Category Archives: Poemes de les estacions

Festeig del sol

Quantes flors

no arriben a esclatar

aquest temps

de vibrant eclosió,

allibera

el sol el potencial

que duu a dins

més lliure i més formós.

*

Precipita

la saba la riquesa

als poncells

que rompen a brotar,

i és un èxtasi

de pura passió encesa,

com si el món

se’ls hagués d’escapar.

*

Duen dins

la més plena consciència

de la mort,

que campa, i occirà

tard o d’hora

la il·lusió i la festa

que és la vida

en tot el seu brillar.

*

Remoregen

felices entre l’aire

les flors noves

nascudes al llindar

d’aquest temps

d’estiu somiós, jove,

del seu tendre

festeig a terra i mar.

Calor africana

Gairebé mitjan juliol,

ràpid ha arribat l’estiu,

de cop hi som de ple enmig

sense ni haver-ho previst.

*

Estrepitosa calor,

por de fer cap al carrer,

perill d’insolació,

temps dels moviments més mínims.

*

Però jo desafio tot,

m’exposo a tota l’onada

de calor que ve de l’Àfrica,

sempre tinc una missió.

*

I no em puc quedar clavada

a la casa solitària,

vaig del meu món vegetal

de dret al mar a banyar-me.

Primavera al tren

Creua el tren

tota la primavera,

que s’estrena

magnífica i suau,

tendrament

s’estén damunt la terra

d’aquest sud

europeu i fimbrant.

*

S’obre ample

i immens tot l’horitzó,

es fa daina

el temps meravellat,

es despulla

d’aïllament, reixat,

i neix l’ésser més íntim i lliurat.

Món tènue

S’aixequen les branques

invertint piràmide

i les fulles cauen

com plomes d’ocell.

*

Els arbres florits

de tendror desarmen,

s’eleven curulls

de nou vital tremp.

*

Pertot neixen llucs,

poncelles esclaten,

tiges noves, flaires

en ple enardiment.

*

Els pètals voleien,

van caient suaus,

fan volts de catifa

als arbres ornats.

*

És un món tan tènue

de dolçor i bellesa

que el que és cruel s’oculta

per uns instants, sembla.

Florida

Com un regal del temps,

l’esplèndida florida

d’aquesta estació

que treu arreu poncelles

premudes i superbes,

curulles d’alegria.

*

Com una mostra ardent

que hi ha un fluir latent

que en el seu curs germina,

i ens pot emmirallar

i al seu goig conformar

tot i el difícil viure.

Primavera

S’alça la primavera,

les terrasses obertes,

la gent deixant-se caure

feliç a la indolència.

El sol bat de valent,

l’abric pesa i molesta,

als ulls i al cos fimbrant

l’esperança hi fa festa.

Ametllers florits

I bé, al final ja soc a dalt del tren,

els ametllers ja són pertot florits,

delicadesa de nova primavera

que mostra tendra el seu íntim encís.

També jo avui trenco un vast tancament

que m’ha colgat en vida casolana,

cerco florir les poncelles esparses

de minses gemmes també en mi esclatades.

L’estiu

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i astres,
la festa del temps nocturn ple de jocs i de besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Murada

Calor i calor i ampla solitud
en aquest poble d’interior sens mar,
enmig la brisa se sent tan isolat,
amb el desert assetjant-lo en rotllana.

Aquí s’eleva la murada romana
de pedra eixuta per llargs milers de sols,
s’arrela a terra, civilitat nostrada,
els arbres mouen, eterns, fulles i sons.

Soc una dona de l’inici dels temps
arrels endintre de terra assolellada,
mig com un mite, sense clan, sobirana.

Així de lliure, com deessa d’antic,
així d’humana d’una molt vella estirp
friso en la tarda per la passió enclaustrada.

Déus

Tinc al pensament la joia del mar
un matí de maig remorós, calent
en el bosc tot flaira d’olorosa ardor,
al ple són els arbres, la terra, les flors.

I tiben de mi les fulles que em neixen,
me’n vaig cap al mar amb tren de diumenge
damunt l’alegria del meu estrenar
un estiu entre ones, mullena irisant.

No hi ha solitud si tinc per companys
el gir de la Terra, el seu gravitar,
l’immens continent del mar bategant.

Tota l’energia se m’enduu a mi,
sóc magma magnífic entre l’infinit,
un animal sa entre els déus, enmig.