Category Archives: Poemes de les estacions

Món tènue

S’aixequen les branques

invertint piràmide

i les fulles cauen

com plomes d’ocell.

*

Els arbres florits

de tendror desarmen,

s’eleven curulls

de nou vital tremp.

*

Pertot neixen llucs,

poncelles esclaten,

tiges noves, flaires

en ple enardiment.

*

Els pètals voleien,

van caient suaus,

fan volts de catifa

als arbres ornats.

*

És un món tan tènue

de dolçor i bellesa

que el que és cruel s’oculta

per uns instants, sembla.

Florida

Com un regal del temps,

l’esplèndida florida

d’aquesta estació

que treu arreu poncelles

premudes i superbes,

curulles d’alegria.

Com una mostra ardent

que hi ha un fluir latent

que en el seu curs germina,

i ens pot emmirallar

i al seu goig conformar

tot i el difícil viure.

Primavera

S’alça la primavera,

les terrasses obertes,

la gent deixant-se caure

feliç a la indolència.

El sol bat de valent,

l’abric pesa i molesta,

als ulls i al cos fimbrant

l’esperança hi fa festa.

Ametllers florits

I bé, al final ja soc a dalt del tren,

els ametllers ja són pertot florits,

delicadesa de nova primavera

que mostra tendra el seu íntim encís.

També jo avui trenco un vast tancament

que m’ha colgat en vida casolana,

cerco florir les poncelles esparses

de minses gemmes també en mi esclatades.

L’estiu

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de jocs i de besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Murada

Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.

Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.

Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.

Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.

Déus

Tinc al pensament la joia del mar
un matí de maig remorós, calent
en el bosc tot flaira d’olorosa ardor,
al ple són els arbres, la terra, les flors.

I tiben de mi les fulles que em neixen,
me’n vaig cap al mar amb tren de diumenge
damunt l’alegria del meu estrenar
un estiu entre ones, mullena irisant.

No hi ha solitud si tinc per companys
el gir de la Terra, el seu gravitar,
l’immens continent del mar bategant.

Tota l’energia se m’enduu a mi,
sóc magma magnífic entre l’infinit,
un animal sa entre els déus, enmig.

Estiu

Tinc dins del cor la llavor de l’estiu
servant la joia del més elevat viure,

el mar en ones sencer ve a delir-se,
la nit transpira una essència d’or.

Al seu flanc ros el lleó hi fa vida,
del seu rugit n’emana la calor,

al seu ferm pit les passions hi habiten
i s’hi mantenen en tota estació.

Així llavors i el lleó de l’estiu
servo al meu cor ple de dolls de desitjos,

vessant suor com traspuant amor
de tot l’ardor que al més endins em vibra.

I visc d’aquest desig que em sobreïx
on el cabal de sang hi fa nodrida.

Només em cal que els astres de la nit
tots s’arrenglerin per desterrar ferides.

Càlides gotes

Vessa el cel serenament

càlides gotes petites,

un caliu s’estén arreu

voltat d’una aura blavissa.

Tots els llums ja són encesos,

just a les cinc de la tarda,

avança estacions el tren

traspassant l’hora mullada.

A mi se m’obre un futur,

el somni d’anar a una festa

endins la bellesa antiga

de la ciutat de novembre.

Els llums de cada estació

són alegries enceses

d’un món que a l’uníson viu

amb la meva joia tendra.

Estiu al tren

Travessa l’estiu el tren

 feliç com la meva vida,

espai tot sensualitat,

sol i vent, bosc que sospira.

Jo amb els somnis envolats

al moment lluent que gira,

tren rient, anhel llampant

al ple del temps que transita.