Category Archives: Poemes de la pluja

Calidesa

Calla, aquest dia mullat,

deixa anar gotes petites

rodones com un gravat

a rajoles de terrissa.

*

És l’única calidesa,

el seu to rosa pujat,

el cel fosc fa de la terra

un lloc hostil i enrunat.

Horitzó vague

El vespre boirós espurneja pluja,

la grisor del cel fa tornar callades

les fulles dels arbres, les florides s’alcen

amb un moradenc de densa nostàlgia,

les glicines blaves són joies antigues

als murs de les cases, i entre aquesta broma

precedint la nit l’horitzó és vague,

just perfilat d’ambre, i el futur finit.

Tempesta

No ha plorat més

el cel en aquest dia,

aletargat

per una boira densa,

igualment jo

en el gris de ma vida

no esclato en plor,

tot i que en tinc tempesta.

Pluja

Dolçament cau la lleu i tendra pluja,

arrodoneix tots els cantells i angles,

els colors són vius i lluents contrastos,

el blanc punyent de tots els murs ressalta,

demanant roses de floral alegria,

capolls desclosos, les olors d’ambrosia,

el món es mostra silenciós i calm,

però una energia que endins vibra callada

recapta força per l’hora de l’esclat.

Plovisqueja

Avui plovisqueja,

es neteja el món,

els carrers llueixen,

fa goig i llangor.

El cos es replega,

recerca una llar,

l’aire ploriqueja

pels cors isolats.

Dia mullat

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

Saba

En aquest temps fi

d’aire electritzant,

amb el cel cobert

del gris de la pluja,

la vida s’embruixa,

el batec s’encén,

brandegen les branques,

s’empaiten les fulles,

guspires de gotes

el rostre ens espurnen,

i del fons la saba

borbolla punyent.

Renou

Un dia en què plou i ara surt el sol,

el renou de gent, el tràfec brogent,

el meu cos s’activa i en pren l’energia.

Se sent el batec que impulsa la vida,

i jo agafo el tren cap a un destí clar.

El sol espetega, el cel és rou negre,

el rellotges marquen el migdia en punt,

i no sé d’on surt l’alegria meva,

la força que em dreça, tota joventut.

Trota viu el tren entre el bosc intens

d’atapeïts arbres, el cel va cedint

i el dens negre esquiu va obrint clarianes.

Pluja vinent

ginesta amb rosada

Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.

Matí moll

gat mirant la pluja darrere la finestra

El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.