Dia lent, ple de serenitat,
he cessat la fiblada del sol,
mentrestant reposa alleujat
el jorn ampli, que fins troba consol.
*
Pensatiu, pot reflexionar,
sensitiu, s’acarona amb el vent,
potser plou i s’obre el firmament
mentre el temps resta suspès a l’aire.
*
Una treva d’aquest sol esplendent
que alimenta i fa esclatar la vida,
és diari, gairebé omnipresent,
el sud canta també la pluja ardida.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del sol
Calla, aquest dia mullat,
deixa anar gotes petites
rodones com un gravat
a rajoles de terrissa.
*
És l’única calidesa,
el seu to rosa pujat,
el cel fosc fa de la terra
un lloc hostil i enrunat.
Publicat dins de Poemes de la pluja
El vespre boirós espurneja pluja,
la grisor del cel fa tornar callades
les fulles dels arbres, les florides s’alcen
amb un moradenc de densa nostàlgia,
les glicines blaves són joies antigues
als murs de les cases, i entre aquesta broma
precedint la nit l’horitzó és vague,
just perfilat d’ambre, i el futur finit.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes del temps
No ha plorat més
el cel en aquest dia,
aletargat
per una boira densa,
igualment jo
en el gris de ma vida
no esclato en plor,
tot i que en tinc tempesta.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pluja, Poemes ombrívols
Dolçament cau la lleu i tendra pluja,
arrodoneix tots els cantells i angles,
els colors són vius i lluents contrastos,
el blanc punyent de tots els murs ressalta,
demanant roses de floral alegria,
capolls desclosos, les olors d’ambrosia,
el món es mostra silenciós i calm,
però una energia que endins vibra callada
recapta força per l’hora de l’esclat.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
Avui plovisqueja,
es neteja el món,
els carrers llueixen,
fa goig i llangor.
El cos es replega,
recerca una llar,
l’aire ploriqueja
pels cors isolats.
Quant d’enyor
duu aquest dia mullat,
quin caliu
sentia estant amb tu,
joventut
que penjava d’un fil,
tota immersa
en el plor de la tarda.
Quin ardor
al teu cos conscient,
amb l’olor
d’aquell home que estares,
quant d’amor
i intimitat roent,
tu creaves
la vida inabastable.
Un no-res
sense pertànyer a tu,
buit pregon,
vida malaguanyada,
jo perduda, l’esdevenir incert,
el teu ésser
és l’únic que perdura.
En aquest temps fi
d’aire electritzant,
amb el cel cobert
del gris de la pluja,
la vida s’embruixa,
el batec s’encén,
brandegen les branques,
s’empaiten les fulles,
guspires de gotes
el rostre ens espurnen,
i del fons la saba
borbolla punyent.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes per a nens, Poemes solars
Un dia en què plou i ara surt el sol,
el renou de gent, el tràfec brogent,
el meu cos s’activa i en pren l’energia.
Se sent el batec que impulsa la vida,
i jo agafo el tren cap a un destí clar.
El sol espetega, el cel és rou negre,
el rellotges marquen el migdia en punt,
i no sé d’on surt l’alegria meva,
la força que em dreça, tota joventut.
Trota viu el tren entre el bosc intens
d’atapeïts arbres, el cel va cedint
i el dens negre esquiu va obrint clarianes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes del sol
Avança una tarda de núvols,
llum grisa damunt verd estiu,
el bosc tot sencer espera pluja,
les arrels afuen l’instint.
I l’oreig es fa masculí
i en onades ve i m’acaricia,
i la pell s’estremeix de sensible
al seu toc de neguit insistent.
Del sol viu, xafogós i ardent
hi ha un canvi absolut d’energia,
on el cos defallia al migdia
ara s’alça i revifa plaent.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la pluja
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 