Category Archives: Poemes de la pluja

Dia mullat

Quant d’enyor

duu aquest dia mullat,

quin caliu

sentia estant amb tu,

joventut

que penjava d’un fil,

tota immersa

en el plor de la tarda.

Quin ardor

al teu cos conscient,

amb l’olor

d’aquell home que estares,

quant d’amor

i intimitat roent,

tu creaves

la vida inabastable.

Un no-res

sense pertànyer a tu,

buit pregon,

vida malaguanyada,

jo perduda, l’esdevenir incert,

el teu ésser

és l’únic que perdura.

Saba

En aquest temps fi

d’aire electritzant,

amb el cel cobert

del gris de la pluja,

la vida s’embruixa,

el batec s’encén,

brandegen les branques,

s’empaiten les fulles,

guspires de gotes

el rostre ens espurnen,

i del fons la saba

borbolla punyent.

Renou

Un dia en què plou i ara surt el sol,

el renou de gent, el tràfec brogent,

el meu cos s’activa i en pren l’energia.

Se sent el batec que impulsa la vida,

i jo agafo el tren cap a un destí clar.

El sol espetega, el cel és rou negre,

el rellotges marquen el migdia en punt,

i no sé d’on surt l’alegria meva,

la força que em dreça, tota joventut.

Trota viu el tren entre el bosc intens

d’atapeïts arbres, el cel va cedint

i el dens negre esquiu va obrint clarianes.

Pluja vinent

ginesta amb rosada

Fosqueja aquest dia pròxim a la pluja,
sense hores marcades, penetrant i intens.
Una altra bellesa d’una verdor densa,
d’expectació d’aigua, d’esgarrif de fred.
Ginesta com festa vessa groc d’estiu,
s’estenen les heures, es gronxen els pins.
Recorrem el bosc amb el tren mullat,
vibrant al seu ritme vindrà la ciutat.

Matí moll

gat mirant la pluja darrere la finestra

El dia és jove, de primavera,
s’entortolliguen tant flors com rams,
totes les plantes, els arbres tendres,
alcen les tiges al plugim blau.
Una carícia per l’ull que mira,
una delícia per respirar,
l’oxigen vibra, l’olor somia,
vessa la vida a gavadals.
El sol s’espera darrere els núvols
mentre la pluja penetra endins
la terra verge que nodreix fèrtil
el bosc ombrívol d’un moll matí.

Mormol

dia de vent i pluja dona noia paraigua destrossat

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Pluja

pluja paraigua baix

Dia de misteri,
plujós i tapat,
la ciutat s’amaga
entre broma densa
sota el cel clapat
de núvols i esquerdes,
s’aguanta amb tensió
l’aigua que espurneja.

Cel dens

nuvolada

Dia lluent
entre núvols i vent,
resta inestable,
no sap si precipita
la puja plàcida
o intensa del mal temps
fins a sumir-nos
en aiguats impassibles.

El cel tan dens
de gruix tot uniforme
deixarà anar
els xàfecs d’aquest temps
que esplèndids alcen
la vida a tots els boscos,
els prats, les ribes,
la terra i els seus béns.

Amenaça

núvols al cel damunt arbres

Dia tapat i clos en tu mateix,
un tens neguit traspassa els teus llargs nervis.
Ets expectant, anguniós i esquerp
d’algun impacte immers en violència.
Dia estrany que em fas fugir de tu,
greu i inestable, tot tu desconfiança,
el gris del cel metàl·lic és una arma
que pot ferir-te i ja te n’amenaça.

Plou

pluja paraigua vermell noia dona preciosa

Plou
en el temps sempre obert
d’horitzons
i troballes contínues.
Plou
i s’escampa serè
l’íntim cel
carregat de boirines.
Plou
i al lleu terra sospès
cercles hi ha
de calius i somriures.