Category Archives: Poemes de la solitud

Malson

dona noia nua d'esquena dormint000

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara desplego la consciència,
ara reculen monstres en dimensions i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.

Anuncis

Musa amiga

leonardo-da-vinci-female-head000

Món esquarterat el present que visc,
la musa amiga és al meu costat,
em segueix dictant els versos que escric
en els quals hi creu, no com jo, que ric.

Amb la mà de sol em ve a tocar,
amb ulls clars de cel manté l’equilibri,
el seu cabell càlid recompon l’encís,
jo deixo que hi sigui però el no-res va amb mi.

Voluntat

dona al sol noia d'esquena

Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.

Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.

La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.

Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta en mi i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.

Any que comença

bon-any-nou

Transporta el tren el pes de la meva vida
que no va cap enlloc si no és cap a una mort
molt més definitiva. I segueix la buidor
com una amarga nit, tot i que ja és Any Nou

com un discurs aliè al temps que gira sol,
que il·lumina constant tant gener com desembre,
que fa baixar la nit adusta dels meus dies
somnàmbuls de records, desfets en trencadissa.

Hi ha una estantissa bassa de terror que bascula
al centre fosc de mi aquest Any que comença
sense cap perspectiva, amb una solitud

corpòria que em suplanta, que amb duresa depassa
el gruix de mi mateixa, còrpora que em tenalla,
estigma que m’esqueixa la vida en el que val.

Ferida

dona escalant un pou

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Res

dona noia trista estirada a terra

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,

ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.

Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,

i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.

Mar salada

dona noia ocell musa

Vénen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia:
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.