Category Archives: Poemes de la pluja

Mormol

dia de vent i pluja dona noia paraigua destrossat

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Pluja

pluja paraigua baix

Dia de misteri,
plujós i tapat,
la ciutat s’amaga
entre broma densa
sota el cel clapat
de núvols i esquerdes,
s’aguanta amb tensió
l’aigua que espurneja.

Cel dens

nuvolada

Dia lluent
entre núvols i vent,
resta inestable,
no sap si precipita
la puja plàcida
o intensa del mal temps
fins a sumir-nos
en aiguats impassibles.

El cel tan dens
de gruix tot uniforme
deixarà anar
els xàfecs d’aquest temps
que esplèndids alcen
la vida a tots els boscos,
els prats, les ribes,
la terra i els seus béns.

Amenaça

núvols al cel damunt arbres

Dia tapat i clos en tu mateix,
un tens neguit traspassa els teus llargs nervis.
Ets expectant, anguniós i esquerp
d’algun impacte immers en violència.
Dia estrany que em fas fugir de tu,
greu i inestable, tot tu desconfiança,
el gris del cel metàl·lic és una arma
que pot ferir-te i ja te n’amenaça.

Plou

pluja paraigua vermell noia dona preciosa

Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.

Pluja

noia pluja dona paraigua

Plou fora de mi,
com sempre hi passa tot,
el dia és de mullena
i les cases s’embruten

i hi ha un desassossec
que duu fins a l’oblit
del món i d’un mateix
fins que el sol no es restauri.

Plou

lluna_80-charles-santore-dibuix

Plou
el cel tot es clenxina
cau
una aigua esmunyedissa
ve
un núvol amb camisa
pren
al seu faldó la brisa.
Treu
el cap la nit obscura

la cara tota bruna
rep
el ruixim de la pluja
va
a assecar-se la brusa.
Surt
una estrella mullada
duu
de la mà una companya
veu
com de cop se li escapa
és
fugaç i corre ràpida.
Surt
la lluna ben rodona
duu
un paraigua d’aurora
sent
el cel rogent com trona
fuig
directa per la porta.
Cau
la pluja sola i tendra
veu
com els arbres l’alenen
sent
una alegria plena
sap
que al món ells la festegen.