Category Archives: Poemes de la solitud

Plantes fràgils

plantes fràgils 34890u

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.

Anuncis

Penar

dona noia trista molt trista

Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.

Jorn tumultuós

0e5f5fad549b4d22b36ec861e4ce3651-0e5f5fad549b4d22b36ec861e4ce365

Jorn tumultuós, gent per totes bandes,
la tarda s’emplena de neguit i d’ànsia,
jo mateix estic desassossegada,
malsons a la nit, angoixa i basarda.
Hi ha la pau del sol que ve a rescatar-me,
lentitud del temps, fruïció d’arbres,
blau del cel immens traspassat per astres,
el núvols amb veles com velles barcasses.
Vull arribar a un port de serenor i gràcia
on pugui oblidar la vida que em manca.

Oratge

dona mar esquena noia

Llençada enmig la marea
he de confiar en el mar,
en la seva benvolença,
en el meu saber surar.

No hi ha fites a cap vora,
jo simplement em sostinc,
si no canvia l’oratge
resta enfonsar-me cap dins.

Malson

dona noia nua d'esquena dormint000

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara desplego la consciència,
ara reculen monstres en dimensions i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.

Musa amiga

leonardo-da-vinci-female-head000

Món esquarterat el present que visc,
la musa amiga és al meu costat,
em segueix dictant els versos que escric
en els quals hi creu, no com jo, que ric.

Amb la mà de sol em ve a tocar,
amb ulls clars de cel manté l’equilibri,
el seu cabell càlid recompon l’encís,
jo deixo que hi sigui però el no-res va amb mi.

Voluntat

dona al sol noia d'esquena

Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.

Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.

La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.

Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta en mi i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.