Gener vellutat

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Anuncis

Lluna ingràvida

La lluna flota a l’alt cel
sense pes, polida i clara,
si ve d’un aire l’alè
se l’endurà la bufada,
Farà corregudes lleus,
fluctuarà entre els astres,
i tornarà al firmament
de la meva cambra càlida.
Encendrà el seu cor de nit
esplendent de llum i gràcia
que vessarà raig a raig
damunt la immensitat blava.

Núbil

Remor de fulles
que el vent espolsa,
la nit profunda
seu seriosa
en una taula
a fora d’un bar
en una plaça
en intimitat.

La impressiona
el so del fullam,
tanca els ulls
i olora pluja,
respira fondo
l’aire pregon
i pensa endintre
en l’estrany del món.

Ella és núbil,
només voldria
tenir el vent,
però ell no la vol.
Les fulles duen
un formós cant,
rejoveneixen
el seu cossam.

La nit s’aixeca
i alça el vol,
sent que es fa vella,
que perd la son
i la volença
de somiar.

Qui vol el vent?
Bé, tant li fa.
No és pas a ella,
bruixa de nit:
se’n va amb la lluna
a l’infinit.

Nit d’estrelles

Calidesa de vellut
en el paisatge d’estrelles;
l’aigua, tan dolça, del riu,
bressa la llum que hi penetra.

Magnificència embruixant
que els estels al cel poleixen;
les barques resten humils
i en veure l’esclat s’abstreuen.

Rutilant nit que il·luminen
amb escalfor i passió densa
les llums del riu, mentre riuen
absortes en l’aigua quieta.

Una parella camina
agafada prop la llera;
duu el cor clar de l’estiu
brunyit amb porpra d’estrella.

Foguerassa de la nit
blava, roja, groga i verda,
brilles dintre el riu polit,
lluus en l’ampla volta negra.

Llum rodona al cel nocturn,
festa dels estels encesa;
llum vertical dins del riu,
festeig ardent de la terra.

El pla horitzontal del moll
conjuga el cel i la terra,
espectacle fulgurant,
nit subjugant de bellesa.

Nit

 

Es desvetlla de cop, la nit,

el cor espaordit i cec

aletejant desbocat

damunt el fragós abisme.

I ja de ple en la vigília

prova donar nom de nou

a les fràgils coses minses

en què intenta sostenir-se.

Llum d’estels

Titil·la la llum

dins del riu, al lluny.

 espessa com tinta.

Hi cau relliscant

i, encesa, va untant

riu de negror fina.

Fa olor dolça l’aigua,

i, galant, escampa

renou de florida.

En el cel nocturn

hi esclata una llum

d’estels gegantina.

Fa bo si la nit

t’abraça amb delit

silent i tranquil·la.

Beuré un aiguardent

al bar, al rellent,

entre la suau brisa,

i t’oloraré,

fragant com t’ronger,

i et besaré el riure.

Pell de nit, d’amant,

caliu ple d’encant

i de flor de vida.

Llums a l’hivern

Cau la fosca al que resta del dia,
sense tremp es decanta a la nit,
en instants l’horitzó es precipita,
rosat, roig, lilós, i després gris.
Esdevé de nit d’hora, molt d’hora,
els turons es destaquen al lluny,
lluen foscos de tinta xinesa,
fa una estona s’han encès els llums.
De caliu han desclòs lluminàries,
d’escalfor l’or vell del seu lluir,
deixondeixen i escalfen vivaces,
els ulls viuen en el ros fulgir.
I és el temps aliat de la llum
que harmonitza el respir i el miracle,
la foscor fa hivernar vida i sol
i amb el dol la solitud escampa.