Category Archives: Poemes de la solitud

Sobrera

Cassel Baugh

I tocava la música,
però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz
en la seva bellesa,
tota la solitud
aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada
i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món,
dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria
la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat
de totes les conteses
de goig, d’amor trobat,
d’aquella gràcia plena.
La música, com llum,
m’immergia sencera,
la seva dignitat
apuntalant la meva.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Sentit

Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig

que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.

en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits,

si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.

Vespre de primavera

Ara ve ja el llarg vespre,
s’harmonitza la vida,
és l’hora del repòs,
de la trobada íntima
entre els que viuen junts
i es miren i s’estimen.

També per qui està sol,
i se sent, i somia.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud, i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Terra caragirada

Giovanni Bellini

Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.

Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
algú ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.

Li tornaré passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.

Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.

Nits torturants

Les nits torturants
formen els meus dies,
horrors retornats
viscuts al passat,
voraços, sagnants,
que de nit reviuen.
Amb mi moriran.
Mentrestant em minen.

Fan del meu present
lloc anorreat,
desistit, cremat,
amb la mort per signe.
Potser neutralitzo
tensions malignes
que poblen el món.
El sentit del viure?

Realitats revoltants

Amedeo Modigliani

Com trontollo de nits,
el patir desfermat
urpant-me al més endins.

Els malsons toquen fons,
el dolor clavat sagna,
m’arrabassen un fill.

La desesperació,
l’horror i la basarda
sotraguen sense fi.

I em desperto cruixint,
el batec a les temples,
tota jo un tremolí.

El cor va desbocat,
els músculs són tesats,
esclafada l’ossada.

És el pes que jo duc,
no el puc distreure amb res,
el porto com mortalla.

Past de maltractaments,
realitats removents
de qui més estimava.

Passen anys

De tot passen anys,
d’aquest dia a dia
sols sobrevivint,
el gruix principal,
dens de solitud,
que és aquest meu viure.

I al fons, el dolor,
veritat assumida,
que allò que he estimat
amb l’ésser lliurat,
contra mi s’ha alçat,
deixant-me atuïda.

Contra meu

Antonio Mancini

Els meus somnis, contra meu,
plasmen encertadament,
la solitud que em circumda,
i la impossibilitat
d’algú que em faci costat,
sigui capaç d’estimar-me
desitgi sols els meu bé,
necessiti el meu recer.
L’home que avui he somiat,
a qui llanço els meus senyals
prudentment, amb clars somriures,
diu que no li agrado prou,
sé que per mi no es commou,
i així deserto i claudico.