El meu dolor camina pel carrer,
em crida “mama”, i apareix
com un miratge fet de matèria,
solcat pel vent de les grans pèrdues,
de la buidor de què vaig plena,
del fred no-res que desintegra.
I en l’entremig la incomprensió
més astorant del que ha passat,
el meu amor sense parió espedaçat
pel ganivet que el cor penetra.
Acte setè