Encara a la intempèrie,
el cor incandescent,
he plantat en el temps
una ben àgil llança.
*
Primer ha remogut
el seu cabalós magma,
i ara, fent remolí,
tot procel·lós avança.
*
Cap a la llibertat,
cap a un cel estelat,
cap a una primavera
més curulla i extensa.
*
Així l’expectativa
clavada en aquest temps
dúctil, tot pertanyent
a la vida, que passa.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes per a dones
Ens hem fet grans
i seguim sent magnífiques,
tota la força
ens vibra ferma endins.
*
Ara que s’obren
fronteres i països
prendrem la vida
solcant-la sense fi.
Sortim del gran passadís negre,
sense horitzó, isolat, clos,
amb temor de la malaltia,
males notícies, sempre pitjors.
*
Aixequem cap, s’obren fronteres,
Sant Jordi és ple de llibres, flors,
la primavera desborda ferma
l’engavanyat hivern reclòs.
*
S’obren els marges de tots horaris,
els carrers presos, hi ha gent pertot,
sales de festa, concerts, cinemes,
*
mercats, terrasses s’obren de nou.
I jo ja penso els meus viatges,
tornar a reviure a fons qui soc.
Sense les coordenades
que marquen totes fites
i posen els pedrissos
on seure a descansar,
*
sense ni una paraula
amb futur esmentada
que dugi la fiblada
d’un avenir ignorat,
*
sense que el present mogui
els seus globus de festa
ni nedi ni fondegi
en el quotidià,
*
tot voler es difumina,
tot anhel perd la pista,
ni l’essencial viure
troba goig en restar.
Corre el dia suaument,
lentament reprèn el tremp
d’ençà la greu malaltia.
*
Assetjat per malvestat
més d’un any restà assolat,
com una guerra invencible.
*
En un estat mig de mort
esperava el temps absort
potser mil·lennis o dies.
*
Depassant un any complet
s’estén transitable, obert,
mitja salut assolida.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament
Sojorno en un parany.
*
Sentits i pensaments
dissolts en superfície,
en un just sobreviure,
sense saber on rauran.
*
Un temps sense projectes,
punit, sense viatges,
els passos repetits
per repetides sendes.
*
Així el paradigma
de la meva existència
en terra de ningú,
col·lapse de pandèmia.
El sigil del silenci
m’acompanya el viatge,
la meva estada al tren,
el camí cap a casa,
el carrer curt i fosc,
la clau al pany, l’entrada,
el respir al clos buit,
allà on caic, despullada.
I torna l’estiu,
la suor dels cossos,
quan abans s’obrien
amors de sentor.
Avui ni recordo
una lleu carícia,
ni el fons de la vida,
ni festes ni ardor.
Amorfia de dia,
jo no engego motos,
passa així aquesta vida,
mig en depressió.
Gruix de temps estant sola
sense encetar la veu,
el curs dels pensaments
se’m sega igualment.
Estic com estancada,
i a més avui tinc son,
ningú em crida a cap banda,
ho haurà fàcil la mort.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
El meu cor s’ofega,
tremola i sacseja,
retorna al seu cau,
s’esvalota i pena.
*
No puc respirar
ni alçar mascareta,
ni puc decantar
al gran sol que atrau
ni el cos ni l’esguard,
ni la sang fer neta.
*
Presonera en mi,
treballosa aclofo
l’esquiu cor que porto,
que es rebel·la i bat.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 