De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
*
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
*
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
*
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
*
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
*
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
M’ha fet caure a terra
l’ultima estocada,
perdo l’interès
per la vida, els altres,
*
ni per mi mateixa
d’amor tinc solada,
la gràcia del món
cau en davallada.
De l’última patacada
resto a terra ben macada,
amb la foscor que m’inunda,
plena de la indiferència
més temible, inhumana.
*
Sens respirar hàlit de vida,
en l’inframon aclofada.
Aquí resto, inamovible,
*
no puc lluitar més, perible
resto a terra anquilosada.
Que m’escombrin amb la brossa,
sé que res vindrà a aixecar-me.
Quin dia tan terrible
se m’obre sota els peus.
Cerclada per punyals,
cap on viro en fereixo,
i isolada en mi,
curulla del verí
xarbotós que m’emplena,
se m’esquerda el respir
sobre el pànic atroç
que em circumda i que em sega.
Els òrgans envilits
en l’àcid corrosiu
que a tot arreu bombeja,
el sofriment suquegen.
I soc aquest pellanc
tot inserit de mal
que amb prou feines no cau,
que a penes s’arrossega.
I com estimava, mare,
la teva lluita amb la vida,
la teva gran innocència
de ser estimada i bonica,
més preciosa del que et creies,
rompuda com flor que es trinxa.
*
I com estimava, mare,
la teva força de viure,
la que m’ho oferia tot,
a la que jo pertanyia,
descabdellant els estius,
a qui un monstre arremetia.
*
I com estimava, mare,
l’ésser que de veritat eres,
dona carnal per parir-me,
la teva veu fonda i tendra,
la teva mà que em nodria,
tu masegada, atuïda.
*
I com estimava, mare,
el valor per redreçar-te
de l’horror que et constrenyia,
un homenot, el meu pare,
repulsiu, revoltant mascle
que no mereixia viure.
Publicat dins de Poemes de maltractament, Poemes per a la mare
