Category Archives: Poemes del temps

Batibull

I declina el dia en aquestes tardes

ciutadanes, nostres, sempre atapeïdes

de cotxes, botzines, fum, brut circular,

de tornada a casa després la jornada

-escola, oficina- a interiors tancats.

Hora vers foscúria, l’esguard abaixat,

còrpora cansada, cap aclaparat.

Potser el temps no ho sap i encara dormita

en el món pausat de les llargues vinyes,

de raïms i figues, magranes, collites,

sempre ponderat, de tardor xopat.

Potser és el reflex en la llunyania

del nostre Vallès, i no s’esbarria

en el batibull -trànsit, multituds-,

foscos edificis, el sol fet parracs,

cel esquarterat damunt les llambordes.

*

Amb pas abatut al carrer feixuc,

la nit a les portes, a casa fem rumb.

Nou cicle

Empal·lideix l’estiu

i deixa enrere una època

de passió, fulgència,

de vida oferta al sol.

*

Tiba, en rodar, la terra,

el giny de l’engranatge

que gira amb tots els astres

duent l’altra estació.

*

Un nou cicle, un misteri

inconcebible encara.

Bo i experimentats,

ens sobta a cada anyada.

Bon dia

Hi ha un bon dia d’ocells voleiant

dins de l’aire de dolça escalfor,

a qui el deixa el va acaronant,

força nua, gentil passió.

*

Cal aprendre de tot el seu art,

del seu gràcil, infinit ardor,

pot calmar ferides sagnants,

pot de nou fer desitjar el món.

Moridora

De vegades costa davallar al ple dia,

penetrar el seu magma, els sentits oberts.

Com el sol escalfa càlid i estimable,

l’aire fresc que renta, bo de respirar-se.

L’ombra de les fulles, de pètals i branques

que tremola lleu amb el joc del vent.

De vegades costa davallar a un mateix,

trobar-se la còrpora, fràgil, vigorosa,

i reprendre el fil de la circumstància,

dins les coordenades del moment present.

El dolor que engrapa, la força que aflora,

l’acceptació franca que soc moridora.

Temps lliscant

Va lliscant aquest temps

i cada dia és

com un esclat de llum

que lentament s’apaga.

No són dies costosos

sinó lleugers i amables

si no fos el meu ésser,

que té un pes específic

de gravetat pesada,

i encén els filaments

interns que tot soscaven

en el seu gruix cremant,

que revifen i inflamen.

Un ésser que va sol

passant en temps de sol

ple d’espurnes daurades,

i nits serenes, clares,

vibrants com un miratge,

que a l’hora de dormir

es troben turmentades

per penes i desgràcies

fixades en malsons.

Horitzó vague

El vespre boirós espurneja pluja,

la grisor del cel fa tornar callades

les fulles dels arbres, les florides s’alcen

amb un moradenc de densa nostàlgia,

les glicines blaves són joies antigues

als murs de les cases, i entre aquesta broma

precedint la nit l’horitzó és vague,

just perfilat d’ambre, i el futur finit.

Puntals

Va passant el temps

i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint

sense cap recança,

però hi ha els amors

que sempre són joves

presos a una arrel

sana i vigorosa,

no els somou el temps,

no esdevenen brossa,

i fan de puntals

als éssers que ronden.

Vides inserides

fermes i formoses

dels lliures amors,

sempre nodridores.

Paisatge

Recorrem terra i cel

al marc de la finestra,

un paisatge imposant

de l’hivernal febrer,

el sol es va movent

d’esquerra cap a dreta,

resten esquitxos d’arbre

pel viu lliscar del tren,

es distingeix molt tendre

el clapejat dels plàtans,

l’arbre de la infantesa,

aquell goig sense fi,

baixadors noucentistes

tenen els llums encesos,

vindrà sens pausa el vespre

transformant temps i espai,

tota la immensitat

ens restarà abastable

al tren que la traspassa

fins a arribar a destí.

Nou Jorn

Aixequem aquest dia,

alcem amunt la joia,

acaronem just l’aura,

la formosor ignota

del nou jorn que s’eleva

dens de salut i força,

l’hàbitat de la vida,

ell lluny de la derrota.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.