Category Archives: Poemes de la tarda

Penyora

sol d'estiu i roselles000jpg

Les roselles broten
entre herba de tarda
bressades pel sol
i el xiu-xiu de l’aire.

Són una penyora
del temps que ara avança,
primavera suau
de roig, verd i ambre.

Floreixen als terres
i a totes les tàpies
oloroses flors
de pètals i saba.

Bell i esponerós
és fa el temps magnànim,
tendres creixen llucs,
llavors, noves ànimes.

Anuncis

Tarda

dona noia mirant per la finestra la tarda b i n 000

La suavitat de la tarda,
or vell i cel transparent,
alenar d’humitat i arbres,
en mi una angoixa latent,
certa per tenyir el respir
i emmetzinar la bellesa,
lluny de mi la veig fluir,
jo encerclada per la pena.
Fràgil per la soledat,
sensible a carícies tendres,
la tarda em ve a seduir,
jo segueixo en quarantena.

M’enfonso

dona fang

Tarda lluent
de rajos sense núvols
tu resplendeixes
jo feixuga m’assec
el teu espai
és àgil i magnífic
el meu cos, fosc,
i tot desassossec.
Tarda airosa
del meu esgotat viure
mocador estès
ple de serrells de sol
al teu prodigi
vull elevar els designis
però just m’enfonso
en el no-res que em clou.

Cap al tard

capvespre magnífic 000

Es plega la tarda
dins de si mateixa
tota amorosida
per l’alt sol potent.

Ara dauradeja
i els colors compacta,
i abaixa l’espatlla
el cel lentament.

Giren les manetes
a dins del rellotge,
dolça ella es transforma
sense comptar el temps.

Tarda de vent

vent 326

Tarda de vent
transparent i fibrós,
fulles caigudes
estergeixen el terra,
tons rojos, grocs,
marronosos cruixents
amb fines puntes
com si fossin estrelles.
Tarda de vent
amb el cabell tot ros,
les mòbils branques
t’acaronen la pell,
fan de serrell
al teu front lluminós,
tarda punyent
de somnis sense espera.
Tarda de vent
enlluernat de llum
manifestant
la potència primera,
de tu jo prenc
la saba i el sabor
i al cos em resta
la teva força i festa.

Setembre

rellotge 000 estació pensilvania

Tarda enfonsada
en la immobilitat,
gris de tardor,
pluja en el gruix de l’aire,
un lleu fracàs
en dibuixa el contorn
d’aquest dens temps
que no prendrà volada.
Em duu el tren
d’andana a baixador,
rodons rellotges
marquen l’hora aturada,
faig un camí
que és sols de transició,
com aquest dia,
d’una estació a una altra.

Tarda lliure

retrat 000 de dona noia pintura dona

Ve la tarda
deseixida i magnífica
passant lenta
rere el vidre del tren,
no coneix
el meu ésser sensible,
no en sap res
del meu dolor intern.
Desconeix
la més fonda ferida
que s’adorm
a còpia de tant mal,
per això
li confio la vida,
perquè és lliure
del meu patir abismal.
S’ofereix
perquè em tenyeixi amb ella
d’alegria,
de la millor sentor,
em diu “mira’t
al meu espill i renta’t
dins de l’aire
de la meva esplendor”.
I estira
el meu desig de festa,
el meu viure,
la volença d’amar.
Tarda lliure,
vaig escoltant l’orquestra
fabulosa
del teu bategar.