Category Archives: Poemes del mar

Festes de mar

Calor i calor

i delícia de mar,

brisa que venta

a dolls reconfortants,

frescor que empara

i esbiaixa tots raigs,

aigua que acull

a dintre del seu magma,

prodigiós regne

que ens fa lloc al seu ésser,

captivador,

fent-nos a onades festes.

Fruits

Fruits de mar, olors divines

al restaurant prop la platja,

l’esperit, el cos són lliures,

la gent, que tot feliç passa,

*

i va a fer un bany a la mar

o passeja enamorant-se

del moment, sol, ombra, vent

i l’oceà, déu fluent

*

que sedueix i emmiralla

i encomana jove tremp

i acarona amb sedosa aigua,

*

joliu obre el seu mantell

i som fruits també dins d’ell

de la terra que l’esguarda.

Mar onírica

Jugues a alçar turons, mar,

amb fràgils cims per on llisca

la més fulgent lluentor

de la teva essència onírica.

*

Procel·losa estens el mant

de l’aigua pura teixida

amb la seda fulgurant

del fast amb què el sol t’abilla.

*

La platja joiosa et mira,

constant la vas acotxant

i la vas acaronant

fins que ja és adormida.

*

La teva tebior somia

quan ja es pon el sol cremant

i la lluna, palpitant,

vessa tendresa i celístia.

*

La lluna, que és captivada

per la teva essència lliure,

per la formosor embruixant,

pel teu perfum d’ambrosia.

*

El vent és galant amant

i entre els seus braços tu gires,

i danseu passió amb un ball,

i l’univers s’extasia.

Déus

Tinc al pensament la joia del mar
un matí de maig remorós, calent
en el bosc tot flaira d’olorosa ardor,
al ple són els arbres, la terra, les flors.

I tiben de mi les fulles que em neixen,
me’n vaig cap al mar amb tren de diumenge
damunt l’alegria del meu estrenar
un estiu entre ones, mullena irisant.

No hi ha solitud si tinc per companys
el gir de la Terra, el seu gravitar,
l’immens continent del mar bategant.

Tota l’energia se m’enduu a mi,
sóc magma magnífic entre l’infinit,
un animal sa entre els déus, enmig.

Riu Neva

Tot palaus de nata

devora el riu Neva,

melmelada fina,

pastís ensucrat.

*

Pa de pessic clàssic,

cobertura rica

d’una olor exquisida,

i la neu que cau.

*

Pels teus ponts de vidre

flueix la teva aigua,

insomne tothora

cap a l’ample mar.

Mar

Mar sens principi ni fi,

jo m’endinso en la teva aigua,

i és tan tendra l’abraçada

que et sento extensió de mi.

Mar d’encanteri

No puc allunyar-me, mar,

de la teva vora ardida,

artista del fulgurar,

creadora de delícia.

*

Duus la profunda carícia

d’un vent de passió densa,

amb qui dansa la teva aigua

lluentada pel sol verge.

*

I jugues a engalanar

la platja on tan dolça arribes,

al confí del teu embat,

brodat de gràcia infinita.

*

Ens mostres com un secret,

un instant, un verd de perla

al rodol de la teva ona,

amb què acarones la terra.

*

Ets encanteri vessat

que del firmament suscites

formosor, immensitat,

tot el poder de la vida.

*

Eternament ens bressoles

en els somnis que ens ofrenes,

encisats de blavor pura,

amarats de joia encesa.

Sol batent

Segueix brillant l’estiu indòmit, sense treva,
sense repòs ni calma, tota plaça és calenta,
i l’ombra és amarada d’un bany maria ardent
entre la combustió d’un sol a ple batent.

Perleja suor, raja al cos tot abaltit,
el carrer s’ha fet vell tenyit d’un or antic,
i el bosc es mostra immòbil sota l’espetec igni,
la ciutat en ple incendi resta sola, en fallida.

S’ha anunciat un canvi alarmant, radical,
amb llampecs i tempestes, davallada de graus.
I ara no vull desprendre’m d’aquesta llibertat,
de cos, de ment, frugívora, que l’estiu ha lliurat.

Tota la pell al vent, l’aigua del mar, delícia,
festassa omnipresent del fondal de la vida.
Em queixo de la calda però és excelsa amiga,
la que comprèn qui soc, la que em consent ser lliure.

Mar benigna

mar moguda

I forceja amb mi la mar
persistent, esbiaixada,
l’empeny l’aire de ponent,
un colós tan brau com l’aigua.

Dintre el seu cos de neguit
se m’enduu de gairell, fada
que em porta de sorra endins
a molts metres de distància.

El vent li talla un vestit
que en grans farbalans s’enlaira,
voleia en progressió,
cau damunt la pell sobtada.

M’esquitxa els ulls que contemplen
extasiats el seu blau magne
infinit, punyent, benigne
fins que l’aire torna a alçar-la.

Per sempre ets delitosa,
mar que t’expliques, concisa,
al vaivé de les grans forces
sense pretendre ferir-me.

Animal terrestre

mà al mar que demanan auxili

Em deixava el mar fendir la seva aigua,
turmentosa, espessa, en aquell confí.
Jo incauta arribava, ràpid me’n desfeia,
en l’immens perduda, amb naixent neguit.

Anhelava terra, la platja allunyada,
i el blau que extasiava torçava en perill.
Animal terrestre, fragilíssim, d’aire,
lluitant amb mar brava temia sucumbir.