Category Archives: Poemes de la nit

Nit olorosa

dona nua al camps prat natura noia 000 blanc i negre

I la nit olorosa curulla de misteri
es mou silenciosa estatjada en el temps.
Tota fina carícia, bruna per la tendresa,
la seva subtilesa s’estén pels llargs carrers.
Tal com una promesa, amb les flors, punys de pètals,
la llum en devessall del vessant de la lluna
en la seva textura filada hi és immersa
la meva alta volença, l’amor que vas  estar.

Anuncis

Gener vellutat

nit solitària. fanals meravellosa molt més clara

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Lluna ingràvida

dibuix. dos gats mirant la lluna finestra

La lluna flota a l’alt cel
sense pes, polida i clara,
si ve d’un aire l’alè
se l’endurà la bufada,
Farà corregudes lleus,
fluctuarà entre els astres,
i tornarà al firmament
de la meva cambra càlida.
Encendrà el seu cor de nit
esplendent de llum i gràcia
que vessarà raig a raig
damunt la immensitat blava.

Núbil

plaça nit ciutat cafeteria000

Remor de fulles
que el vent espolsa,
la nit profunda
seu seriosa
en una taula
a fora d’un bar
en una plaça
en intimitat.

La impressiona
el so del fullam,
tanca els ulls
i olora pluja,
respira fondo
l’aire pregon
i pensa endintre
en l’estrany del món.

Ella és núbil,
només voldria
tenir el vent,
però ell no la vol.
Les fulles duen
un formós cant,
rejoveneixen
el seu cossam.

La nit s’aixeca
i alça el vol,
sent que es fa vella,
que perd la son
i la volença
de somiar.

Qui vol el vent?
Bé, tant li fa.
No és pas a ella,
bruixa de nit:
se’n va amb la lluna
a l’infinit.

Nit escorxada

carrer de nit desolat 000

Solitud, nit
devastadora al límit,
malson roent
que fa rodolar el seny,
nit de dolor
ferida i estremida,
l’embogiment
no té recer ni fre.
Nit d’esguard moll,
llàgrimes escorrent-se,
combustió
que crema les entranyes,
clivella els ossos
secciona el cervell tendre,
nit escorxada,
amb mi en canal oberta.

Nit exsangüe

pluja de nit a letònia

Nit sense alè
colgada entre la boira
exsangüe nit,
abaixada parpella,
als ulls tancats
les llàgrimes hi voguen,
hi ha el xiscle sec
i glaçat d’una estrella.

Nit sense ports,
terrible nit vençuda,
eixarreïda,
dura foscúria eixorca,
el teu vent negre
enterboleix i buida,
toquen a morts
els pensaments tothora.

Nit, gran forat
de camins subterranis,
el teu silenci
fa xerricar juntures,
passera endins
hi ha encès el tenebrari
que duu al malson,
fossa de la nit crua.

Nit

 

dona 00 noia nit pont mar

Es desvetlla de cop, la nit,
el cor espaordit i cec
aletejant desbocat
damunt el fragós abisme.

I ja de ple en la vigília
prova donar nom de nou
a les fràgils coses minses
en què intenta sostenir-se.