Category Archives: Poemes de la solitud

Insomni

Nits d’insomni

i de son angoixós

rodolant

pel gran llit que em trasbalsa,

el llençol,

rebregat i suós,

destravat

del matalàs que raspa.

Feridor

buit foradant-ho tot,

l’aridesa

de no viure alegries,

en el clos

del somni anguniós

em sacsejo

i em desperto rendida.

Si no dormo

tot és esgotament,

l’alta nit

s’abat com un martiri,

just em llevo

per airejar l’ofec,

al mirall

hi trobo el meu deliri.

Crit

Treno els prims fils que em fermen a la vida,

els moviments de mi a l’exterior,

allò que em fa renovar cada dia,

aquest incloure’m al succeir del món.

*

I en mi recullo i servo la tendresa,

la protegeixo dels dolors infligits,

miro colors, la tardor, la bellesa,

i viu en mi l’acceptació i el crit.

Fi

Tinc l’exasperació

de l’últim individu

d’una espècie extingida

*

que espera agenollar-se

per no tornar-se a alçar,

fer matèria amb la terra

*

i retornar al tot,

d’allà on provenia,

encarnant l’extermini.

Nova ànsia

Somoc la meva ànima

ja dins la tardor

primerenca encara.

*

Un sol enganxat

d’últims de setembre

sota un cel de grana.

*

S’acota aquest temps

i la meva vida

pren una nova ànsia.

*

Cercar horitzons,

savieses altes,

moure emocions.

*

Trobar nous calius

de sentiments vius

d’escalfor humana.

*

Potser un revulsiu

que trenqui el contínum,

fulgència estrenada.

Estranyament

Estranyament,

segueixo en aquest món,

sense sentit,

sense que ningú em vulgui,

en un estrat

tan inert com inútil,

abandonat,

ignot del que és amor.

Estranyament,

tinc parada la mà,

d’on s’ha escolat

el secret de la vida,

la van fregant

les estacions de l’any.

D’avenir incert,

la sang va bombejant.

A ganivetades

Tots aquell regals que ens havíem fet,

tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,

tot aquell obrir amb llum les dreceres

cap endins de l’altre, i endins de cada un.

Aquell assentar-nos sobre l’equilibri

dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,

el nostre miratge de veritats senzilles

les definitives, per poder acoblar-nos.

Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat

del tot, al complet, sense cap mesura.

La creació intacta, l’alta exuberància,

la vivència nítida de renéixer diàfans.

Tot se’n va anar en orris a ganivetades,

en la carn del somni, en la nostra ufana.

Vas llançar la bomba i la sang degota

per mils de ferides cruels, entatxonades.

I el dolor no acaba ni la maldat para,

ni el motor s’atura, d’amor engegat.

Fill

Quin odi t’han inoculat

aquells que havien d’estimar-te.

Pobre noi, fill arrabassat

de les mans de la teva mare.

*

I quin sacrifici sagnant

no t’han obligat a cometre.

Ara ja ets com ells, dominat

per la culpa i per la condemna.

(Acte primer)

Anorreament

Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia

de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,

el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues

de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva

indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,

que passa plena de la incomprensible malvestat

del teu carnatge. He bifurcat el camí

des d’on cremava l’horror, i soc en un rail

estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.

Aliena

Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.

L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar

a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava

el contacte, la gènesi del moviment,

la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,

el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,

el naixement del pensament. A cada pas que feies

els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire

de la vida requeia en tu, que el somovies

i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,

només el desig despullat de tu i aquella passió

atuïdora. Les conques de les teves mans

feien rodar tot un món, on jo restava al marge,

com un ésser expel·lit per desvalorament.

Aliena del teu anhel, cap dels teus focs

no em tocava, en mi mateixa en cremava.

A les nits plorava com si la vida m’hagués

desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.

Ball

dona com una flor noia. Loïe Fuller en el ball blanc, Isaiah West Taber, 1897

Ballava jo pels salons, extasiada
per aquell somni que s’originava en tu,
seguia la teva aura, el teu cabell lluent,
el teu somriure compassat amb la nit
com algú amb qui per sempre m’hauria engalzat
en les nits caloroses brollades per tots dos,

però jo era aquest ésser sol i aïllat
en la seva espiral de seducció, nuada
en si mateixa, a qui la tendra nit esquivava,
de qui s’esquitllava com la música sublim
que regalimava al cor bategant de la festa,
entorn de tu mateix, i t’elevava al somni
crepitant d’una trobada d’amor extrema,

aquella que s’estremeix de felicitat
i no deixa rasa per on s’escoli el dolor,
on tu t’erigiries en el seu tendríssim
vetllador, custodi d’un encís que no té
més mesura que el guiatge dels astres,
estrelles terrestres nosaltres, bategants,
centellejant al seu propi firmament
on l’existència es desborda, inacabable.