temps als claustres amb llimes,
rosers i lilàs, rajols de Manises.
Nodrida de llum i cel que sospira
navegues pel sud surreal i verídica.

Olor de misteri fas de nit i dia
i a tots els indrets un geni t’hi vibra.
El Vesubi, a prop, és silent vigia
dels déus que amb la mà segles custodien.

Cariàtides

cariàtides grècia partenó000

Alçades sobre el temps, i com el temps sagrades,
perseverants com ell, teniu l’empar dels astres.
Dones de grega estirp, civilització alçada
al centre dels vuit vents, amb la mar per amplària.

Els vostres tendres ulls d’infinita mirada
observen el pas lent de mil·lennis d’albades.
Regalima saber, tast de sal i magrana
per la pell que exposeu, per les trenes nuades.

El vostre cos serè és estendard i guaita
dels pobles mariners d’aquesta mar amada.
Allà a l’Olimp, els déus, vetllen la vostra flama,
dones dretes al sol, exuberants de gràcia.

Els generosos dons de la Mediterrània
se us apleguen al cor, se us escampen a l’ànima.
I a tota Europa entera verseu la dolçor clara
del seny i la bellesa de la mesura humana.

Aquest vell continent s’alça a la vostra espatlla:
preserveu-lo sencer del monstre que l’aguaita.