Category Archives: Poemes del desig

Terra caragirada

Giovanni Bellini

Vull una magrana oberta
amb les seves llavors grana,
per xuclar-ne tot el suc,
el seu teixit escarlata.

Perquè em torni l’esplendor
que amb els anys perdo, i s’acaba,
algú ple d’emoció
pel meu ésser, llavor i arbre.

Li tornaré passió
amb les meves flors boscanes,
els efluvis, les carícies,
els fruits que duc i s’empaiten.

Però el meu voler no té lloc
en terra caragirada,
amb mi n’he de tenir prou,
així lliure, altre cop sana.

No-res

Només diré que no-res.
És tot el que em defineix,
amb reduïda esperança.

Abandonada en uns llimbs,
adolorida i prostrada,
no vaig enlloc, sobrevisc.

I se succeeixen dies
sense cap tremp ni alegria,
això sí, tot resistint.

Anhelo una experiència
que em faci rodar amb la terra,
amb consciència de mi.

Inclosa a l’esdevenir,
amb la joventut primera
traspassant-me l’esperit.

Xops

Sola era, i sencera,
felicitat oferta
dels teus invocats llavis,

percudia el batec
punyent de les estrelles
naixents que ens circumdaven

desfilant la tendresa
cabdellàvem els astres
d’un univers inèdit,

amb la pluja mullant-nos.
Xops i xops de carícies,
seguíem despullant-nos.

Fosca lluna

Absència dels teus ulls blaus
en el matí que es desperta,
del cabell, lluent com riu,
del teu dolor, que batega.

Sever el rostre angular
entre la pena que et trenca,
profund en el temps l’esguard,
inquietud que tentineja.

Descomponc la teva por,
fosca lluna que negreja,
tumult de fondària nua
amb ulls com pedres d’estrella.

També és així com et vull
en un matí que comença,
amb la mà oberta al teu front,
pluja que et guareix la febre.

Llums de la nit

Com m’agradava tenir una vida eterna,

amb quina fondària no se’m presentava,

com l’exposava per saber-ne els misteris,

la bellesa íntima que constituïa.

*

Les llums de la nit n’eren el presagi,

tot home de nacre un món oferia,

dens per endinsar-hi, i entrar al paradís,

mai més no sortir-ne. Fins lliscar en un altre.

*

No n’hi havia prou, de penetrar en un,

tants nois i tan tendres, tan amanyagables,

tan oferta pell d’amor condensant-se,

dins l’existir ardent, tant viure extasiable.

*

Vibraven de nit els somnis potents,

de camins cruixents, d’amors iniciàtics,

i d’immenses vides, totes començables,

el desig de viure fondament miracles.

*

L’enamorament màgic de la nit,

tot era possible, les passions salvatges

com se’ns van donar, també abandonar,

sense pal·liatius, l’encís perbocant-se.

Pell amorosida

Tot límit s’esbarria

sota l’embat del sol,

es deixondeix la vida,

s’entendreix tot amor,

la bellesa sospira

a sota la xardor,

es refugia a l’ombra,

que és tota emulsió

de pell amorosida,

de somriure flairós.

És aquesta indolència,

transpirant de fulgor,

on els cossos es criden

i els llavis són cremor,

on les olors-delícia

tornen aroma el món,

i els cabells els deslliga

el sol tumultuós.

Així neix nova vida,

broten les passions,

flueix com una onada

el nostre cor pregon.

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.


Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.


Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Primavera

arbre roig i flors al bosc

S’entortolliga
la vida, el seu trenat,
dins l’esplendor
de la natura ardida,
la primavera
ja vessa l’ambrosia
al centre pur
del seu colós esclat.
I tots amors
giren en remolí,
encès mormol,
xuclador indefugible,
i així és com
per molts mil·lennis d’anys
naixem de nou
els éssers a la vida.

Existència

eros cupido escultura més fosqueta

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.