Category Archives: Poemes de les estacions

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.

Rigors

Clocpiu aquest dia

de boira blavissa,

de núvols que escampen

sols malenconia,

de les flors que pengen

del passat estiu,

ja fosa la glòria

del sol a l’alçària

amb els rajos fixos

sense ni una màcula.

*

Així, amorfament,

un dia d’octubre,

dins de la tardor

d’un mes completat,

miro aquest meu món,

reflex del meu dintre,

anant cap a hivern,

caient en un cicle

que no alça els amors,

que enfonsa en rigors.

Estació reclosa

Ve el més proper setembre,

ple de ferma energia,

arribant més terrena,

en tram horitzontal.

*

No és pas de dalt, solar,

amb els rajos continus

de l’estiu, punxedissos,

lliurats en vertical.

*

Estació reclosa,

més en humana senda,

de viu motor vibràtil

rodolant a consciència.

*

Jo sento el seu girar

d’activitat concisa,

de jerseis estirats

del fons de tots armaris

*

per la humitat que fibla,

pel sol que ara s’amaga,

per una freda brisa

que d’hivern va flairant.

Olor de pins

Deliciós jorn de setembre

de vent humit, de frec vibrant,

el sol lluu ferm al cel celeste

d’esplendorós blau escampat.

*

Es fan més vius tots els contrastos,

el nostre astre just ha girat

un petit tram la rodonesa

d’aquesta terra on som estadants.

*

Fa olor de pins, de pinyes noves,

de fruits caiguts al terra ric

d’aquesta pàtria, estació àuria,

que és la tardor que ara ens somriu.

Nou cicle

Empal·lideix l’estiu

i deixa enrere una època

de passió, fulgència,

de vida oferta al sol.

*

Tiba, en rodar, la terra,

el giny de l’engranatge

que gira amb tots els astres

duent l’altra estació.

*

Un nou cicle, un misteri

inconcebible encara.

Bo i experimentats,

ens sobta a cada anyada.

Setembre actiu

Ve el tràfec ciutadà

de moviment, converses,

presentacions, enteses,

trobades, llampegueig.

Aquest és el meu viure

que tot prest ve a salvar-me

de tota inèrcia fada,

d’aturat estiueig.

Un agost sense pausa

de solitud mudada,

fent goig, sempre honorada

com una dea intacta.

Ara tornen els frecs

d’aquest ball que és continu,

l’aprofundiment ple

en realitats i riscos,

intercanvis, volers,

el desig que es compleixin,

avinenteses plenes

i espurneig d’encanteri.

Sequera

Visc la xafogor,

pesantor que crema,

amb gust de sequera

dins l’estàtic temps.

*

Una cosa falta,

pot semblar que és aire,

vigor, ànim, gràcia…,

soc defalliment.

*

Han cremat els boscos

nostrats i d’Europa,

per fer de sec brasa

una espurna basta.

*

S’incendien arbres

i a les llars calfades

ni esma ni ganes

de fer moviment.

*

Deixeu que descansi

la còrpora lassa,

deixeu que s’ajaci

fins finir el turment.

Xàfec de nit

Corre el dia net, diàfan,

enllà de la finestrella,

el tren, tot moviment àgil.

*

Núvols densos, lluminosos

juguen dalt del cel, leviten,

blancs com cotó fluix lluent.

*

L’intens xàfec de la nit

he fet rejovenir els boscos,

ha encensat l’aire polit.

*

Tot lluu de fragància nova,

i l’estiu ha fet un gir

just al tombar el mes de glòria.

*

Ja som a primers d’agost

i el sol torna a preparar-se

per l’escomesa i la joia.

Festeig del sol

Quantes flors

no arriben a esclatar

aquest temps

de vibrant eclosió,

allibera

el sol el potencial

que duu a dins

més lliure i més formós.

*

Precipita

la saba la riquesa

als poncells

que rompen a brotar,

i és un èxtasi

de pura passió encesa,

com si el món

se’ls hagués d’escapar.

*

Duen dins

la més plena consciència

de la mort,

que campa, i occirà

tard o d’hora

la il·lusió i la festa

que és la vida

en tot el seu brillar.

*

Remoregen

felices entre l’aire

les flors noves

nascudes al llindar

d’aquest temps

d’estiu somiós, jove,

del seu tendre

festeig a terra i mar.

Calor africana

Gairebé mitjan juliol,

ràpid ha arribat l’estiu,

de cop hi som de ple enmig

sense ni haver-ho previst.

*

Estrepitosa calor,

por de fer cap al carrer,

perill d’insolació,

temps dels moviments més mínims.

*

Però jo ho desafio tot,

m’exposo a tota l’onada

de calor que ve de l’Àfrica,

sempre tinc una missió.

*

I no em puc quedar clavada

a la casa solitària,

vaig del meu món vegetal

de dret al mar a banyar-me.