Quin dia tan terrible
se m’obre sota els peus.
Cerclada per punyals,
cap on viro en fereixo,
i isolada en mi,
curulla del verí
xarbotós que m’emplena,
se m’esquerda el respir
sobre el pànic atroç
que em circumda i que em sega.
Els òrgans envilits
en l’àcid corrosiu
que a tot arreu bombeja,
el sofriment suquegen.
I soc aquest pellanc
tot inserit de mal
que amb prou feines no cau,
que a penes s’arrossega.