Category Archives: Poemes del temps

Temps

mà adeu rere la finestra retallada

Tot diu adéu
al temps passat.

És aquest aire
que s’acomiada
movent onades
com una mà
fixa, aturada
allà enrere
que lenta va
com esfumant-se.

És també l’hora
cap a foscant
d’un jorn formós
que ja declina,
la seva empremta
magnificent
és un miratge
que va esvanint-se.

I és clar, soc jo
amb els meus anys
qui va allunyant-se
d’allò que fora,
estius gemats,
felicitats
i un dolor que
tot ho perfora

Mormol

dia de vent i pluja dona noia paraigua destrossat

De nit les llums belluguen en un mar de tarquim
espès i oleic sens lluna, paisatge sense fi.
Just va avançant el tren entre negror tancada,
quina hora ja tan alta semblen tot just les set.
Un hivern que s’allarga amb brots de vent i pluja,
dies enllefernats de gris fred sense sol.
I en tot el seu periple ens deixa la constància
humitosa i salvatge del temps i el seu mormol.

Ventura

mans de dona noia amb maduixes

Ve un temps fluent
i lliure a rescatar-me,
ple floriment
i carícia endinsada,
espai obert
on assajo la dansa,

i en la nit
hi ha excelsa la lluna
creant un món
de misteris i espurnes
on, de feliç,
m’atrapa la ventura.

Xardor

vano a mà

Calor i xardor en aquest dia esplèndid,
el sud esplaia el seu estiu més àlgid
i fins les pedres roents s’hi estavellen,
tot el que és viu immòbil el traspassa.

No corre aire i el sol potent esclafa,
xops de suor regalimem quimeres
d’obaga i pau en la densa bromera
de xafogor que el moviment tenalla.

I quan se’n va l’estiu xamós i ingenu
tots enyorem la seva calor brava
que innocent reverbera i escampa.

Estiu encès, ets un company que abraça
íntim i amant el meu ésser fet flama
amb una estreta torrentosa i galant.

Calor

noia dona tirant-se aigua per la calor

I va desfilant el temps
mentre travessem l’espai
al ritme d’un trot de tren
que s’atura a estacions caldes.

En un estiu de cocció
no hi ha futur, només ara,
el temps fa tan sols d’actor
que es mou dins el seu teatre.

Curts pensaments, curt volar
d’una destinació a una altra,
entre claudàtors va el temps,
clos en la roba suada.

Vinc de moros i cristians
i la calor no em fa petja,
m’acompanya, és a les mans
com qualitat vital meva.

Bategar

equilibrista_economiareal

Tot em rellisca pels vorals de la vida,
i quedo jo, un nucli apinyat
en el temps d’ara, amb somnis movedissos
de nit, dolor, plaer, felicitat.

I resto sola sota la llum del sol,
rica i diàfana, insubmisa i fràgil,
tan vulnerable que la paüra campa
just uns instants, que prest em recomponc.

De nou encenc el bategar que em dreça
que en duu a països on viure s’accelera,
que em duu a contrades on glateixo sens fi.

Clavo la vara al present que em conté
forjant-me sola, temptejant l’equilibri,
seré catàstrofe o tindré un futur nítid.

Temps

rellotge pintat en mans

Rica fondària del meu bell existir
en aquest sud de terra tan calenta,
llanço als teus vents el meu crit enardit,
alço als teus cels l’alegria primera.

Avança el temps tot foll de sentiments,
de plenitud curull, de maduresa,
tot ho conté ben pres a l’hora estesa
amb jo dins seu gaudint el seu forment.

No és vulnerable, tan sols ho soc jo en ell,
i en els fracassos en el temps m’equilibro,
i en tot l’horror en el temps vivifico,
i en tot amor m’endinso al seu intern.

Ell se sustenta en el seu infinit,
en ell titil·len bategars innombrables
temps que ets en mi i em mudes sens vetllar-me
fins a dissoldre’m en el teu existir.

En tu s’apleguen constants les noves sabes,
fruita la vida fins a l’inconegut,
de pas jo soc, temps meu inescrutable,
intern i íntim com un amor crescut.