Category Archives: Poemes del mar

Mar pròdiga

No vull marxar del teu blau,
donadora de la vida,
de tota la immensitat,
mar, que a la riba prodigues.

Em resta la teva llum,
que l’univers irradia,
dins dels meus ulls irisats,
mariners del teu rumb lliure.

Ets la joventut del món,
tota formosor i delícia,
i dins la tarda d’estiu
fas dels éssers gràcia límpida.

Titil·lem al teu somiar
dins de l’aire que respira
sentors d’estrelles, coralls,
de què et fa olor l’aigua viva

I tots els cossos mullats
s’eixamoren amb la brisa
d’encanteri i levitat,
i el sol gaudeix i rutila.

Mar incontenible

Jo soc l’animal que va
caminant pel teu flanc lliure,
empeltada de la força
primigènia de l’origen.

Jo soc l’animal que roda
en la incontenible onada,
entre el rugir omnipotent
del teu impuls rodó d’astre.

Jo soc l’animal que vibra
sota l’estria dels rajos
solars, que van rossolant
per les ones abrandades.

Jo soc l’animal fiblat
pel teu nu, estremidor aire,
que impulsa espurnes vivents
d’energia desbordada.

Veu de mar

El terrabastall del mar,
la veu d’un déu sense treva
parlador a tots els humans
de la dimensió feréstega,
de l’abast il·limitat
de les passions que forcegen
dins el cos, bombejant sang,
fins que la mort l’anivella.

Onades

S’estremeix l’aigua del mar
per la delícia que brinda
la gran carícia del vent
sota el sol roig del migdia.

Eleva i rulla a la riba
belles, sensibles onades
pel plaer incandescent
que sent, per mai no oblidar-se’n.

Mar sentida

Ens mostres la teva gorja,
tres rengles de dents actives
gegants, de vell dinosaure
d’un planeta inconcebible.

Un misteri furient
ens brindes, irreductible,
que no sabem desxifrar,
però t’amem més, mar sentida.

Mar fetillera

Davant el teu espectacle
-estralls d’escuma i cloïssa-
s’hi vincla la terra entera
corpresa i embadalida.

Grandiosa mar, fetillera,
quin animal embravit
duus a dintre les entranyes
que vol expressar el neguit
que congria la teva ànima.

Soc aquí al teu voral,
el meu amor escoltant-te
els rugits que vas llançant
del teu cor immens i fràgil.

Mar, carícia innata

Torno a ser vora teu, mar,
ara m’assec a sentir-te,
amb les pedres de colors
que he pres de la teva riba.

Les onades se’t fan rulls,
s’esvaloten en cascada
al confrontar-te amb la terra,
que tastes a totes platges.

I fins sembla que et corprenguis,
i és una carícia innata
la que li fas quan la toques
amb la teva escuma blanca.

I la remor esdevé
xiuxiueig, íntima parla
a la terra que perceps,
també als habitants que hi campen.

Mar blau meu

Qui es pot allunyar de tu,
mar blau meu, roses onades
just quan trenquen al confí
i el sol tenyeix i acompanya.

Crestalls fa el vent juganer
que tornen bromera blanca
quan esclaten a la sorra
fent gorgera en escolar-se.

I qui pot deixar el vibrant
del vent que et somou i crespa,
del sol que va enlluentant
el teu tritllejar de festa.

Qui et pot deixar, girar esquena
a l’infinit del teu magma,
que no acull temps, que condensa
la història viva i la humana.

Gavines de l’alta mar

Gavines de l’alta mar,
el vostre pit solca l’aire
quan les ales musculoses
heu desplegat a tot l’ample.

Bateu els corrents, aneu
a contrades oceàniques,
altives davant el torb,
dolces sota el sol que daura.

Sou marineres felices
sempre a l’aguait, amarades
per ones bellugadisses
de la immensa mar salada.

Dintre el vostre entorn salí,
deesses d’un país d’aigua,
quan la lluna vol sortir
us feu terrestres i càlides.

Vol sumptuós

Juguen gavines marines
a empaitar-se per les ones,
mar sedós que les aculls
i complaent les bressoles.

Volen damunt el teu aire
i van planant, aletegen,
i amb les grandioses ales
esvaloten el vent tendre.

I es deixen caure i capbussen,
àgils, mig fent tombarella,
en la teva aigua somiosa,
que tenen per casa seva.

Emplenen tot l’horitzó
d’una formosor que crea
la llibertat més audaç,
vol de sumptuós trajecte.