Escolta, Goliat

No ens venceràs perquè sigui gegant
la teva força bruta desfermada.
Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
el seny d’un déu, la intel·ligència clara.

Independència

Pàtria viva,
no et vas perdre quan van enrunar-te,
al riu de la desfeta pervivien
les joies radiants, amagant com brillaven,
arrelades al magma ancestral d’un mil·lenni
que amb esclat ressorgia de cada atzagaiada,
que amb força resistia al caire de la Història,
la mateixa que avui construïm dia a dia
sense descans, tothora, fins arribar a la fita.

Terra catalana

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Vencerem

Assassí del meu poble, escolta:
toquen a mort les campanes,
els rius purs empudegues i ensutges,
amb obusos ens delmes i esclafes.
T‘acarnisses destruint les vides
de la meva civilització mil·lenària,
On escups els gargalls d’ignomínia
la mort cega esquartera i esclata.
S’arrengleren cadàvers a la terra
xopa de la nostra sang agrumollada,
però nosaltres vencerem sense treva
seguint sent catalans, construint pàtria.

Si poguessis…

Si poguessis venir, llibertat,

amb els teus fondos ulls negres

colpits per la tristesa,

amb el teu vestit esparracat,

arnat de penes,

amb el teu cabell desastrat,

esparverat per la malvolença,

estaríem tots al teu costat

per refer-te gran i immensa

com geganta de ciutat,

però tens, com tots nosaltres,

defallits i sense esma,

les mans preses.

 

Castell humà

 

 

Monument viu que atalaies
si de lluny ve l’enemic,
mou l’ànima gran del poble
per aturar-lo amb el pit.

 

Castell humà que reïxes
sobre els segles elevat,
quan l’enemic ja és casa
continues el combat.

 

Homes i dones que s’alcen
mirant l’horitzó en rodó,
del fort vent prenen coratge,
fan del sol el seu bastió.

 

Amb coll tibat de pantera,
músculs en plena esplendor,
atura el vil que anorrea,
que ens burla i que ho roba tot.

 

Fes d’estendard en la lluita
contra el roí invasor;
tres-cents anys de resistència,
tres-cents anys d’ocupació.

 

Però tu amb nou alè t’alces
cada dia als nostres cors,
al carrer, enmig de la plaça,
i la pinya és l’expressió

 

que no deixarem la lluita
en contra cap opressió,
la pàtria ja és sobirana
per la nostra rebel·lió.