Dia ignot

I era el dia ignot,
àmbit desconegut
en la seva potència
de natura i de bosc,
després de dies closos
entre cases i cledes.

Arbres, immensitat,
l’esplendor de la llum,
del cel tot intocat,
del verd immaculat,
forces en equilibri,
intacta llibertat.

I el continent humà
fruint-hi i expandint-s’hi,
amb el seu bategar
d’existir i estimar,
ullprès i emmirallat
al món que era per viure.

Flor de diumenge

Flor de diumenge,
estesos pètals
oberts al sol,
seda a la nit,
d’una poncella
que es gronxa i bressa
tota ella oferta
a un llarg fruir.

Remorós gira
el càlid dia
en mercats, places
per somiar.
I un dinar entre ombra
mentre el vent copsa
delícia porpra,
sensualitat.

Un vespre ingràvid,
jazz iniciàtic
en una estança
on mormolar
paraules dolces
al ritme d’ones
de màgia fonda,
somriures clars.

I la nit càlida
que vetlla i canta
entre els grans astres
de cel enllà.
Flor de diumenge,
pètals sospesos,
colors encesos,
que ha germinat.

Centre

Pot ser
més sensual l’oratge?,
pot ser
més desitjat l’amor?,

i pot
esponjar-se més l’herba,
l’espiga i la rosella,
el bosc i l’horitzó?

No sé
què hi ha més endavant,
sols visc
d’aquest esplèndid centre

on tot
es completa encisat
i la delícia sap
l’arrel de l’encanteri.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.

Nova primavera

Plou lleument
en aquest suau dia,
el gerd verd
s’eleva tes i lliure,
plantes i arbres
allarguen branquillons,
fruits i fulles
dins el seu cor trepiden.

Ha gemat,
la nova primavera,
tot el bosc,
la vegetació,
entre gotes
i polsim d’aigua fresca
es renova,
creix en profusió.

S’enjogassen
els arbres gegantins,
sensuals,
com a l’adolescència,
i dins l’aura
els sorgeix l’alè tendre,
indolent,
d’aigua, firmament, llum.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Vent alat

Sota aquest nostre sol,
el vent alat, fuent
vinclant matolls i arbres.

Neteja de l’hivern,
deixa lluent el cel,
la primavera avança.

I fa vibrar la sang,
li escombra els pesars, ve
l’estació que sana.

Flors

Un gran dia solar,
premonició d’estiu,
i és tot just primavera.

El cel enlluentat,
els arbres bressolats
pel vent que s’enduu arestes.

Rodonesa de sol
que esmussa tots els dols.
I neixen flors primeres.

Paisatge de sol

Va caminant el tren
pel paisatge de sol
que al seu si duu l’estiu,

escalfor i rodonesa
i el vent que va escombrant
el fred que encara resta,

sabent-se perdedor
davant el nou esclat,
l’embat que l’arracona.