Category Archives: Poemes de la solitud

Mar salada

dona noia ocell musa

Vénen a plorar pel temps de sucre
les muses que van perdre la gràcia:
també al voral dels anys resten retudes
les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
Estrenyen a la mà dies abruptes,
humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
i recorden, damunt la terra obscura,
com era mel la mar avui salada.

Anuncis

Sargantana

pintura dona noia sola solitud

Em fa renéixer el dia

ple de sol, inundat

d’aire que renta i vibra

i arriba al cor gebrat.

M’escalfo al seu raig viu

com una sargantana,

surto isolada i freda

de sota dels llençols.

Polida i olorosa

vaig on ningú m’espera,

sols desitjo tornar-me

deliciosa i alegre.

Pluja

noia pluja dona paraigua

Plou fora de mi,

com sempre hi passa tot,

el dia és de mullena

i les cases s’embruten

i hi ha un desassossec

que duu fins a l’oblit

del mon i d’un mateix

fins que el sol no es restauri.

Desert

barcelona carrer del bisbe. dona noia sola

En un desert de presències
visc en plena solitud,
una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.
I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça
Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,
cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.
Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita
M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

 

Vesteixo la solitud

fanal lluna mala nit

Vesteixo la solitud
com una capa de mort,
i passa la meva figura
alçada entre la nit
per carrers desnonats,
freturosa i eixuta.

Isolada en el buit,
amortallada en viu,
se m’aparta tothom,
els ulls esbatanats,
tement la malvestat
que gela i s’encomana.

Tempesta

dona plaça paraigua pluja

Sola, travesso la plaça.

La pluja cau a pes

en el desert de marbre,

voregen entelats

cortinatges de branques,

el paraigua sosté

l’enteixinat dels astres,

la intempèrie de fred

degota a les entranyes.

 

Nit

 

dona 00 noia nit pont mar

Es desvetlla de cop, la nit,

el cor espaordit i cec

aletejant desbocat

damunt el fragós abisme.

I ja de ple en la vigília

prova donar nom de nou

a les fràgils coses minses

en què intenta sostenir-se.