Reeixir

No tinc ni un sol son plàcid.

Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.

Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.

Mare sola

Es va enfonsant el dia amb l’olor de l’escola,
el cel blau, bates blaves dels nens tan estimats.
On és l’íntima vida de mares isolades
amb l’alegria als ulls i mig llavi guerxat.

És l’amor que es desfila, la tendresa que emana,
el berenar que es prepara i la foscor al seu cos.
Una vida lliurada, oberta en una flor,
se sent el temps que passa, la vida en progressió.

Ell esclata en miracle, ella lenta es marfon,
tancada dins la casa de deures i sopars,
de contes i rialles, d’aquest amor pregon.

De nit extenuada, oblidada i reclosa,
no té on arrecerar-se, no és inclosa en el món.
La sosté la passió pel nen que fa non-non.

Tarda

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.

Atzucac

No sé què et va passar. I en aquest temps que corre,
del qual ja fa sis anys, ja no sé ni qui ets,
ni la cara que fas, ni on deus asseure ara
les bases del teu món, ni si l’odi és present
per mi, la teva mare, si seràs tu a la fi
qui arribarà a matar-me. No sé ja ni qui ets
però no em fio de tu, i el cor que vas ferir
segueix amb cicatrius a punt de rebentar-se.
I em deslligo de tu, a qui no va importar
que visqués o morís foradada pel càncer,
malferint-me, ultratjant-me, bavejant de tant d’odi.
No tinc vida per tu, que he de reservar-la
pels esculls que m’atenyen, per la lluita que em falta,
per la mort que em pertany, gens lluny, propera i clara,
i pel viure i pel gaudi de tots els meus viatges,
la joventut que em resta, els amors que m’esperen
com un recomençar. Si és que algú va instigar-te
i et va convertir en bala per llançar contra mi
és el gran delinqüent a qui ni l’Infern basta
per purgar els seus pecats. I si vols acostar-te
a poc a poc i lenta, ara per explicar-te,
de ple m’hi trobaràs, però no pots escapar-te
de mostrar avui la cara, d’enfrontar la veritat.
No voldria trobar-me en el teu atzucac.

(Acte tercer)