Fosforescència

 

Vares altes de les flors

que floreixen de les tiges,

s’obren els colors al sol,

pètals com ocells que migren.

El verd aquós de les fulles

alçades al vent que vibra

porta l’olor i la textura

de l’aigua lunar on viuen.

Un hàlit exuberant,

tan delicat que fascina,

entre el rosa expectant,

el blau dels astres i el lila.

Floració i abundor,

fosforescència infinita

dins la bellesa exultant

d’un univers que és finible.

El nom de tantes roses

Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,

però la primavera era esclat de capolls;

n’hi havia en farcell, tot roges, sense espina,

les fortes i dreçades, closes en tornassol.

Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,

roses i vellutades, de nacre, de cirera,

carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.

El poble era una estesa, les torres les vessaven,

les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.

Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta

quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.

Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,

poncelles que creixien, abundós xuclamel.

Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,

frescor odorant de rosa, que bull de serenor.

Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien

en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.

Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:

el regne de les roses, el meu poble estimat.

Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,

aplanadores àvides, erugues de combat

que van anorrear-vos, que us van segar de planta,

i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.

I, de la nit al dia, el poble sucumbia,

i de la nit al dia el meu poble tombà.

Avui és una allau de maons i trinxeres,

i de les roses belles, de les torres valentes,

dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.

Avui són soterrades, igual que les poncelles,

amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.