Category Archives: Poemes del temps

Mare creadora

Maternitat. Fris romà. Prop de l’any 100 dC

El meu temps el cimenta el teu,
mare preciosa, reclam del carrer.
Res queda balder, res resta a l’atzar,
res deixa de tenir significat.
I si soc, és només recolzada al teu cos,
a la teva història, una dona que neix
engendrada al teu ventre, que al futur es prenya,
que alhora s’eixampla per tornar a parir,
horitzontalment, de tu continuada
des de llargs mil·lennis, mare, en tu creada.

Roda

Plana alt el cel,
blau meravella,
i torna el sol
a lluir ferm,
el dia és
de joia i festa
els pins s’eleven
dins raigs de mel.

Tots els turons
lluen de verd,
al pla cimal
s’estenen vil·les,
i l’aire és viu
d’oxigen net
i quan és nit
es vivifica.

I així el temps
fa tombs constant
i es va assolant
a cada còrpora,
i va passant
amb jove esplet
i amb ell tot gira
fent roda fonda.

Sentor

La sentor de la rosada
la nit extensa traspua,
gladiols, liliums s’eleven
en olor cap a la lluna.

I gravita el firmament
ple de la pau més serena,
en l’equilibri leviten,
tal com flors, grans poms d’estrelles.

Com d’infinit és l’espai,
dimensió inabastable,
jo en formo part, palpitant,
un esqueix d’un instant fràgil,

que promptament finirà
a la llum dels anys que resten
a l’univers per durar,
milions. Jo seré pedra.

Esglaons

Que antic que és el món
i jo, com soc d’ínfima,
com coneix el mar
que la vida fina,
ell que amb cada onada
gira un floc de temps.
Com és d’esplendent
el món on s’arriba,
com és de vibrant
l’amor que suscita
per tornar a engendrar
vida sobre vida,
eterns esglaons,
passeres rabents.

Dia corrent

Avui, un dia corrent

de dies que s’allargassen,

fa sol o plou o fa vent,

i el temps espera pacient

que el sacsegi una besada,

*

i el faci aturar i entrar

a la vida embruixada

de tots els seus sentiments,

dels sentits més resplendents,

el que és la seva fondària.

Sense marca

Així jo vivia,

dies que rodaven

d’un octubre esplèndid,

tot temps sense marca,

el meu ésser làbil

a l’escena plàcida,

sense cap dolor,

sense passió,

agraint només

la llibertat dada.

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.

Nou cicle

Empal·lideix l’estiu

i deixa enrere una època

de passió, fulgència,

de vida oferta al sol.

*

Tiba, en rodar, la terra,

el giny de l’engranatge

que gira amb tots els astres

duent l’altra estació.

*

Un nou cicle, un misteri

inconcebible encara.

Bo i experimentats,

ens sobta a cada anyada.

Bon dia

Hi ha un bon dia d’ocells voleiant

dins de l’aire de dolça escalfor,

a qui el deixa el va acaronant,

força nua, gentil passió.

*

Cal aprendre de tot el seu art,

del seu gràcil, infinit ardor,

pot calmar ferides sagnants,

pot de nou fer desitjar el món.

Moridora

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.