Category Archives: Poemes de la tarda

Vespre de primavera

Ara ve ja el llarg vespre,
s’harmonitza la vida,
és l’hora del repòs,
de la trobada íntima
entre els que viuen junts
i es miren i s’estimen.

També per qui està sol,
i se sent, i somia.

Ressorgir

Floreix la tarda la seva primavera
tot i l’hivern tan gèlid que ha fet casa,
jo recupero la dona que soc, daina,
després d’angoixes que m’han colgat al fang.

Un ressorgir entre el sol dolç i plàcid,
en la tendresa del seu lluir diàfan,
així em veig, recoberta per l’aura
ºd’una bonesa que em rescata el millor.

Dimensiona l’ésser que soc, ple d’ànima,
que s’expandeix en aquest obert món.
Tot el que és viu torno a sentir-ho fràgil,
el seu respir alena amb mi i el jorn.

I la fragància de tarda lluentada
torna a arribar-me, i aixeca suau el vol.
Com és difícil mantenir-se estable
dins de la vida on es reben tants cops.

Les meves mans, del tot deixondides,
a punt per fer carícies i delits,
ja no es crispen, tornen humanes, vives,
i igual que elles torna a estimar el meu pit.

Cel de plom

El cel de plom
reflectit als vidres
com una gran
desolació,
i cau la tarda
damunt la pupil·la,
feixuga com
aquest no-horitzó.

Tanmateix

Tot i la tarda de pluja
prenc el tren per Barcelona,
camí de somnis precisos,
de viatges a països,
converses de Nova York.

Que càlid pot ser trobar-se,
parlar de la ciutat íntima,
d’allotjament assequible,
visites imprescindibles,
Central Park com un clamor.

I l’estat de l’esperit
en aquesta urbs gegantina
de gent d’ètnies indicibles,
gratacels, mites, pel·lícules,
dels europeus el gran port.

Tanmateix, estimo més
el que és natura esplendent,
vida habitada, vivible,
que a nostra vida fugent
vessa la saba fructífera.

Torcebraç

Es conté l’energia
de la tarda humitosa,
sense contrastos, closa
sota el cel tardorenc.
 
Ha de caure un ruixat,
obrir-se el firmament,
fer-se el sol clariana
fer amb núvols torcebraç.
 
A sota, el bosc descansa
de l’encesa foguera,
de l’estiu que s’acaba,
covant serena calma.
 

							

Diamants

Sol meu enlluernador,

tornes a la fi d’octubre,

tot el cel és un verger

i la terra resplendent

en respira els seus efluvis.

*

Com diamants a les fulles

són les gotes que van caure

ahir, en la tarda de pluja,

preses dins de la natura,

per la vida atresorades.

*

Transparència i formosor

que lluu sota el sol que inunda,

i deixa solatge espès

en l’espai oval i obert

de les conques que l’acullen.

Tardor polida

Tarda radiant d’octubre,

ja màniga llarga al braç,

tota energia s’aviva,

llampurneja jovial.

*

L’aire net de fantasia,

encisada lluminor,

neixen noves alegries,

onegen en volior.

*

Vidres, miralls reflecteixen

la polida lluentor,

estació fetillera,

vivaç, colgant la llavor.

Besllum

S’obre la llum del capvespre,

la claror de fina seda

transparent i lluentada

poleix contra el cel els arbres

mitològics al besllum.

Tarda

S’aposenta la tarda

amb rosa primavera,

acull el sol i l’aire,

la vegetació,

i el tren que ara traspassa

el bosc ple d’hora lenta,

i a mi, que vaig completa,

asseguda al vagó.

Aviat venen cases,

els carrers, edificis,

les torres modernistes,

clarianes de flors.

Va fent via a ciutat

i la tarda es fa miques,

una ventafocs trista

vestida de parracs.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.