Category Archives: Poemes de la solitud

Ferida

dona escalant un pou

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Anuncis

Res

dona noia trista estirada a terra

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,

ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.

Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,

i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.

Mar salada

dona noia ocell musa

Vénen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia:
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.

Sargantana

pintura dona noia sola solitud

Em fa renéixer el dia
ple de sol, inundat
d’aire que renta i vibra
i arriba al cor gebrat.

M’escalfo al seu raig viu
com una sargantana,
surto isolada i freda
de sota dels llençols.

Polida i olorosa
vaig on ningú m’espera,
sols desitjo tornar-me
deliciosa i alegre.

Pluja

noia pluja dona paraigua

Plou fora de mi,

com sempre hi passa tot,

el dia és de mullena

i les cases s’embruten

i hi ha un desassossec

que duu fins a l’oblit

del mon i d’un mateix

fins que el sol no es restauri.

Desert

barcelona carrer del bisbe. dona noia sola

En un desert de presències
visc en plena solitud,
una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.
I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça
Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,
cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.
Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita
M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

 

Vesteixo la solitud

fanal lluna mala nit

Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.

Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.