Category Archives: Poemes de la solitud

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Món de nit

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

Entrada a la vellesa

Soc a l’estiu

d’un altre any meu de vida

que jo just visc

com un regal de més.

*

Ferma i bonica,

la vellesa fa via,

 el meu coratge,

però, no decandeix.

*

I no la tapo

ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se

com una veritat.

*

És a la Terra

des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta

se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim

la consent i la bressa

i té als seus braços

un ésser completat.

*

I jo l’esguardo

amb un xic de sorpresa

per qui puc ser,

tot mutabilitat.

*

He arribat lluny

i aquesta és la conquesta

plana i oberta

de qui m’ha dissenyat.

************************************************

Soc a l’estiu d’un altre any meu de vida

que jo just visc com un regal de més,

ferma i bonica, la vellesa fa via,

el meu coratge, però, no decandeix.

*

I no la tapo ni tampoc l’exhibeixo,

pot observar-se com una veritat,

és a la Terra des de fa mil mil·lennis

i aquest planeta se’n sent afortunat.

*

En el seu íntim la consent i la bressa

i té als seus braços un ésser completat,

i jo l’esguardo amb un xic de sorpresa.

*

Veig qui puc ser, tot mutabilitat,

he arribat lluny i aquesta és la conquesta

plana i oberta de qui m’ha dissenyat.

Mitges al garró

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Murada

Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.

Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.

Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.

Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.

Espai sideral

El nostre sud estès en el no-res,
les llums titil•len lleument en la foscor,
hi ha entrat de ple tot l’espai sideral,
sense cap vida, sols silenci suspès.
A les vuit és ja l’alta nit dels astres,
la lluna freda, el cel com un mirall,
desistiment que sobreïx de l’ànima
copsant que la tendresa és sols humana.

Insomni

Nits d’insomni

i de son angoixós

rodolant

pel gran llit que em trasbalsa,

el llençol,

rebregat i suós,

destravat

del matalàs que raspa.

Feridor

buit foradant-ho tot,

l’aridesa

de no viure alegries,

en el clos

del somni anguniós

em sacsejo

i em desperto rendida.

Si no dormo

tot és esgotament,

l’alta nit

s’abat com un martiri,

just em llevo

per airejar l’ofec,

al mirall

hi trobo el meu deliri.

Crit

Treno els prims fils que em fermen a la vida,

els moviments de mi a l’exterior,

allò que em fa renovar cada dia,

aquest incloure’m al succeir del món.

*

I en mi recullo i servo la tendresa,

la protegeixo dels dolors infligits,

miro colors, la tardor, la bellesa,

i viu en mi l’acceptació i el crit.

Fi

Tinc l’exasperació

de l’últim individu

d’una espècie extingida

*

que espera agenollar-se

per no tornar-se a alçar,

fer matèria amb la terra

*

i retornar al tot,

d’allà on provenia,

encarnant l’extermini.

Nova ànsia

Somoc la meva ànima

ja dins la tardor

primerenca encara.

*

Un sol enganxat

d’últims de setembre

sota un cel de grana.

*

S’acota aquest temps

i la meva vida

pren una nova ànsia.

*

Cercar horitzons,

savieses altes,

moure emocions.

*

Trobar nous calius

de sentiments vius

d’escalfor humana.

*

Potser un revulsiu

que trenqui el contínum,

fulgència estrenada.