Category Archives: Poemes de maltractament

Nena perduda

Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el somni
d’una vida millor? On s’arraparà en tu
l’aire dolç que eixamora la roba estesa, penjada
per les mans de la mare, ferides per mossecs
de terror? Sota quina tomba esclaten avui
els crits brutals, els cops que van noquejar-te?
Quina terra esclafa l’esgarrifós odi ara
que com un flagell segueix clavant-te fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llamp vermell no pugui anihilar-te?
Qui, en la teva fragilitat, indefensa i menuda,
vindrà a ensenyar-te l’espai tendre i clar on senzillament
puguis jugar i puguis créixer com una nena petita,
estimada i volguda?

Realitats revoltants

Amedeo Modigliani

Com trontollo de nits,
el patir desfermat
urpant-me al més endins.

Els malsons toquen fons,
el dolor clavat sagna,
m’arrabassen un fill.

La desesperació,
l’horror i la basarda
sotraguen sense fi.

I em desperto cruixint,
el batec a les temples,
tota jo un tremolí.

El cor va desbocat,
els músculs són tesats,
esclafada l’ossada.

És el pes que jo duc,
no el puc distreure amb res,
el porto com mortalla.

Past de maltractaments,
realitats removents
de qui més estimava.

Maltractament

Cada dia al meu món improviso la vida,
igual que a aquella casa, on la mare era llar,
recer, maternitat, on sols sobrevivíem.
Sempre érem atacats, sotjats, vilipendiats,
i el dolor ens estremia, la por, la indefensió,
el veure com la mare, desfeta, sucumbia.
Havíem de refer-nos, i molts cops cada dia,
redreçar-nos, reprendre, recollint els pedaços,
voler ser a l’existència, tot i el terror, l’angoixa,
el substrat que teníem de nens, ja de naixença.
La mare, el meu sosté, que s’alçava a estimar-nos.
Així, amb aquell monstre, l’amo de tots nosaltres,
tots van aprendre a viure, a cada instant vexats,
ferits, anorreats, i el patir per la mare,
una foguera al centre per sempre lacerant-nos.
Això és el carrego, la troballa de mi
-sempre a l’una amb la mare- que ha de sobreposar-se,
que ha d’apartar els pesars, que sent amb cinc sentits
l’amenaça que es cova. I que sempre es refà
sense ni mirar enrere, que comença de nou,
que malgrat tots els dols, amb la vida els supera,
i es torna a encativar, i l’alça l’estimar
que la mare ha deixat com a valor indemne.

Nadal sofrent

Mai no he sabut què és Nadal. Veia la mare enfebrada
en un esdeveniment descarnat, ple de fal·làcia.
Tots aquells amb qui ens reuníem eren causants del dolor,
de la gran distorsió dels fills que allà hi creixíem.
La mare era l’explotada, ella, ingènua i festiva,
les ties, menyspreatives, eren verinoses, fàtues,
la viva dolenteria. I el meu pare, el més gran monstre,
entaulat en capçalera, nosaltres, tres nens sumits
en un àcid que rosega. Un patir a cor obert
per tots tres maltractadors, les dues ties i un pare
sempre massacrant la mare, l’únic meu real tresor.
Tot era estantís, putrible, greuges i pur despotisme
entre el dinar fumejant. La mare ja ni s’asseia,
era l’escarràs, minyona de les dones corsecades,
d’aquell homenot atroç. Aquí vam créixer, escruixits,
amb l’angoixa que cremava, amb el neguit per la mare,
el constant ase dels cops. Aquí vaig aprendre a creure
solament en la justícia, dreçant-me enmig la ignomínia
de tants anys, d’aquells Nadals. I després, la plateria.
Ja hi havia una serventa, una esclava sense vàlua,
sí, la mare esclafada, que m’obria una ferida
que constantment ha sagnat. Així era la tristor
i la infantesa trencada, on l’horror sempre planava
i a diari esclatava tot l’any, i el sofrent Nadal.

Infinit crit

De nit records

que no són meus

van colpejant-me

a dins del somni.

*

Així de nou

una infantesa

del tot aliena

sofreixo i visc.

*

És tan sols plena

d’atroç angoixa

pel patiment

d’éssers, persones.

*

Un dolor antic

per tot el mal

de la infantesa

en mi inserit.

*

A casa meva,

d’un homenot

cruel, maleït.

Així ho revisc.

*

Nous escenaris

fan de suport

al cec patir

d’infinit crit.

A terra

G. F. Watts

M’ha fet caure a terra

l’ultima estocada,

perdo l’interès

per la vida, els altres,

*

ni per mi mateixa

tinc d’amor solada,

la gràcia del món

cau en davallada.

Àcid corrosiu

Quin dia tan terrible

se m’obre sota els peus.

Cerclada per punyals,

cap on viro en fereixo,

i isolada en mi,

curulla del verí

xarbotós que m’emplena,

se m’esquerda el respir

sobre el pànic atroç

que em circumda i que em sega.

Els òrgans envilits

en l’àcid corrosiu

que a tot arreu bombeja,

el sofriment suquegen.

I soc aquest pellanc

tot inserit de mal

que amb prou feines no cau,

que a penes s’arrossega.

I com t’estimava, mare

I com estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

*

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius,

a qui un monstre arremetia.

*

I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda.

*

I com estimava, mare,

el valor per redreçar-te

de l’horror que et constrenyia,

un homenot, el meu pare,

repulsiu, revoltant mascle

que no mereixia viure.