Category Archives: Poemes de la solitud

Infinit crit

De nit records

que no són meus

van colpejant-me

a dins del somni.

*

Així de nou

una infantesa

del tot aliena

sofreixo i visc.

*

És tan sols plena

d’atroç angoixa

pel patiment

d’éssers, persones.

*

Un dolor antic

per tot el mal

de la infantesa

en mi inserit.

*

A casa meva,

d’un homenot

cruel, maleït.

Així ho revisc.

*

Nous escenaris

fan de suport

al cec patir

d’infinit crit.

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.

Rigors

Clocpiu aquest dia

de boira blavissa,

de núvols que escampen

sols malenconia,

de les flors que pengen

del passat estiu,

ja fosa la glòria

del sol a l’alçària

amb els rajos fixos

sense ni una màcula.

*

Així, amorfament,

un dia d’octubre,

dins de la tardor

d’un mes completat,

miro aquest meu món,

reflex del meu dintre,

anant cap a hivern,

caient en un cicle

que no alça els amors,

que enfonsa en rigors.

A terra

M’ha fet caure a terra

l’ultima estocada,

perdo l’interès

per la vida, els altres,

*

ni per mi mateixa

d’amor tinc solada,

la gràcia del món

cau en davallada.

Perible

De l’última patacada

resto a terra ben macada,

amb la foscor que m’inunda,

plena de la indiferència

més temible, inhumana.

*

Sens respirar hàlit de vida,

en l’inframon aclofada.

Aquí resto, inamovible,

*

no puc lluitar més, perible

resto a terra anquilosada.

Que m’escombrin amb la brossa,

sé que res vindrà a aixecar-me.

Àcid corrosiu

Quin dia tan terrible

se m’obre sota els peus.

Cerclada per punyals,

cap on viro en fereixo,

i isolada en mi,

curulla del verí

xarbotós que m’emplena,

se m’esquerda el respir

sobre el pànic atroç

que em circumda i que em sega.

Els òrgans envilits

en l’àcid corrosiu

que a tot arreu bombeja,

el sofriment suquegen.

I soc aquest pellanc

tot inserit de mal

que amb prou feines no cau,

que a penes s’arrossega.

Absència

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,


immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.


La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,


he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.


La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,


mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Tren de nit

Va perforant la nit

el tren que viu fa via,

en l’hora que aquest dia

ha clos el seu renou.

*

Nit de negror compacta

que ens envolta completa,

hàbitat dels alts astres

estrany a la consciència.

*

Volem arribar a port

i córrer cap a casa,

entre els petits carrers

de l’experiència humana.

*

I traspassar el portal

de la clova que ens guarda

la intimitat intacta,

ja nus, del tot salvats.

Tenalla

Bé el cop de dalla

enmig del món tot plàcid,

esperitats,

ens tornem a abismar,

s’estreny de sobte

la tenalla que aixafa

la gola, el cor,

l’aire per respirar.

*

Torna a ser incert

cada puntal per viure,

hem de cercar

d’un arrap com surar,

i en tot esforç

gegant que se’ns genera

ja mig morim

sense tornar a renéixer.

Bala

Al plexe del meu amor,

aquí ha impactat la bala,

destruint-ho al seu pas tot.

*

L’ordre ferm en què em basava,

tot el fervor que em guiava,

la salut del cos formós.

*

Com redreçaré els pedaços,

inerme, sense emparança,

quan de mi està en contra tot.