Category Archives: Poemes de la nit

Orquestra de jazz

En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,

fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,

tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,

la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,

transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.

Sentor

La sentor de la rosada
la nit extensa traspua,
gladiols, liliums s’eleven
en olor cap a la lluna.

I gravita el firmament
ple de la pau més serena,
en l’equilibri leviten,
tal com flors, grans poms d’estrelles.

Com d’infinit és l’espai,
dimensió inabastable,
jo en formo part, palpitant,
un esqueix d’un instant fràgil,

que promptament finirà
a la llum dels anys que resten
a l’univers per durar,
milions. Jo seré pedra.

Pètal

S’obren les flors de la nit
lluminoses com el nacre,
la lluna és un pètal solt,
compendi dels sís que amen,
que amb els desitjos tot molls
de la terra eleven flama,
i l’aroma que desprèn
entre flors la lluna clara
és de magnòlia i de mel,
que és dels amants la fragància.

Nit dempeus

Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.

Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.

A fora, la nit

El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.

Estacions esteses

Corre el tren com si esperitat

tot tallant la tarda, la claror

d’un dels jorns de vespres escurçats,

quan el cel griseja ple de pluja.

*

S’alcen drets a la pell de la terra

boscos, cases, les posts d’enllumenat,

s’allargassen els raïls per on tresca

el viu tren, ja rectes, ja corbats.

*

I s’encenen fanals de llums antigues,

tot suaus, a estacions esteses,

se’n va el dia de mirada infinita

i en silenci brolla la nit serena.

Llums de la nit

Com m’agradava tenir una vida eterna,

amb quina fondària no se’m presentava,

com l’exposava per saber-ne els misteris,

la bellesa íntima que constituïa.

*

Les llums de la nit n’eren el presagi,

tot home de nacre un món oferia,

dens per endinsar-hi, i entrar al paradís,

mai més no sortir-ne. Fins lliscar en un altre.

*

No n’hi havia prou, de penetrar en un,

tants nois i tan tendres, tan amanyagables,

tan oferta pell d’amor condensant-se,

dins l’existir ardent, tant viure extasiable.

*

Vibraven de nit els somnis potents,

de camins cruixents, d’amors iniciàtics,

i d’immenses vides, totes començables,

el desig de viure fondament miracles.

*

L’enamorament màgic de la nit,

tot era possible, les passions salvatges

com se’ns van donar, també abandonar,

sense pal·liatius, l’encís perbocant-se.

Tren de nit

Va perforant la nit

el tren que viu fa via,

en l’hora que aquest dia

ha clos el seu renou.

*

Nit de negror compacta

que ens envolta completa,

hàbitat dels alts astres

estrany a la consciència.

*

Volem arribar a port

i córrer cap a casa,

entre els petits carrers

de l’experiència humana.

*

I traspassar el portal

de la clova que ens guarda

la intimitat intacta,

ja nus, del tot salvats.

Nit bressolada

Venia la nit sola

bressolada pel vent,

*

obert el seu respir

cap a la lluna plena

*

que vessava la llum

més daurada i superba,

*

fruint entre el vaivé

de carícies de seda,

*

en l’estiu fascinant

de bellesa sospesa,

*

tot un seguit d’instants

de fonda vida intensa.

Nit

Com d’alta que és la nit,

dimensió immensa,

pètals de foscor densa,

carícia i sentit.