Category Archives: Poemes del desig

Pell amorosida

Tot límit s’esbarria

sota l’embat del sol,

es deixondeix la vida,

s’entendreix tot amor,

la bellesa sospira

a sota la xardor,

es refugia a l’ombra,

que és tota emulsió

de pell amorosida,

de somriure flairós.

És aquesta indolència,

transpirant de fulgor,

on els cossos es criden

i els llavis són cremor,

on les olors-delícia

tornen aroma el món,

i els cabells els deslliga

el sol tumultuós.

Així neix nova vida,

broten les passions,

flueix com una onada

el nostre cor pregon.

Indicible

Ve un aire plujós

que tot ho perfila,

i l’ànsia indicible

d’amar amb passió.

L’atracció roent

d’un home vivible,

la foguera ardent

del més nu oferir-se.

Aquella tendresa

que esmicola marges,

penetra consciències,

immensa com astres.

I neix un planeta

que s’eleva, gràvid

de la nostra vida,

de nou començada.

Encesa

Pren-me, nit, tan porosa i oberta,
llums encesos fins a les altes hores,
com corria tanta bellesa plena,
com l’amor era ferm a tothora.


Pren-me, nit, i obre’m el llindar,
que dins teu resta el temps de la vida,
aquell roig de jovent esclatant,
les savieses més punyents i sentides.


Pren-me, nit, i torna’m a portar
a l’encesa lluent i ardida,

a recer de l’amor mormolant.

Pren-me, nit, en el teu mant fragant,
duu la llum del teu bleix bategant
allà on neix la passió que en tu vibra.

Primavera

arbre roig i flors al bosc

S’entortolliga
la vida, el seu trenat,
dins l’esplendor
de la natura ardida,
la primavera
ja vessa l’ambrosia
al centre pur
del seu colós esclat.
I tots amors
giren en remolí,
encès mormol,
xuclador indefugible,
i així és com
per molts mil·lennis d’anys
naixem de nou
els éssers a la vida.

Existència

eros cupido escultura més fosqueta

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.

Delit

petó noia noi amor estiu dona home retallada retallada i retallada

Com les passions
s’encarnen en l’estiu,
esca que encén
i remou els desitjos,
cors abrandats,
roents, cors trencadissos,
dones i homes
delint-se per ser amats.

Saviesa

mans agafades parella

I al voraviu
de l’amor que es perfà
vivim de ple
la nostra gosadia.

Tardes ardents
fendint el temps fugaç,
deixant la marca
al nostre foc brunyida.

I renaixem
dins la saviesa, enllà,
de sol cremant,
d’intimitat bastida.

Mai res com tu
ni ningú més humà,
jo al teu caliu
de combustió i de vida.

Morenor

parella al llit noi noia home dona 340006

Llambrega la teva morenor
i fondo respira el ressò de l’aire.
Tòrrida nit
el teu sol fulgurant.
L’ull del temps,
tan atent,
et guaita absort
i embadalit es tanca.

Nacre pur

nacre436576780

Encalmo el mirar negre dels teus ulls
que porten el vellut als tous morenos dels teus dits,
i tinc consciència del teu cos d’embruix,
dels plecs que s’hi esdevenen, del teu cabell de nit.
Barcelona s’enlaira entre colors i llum,
i de la teva flaire s’aroma el trencadís,
i els balcons just s’aturen atrets pel teu influx,
i el carrer per on passes el recorre un neguit.
Tu escampes la gràcia del teu encant tot bru
atraient les estrelles al teu esdevenir,
i per allà on camines prodigues els conjurs
que com el nacre pur viuen per resplendir.

Pell colrada

El temps porta espurnes d’or

a la teva pell colrada,

quan passes lleuger i suau

caminant cap a la platja. 

 

Carn molsuda, llavi ple,

pit per nodrir nits en vetlla,

malucs que no tenen fre,

ulls que lluen com lluerna.

 

I topants agosarats

sota la bermuda encesa

que tothora fa fimbrar

la llum que lluu i enlluerna.

 

T’espera entera la mar,

la seva mullena fresca,

i ma vida amb el neguit

sempre de tornar-te a veure.

 

Home que atures l’alè

i fas petges a l’arena,

que no esborra cap embat

de la mar que et sent i serva.

 

Sospeses la immensitat

que prest ve a omplir-te d’estrelles,

i s’agenolla al teu pas

la dolçor de l’hora quieta.

 

Radiant formosor que escampes

i arriba amb la melangia

per l’art del teu cos daurat

que és escultura infinita.

 

Pel teu cos i viure lleu,

que desvetlla l’alegria,

i somou tot el desig

de la dona que en mi vibra.

 

De la dona que amb tu neix,

com el cel, el mar i el dia,

i que saps que ets llunyà, igual

que la quimera que em guia.