Ve el més proper setembre,
ple de ferma energia,
arribant més terrena,
en tram horitzontal.
*
No és pas de dalt, solar,
amb els rajos continus
de l’estiu, punxedissos,
lliurats en vertical.
*
Estació reclosa,
més en humana senda,
de viu motor vibràtil
rodolant a consciència.
*
Jo sento el seu girar
d’activitat concisa,
de jerseis estirats
del fons de tots armaris
*
per la humitat que fibla,
pel sol que ara s’amaga,
per una freda brisa
que d’hivern va flairant.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de les estacions
Deliciós jorn de setembre
de vent humit, de frec vibrant,
el sol lluu ferm al cel celeste
d’esplendorós blau escampat.
*
Es fan més vius tots els contrastos,
el nostre astre just ha girat
un petit tram la rodonesa
d’aquesta terra on som estadants.
*
Fa olor de pins, de pinyes noves,
de fruits caiguts al terra ric
d’aquesta pàtria, estació àuria,
que és la tardor que ara ens somriu.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de les estacions
S’obre la llum del capvespre,
la claror de fina seda
transparent i lluentada
poleix contra el cel els arbres
mitològics al besllum.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de la tarda
Com han florit
ja les plantes de flor,
com tots els arbres
han tret suaus poncelles
tot deixondides,
dreçades cap al sol,
deixant-se anar
al rodar de la terra.
*
En un tumult
s’empaiten cap a l’èxtasi,
com si la vida
se’ls hi hagués de segar.
No sols humans
tenim la consciència
que en si tot desa
la gran fragilitat.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de les flors, Poemes solars
Esclata la natura
en un temps sens pecat,
l’home no la trosseja,
l’humà no la desfà.
Intacta se’ns presenta,
promíscua, exuberant,
no tem dalla esmolada
com jo, el cor esglaiat.
Tot just no destruïda
sense vestigi humà.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
