Category Archives: Poemes del confinament

Terra de ningú

Sojorno en un parany.

*

Sentits i pensaments

dissolts en superfície,

en un just sobreviure,

sense saber on rauran.

*

Un temps sense projectes,

punit, sense viatges,

els passos repetits

per repetides sendes.

*

Així el paradigma

de la meva existència

en terra de ningú,

col·lapse de pandèmia.

Sigil

El sigil del silenci

m’acompanya el viatge,

la meva estada al tren,

el camí cap a casa,

el carrer curt i fosc,

la clau al pany, l’entrada,

el respir al clos buit,

allà on caic, despullada.

Ni recordo

I torna l’estiu,

la suor dels cossos,

quan abans s’obrien

amors de sentor.

Avui ni recordo

una lleu carícia,

ni el fons de la vida,

ni festes ni ardor.

Amorfia

Amorfia de dia,

jo no engego motos,

passa així aquesta vida,

mig en depressió.

Gruix de temps estant sola

sense encetar la veu,

el curs dels pensaments

se’m sega igualment.

Estic com estancada,

i a més avui tinc son,

ningú em crida a cap banda,

ho haurà fàcil la mort.

Ofec

El meu cor s’ofega,

tremola i sacseja,

retorna al seu cau,

s’esvalota i pena.

*

No puc respirar

ni alçar mascareta,

ni puc decantar

al gran sol que atrau

ni el cos ni l’esguard,

ni la sang fer neta.

*

Presonera en mi,

treballosa aclofo

l’esquiu cor que porto,

que es rebel·la i bat.

Desclosa

Que nou, avui, el dia,

quin horitzó més clar,

com s’hi mou l’energia,

neta, sense pesar.

S’hi desclouen els somnis,

lluentors que espurnegen

al fons de l’alegria,

ingràvida, serena.

Que íntim, aquest dia,

entre humitat i cel

que els contorns acarona

amb un blau plovisqueig.

Quin contrast el meu ésser

enmig del món tan ample,

rescatat del clos càlid,

solitud que s’estanca.

Mascareta

Porto un embossament que tapa boca i nas,

fa costós respirar, que s’elevin els somnis.

Manté constant i ferma tocar de peus a terra,

consciència d’un món delmat per la pandèmia.

Trencament absolut d’aquella faula ingènua

de trobar el paradís a racons del planeta.

L’hem degradat arreu i no resta espai verge,

ni indulgència ni treva que ens pugui pas salvar.

Ametllers florits

I bé, al final ja soc a dalt del tren,

els ametllers ja són pertot florits,

delicadesa de nova primavera

que mostra tendra el seu íntim encís.

També jo avui trenco un vast tancament

que m’ha colgat en vida casolana,

cerco florir les poncelles esparses

de minses gemmes també en mi esclatades.

Solitaris

L’esperit lleu del sol

fa reflectir la taula,

el seu sobre de marbre,

el disc rodó d’un astre.

Avui no hi ha pastissos

ni cafès fumejants,

ni els tes que a l’aire eleven

olors de fruita i arbre.

Simplement solitaris

hem quedat aquesta època,

amb les cadires buides,

vaivens de la pandèmia.

Alguna ànima sola

a algun lloc es replega

i observa i somieja

xerrades del passat,

colors vius, olors tendres,

i un moviment constant

de gent que remoreja,

de vestits virolats.

Terra dolent

Dies enfonsats

de llarga pandèmia,

el sol, ignorant,

lluu damunt la terra

dolent, masegada,

que assetgem constant.