Category Archives: Poemes de les estacions

Centre

Pot ser
més sensual l’oratge?,
pot ser
més desitjat l’amor?,

i pot
esponjar-se més l’herba,
l’espiga i la rosella,
el bosc i l’horitzó?

No sé
què hi ha més endavant,
sols visc
d’aquest esplèndid centre

on tot
es completa encisat
i la delícia sap
l’arrel de l’encanteri.

Primavera entera

En aquesta joia
plena, exuberant,
de gerda natura,
de sol que ja impacta,
resseguim paisatges,
estacions alades,
cel inabastable
camí de ciutat.

És plena floresta,
primavera entera,
esperit de gesta
que ens va penetrant.
I bressolen fulles
pel galant oratge,
entre sol i obaga,
d’encís irisat.

Som fadats, corpresos,
dalt del tren sedós,
de poder percebre
el fruir del món,
sota l’aura clara,
de sentor perlada,
d’esclat i d’ufana
que compartim tots.

Sol amarant

El dolç aire embruixant
d’aquesta nova vida,
de sol ja amarant,
de natura exquisida.

Hem passat l’equador
d’aquell fred que calava,
de sol alt i allunyat
que ens girava l’espatlla.

Avui ja s’ha mudat
damunt la nostra terra,
encensant de lluor
planures i carenes.

Fa del món aixopluc
amb els seus rajos tendres,
els que seran saó
a l’estiu d’excel·lència.

Ja l’estiu

Com s’estén ja l’estiu,
com bufega calor
al cor de la natura.

Dona concisió,
perfum, il·lusió,
cada ésser hi despunta.

L’espai es fa immens
i s’expandeix el temps,
que endintre encén espurna.

S’obren els horitzons,
s’acosten els bells mons,
tot, terra coneguda.

El sol ens ve de dret
del firmament més net,
i ens eleva i propulsa.

Lilàs

Enmig de la primavera,
quan la natura traspua
la gerdor dels verds turons,
i el sol de biaix fa espurnes
a l’entorn i a l’horitzó,
dalt del tren observo el fast
de la rossor allargant-se
per tot el camí gemat
d’arbredes i solar aura.
Rodant rodes va lleuger
el tren que a estacions s’afanya
trescant pel camí lluent,
pertot lilàs i campànules.
Obre portes i la gent
puja i baixa engalanada
per la sentor tan punyent,
per la claredat diàfana.

Tardor roja

Hora tardana
de bellesa sospesa,
el vent que fibla
i torna la mà balba,
les fulles roges
i rosses del paisatge
han escalfat
la tardor enfredorada.

Torcebraç

Es conté l’energia
de la tarda humitosa,
sense contrastos, closa
sota el cel tardorenc.
 
Ha de caure un ruixat,
obrir-se el firmament,
fer-se el sol clariana
fer amb núvols torcebraç.
 
A sota, el bosc descansa
de l’encesa foguera,
de l’estiu que s’acaba,
covant serena calma.
 

							

Sense marca

Així jo vivia,

dies que rodaven

d’un octubre esplèndid,

tot temps sense marca,

el meu ésser làbil

a l’escena plàcida,

sense cap dolor,

sense passió,

agraint només

la llibertat dada.

Tardor polida

Tarda radiant d’octubre,

ja màniga llarga al braç,

tota energia s’aviva,

llampurneja jovial.

*

L’aire net de fantasia,

encisada lluminor,

neixen noves alegries,

onegen en volior.

*

Vidres, miralls reflecteixen

la polida lluentor,

estació fetillera,

vivaç, colgant la llavor.

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.