Category Archives: Poemes de la pandèmia (covid)

Ametllers florits

I bé, al final ja soc a dalt del tren,

els ametllers ja són pertot florits,

delicadesa de nova primavera

que mostra tendra el seu íntim encís.

També jo avui trenco un vast tancament

que m’ha colgat en vida casolana,

cerco florir les poncelles esparses

de minses gemmes també en mi esclatades.

Solitaris

L’esperit lleu del sol

fa reflectir la taula,

el seu sobre de marbre,

el disc rodó d’un astre.

Avui no hi ha pastissos

ni cafès fumejants,

ni els tes que a l’aire eleven

olors de fruita i arbre.

Simplement solitaris

hem quedat aquesta època,

amb les cadires buides,

vaivens de la pandèmia.

Alguna ànima sola

a algun lloc es replega

i observa i somieja

xerrades del passat,

colors vius, olors tendres,

i un moviment constant

de gent que remoreja,

de vestits virolats.

Terra dolent

Dies enfonsats

de llarga pandèmia,

el sol, ignorant,

lluu damunt la terra

dolent, masegada,

que assetgem constant.

Traïció

La terra ferida

supura dolor

que no cicatritza.

*

Dels monyons sagnants

se’n dol i se’n plany,

i escampa els seus virus.

*

Una gran desgràcia

que ha sobrevingut

a la terra entera.

*

És el resultat

d’escarbotar entranyes

de la mare eterna.

*

De la mare immensa

a qui destruïm

amb les gegants màquines.

*

Així la traïm,

a ella, el que és viu,

i ens traïm nosaltres.

Grisor

Fumeja boira el dia

com grisor de l’hivern,

una pintura antiga

deslluïda pel temps.

*

Llostreja a l’horitzó

el sol que va enfonsant-se

dins el redós boscós,

fosca textura d’arbres.

*

Sobre els rails el tren

xerrica i s’arrossega,

tiba el seu ossament

a desgrat i sense esma.

*

Igual jo em ressento

del dia i d’aquest temps

que sense amor empento,

sense il·lusió ni tremp.

Trasbals

Barcelona deserta,

tothom és al seu rusc,

se n’extreu la bellesa

però la il·lusió fuig.

*

No hi ha lloc on anar,

persianes tancades,

molts locals en lloguer,

la festa és acabada.

*

Recorre la pandèmia

arreu, per tots tocoms,

el trasbals ens angoixa,

l’antic benestar es fon.

*

Estem sotraguejats

per aquest llarg periple,

enmig l’estat de xoc

i esclafada alegria.

Obertura

S’obre una escletxa de sol

igual que de llibertat,

s’expandeix l’espai, el temps,

confinament que obre marges.

*

L’energia s’extasia

al goig de multiplicar-se,

un plaer extens i fondíssim

de com la vida s’esplaia.

*

El sol se sent llargament

i ni llangueix ni s’acaba,

quina carícia i forment,

l’obertura de les tanques.

Dies passius

Al centre del raig de sol,

del so d’aigua cristal·lina,

un altre dia passiu

sense ni horitzons ni fites.

*

L’estació ens és barrada,

cafès, restaurants, tancats,

les trobades prohibides,

l’ésser és fit al mirall.

*

Guaita què és la seva vida,

què el sustenta, què el refà,

on anar a cercar la carícia,

com resistir, com penar.

*

Reclòs dins de si mateix

espera poder expandir-se,

anhela aquella alegria

natural, sense comptar.

Món reduït

Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,

isolada i abstreta, amb pensaments antics.

Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,

l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.

*

En un estat d’espera visc, desmobilitzada,

ni de la meva pàtria em cuido del destí.

El  món aclaparat sota aquesta pandèmia

ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.

*

Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,

la meva vida alçada en marc de llar plaent,

i estimo la riquesa en què ferma m’assec,

*

la cosa més preuada, allò que avui em salva.

Preservo la salut, amor i meravella

del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.

Aire del temps

Corre l’aire del temps

del tot atapeït de vida quotidiana,

deambular per casa i esgotament de ment.

*

L’aclofament s’instal·la,

en el mínim d’espai el pensament retrau

el seu tir infinit, l’emoció s’estanca.

*

S’estimba l’esperança

en vida continguda, la transcendència és muda,

i  ni una magnitud en el present traspunta.