La sentor de la rosada
la nit extensa traspua,
gladiols, liliums s’eleven
en olor cap a la lluna.
I gravita el firmament
ple de la pau més serena,
en l’equilibri leviten,
tal com flors, grans poms d’estrelles.
Com d’infinit és l’espai,
dimensió inabastable,
jo en formo part, palpitant,
un esqueix d’un instant fràgil,
que promptament finirà
a la llum dels anys que resten
a l’univers per durar,
milions. Jo seré pedra.