La sentor de la rosada
la nit extensa traspua,
gladiols, liliums s’eleven
en olor cap a la lluna.
I gravita el firmament
ple de la pau més serena,
en l’equilibri leviten,
tal com flors, grans poms d’estrelles.
Com d’infinit és l’espai,
dimensió inabastable,
jo en formo part, palpitant,
un esqueix d’un instant fràgil,
que promptament finirà
a la llum dels anys que resten
a l’univers per durar,
milions. Jo seré pedra.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes del temps
S’obren les flors de la nit
lluminoses com el nacre,
la lluna és un pètal solt,
compendi dels sís que amen,
que amb els desitjos tot molls
de la terra eleven flama,
i l’aroma que desprèn
entre flors la lluna clara
és de magnòlia i de mel,
que és dels amants la fragància.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la nit, Poemes solars
Nit foscosa,
d’horitzó coral·lí,
ja dempeus
entre garlandes d’arbres,
contrallum
en capçades no opaques
de pins alts,
pàtria mediterrània.
Glamurós
és el rosa que espurna
com setí
de solar fondalada,
llums s’encenen
mentre que el sol s’amaga,
tiba el tren
avant per clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Corre el tren com si esperitat
tot tallant la tarda, la claror
d’un dels jorns de vespres escurçats,
quan el cel griseja ple de pluja.
*
S’alcen drets a la pell de la terra
boscos, cases, les posts d’enllumenat,
s’allargassen els raïls per on tresca
el viu tren, ja rectes, ja corbats.
*
I s’encenen fanals de llums antigues,
tot suaus, a estacions esteses,
se’n va el dia de mirada infinita
i en silenci brolla la nit serena.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Com m’agradava tenir una vida eterna,
amb quina fondària no se’m presentava,
com l’exposava per saber-ne els misteris,
la bellesa íntima que constituïa.
*
Les llums de la nit n’eren el presagi,
tot home de nacre un món oferia,
dens per endinsar-hi, i entrar al paradís,
mai més no sortir-ne. Fins lliscar en un altre.
*
No n’hi havia prou, de penetrar en un,
tants nois i tan tendres, tan amanyagables,
tan oferta pell d’amor condensant-se,
dins l’existir ardent, tant viure extasiable.
*
Vibraven de nit els somnis potents,
de camins cruixents, d’amors iniciàtics,
i d’immenses vides, totes començables,
el desig de viure fondament miracles.
*
L’enamorament màgic de la nit,
tot era possible, les passions salvatges
com se’ns van donar, també abandonar,
sense pal·liatius, l’encís perbocant-se.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la nit, Poemes del desig
Va perforant la nit
el tren que viu fa via,
en l’hora que aquest dia
ha clos el seu renou.
*
Nit de negror compacta
que ens envolta completa,
hàbitat dels alts astres
estrany a la consciència.
*
Volem arribar a port
i córrer cap a casa,
entre els petits carrers
de l’experiència humana.
*
I traspassar el portal
de la clova que ens guarda
la intimitat intacta,
ja nus, del tot salvats.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes de la solitud
Venia la nit sola
bressolada pel vent,
*
obert el seu respir
cap a la lluna plena
*
que vessava la llum
més daurada i superba,
*
fruint entre el vaivé
de carícies de seda,
*
en l’estiu fascinant
de bellesa sospesa,
*
tot un seguit d’instants
de fonda vida intensa.
Publicat dins de Poemes de la lluna, Poemes de la nit
Com d’alta que és la nit,
dimensió immensa,
pètals de foscor densa,
carícia i sentit.
Publicat dins de Poemes de la nit
Allò era el misteri
d’aquell món de nit,
al lluny hi tocaven
soles les campanes,
la brisa d’hivern
coïa a les galtes,
els carrers nocturns
eren transitables.
L’energia viva
de la nit brollava,
la lluna serena
abstreta brillava,
i un esperit tendre
com jonc revinclant-se
em feia renéixer
com al punt de l’alba.
Publicat dins de Poemes de la nit, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 