Horitzó

Sortia al dia, al paisatge,
tot el món sencer s’obria,
dimensions incomptables
d’aquell món indivisible

que en el tren creuava jo,
qui ara de nou ressorgia
de tants dies isolats,
amb espais que es repetien,

que m’enclotaven la ment
que el viatge descloïa,
que expandia l’esperit,
que em feia respirar endintre.

Una forma de refer-se,
de rebre nova energia,
l’embat de vida diversa,
quina riquesa imprevista.

I tenia un horitzó
dins de la meva consciència,
el d’arribar a la ciutat,
com una aventura o festa.

Expectativa

Encara a la intempèrie,

el cor incandescent,

he plantat en el temps

una ben àgil llança.

*

Primer ha remogut

el seu cabalós magma,

i ara, fent remolí,

tot procel·lós avança.

*

Cap a la llibertat,

cap a un cel estelat,

cap a una primavera

més curulla i extensa.

*

Així l’expectativa

clavada en aquest temps

dúctil, tot pertanyent

a la vida, que passa.

Magnífiques

Ens hem fet grans

i seguim sent magnífiques,

tota la força

ens vibra ferma endins.

*

Ara que s’obren

fronteres i països

prendrem la vida

solcant-la sense fi.

Ja en sortim

Sortim del gran passadís negre,

sense horitzó, isolat, clos,

amb temor de la malaltia,

males notícies, sempre pitjors.

*

Aixequem cap, s’obren fronteres,

Sant Jordi és ple de llibres, flors,

la primavera desborda ferma

l’engavanyat hivern reclòs.

*

S’obren els marges de tots horaris,

els carrers presos, hi ha gent pertot,

sales de festa, concerts, cinemes,

*

mercats, terrasses s’obren de nou.

I jo ja penso els meus viatges,

tornar a reviure a fons qui soc.

Clos de pandèmia

Sense les coordenades

que marquen totes fites

i posen els pedrissos

on seure a descansar,

*

sense ni una paraula

amb futur esmentada

que dugi la fiblada

d’un avenir ignorat,

*

sense que el present mogui

els seus globus de festa

ni nedi ni fondegi

en el quotidià,

*

tot voler es difumina,

tot anhel perd la pista,

ni l’essencial viure

troba goig en restar.

Mitja salut

Corre el dia suaument,

lentament reprèn el tremp

d’ençà la greu malaltia.

*

Assetjat per malvestat

més d’un any restà assolat,

com una guerra invencible.

*

En un estat mig de mort

esperava el temps absort

potser mil·lennis o dies.

*

Depassant un any complet

s’estén transitable, obert,

mitja salut assolida.

Terra de ningú

Sojorno en un parany.

*

Sentits i pensaments

dissolts en superfície,

en un just sobreviure,

sense saber on rauran.

*

Un temps sense projectes,

punit, sense viatges,

els passos repetits

per repetides sendes.

*

Així el paradigma

de la meva existència

en terra de ningú,

col·lapse de pandèmia.

Sigil

El sigil del silenci

m’acompanya el viatge,

la meva estada al tren,

el camí cap a casa,

el carrer curt i fosc,

la clau al pany, l’entrada,

el respir al clos buit,

allà on caic, despullada.

Ni recordo

I torna l’estiu,

la suor dels cossos,

quan abans s’obrien

amors de sentor.

Avui ni recordo

una lleu carícia,

ni el fons de la vida,

ni festes ni ardor.

Amorfia

Amorfia de dia,

jo no engego motos,

passa així aquesta vida,

mig en depressió.

Gruix de temps estant sola

sense encetar la veu,

el curs dels pensaments

se’m sega igualment.

Estic com estancada,

i a més avui tinc son,

ningú em crida a cap banda,

ho haurà fàcil la mort.