Category Archives: Poemes del temps

Bon dia

Hi ha un bon dia d’ocells voleiant

dins d’un aire de dolça escalfor,

a qui el deixa el va acaronant,

força nua, gentil passió.

*

Cal aprendre de tot el seu art,

del seu gràcil, infinit ardor,

pot calmar ferides sagnants,

pot de nou fer desitjar el món.

Moridora

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.

Temps lliscant

Va lliscant aquest temps

i cada dia és

com un esclat de llum

que lentament s’apaga.

No són dies costosos

sinó lleugers i amables

si no fos el meu ésser,

que té un pes específic

de gravetat pesada,

i encén els filaments

interns que tot soscaven

en el seu gruix cremant,

que revifen i inflamen.

Un ésser que va sol

passant en temps de sol

ple d’espurnes daurades,

i nits serenes, clares,

vibrants com un miratge,

que a l’hora de dormir

es troben turmentades

per penes i desgràcies

fixades en malsons.

Horitzó vague

El vespre boirós espurneja pluja,

la grisor del cel fa tornar callades

les fulles dels arbres, les florides s’alcen

amb un moradenc de densa nostàlgia,

les glicines blaves són joies antigues

als murs de les cases, i entre aquesta broma

precedint la nit l’horitzó és vague,

just perfilat d’ambre, i el futur finit.

Puntals

Va passant el temps i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint sense cap recança,

però hi ha els amors que sempre són joves

presos a una arrel sana i vigorosa,

no els somou el temps, no es esdevenen brossa,

i fan de puntals als éssers que ronden.

Vides inserides fermes i formoses

dels lliures amors, sempre nodridores.

Paisatge

Recorrem terra i cel

al marc de la finestra,

un paisatge imposant

de l’hivernal febrer,

el sol es va movent

d’esquerra cap a dreta,

resten esquitxos d’arbre

pel viu lliscar del tren,

es distingeix molt tendre

el clapejat dels plàtans,

l’arbre de la infantesa,

aquell goig sense fi,

baixadors noucentistes

tenen els llums encesos,

vindrà sens pausa el vespre

transformant temps i espai,

tota la immensitat

ens restarà abastable

al tren que la traspassa

fins a arribar a destí.

Nou Jorn

Aixequem aquest dia,

alcem amunt la joia,

acaronem just l’aura,

la formosor ignota

del nou jorn que s’eleva

dens de salut i força,

l’hàbitat de la vida,

ell lluny de la derrota.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.

Tarda morent

Tarda morent. La tensió del dia

ja s’ha afluixat sense rebre’n riquesa,

sense cadència, tan sols desgast i insídia,

 rebregament i estultícia completa.

*

Sense lligar el cabal de la vida

a l’energia del jorn que va de baixa,

el seu tombar -transformació contínua-,

duu sols rutina, esgotament i pèrdua.

*

Com si no fos mestressa del continum

que m’ha estat dat, que em recorre i traspassa,

alienada en aliens desficis.

*

Cal aixecar-se i trencar les barreres,

i prendre en mà el timó i les regnes

per comandar la vida que ens dada.

Temps resignat

Es mou el temps com resignat,
no ha fruït pas el seu migdia,
l’hora del sol se li ha escapat,
sols feinejava mentre vogia.
Una amargor de jorn que acaba
on no ha viscut cap alegria,
se li ha escapat el fil que daura
la llibertat, tota delícia.