Category Archives: Poemes de la solitud

Dolença

clatell de dona noia esquena

El meu món sempre amb la incertesa
tan incerta com l’hora de la mort,
em defenso no tancant cap portella,
em condemno isolant-me en un clos.

És el lloc on m’hi trobo segura,
no s’hi encenen patirs ni tensions,
si no puc retenir a qui escullo
no tinc goig ni temps per qualsevol.

No sé viure en terreny intermedi,
soc a un angle extrem, existencial,
mig estesa a terra, horitzontal.

I així passa que em deixo abandonar
per tothom mentre resto perplexa,
d’abandó i oblit m’és la dolença.

Anuncis

Aniversari

mare maternitat DONA NOIA ALLETANT EL FILL DONANT EL PIT NEN MAMANT

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.

Ésser caduc

flor pansida

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.

Riquesa

dona maquíssima noia trista

Sota d’aquest mant de calor ignífuga
faig la meva vida, endavant, trescant,
i venen les festes, els amors aliens,
les tendres trobades i alegries d’altres

mentre closa en mi passo a tot de llarg,
en l’àmbit tancat de l’esdevenir,
i si no me’n dolc és perquè en pren l’aire,
tot i que camino amb la vista baixa.

M’he plegat a tot el que no m’arriba
i accepto l’esquerda que em trenca per dintre,
m’hi col·loco enmig i des d’aquí ullo

i conec la fossa però mai no m’emmuro,
el món és essència,  canvi i dialèctica,
i per totes bandes m’obro a la riquesa.

Lliurament

dona noia pintura Max Gasparini (18)

Penso en tot el que he estimat, en l’amor que no ha fugit,
altres, desapareguts com si no haguessin estat,
i en un amor soscavat i arrencat de soca-rel
-queda encara el clot sagnant on ja res no pot plantar-se-.

Una geniva sangosa on s’hi atura tota vida
amb fils elèctrics cremats, desfeta definitiva.
La sang a borbollons fresca és avui mig coagulada
-no em miro ni la ferida, massa extensa, massa trista-.

Com mirar de front la mort que en mi ha guanyat tant terreny,
de tant com ja la conec m’hi fet un jaç a la falda,
i vaig festejant la vida mentre duc la mort premsada
-hi soc donada en gran part, i hi vaig cedint i lliurant-me-.

Lluny

carme a costa nova AVEIRO PORTO desert

Fa olor la tarda en el paisatge estesa,
mel que rellisca del magne sol que escalfa,
suor que enganxa i pel cos regalima,
sol generós que en tots plans es prodiga.

Temps que és al pic de l’esclat de la festa,
de belles cambres en penombra sospeses,
incandescents els més bells cossos tendres
al puig d’amor on la vida és completa.

Cada cop soc més lluny de l’encanteri
i faig molts plans, viratges, sortilegis,
on hi soc jo, de còrpora aïllada,
sola i unívoca, guanyant, però sent molt minsa.

De nit

dona espantada al llit noia 000000

Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.

Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.

Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.