Category Archives: Poemes de la solitud

Vatua món!

Avui he vist com el món,
pacífic es va ordenant:
un ja s’ha mort, veig la vídua,
un altre s’ha jubilat,
una altra s’ha fet molt vella
i només em duu tres anys.
Gairebé tots tenim fills,
i ara ells poblen el món.
La majoria són avis,
una alegria major.
Tenim problemes semblants
als dels pares, fent-se grans.
Que poc responsable n’era,
jo, tan inconscient i llega.
Si sé el passat, sé el futur.
Vam ser els joves que rutllàvem,
treballàvem, estimàvem,
volíem viure a tot drap,
lluitàvem sense descans,
a injustícia ens oposàvem.
I ara arriba una altra etapa,
comencem la davallada.
En el camí d’endavant
la gent gran s’ha fet malalta,
o va en cadira de rodes,
o ha perdut del tot el cap,
un que veig va amb unes crosses,
l’altre, ja l’han enterrat.
Quina visió més galdosa
d’on ens hem d’encaminar!

Bastió

Rembrandt

Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.

No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Onada de calor

Berthe Morrisot

Onada de calor, no puc pas restar a casa,
on sobreïx el temps, amb mi estèril, malalta
d’eixorca solitud, d’una mort estancada.
Travesso tot el sol, candent, prest a esclafar-me,
ja no cerco ni l’ombra, m’estalvio unes passes.
Arribo a l’estació feta suor, amarada,
sempre el tren puntual, a dins, més calorada.
Esclat de sol sens pluja estavellant les pedres,
com un rovell roent que veig per la finestra.
He cercat objectius a dintre la cultura,
me’n vaig cap al teatre, així intento salvar-me
de tot el bany maria de casa, del meu pati,
de la buidor que emana, que se m’escola endins.
Com rebull, renoueja, em fa saltar les llàgrimes,
grossíssimes, calentes, que rodolen pesants.
Sí, tinc aquest coratge que desafia el sol,
que no es conforma mai en albergar la mort
que lluita, que remena el temps sencer que ofega,
premut, rotllat en cercle com una soga al coll.

Volença

William Adolphe Bouguereau

Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.

Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.

Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.

Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.

Traïdor

I com vaig creure en tu, pujant tots els graons,
mentre tu anaves fent-te, polint el traïdor
que en anys esdevindries. I jo encara et somio,
mig tremolant d’angoixa davant la indiferència

amb què m’apars als somnis, l’expressió closa al rostre,
jove, com en trencar-nos. Et veig sense cap vincle,
sols la dura mirada de qui va ser botxí,
va arrasar i destruir l’amor que més l’amava.

Així et torno a veure en els malsons que en colguen,
ben polit i peixat, com un intrús que observa
si soc la pelleringa que un dia va deixar.

Però soc una altra cosa, no pots ni imaginar-t’ho:
l’alta capacitat de copsar i de crear
aquell amor que amb tu immens va desplegar-se’m.

Festa Major

Toca la solitud la seva cançó de nostàlgia,
del no-res que plana, de l’esterilitat
de la tarda tancada en un cos que glateix
de desig, uns llavis on borbollen besades,

una pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes en el temps
de Festa Major, on la dona delectable
que calla se sent sucumbir, soterrada.

Sobrera

Cassel Baugh

I tocava la música,
però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz
en la seva bellesa,
tota la solitud
aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada
i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món,
dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria
la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat
de totes les conteses
de goig, d’amor trobat,
d’aquella gràcia plena.
La música, com llum,
m’immergia sencera,
la seva dignitat
apuntalant la meva.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Sentit

Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig

que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.

en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits,

si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.