Com han florit
ja les plantes de flor,
com tots els arbres
han tret suaus poncelles
tot deixondides,
dreçades cap al sol,
deixant-se anar
al rodar de la terra.
*
En un tumult
s’empaiten cap a l’èxtasi,
com si la vida
se’ls hi hagués de segar.
No sols humans
tenim la consciència
que en si tot desa
la gran fragilitat.
Publicat dins de Poemes de la natura, Poemes de les flors, Poemes solars
S’aixequen les branques
invertint piràmide
i les fulles cauen
com plomes d’ocell.
*
Els arbres florits
de tendror desarmen,
s’eleven curulls
de nou vital tremp.
*
Pertot neixen llucs,
poncelles esclaten,
tiges noves, flaires
en ple enardiment.
*
Els pètals voleien,
van caient suaus,
fan volts de catifa
als arbres ornats.
*
És un món tan tènue
de dolçor i bellesa
que el que és cruel s’oculta
per uns instants, sembla.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors
Com un regal del temps,
l’esplèndida florida
d’aquesta estació
que treu arreu poncelles
premudes i superbes,
curulles d’alegria.
*
Com una mostra ardent
que hi ha un fluir latent
que en el seu curs germina,
i ens pot emmirallar
i al seu goig conformar
tot i el difícil viure.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes solars
Vares altes de les flors
que floreixen de les tiges,
s’obren els colors al sol,
pètals com ocells que migren.
El verd aquós de les fulles
alçades al vent que vibra
porta l’olor i la textura
de l’aigua lunar on viuen.
Un hàlit exuberant,
tan delicat que fascina,
entre el rosa expectant,
el blau dels astres i el lila.
Floració i abundor,
fosforescència infinita
dins la bellesa exultant
d’un univers que és finible.
Publicat dins de Poemes de les flors
Abrusament de sol
aquest estiu solemne,
la ginesta s’eleva
cercant els rajos verges,
els torna inflorescència
setinada de pètals,
les vergelles curulles
en són del doll l’essència.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes del sol
Jo mai no vaig saber el nom de tantes roses,
però la primavera era esclat de capolls;
n’hi havia en farcell, tot roges, sense espina,
les fortes i dreçades, closes en tornassol.
Les obertes, mitjanes, d’un sens fi de colors,
roses i vellutades, de nacre, de cirera,
carbasses o sanguínies, de carmí, tot poncelles.
El poble era una estesa, les torres les vessaven,
les tàpies escampaven fragàncies cap al cel.
Ran de terra, l’olor de l’estiu que s’acosta
quan les roses, roentes, vibraven com l’anhel.
Paradís jove i tendre que, enramat, fulgurava,
poncelles que creixien, abundós xuclamel.
Alegrement vivien, s’obrien, conquerien,
frescor odorant de rosa, que bull de serenor.
Pètals infinits, roses, que a ple aire gaudien
en jardins clars i ombrívols i terrats de sentor.
Fortes branques, com arbres, es tramaven, altives:
el regne de les roses, el meu poble estimat.
Va arribar una horda bàrbara, un imperi de grues,
aplanadores àvides, erugues de combat
que van anorrear-vos, que us van segar de planta,
i us va trinxar, impassible, un exèrcit voraç.
I, de la nit al dia, el poble sucumbia,
i de la nit al dia el meu poble tombà.
Avui és una allau de maons i trinxeres,
i de les roses belles, de les torres valentes,
dels jardins i vergeres no ens hem recuperat.
Avui són soterrades, igual que les poncelles,
amb un aire d’estelles que fereix com l’amiant.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poemes de les flors, Poemes ombrívols
