Category Archives: Poemes de la nit

Mormol

dia de vent i pluja dona noia paraigua destrossat

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Molt Bon Any Nou

feliç any nou a happy new year

Molt Bon Any Nou des del fons de la nit,
transitant límpida cap a una nova era,
duu lluentor al xarolat vestit,
porpra daurada damunt les suaus parpelles.
I va fluent, joiosa i somiosa
cap al cantell d’un temps ja fonedís,
just travessar-lo prendrà consciència nova
de las tendreses d’amor de l’avenir.
Anirà amunt camí de les estrelles,
tot enviant-nos alens de paradís.

Bes

noia negra llavis retallats

El vent festeja la nit tan forta i jove,
ella és alegre, ell intens, ardorós,
l’atura àgil, ella es tomba xamosa,
ell va a besar-li els seus llavis en flor.

Lluna

Nit-Lluna-Plena-rosa

Surto a la nit
que l’alta lluna empara,
els carrers tendres,
les botigues tancades,
sols el meu ésser
n’entoma el càlid aire.
Dreçada i dolça,
m’acompanya la calma.

De nit

nova york a l'hivern neu retallada

I surto de nit, al misteri ocult,
al fred circumdant amb neu que s’enfonsa.

M’obro pas enmig de túnels de fosca
envoltats per llums, estrelles, penombres.

Jo vaig com d’estrena cap al meu encontre
entre el món intens, espessit, insomne.

Nit olorosa

dona nua al camps prat natura noia 000 blanc i negre

I la nit olorosa curulla de misteri
es mou silenciosa estatjada en el temps.
Tota fina carícia, bruna per la tendresa,
la seva subtilesa s’estén pels llargs carrers.
Tal com una promesa, amb les flors, punys de pètals,
la llum en devessall del vessant de la lluna
en la seva textura filada hi és immersa
la meva alta volença, l’amor que vas  estar.

Gener vellutat

nit solitària. fanals meravellosa molt més clara

Els llums encesos vetllen suaument la nit
mentre que avança el tren cap a ciutat,
obren camins ignots en la foscor,
carrers sospesos, misteris oblidats.

Enmig de l’aire nocturn i gravitant
respira estels un gener vellutat,
van passant llums, crisàlides de llunes,
fragant foscor que a la ciutat s’oculta.

Lluna ingràvida

dibuix. dos gats mirant la lluna finestra

La lluna flota a l’alt cel
sense pes, polida i clara,
si ve d’un aire l’alè
se l’endurà la bufada,
Farà corregudes lleus,
fluctuarà entre els astres,
i tornarà al firmament
de la meva cambra càlida.
Encendrà el seu cor de nit
esplendent de llum i gràcia
que vessarà raig a raig
damunt la immensitat blava.

Núbil

plaça nit ciutat cafeteria000

Remor de fulles
que el vent espolsa,
la nit profunda
seu seriosa
en una taula
a fora d’un bar
en una plaça
en intimitat.

La impressiona
el so del fullam,
tanca els ulls
i olora pluja,
respira fondo
l’aire pregon
i pensa endintre
en l’estrany del món.

Ella és núbil,
només voldria
tenir el vent,
però ell no la vol.
Les fulles duen
un formós cant,
rejoveneixen
el seu cossam.

La nit s’aixeca
i alça el vol,
sent que es fa vella,
que perd la son
i la volença
de somiar.

Qui vol el vent?
Bé, tant li fa.
No és pas a ella,
bruixa de nit:
se’n va amb la lluna
a l’infinit.

Nit escorxada

carrer de nit desolat 000

Solitud, nit
devastadora al límit,
malson roent
que fa rodolar el seny,
nit de dolor
ferida i estremida,
l’embogiment
no té recer ni fre.
Nit d’esguard moll,
llàgrimes escorrent-se,
combustió
que crema les entranyes,
clivella els ossos
secciona el cervell tendre,
nit escorxada,
amb mi en canal oberta.