Category Archives: Poemes de la pluja

Cel dens

nuvolada

Dia lluent
entre núvols i vent,
resta inestable,
no sap si precipita
la puja plàcida
o intensa del mal temps
fins a sumir-nos
en aiguats impassibles.

El cel tan dens
de gruix tot uniforme
deixarà anar
els xàfecs d’aquest temps
que esplèndids alcen
la vida a tots els boscos,
als prats, les ribes,
la terra i els seus bens.

Anuncis

Amenaça

núvols al cel damunt arbres

Dia tapat
i clos en tu mateix,
un tens neguit
traspassa els teus llargs nervis.
Ets expectant,
malagradós i esquerp
d’algun impacte
immers en violència.
Dia estrany
que em fas fugir de tu,
greu i inestable,
sense cap confiança,
el gris del cel
metàl·lic és una arma
que pot ferir-te
i ja te n’amenaça.

Plou

pluja paraigua vermell noia dona preciosa

Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.

Pluja

noia pluja dona paraigua

Plou fora de mi,
com sempre hi passa tot,
el dia és de mullena
i les cases s’embruten

i hi ha un desassossec
que duu fins a l’oblit
del món i d’un mateix
fins que el sol no es restauri.

Plou

lluna_80-charles-santore-dibuix

Plou
el cel tot es clenxina
cau
una aigua esmunyedissa
ve
un núvol amb camisa
pren
al seu faldó la brisa.
Treu
el cap la nit obscura

la cara tota bruna
rep
el ruixim de la pluja
va
a assecar-se la brusa.
Surt
una estrella mullada
duu
de la mà una companya
veu
com de cop se li escapa
és
fugaç i corre ràpida.
Surt
la lluna ben rodona
duu
un paraigua d’aurora
sent
el cel rogent com trona
fuig
directa per la porta.
Cau
la pluja sola i tendra
veu
com els arbres l’alenen
sent
una alegria plena
sap
que al món ells la festegen.

Pluja

gamla 000 stan estocolm pluja

El blau del cel
com una seda fina,
immaculat,
amb lluentor de sol.
Penso amb dolçor
en l’home que sospira,
que viu i vibra
sota pluja a Estocolm.

Vesprada

dona noia atractiva a cafeteria o bar000
Aquest és un cafè en la vesprada fosca.
L’aire i el terra són molls de ventosa pluja
i arranquen, les llums tènues, vida a l’hora nocturna.
Ja comença setembre i la ciutat respira
i duu noves promeses i l’ànsia de complir-les.
Les cambres ja preparen el seu protagonisme
amb llençols blancs de lli i edredons de flors vives,
i clarors i penombres on cossos morens vibren.
Aquest és un cafè en la vesprada molla
on, generós, el temps, serveix cafès i copes
i dóna un altre tomb  al món esfèric d’hores,
i torna a demanar el que anhela i no troba.