Category Archives: Poemes del jazz

Orquestra de jazz

En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,

fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,

tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,

la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,

transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.

S’elevava el jazz

I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,

cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,

pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,

la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot, en el temps que gira.

No maldat

dibuix de dimoni vermell

Nit de dijous, ciutadana,
a punt el concert de jazz
dintre una cova vermella,
un dimoni hi farà cap?

Però hi apareix una orquestra
d’una tribu no infernal,
crea intimitat calenta
penetrant i sexual.

Reivindica la potència
més humana i més carnal,
la gent s’hi lliura sencera,
en colla o individual.

El dimoni d’aquesta era
s’ho mira fastiguejat,
si no hi ha odi i violència
no veu per enlloc maldat.

Música de negres

orquestra de jazz. Modern jazz quartet

Frenètica i fabulosa, eleva
el seu so l’orquestra. Música de
negres tocada per blancs, al ritme
de la roja sang. El baix es mou
com al ring, la guitarra s’embala
i es calma, el saxo s’eleva fins
al cim, la bateria bat un
vol d’àliga. Lament d’un borratxo sota
la pluja efímera. Lletres de raval
de vigor especiat, de tremp
apedaçat. Troba la rosa
del matí premuda, roja i jove:
haurà sorgit de la punyent  banda
de la nit, antídot dels desaires
que la vida et dóna. Juga a la ruleta
per guanyar mentre entones la balada
a tothora. Canta la cançó de
l’antiheroi, treu de la vida potencial
i encant mentre fila la filadora.

Jazz obscur

musica saxo fosc

Quina música tan fosca.

La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu ni puc fer

amb mi aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern les ànimes penitents
senten aquest gemec, suplici encès
que fa espurnejar les brases. Una sofrença

immensament llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora, fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa, més enfonsada,
en els darreres del temps. Un anunci

de més sotragada, pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

Foc de jazz

jazz 000music negre saxo pintura

Un pèl més ençà amb tu se’n va l’ànima,
foc de jazz que escalfa les nits de fredor.

En el teu pregar bats una promesa,
alegria encesa, llum al carreró.

Gotes d’or, la pluja del teu rajar en flama,

pols d’encís espessa damunt la mirada,
pell de pols daurada com jorns de Nadal.

Enmig de la cova on alces la crida
el meu ésser vibra fulgent i fugaç.

Blues

home negre porxo acaria gos blanc guitarra000

Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.

Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.

Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.

Orquestra de jazz

Corria el temps
respirant a través d’un saxo baix,
calent, lluent
com el so d’una orquestra de jazz.
Íntimament,
era la carícia d’unes mans fragants
tocant l’arrel
dels fràgils filaments més endinsats.
Batia a l’eix
del món ardent girant sempre constant
intensament,
dins de l’aire commòs, palpitant.
Feia l’olor
de la brotada nova del fullam
sota la pluja
d’una nit selvàtica i carnal
Es cabdellava
en la claror dels nostres cossos nus
en l’alta flama
on crepitaven el mesc i l’atzur.
Va córrer així
el temps cabdal, la meva joventut
de comptats anys,
vitals, vessants com ja mai més, amb tu.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Dissabte de blues

Sol que rega, sal de terra

cova antiga, teia encesa.

Flama de foc i de brasa

cristall de roca que esclata.

S’expandeix el teu vibràtil

broll salobre i aromàtic.

Veu de pluja, gota d’aire,

lleu bombolla, licor d’arbre.

Recerca’m pels meus racons

foc de brasa, fins al fons.

Fes-me aigua corrent, encén-me,

devessall, terra calenta.

Porta’m llàgrima roent,

obre estrelles a la pell.

Irromp enllà els meus topants,

crea el meu estiu radiant.