S’obre la llum del capvespre,
la claror de fina seda
transparent i lluentada
poleix contra el cel els arbres
mitològics al besllum.
S’obre la llum del capvespre,
la claror de fina seda
transparent i lluentada
poleix contra el cel els arbres
mitològics al besllum.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de la tarda
S’aposenta la tarda
amb rosa primavera,
acull el sol i l’aire,
la vegetació,
i el tren que ara traspassa
el bosc ple d’hora lenta,
i a mi, que vaig completa,
asseguda al vagó.
Aviat venen cases,
els carrers, edificis,
les torres modernistes,
clarianes de flors.
Va fent via a ciutat
i la tarda es fa miques,
una ventafocs trista
vestida de parracs.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Ales de petit país
volen estacions formoses,
un sol d’infància polit
vessa dolçor esplendorosa.
I per uns instants retinc
un paradís, flors i fronda,
abans d’entrar en viaranys
foscos de ciutat remota.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes del temps, Poemes solars
Fa una tarda d’onada
d’un mar d’un blau celeste,
amb l’aire que mou l’aigua
al seu compàs solemne.
Fa una tarda de sol
líquid, per navegar-hi,
amb miralleig alegre,
reguitzell de presagis.
Fa una tarda que es posa
damunt la pell morena
d’estiu de pins i platges,
d’olor d’algues i estrelles.
Fa una tarda remor
d’oceans transitables,
de vol d’ocells marins,
d’estels que al cel solacen.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes solars
Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.
És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,
amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.
Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Carl Blechen
Ve un aire d’Orient
a l’íntima terra,
oberta en ciutat,
en la plaça tendra.
El sol pur traspua
rajos de cirera,
palmeres murmuren
oasis de festa.
A la plaça antiga
s’hi asseu jovenesa
presagiant delícies
que la nit ofrena.
Tarda sumptuosa,
aroma d’espècia
de joia vessada,
fugaç com eterna.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.
Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.
I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.
Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de la tarda, Poemes del desig, Poemes per als homes
S’alça la tarda
els pins enlaire
les cases dretes
les tiges rectes
els turons alts.
I així s’eleva
l’ànima meva
i així es dreça
la melangia
dels seus bassals.
Publicat dins de Poemes, Poemes de la tarda
Declina el dia entre blaus i grisos,
núvols al cel, cabretes banyudes,
cap a ponent l’horitzó una línia
de roig roent ferint la foscúria.
Publicat dins de Poemes de la tarda
Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.
Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.
La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.
Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.
Publicat dins de Poemes de la tarda, Poemes solars, Sonets