I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,
així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,
inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,
sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per mi els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure sens tu
per res basta la vida.
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
*
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
*
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
*
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
————————————————————————————–
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
*
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets
La confusió de l’angoixa,
desconnexió de l’entorn,
desgràcia que cau a sobre,
altre cop l’intern tremolor.
*
Nits esparverades de plany,
un dolor que amb res no s’estronca
una opressió de presó,
assalt que envesteix i esborrona.
*
Visc a pèl l’esclafador dol,
cavitats endins regurgita,
el cor expel·leix tenebror,
el combat per a res és vencible.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
És aquesta gran buidor
de l’immens amor que sento
que no aboca a l’oceà.
*
Un vast mar en primavera
de sol liquat amb estrelles
que oneja en profunditat.
*
És vida avui no viscuda
per tu estroncada i perduda
que he canviat per dignitat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Dies sencers de fondo plor
sense vessar una trista llàgrima.
Tot lacerant, el vast dolor
plora la sang descoagulant-se.
No vull de nou que s’entendreixi
però va esqueixant sencer el cor.
Esvorancant-se torna la mort,
l’allau de dol, fosca dolença.
No contendrà de nou l’horror
el meu cos fràgil, làbil que es trenca.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
El borrissol del dia,
temps antic penjat en un retrat,
la presència d’un gran amor cessat
que als espais recòndits fructifica.
*
L’aire brunzeix suau,
apaivaga tots els ressons del dia
per sentir més fondo aletejar
la tendresa que dins un cos habita.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Toca el dia amb la punta dels dits,
fes-li les carícies que a tu et manquen.
*
Toca l’home amb tot l’anhel ardit,
el que a la joventut va transmutar-te.
*
El que a la fi també et va derruir,
però amb qui vas crear de l’amor la substància.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
No tinc més present que els somnis que em torben,
m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.
Soc víctima fràgil i fan el que els rota
amb l’ésser tan crèdul que so. A l’Avern.
*
Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable
com la joventut, tan esgarrapable.
Sempre esbadellada la meva tendra ànima,
inerme, tan làbil, del tot exposada.
*
Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen
als regnes de mort. Al matí no em llevo,
i retornant lenta amb esforç de fera
*
dels caus de l’horror es fa ple migdia.
Llavors m’incorporo i els estralls suporto,
fins que m’apersono i em trobo amb el sol.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
A dies no soc plena de res,
no hi ha cap pensament rector,
ni amor que ho faci estimar tot,
ni centre on les parts es condensen.
*
A voltes només impera el dol
difús en un estat feixuc,
els ulls del tot baixos i humits,
el cor que sols d’esma batega.
*
A cops no hi ha premonicions,
ni mans per tocar primaveres,
ni tinc lligams a aquest terra,
ni rosa per quan Sant Jordi irromp.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 