Tarda

S’aposenta la tarda

amb rosa primavera,

acull el sol i l’aire,

la vegetació,

i el tren que ara traspassa

el bosc ple d’hora lenta,

i a mi, que vaig completa,

asseguda al vagó.

Aviat venen cases,

els carrers, edificis,

les torres modernistes,

clarianes de flors.

Va fent via a ciutat

i la tarda es fa miques,

una ventafocs trista

vestida de parracs.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.

Tarda d’onada

Fa una tarda d’onada
d’un mar d’un blau celeste,
amb l’aire que mou l’aigua
al seu compàs solemne.

Fa una tarda de sol
líquid, per navegar-hi,
amb miralleig alegre,
reguitzell de presagis.

Fa una tarda que es posa
damunt la pell morena
d’estiu de pins i platges,
d’olor d’algues i estrelles.

Fa una tarda remor
d’oceans transitables,
de vol d’ocells marins,
d’estels que al cel solacen.

Tarda

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.

Aire d’Orient

Ve un aire d’Orient
a l’íntima terra,
oberta en ciutat,
en la plaça tendra.

El sol pur traspua
rajos de cirera,
palmeres murmuren
oasis de festa.

A la plaça antiga
s’hi asseu jovenesa
presagiant delícies
que la nit ofrena.

Tarda sumptuosa,
aroma d’espècia
de joia vessada,
fugaç com eterna.

Saviesa

I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.

Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.

I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.

Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.

Amunt

S’alça la tarda
els pins enlaire
les cases dretes
les tiges rectes
els turons alts.

I així s’eleva
l’ànima meva
i així es dreça
la melangia
dels seus bassals.

Roig

Declina el dia entre blaus i grisos,
núvols al cel, cabretes banyudes,
cap a ponent l’horitzó una línia
de roig roent ferint la foscúria.

Tauló

Visc en la tarda entrada d’una jove tardor,
amb fred punxant d’hivern, amb coïssor a les galtes.
És el meu ferm tauló anar a trobar-me amb altres
des del no-res on soc que em torna plana i vàcua.

Així prenc lleugeresa, el somriure s’escampa
i a cops pot aparèixer el volum que m’abasta
entre altres, aliens, esperits, forces nades,
l’energia d’on prenc alè per no enfonsar-me.

La riquesa a l’abast de qui vulgui trenar-la
en corda consistent per mantenir-se alçada,
per guaitar endavant i desplegar les ales.

Com vestigi d’amor en una mar negada
aquest sortir de fosc a una externa trobada
curulla de colors, de coneixença càlida.

Lluny

Fa olor la tarda en el paisatge estesa,
mel que rellisca del magne sol que escalfa,
suor que enganxa i pel cos regalima,
sol generós que en tots plans es prodiga.

Temps que és al pic de l’esclat de la festa,
de belles cambres en penombra sospeses,
incandescents els més bells cossos tendres
al puig d’amor on la vida és completa.

Cada cop soc més lluny de l’encanteri
i faig molts plans, viratges, sortilegis,
on hi soc jo, de còrpora aïllada,
sola i unívoca, guanyant, però sent molt minsa.