Category Archives: Poemes de la solitud

Fosca lluna

Absència dels teus ulls blaus
en el matí que es desperta,
del cabell, lluent com riu,
del teu dolor, que batega.

Sever el rostre angular
entre la pena que et trenca,
profund en el temps l’esguard,
inquietud que tentineja.

Descomponc la teva por,
fosca lluna que negreja,
tumult de fondària nua
amb ulls com pedres d’estrella.

També és així com et vull
en un matí que comença,
amb la mà oberta al teu front,
pluja que et guareix la febre.

Reis

Dia de Reis tot llastat,
isolat i ple de pena,
sense amor, ningú al costat,
amb la tristor que batega.

Tot i aquest cel radiant
que incita a creure, a perdre’s
sota els seus rajos solars,
dins la bellesa que crea.

Però hi manca voluntat,
la il·lusió, el designi,
hi ha massa dolor voltant
aquest viure, aquest desfici.

Lava encesa

El nostre és
el regne de la mort,
on jo soc
un esclat de dolor,
i l’horror
de què s’ha de parlar
es sacseja
com una lava encesa.

Sols els ulls
penetrants de l’abisme
són el nostre
breu, estàtic contacte,
i entremig
passa l’inhumà aire
que em descarna
fins l’os i em petrifica.

Esglaons

Que antic que és el món
i jo, com soc d’ínfima,
com coneix el mar
que la vida fina,
ell que amb cada onada
gira un floc de temps.
Com és d’esplendent
el món on s’arriba,
com és de vibrant
l’amor que suscita
per tornar a engendrar
vida sobre vida,
eterns esglaons,
passeres rabents.

Sanguinoleig

Qui es pot inventar, així,
quan sagna per totes bandes,
una bomba en explosió
carregada de dolor
que dins la còrpora esclata.

I escriure és contenir els àtoms
-sanguinoleig abisal-,
desbravar-los, temptar un ordre
dins la destrucció que escombra
el seny, el teixit carnal.

Per res

Digue’m on se’n va anar
la nostra joventut,
la tendresa fragant,
l’ímpetu d’estimar-nos,
l’espiral d’aquells dies,
per sempre els més intactes,
fent de tu única tria,
home absolut i astre,
que vas penetrar en mi
fins dins el moll de l’os
modificant les cèl·lules,
que sens tu a penes viuen,
i m’he arrossegat
quaranta-dos anys més,
perquè viure per mi
per res paga la pena.

Sense estimar

Sense estimar és
la fi de tot,
un viure amb
minses llumetes,
un estat pla
de llavi tort,
la inútil sang
que el cor bombeja.

A mils

Dins la buidor que hi ha en ma vida
sense absolut intimitat
d’una persona amb qui junts viure,
cerco bellesa, humanitat,
la companyia, el formar part
de la natura, el llinatge humà.
Soc bella i rica, soc lluitadora,
tinc energia sana, feliç,
soc creadora, soc dona jove
que dels meus versos n’he fet a mils.
Potser espero que faci un gir
del tot insòlit la meva vida,
potser aquesta buidor concisa
podré esvair-la. Vindrà un amic.

No-res

Sota quin signe vaig néixer o créixer
que arribi a aquest no-res,
a aquest cul de sac de solitud,
a aquest plor que és inútil que esclati.
Soc vella perquè no em requereix res
ni per ningú tinc sentit ni vàlua,
i el meu fill, que havia de ser un bastió,
crea un espai aïllant,
el seu punxó clavat,
que em força a anihilar-me.

Ingràvida

El meu pòsit
és la desolació,
el no-res,
com quan s’asseca l’aire,
i el dia sempre
fa sensació que acaba,
i jo giro
en atmosfera ingràvida,
un lloc prest
a perdre la raó.