Category Archives: Poemes del confinament

Crit

Treno els prims fils que em fermen a la vida,

els moviments de mi a l’exterior,

allò que em fa renovar cada dia,

aquest incloure’m al succeir del món.

*

I en mi recullo i servo la tendresa,

la protegeixo dels dolors infligits,

miro colors, la tardor, la bellesa,

i viu en mi l’acceptació i el crit.

Pandèmia

Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,

amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,

pura incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,

l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,

ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,

rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.

Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar

de somogudes de terra, l’equilibri ben travat

dins la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.

Ciutat buidada

barcelona deserta.. plaça reial

Es va alçant la ciutat
minsa i desgavellada,
amb habitants ansiosos
pel temps de tancament.
Mesos sense abraçar-se,
l’amor embotornat,
cada camí tallat,
exclosa escapatòria.
Reclosa amb pany i clau,
ben lenta es deixondeix
de l’era carcerària,
captiva, sense alè,
ciutat buidada al ple,
com una illa fantasma.

Coordenades

3701-000310

S’eleva àlgid aquest dia d’agost
esponerós de verd i florits arbres,
estrany estiu, tot pla, rases vacances,
sense arriscar-se, sense eixir del confort.

Cal redreçar l’energia dels dies,
traçar camins entre coent calor,
donar valor al temps que ara se’ns lliura
sense viatges i sense anar al galop.

Feta de temps, cal que empleni l’espai
que just conté, amb la meva energia:
tres coordenades, base de tota vida.

Equilibrar-les ha de ser el meu mester,
sigui aventura o sigui bruixeria,
o el quotidià camí de l’anar fent.

Esglai

gecko rèptil llargandaix sargantana a arbre bosc humit

Esclata la natura
en un temps sens pecat,
l’home no la trosseja,
l’humà no la desfà.

Intacta se’ns presenta,
promíscua, exuberant,
no tem dalla esmolada
com jo, el cor esglaiat.

Tot just no destruïda
sense vestigi humà.

En mi mateixa

emile vernon. flors a pit de dona noia pintura un pèl més retallada

En mi mateixa
he de renéixer,

en el meu íntim
s’hi han de trenar

poms de delícia,
llargs rius de vida,

albors d’espiga,
solsticis, mars.

Temps latent

llavors elaeagnus ubellata 1

En el món suau d’espai sense brisa
s’ha aturat l’esclat sota el cel sensible.
La terra no gira, jo travesso al llarg
els carrers de vidre del tot silenciats.

La vida, latent, serva el seu moment,
cap anhel no es mou, els capolls dormiten.
Conscient, el temps a la clova vibra,
amb tot el forment a l’expectativa.