Sojorno en un parany.
*
Sentits i pensaments
dissolts en superfície,
en un just sobreviure,
sense saber on rauran.
*
Un temps sense projectes,
punit, sense viatges,
els passos repetits
per repetides sendes.
*
Així el paradigma
de la meva existència
en terra de ningú,
col·lapse de pandèmia.
El sigil del silenci
m’acompanya el viatge,
la meva estada al tren,
el camí cap a casa,
el carrer curt i fosc,
la clau al pany, l’entrada,
el respir al clos buit,
allà on caic, despullada.
I torna l’estiu,
la suor dels cossos,
quan abans s’obrien
amors de sentor.
Avui ni recordo
una lleu carícia,
ni el fons de la vida,
ni festes ni ardor.
Amorfia de dia,
jo no engego motos,
passa així aquesta vida,
mig en depressió.
Gruix de temps estant sola
sense encetar la veu,
el curs dels pensaments
se’m sega igualment.
Estic com estancada,
i a més avui tinc son,
ningú em crida a cap banda,
ho haurà fàcil la mort.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
El meu cor s’ofega,
tremola i sacseja,
retorna al seu cau,
s’esvalota i pena.
*
No puc respirar
ni alçar mascareta,
ni puc decantar
al gran sol que atrau
ni el cos ni l’esguard,
ni la sang fer neta.
*
Presonera en mi,
treballosa aclofo
l’esquiu cor que porto,
que es rebel·la i bat.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Que nou, avui, el dia,
quin horitzó més clar,
com s’hi mou l’energia,
neta, sense pesar.
S’hi desclouen els somnis,
lluentors que espurnegen
al fons de l’alegria,
ingràvida, serena.
Que íntim, aquest dia,
entre humitat i cel
que els contorns acarona
amb un blau plovisqueig.
Quin contrast el meu ésser
enmig del món tan ample,
rescatat del clos càlid,
solitud que s’estanca.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes solars
Porto un embossament que tapa boca i nas,
fa costós respirar, que s’elevin els somnis.
Manté constant i ferma tocar de peus a terra,
consciència d’un món delmat per la pandèmia.
Trencament absolut d’aquella faula ingènua
de trobar el paradís a racons del planeta.
L’hem degradat arreu i no resta espai verge,
ni indulgència ni treva que ens pugui pas salvar.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
I bé, al final ja soc a dalt del tren,
els ametllers ja són pertot florits,
delicadesa de nova primavera
que mostra tendra el seu íntim encís.
També jo avui trenco un vast tancament
que m’ha colgat en vida casolana,
cerco florir les poncelles esparses
de minses gemmes també en mi esclatades.
L’esperit lleu del sol
fa reflectir la taula,
el seu sobre de marbre,
el disc rodó d’un astre.
Avui no hi ha pastissos
ni cafès fumejants,
ni els tes que a l’aire eleven
olors de fruita i arbre.
Simplement solitaris
hem quedat aquesta època,
amb les cadires buides,
vaivens de la pandèmia.
Alguna ànima sola
a algun lloc es replega
i observa i somieja
xerrades del passat,
colors vius, olors tendres,
i un moviment constant
de gent que remoreja,
de vestits virolats.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
