Category Archives: Poemes de la pàtria

Terra

Carme ban

Alegria
ferotge de diumenge,
tot l’espai
amplíssim ple de festa
en la terra
ardent i catalana
que a tocar
serà una lliure pàtria.

Anuncis

Escolta, Goliat

david-detall

No ens venceràs perquè sigui gegant
la teva força bruta desfermada.
Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
el seny d’un déu, la intel·ligència clara.

Independència

El president Companys a la presó amb el govern de la Generalitat

Terra catalana

Espriu de jove

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Vencerem

Assassí del meu poble, escolta:
toquen a mort les campanes,
els rius purs empudegues i ensutges,
amb obusos ens delmes i esclafes.
T‘acarnisses destruint les vides
de la meva civilització mil·lenària,
On escups els gargalls d’ignomínia
la mort cega esquartera i esclata.
S’arrengleren cadàvers a la terra
xopa de la nostra sang agrumollada,
però nosaltres vencerem sense treva
seguint sent catalans, construint pàtria.

Si poguessis…

Si poguessis venir, llibertat,

amb els teus fondos ulls negres

colpits per la tristesa,

amb el teu vestit esparracat,

arnat de penes,

amb el teu cabell desastrat,

esparverat per la malvolença,

estaríem tots al teu costat

per refer-te gran i immensa

com geganta de ciutat,

però tens, com tots nosaltres,

defallits i sense esma,

les mans preses.