Category Archives: Poemes de la natura

Poncelles de vent

Avui s’envola l’aire
alegre a tots racons,
fa voleiar faldilles,
cabelleres al sol.

I s’enriola i gira,
i s’arrombolla amb goig
al teixit de la vida,
embasta il·lusions.

Sota el cel blau més pur
tot manyac joguineja,
deixant de vent poncelles
a la pell que festeja.

De corol·les i pètals
ens deixa senyalats,
i el cos ens irradia
bellesa i levitat.

Món vegetal

Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,

i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.

Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.

El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.

Tren de retorn

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Tipuanes

Feliç i enjoiada
per les tipuanes
que intensament ornen
l’ésser meu de flors,
soc sota els seus arbres
que airosos escampen
les corol·les d’ambre,
papallones d’or.

Lluu el sol, es filtra
per totes les branques,
i entre clarianes
acarona el vent,
i tots els ocells
que en estols voleien
sojornen, festegen
als troncs amatents.

Quants braços no aguanten
les fulloses rames,
pesants i abocades
als jardins gemats.
I una aroma espessa
de nèctar de mel
ve a nodrir la vida
joiosa, al seu ple.

Dia ignot

I era el dia ignot,
àmbit desconegut
en la seva potència
de natura i de bosc,
després de dies closos
entre cases i cledes.

Arbres, immensitat,
l’esplendor de la llum,
del cel tot intocat,
del verd immaculat,
forces en equilibri,
intacta llibertat.

I el continent humà
fruint-hi i expandint-s’hi,
amb el seu bategar
d’existir i estimar,
ullprès i emmirallat
al món que era per viure.

Flor de diumenge

Flor de diumenge,
estesos pètals
oberts al sol,
seda a la nit,
d’una poncella
que es gronxa i bressa
tota ella oferta
a un llarg fruir.

Remorós gira
el càlid dia
en mercats, places
per somiar.
I un dinar entre ombra
mentre el vent copsa
delícia porpra,
sensualitat.

Un vespre ingràvid,
jazz iniciàtic
en una estança
on mormolar
paraules dolces
al ritme d’ones
de màgia fonda,
somriures clars.

I la nit càlida
que vetlla i canta
entre els grans astres
de cel enllà.
Flor de diumenge,
pètals sospesos,
colors encesos,
que ha germinat.

Centre

Pot ser
més sensual l’oratge?,
pot ser
més desitjat l’amor?,

i pot
esponjar-se més l’herba,
l’espiga i la rosella,
el bosc i l’horitzó?

No sé
què hi ha més endavant,
sols visc
d’aquest esplèndid centre

on tot
es completa encisat
i la delícia sap
l’arrel de l’encanteri.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.

Nova primavera

Plou lleument
en aquest suau dia,
el gerd verd
s’eleva tes i lliure,
plantes i arbres
allarguen branquillons,
fruits i fulles
dins el seu cor trepiden.

Ha gemat,
la nova primavera,
tot el bosc,
la vegetació,
entre gotes
i polsim d’aigua fresca
es renova,
creix en profusió.

S’enjogassen
els arbres gegantins,
sensuals,
com a l’adolescència,
i dins l’aura
els sorgeix l’alè tendre,
indolent,
d’aigua, firmament, llum.

Trama

Tiba aquest dia el lliscar del tren,
paisatges i temps van endavant, vibren.
Som en el fragor de la primavera,
que avança, s’aferma, que va deixondint-se.

Bella i vigorosa, és la gesta vera,
l’estació primera que va crear el món.
Recòndits mil·lennis de terra habitable,
en persistent canvi, en transformació.

I en el plàcid tren, travessant els boscos
de vida secreta, som enmig la festa
d’aquella conquesta, d’aquella eclosió.

És el món flamant fruit d’aquella gènesi,
d’éssers definits vinguts de la trama
d’un temps insondable, del qual en som l’èxit.