Category Archives: Poemes de les flors

Fragilitat

Com han florit

ja les plantes de flor,

com tots els arbres

han tret suaus poncelles

tot deixondides,

dreçades cap al sol,

deixant-se anar

al rodar de la terra.

*

En un tumult

s’empaiten cap a l’èxtasi,

com si la vida

se’ls hi hagués de segar.

No sols humans

tenim la consciència

que en si tot desa

la gran fragilitat.

Món tènue

S’aixequen les branques

invertint piràmide

i les fulles cauen

com plomes d’ocell.

*

Els arbres florits

de tendror desarmen,

s’eleven curulls

de nou vital tremp.

*

Pertot neixen llucs,

poncelles esclaten,

tiges noves, flaires

en ple enardiment.

*

Els pètals voleien,

van caient suaus,

fan volts de catifa

als arbres ornats.

*

És un món tan tènue

de dolçor i bellesa

que el que és cruel s’oculta

per uns instants, sembla.

Florida

Com un regal del temps,

l’esplèndida florida

d’aquesta estació

que treu arreu poncelles

premudes i superbes,

curulles d’alegria.

*

Com una mostra ardent

que hi ha un fluir latent

que en el seu curs germina,

i ens pot emmirallar

i al seu goig conformar

tot i el difícil viure.

Fosforescència

tenerife-botc3a0nic-flors1 plumèria

Vares altes de les flors
que floreixen de les tiges,
s’obren els colors al sol,
pètals com ocells que migren.
El verd aquós de les fulles
alçades al vent que vibra
porta l’olor i la textura
de l’aigua lunar on viuen.
Un hàlit exuberant,
tan delicat que fascina,
entre el rosa expectant,
el blau dels astres i el lila.
Floració i abundor,
fosforescència infinita
dins la bellesa exultant
d’un univers que és finible.

Essència

vares de ginesta

Abrusament de sol
aquest estiu solemne,
la ginesta s’eleva
cercant els rajos verges,
els torna inflorescència
setinada de pètals,
les vergelles curulles
en són del doll l’essència.

El nom de tantes roses

Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,

però la primavera era esclat de capolls;

n’hi havia en farcell, tot roges, sense espina,

les fortes i dreçades, closes en tornassol.

Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,

roses i vellutades, de nacre, de cirera,

carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.

El poble era una estesa, les torres les vessaven,

les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.

Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta

quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.

Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,

poncelles que creixien, abundós xuclamel.

Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,

frescor odorant de rosa, que bull de serenor.

Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien

en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.

Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:

el regne de les roses, el meu poble estimat.

Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,

aplanadores àvides, erugues de combat

que van anorrear-vos, que us van segar de planta,

i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.

I, de la nit al dia, el poble sucumbia,

i de la nit al dia el meu poble tombà.

Avui és una allau de maons i trinxeres,

i de les roses belles, de les torres valentes,

dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.

Avui són soterrades, igual que les poncelles,

amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.