Cel de plom

El cel de plom
reflectit als vidres
com una gran
desolació,
i cau la tarda
damunt la pupil·la,
feixuga com
aquest no-horitzó.

Tanmateix

Tot i la tarda de pluja
prenc el tren per Barcelona,
camí de somnis precisos,
de viatges a països,
converses de Nova York.

Que càlid pot ser trobar-se,
parlar de la ciutat íntima,
d’allotjament assequible,
visites imprescindibles,
Central Park com un clamor.

I l’estat de l’esperit
en aquesta urbs gegantina
de gent d’ètnies indicibles,
gratacels, mites, pel·lícules,
dels europeus el gran port.

Tanmateix, estimo més
el que és natura esplendent,
vida habitada, vivible,
que a nostra vida fugent
vessa la saba fructífera.

Torcebraç

Es conté l’energia
de la tarda humitosa,
sense contrastos, closa
sota el cel tardorenc.
 
Ha de caure un ruixat,
obrir-se el firmament,
fer-se el sol clariana
fer amb núvols torcebraç.
 
A sota el bosc descansa
de l’encesa foguera,
de l’estiu que s’acaba,
covant serena calma.

 

Diamants

Sol meu enlluernador,

tornes a la fi d’octubre,

tot el cel és un verger

i la terra resplendent

en respira els seus efluvis.

*

Com diamants a les fulles

són les gotes que van caure

ahir, en la tarda de pluja,

preses dins de la natura,

per la vida atresorades.

*

Transparència i formosor

que lluu sota el sol que inunda,

i deixa solatge espès

en l’espai oval i obert

de les conques que l’acullen.

Tardor polida

Tarda radiant d’octubre,

ja màniga llarga al braç,

tota energia s’aviva,

llampurneja jovial.

*

L’aire net de fantasia,

encisada lluminor,

neixen noves alegries,

onegen en volior.

*

Vidres, miralls reflecteixen

la polida lluentor,

estació fetillera,

vivaç, colgant la llavor.

Besllum

S’obre la llum del capvespre,

la claror de fina seda

transparent i lluentada

poleix contra el cel els arbres

mitològics al besllum.

Tarda

S’aposenta la tarda

amb rosa primavera,

acull el sol i l’aire,

la vegetació,

i el tren que ara traspassa

el bosc ple d’hora lenta,

i a mi, que vaig completa,

asseguda al vagó.

Aviat venen cases,

els carrers, edificis,

les torres modernistes,

clarianes de flors.

Va fent via a ciutat

i la tarda es fa miques,

una ventafocs trista

vestida de parracs.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.

Tarda d’onada

Fa una tarda d’onada
d’un mar d’un blau celeste,
amb l’aire que mou l’aigua
al seu compàs solemne.

Fa una tarda de sol
líquid, per navegar-hi,
amb miralleig alegre,
reguitzell de presagis.

Fa una tarda que es posa
damunt la pell morena
d’estiu de pins i platges,
d’olor d’algues i estrelles.

Fa una tarda remor
d’oceans transitables,
de vol d’ocells marins,
d’estels que al cel solacen.

Tarda

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.