Estació, clos tancat
a l’estàtica planura,
amb els rajos arrapats
d’un sol feixuc de clausura.
Corre l’aire quan ve un tren,
el so de xerrics a vies,
i el moviment sacsejant
de les persones que arriben.
En aquest aire parat
hi resto jo, asseguda,
esperant-ne bon temps llarg
un cap a la meva ruta.
Vindrà un tren àgil, llampant,
que s’aturarà tot d’una
i se m’endurà xiulant,
rabent i traient espurnes.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança
Mai no he tingut on anar,
mai ningú amb qui comptar,
per això m’he tirat al buit,
ja que sobre el buit vivia.
*
Com ha sigut de costós
arriscar-se a sobreviure.
*
Una herència m’ha salvat
al darrer tram de la vida,
així he pogut ser més lliure,
prescindir del que no cal.
*
Com ha sigut de sortós
poder folgadament viure.
*
I així he pogut estendre
el meu ésser per països
i n’he tornat transformada,
quanta riquesa exquisida.
*
Com he sigut de feliç
vivint molt més que una vida.
*
Així he pogut sortejar
crisis de l’economia,
pujar el meu fill amplament
triant i no sent captiva.
*
Com he suplert el suport
de tot el que no tenia.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Ens hem fet grans
i seguim sent magnífiques,
tota la força
ens vibra ferma endins.
*
Ara que s’obren
fronteres i països
prendrem la vida
solcant-la sense fi.
Sortim del gran passadís negre,
sense horitzó, isolat, clos,
amb temor de la malaltia,
males notícies, sempre pitjors.
*
Aixequem cap, s’obren fronteres,
Sant Jordi és ple de llibres, flors,
la primavera desborda ferma
l’engavanyat hivern reclòs.
*
S’obren els marges de tots horaris,
els carrers presos, hi ha gent pertot,
sales de festa, concerts, cinemes,
*
mercats, terrasses s’obren de nou.
I jo ja penso els meus viatges,
tornar a reviure a fons qui soc.
He d’aposentar
l’ésser que em traspassa,
a voltes confós
s’esbarria i balla.
*
Cal respirar fondo
i seure a escoltar-me,
deixar que s’assoli,
trobar coordenades.
*
Així just comprenc
què soc a la base,
la sensualitat
del sol i de l’aire.
*
La gràcia que mou
l’orbe on faig estada,
aquest món joiós
de plenitud clara.
*
També amb la mort presa
al present que avança,
per això la bellesa
és la guia i mapa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Tan feliç
com quan era amb tu,
venturosa
al teu sol del sud,
preciosa
desgranant futur,
oferint-te
l’amor més curull,
abraçada
al teu cos fecund.
És Cupido
qui el somni m’ha dut.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes de l'esperança, Poemes solars
Hi ha un bon dia d’ocells voleiant
dins de l’aire de dolça escalfor,
a qui el deixa el va acaronant,
força nua, gentil passió.
*
Cal aprendre de tot el seu art,
del seu gràcil, infinit ardor,
pot calmar ferides sagnants,
pot de nou fer desitjar el món.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del temps
Penso en viatges, aquells transoceànics,
tota la vida que en mi vaig generar,
com em movia amb diners de turista
i em captenia com viatgera amant.
Quanta riquesa, com per tornar-me boja,
quanta bellesa vaig arribar a copsar,
en mi avui resten tots els tresors que em formen,
pregons misteris sentits, mai desvelats.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes solars
Soc en un jardí
d’ombriva enyorança,
ple de fulles seques,
fonts abandonades,
però el sol persevera
entre escletxes d’arbres,
les heures s’enfilen
per troncs i capçades,
i en el cel serè
d’espurnes daurades
l’ardent primavera
àgilment hi dansa.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes del sol, Poemes solars
Dolçament cau la lleu i tendra pluja,
arrodoneix tots els cantells i angles,
els colors són vius i lluents contrastos,
el blanc punyent de tots els murs ressalta,
demanant roses de floral alegria,
capolls desclosos, les olors d’ambrosia,
el món es mostra silenciós i calm,
però una energia que endins vibra callada
recapta força per l’hora de l’esclat.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes de la pluja, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 