Nit

Com d’alta que és la nit,

dimensió immensa,

pètals de foscor densa,

carícia i sentit.

Món de nit

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

Nit d’estrelles

Calidesa de vellut en el paisatge d’estrelles,
l’aigua tan dolça del riu bressa la llum que hi penetra.
Magnificència embruixant que els estels al cel poleixen,
les barques resten humils i en veure l’esclat s’abstreuen.

Rutilant nit que il·luminen amb dolls de passió densa
les llums del riu mentre vibren absortes en l’aigua quieta.
Una parella camina agafada prop la llera
duu el cor clar de l’estiu brunyit amb porpra d’estrella.

Foguerassa de la nit blava, roja, groga i verda,
brilles dintre el riu polit, lluus en l’ampla volta negra.
Llum rodona al cel nocturn, festa dels estels encesa.

Llum vertical dins del riu, festeig ardent de la terra,
el pla horitzontal del moll conjuga el cel i la terra,
espectacle fulgurant, nit subjugant de bellesa.

*********************************************************

Calidesa de vellut

en el paisatge d’estrelles,

l’aigua tan dolça del riu,

bressa la llum que hi penetra.

*

Magnificència embruixant

que els estels al cel poleixen,

les barques resten humils

i en veure l’esclat s’abstreuen.

*

Rutilant nit que il·luminen

amb escalfor i passió densa

les llums del riu, mentre riuen

absortes en l’aigua quieta.

*

Una parella camina

agafada prop la llera;

duu el cor clar de l’estiu

brunyit amb porpra d’estrella.

*

Foguerassa de la nit

blava, roja, groga i verda,

brilles dintre el riu polit,

lluus en l’ampla volta negra.

*

Llum rodona al cel nocturn,

festa dels estels encesa,

llum vertical dins del riu,

festeig ardent de la terra.

*

El pla horitzontal del moll

conjuga el cel i la terra,

espectacle fulgurant,

nit subjugant de bellesa.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.

Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.

Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Dia a la fi

Dins el tren, tot nit,

el dia es replega,

cansat somieja,

arriba a la fi.

Tempera l’angoixa,

el motor fuent

atura el seu ritme,

el temps lliga amb cingla,

i demà és tan lluny!

Ha de transitar

sencera la nit,

gravitant, profunda,

del tot exposada

a ser esquinçada

per l’ull del matí.

Textura de perla

Surto al vespre fi, textura de perla,

tènue llum filtrada amb tamís d’amor,

soc una princesa polida i serena,

+

vaig traspassant l’aire net i enardidor,

tot és el meu regne, carrers que camino,

cel amb què respiro, estrelles, fulgor,

+

el meu cos és àgil, i el meu pensament

cabdella misteri i immens encanteri

de nit que espurneja, firmament en flor.

Influx de lluna

Sota l’influx de la lluna

volto pels carrers callats,

camino movent silenci

enmig l’aire espurnejant.

*

Se senten cruixir les passes

camejant entre les fulles,

plouen des de dalt els arbres

generosos de fortuna.

*

Tot l’espai és olorós

de fonda natura i terra,

les llums tan tènues obren

vies d’ambre en la serena.

*

Un tast de vida ancestral

en la màgia mormolada,

endinsada en el misteri

que la densa nit entranya.

*

Tot al voltant es respira

l’encís de la tendra nit,

somiant en la dolcesa

faré el trànsit cap al llit.

Espai sideral

El nostre sud estès en el no-res,
les llums titil•len lleument en la foscor,
hi ha entrat de ple tot l’espai sideral,
sense cap vida, sols silenci suspès.
A les vuit és ja l’alta nit dels astres,
la lluna freda, el cel com un mirall,
desistiment que sobreïx de l’ànima
copsant que la tendresa és sols humana.

Nit al tren

Llums a la muntanya en la negra nit,
s’obren estacions a la terra plana,
una consistència davant fanals i astres.

Són ells qui leviten, nosaltres seguim.

Hi ha claror estable a cada vagó,
la gent somieja i fins pesa figues
a aquesta hora lenta que fa el somicó.

Per arribar a casa la nit cal fendir-la.

I no ens diluïm al gruix de foscor,
seguim sent corporis, distingim colors,
els lleus moviments de gent esgotada.

A fora la nit, mig atrotinada.

Nit

Calla la nit
polida i sola,
passen els trens
i els transeünts
de darrera hora.

La nit ja sap
tot esperant
que éssers nocturns
l’habitaran

fins a l’instant
que el sol lustral
surti de clova.