Category Archives: Poemes del temps

Fosqueja

fanal enmig del cel

Llums encesos
en càlides estacions
quan el dia
fosqueja de dolç vespre,
un blau tènue
transparent i olorós
just s’enjoia
amb la lluna i estrelles.

Anuncis

Dia calm

llac sebu nenúfars

Avui és calm
el dia que m’habita,
sento dolçor
del raig tebi de l’aire
calent d’un sol
que formós vivifica
la pau estesa
d’un diumenge de maig.
Un dia dens
que va omplint-me la vida
per enlairar-me
altre cop i planar,
a plenes mans
m’arriben les carícies
que avui jo rebo
i deso per lliurar.

Crepuscle

Industrial railway track at dusk

Passen trens
a l’hora de crepuscle,
el jorn tomba
cap a l’ocultació,
el cel, l’aire,
la ciutat que murmura,
es repleguen
acceptant la foscor.

Dins la seva
esfera de misteri
hi graviten
les espurnes del temps,
cada nit
que empeny una alba tendra
duu el miracle
d’obrir els ulls a un jorn més.

Sud

pintura dibuix arbre sol a la tardor 000

Dia d’estiu
despunta a la tardor,
com un esclat,
com un regal de noces.
El fred d’hivern
ben just ja a tocar
colgarà el temps
entre humitats i boires.
Però el sol fort
pertinaç maldarà
per escalfar
el nostre sud de glòria.

S’ha transit tabú

rellotge tou dalí

Temps que es descompon
i que esclata, nu.
Les arnes esperen
el tou engrut cru,
les moques hi posen
ous, eixam madur,
les busques s’escolen:
s’ha transit tabú.
Damunt l’espai verge,
alt penya-segat,
fa badia ampla
i s’hi avença el mar.
El temps hi rellisca,
llefiscós i orat,
mort per la impudícia
d’un negre pecat.
Aquest temps desclòs,
vult carnavalesc,
devasta una vida
amb un gest grotesc,
cau com la metzina
amb rictus buslesc.
Sobre aresta fina
fa el funambulesc.
La falta comesa
és pitjor que greu,
no pot pas rentar-se
ni amb aigua de neu.
El temps s’esclovella,
el mal pren relleu,
no pot esborrar-se,
desafia déu.

Dona a l’espill

dona noia a l'espill
Miro a l’espill
vida que ja ha passat,
història buida,
fondalada d’un temps
que bufa inert
movent la solitud,
com un penjat
oscil·lant en el vent.
Miro a l’espill
tot el desistiment,
la filagarsa
de temps anorreat,
la vacuïtat
de l’espai impotent
caient empès
pel llast acumulat.
Miro a l’espill
l’ésser estrany que sóc,
l’isolament
-malaltia que em venç-,
i interrogo
el temps gasiu i advers,
on faig esforços
per trobar-hi esperança.
 

 

Mare estiu

magdalena mare mama

Són els nostres estius irradiats a tot l’ample
amb figura de temps, i tu i jo al centre, mare,
dels seus rajos lluents. Tots els estius complets
eren entre nosaltres, i els animals, els arbres,
el camp, el que era viu, la lluna enamorada.
Tu espurnaves l’estiu, el sol potent i càlid
per prendre-hi l’energia que havia de bastir-me,
l’impuls per redreçar-me. Com el mateix estiu,
tot en tu era excel·lent, directe, incombustible,
el teu amor punyent, l’amor més imbatible.