El meu dolor camina pel carrer,
em crida “mama”, i apareix
com un miratge fet de matèria,
solcat pel vent de les grans pèrdues,
de la buidor de què vaig plena,
del fred no-res que desintegra.
I en l’entremig la incomprensió
més astorant del que ha passat,
el meu amor sense parió espedaçat
pel ganivet que el cor penetra.
Acte setè
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
El meu cos absolut
és el cos d’una mare
que en nou mesos creà
un nadó sense màcula.
*
Empeltada de vida,
engendradora alada,
deessa alçada al cim
amb l’ofrena vessada.
*
Per sempre transformada
en una consistència
de totes la més tendre
i forta com el marbre.
*
Per sempre mare amant
formosíssima i rica,
amb el cos sabedor
de l’origen del viure.
*
S’han desfet els secrets
i el meu cos n’és la causa,
savi íntegrament,
fet de sang i fet d’aire.
*
Conscient és al món
ple de sentit i saba,
com la llet puja al pit
després que el fill s’infanta.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes per a dones, Poemes solars
En les espurnes dels trens
i dels avions en què vam córrer,
dels camins en països
que junts vam compartir,
encara hi ha
una dona jove i un nen
enamorats entre si i feliços,
conscients que el món sencer
s’asseu entre ells
i la seva alegria.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes per al meu fill
Quin odi t’han inoculat
aquells que havien d’estimar-te.
Pobre noi, fill arrabassat
de les mans de la teva mare.
*
I quin sacrifici sagnant
no t’han obligat a cometre.
Ara ja ets com ells, dominat
per la culpa i per la condemna.
(Acte primer)
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
No tinc ni un sol son plàcid.
Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.
Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.
Publicat dins de Poemes, Poemes d'una mare, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Es va enfonsant el dia amb l’olor de l’escola,
el cel blau, bates blaves dels nens tan estimats.
On és l’íntima vida de mares isolades
amb l’alegria als ulls i mig llavi guerxat.
És l’amor que es desfila, la tendresa que emana,
el berenar que es prepara i la foscor al seu cos.
Una vida lliurada, oberta en una flor,
se sent el temps que passa, la vida en progressió.
Ell esclata en miracle, ella lenta es marfon,
tancada dins la casa de deures i sopars,
de contes i rialles, d’aquest amor pregon.
De nit extenuada, oblidada i reclosa,
no té on arrecerar-se, no és inclosa en el món.
La sosté la passió pel nen que fa non-non.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes de la solitud
Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.
És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,
amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.
Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Òrbita d’astres nous
la panxa embarassada,
a dins pren la llavor,
fructifica i esclata.
Torrentera, sang pura
de força renovada,
s’obren els ulls del món
per primera vegada.
Un plor a l’intempèrie
esqueixa alegre l’aire
i les ales del temps
respiren alleujades.
Estornells a ple sol
s’esvaloten i canten,
la saviesa rodona
neix dels pits de la mare.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes per a dones
S’obre la rosella
acollint l’espiga,
el sol fogoneja,
la pluja il·lumina,
la terra xopada
fa una olor novíssima,
s’estrena una albada
fins a ser nou dia,
tres estacions passen,
a la quarta piques,
el solstici neix
el dia que arribes.
Publicat dins de Poemes d'una mare, Poemes per a dones
No sé què et va passar. I en aquest temps que corre,
del qual ja fa sis anys, ja no sé ni qui ets,
ni la cara que fas, ni on deus asseure ara
les bases del teu món, ni si l’odi és present
per mi, la teva mare, si seràs tu a la fi
qui arribarà a matar-me. No sé ja ni qui ets
però no em fio de tu, i el cor que vas ferir
segueix amb cicatrius a punt de rebentar-se.
I em deslligo de tu, a qui no va importar
que visqués o morís foradada pel càncer,
malferint-me, ultratjant-me, bavejant de tant d’odi.
No tinc vida per tu, que he de reservar-la
pels esculls que m’atenyen, per la lluita que em falta,
per la mort que em pertany, gens lluny, propera i clara,
i pel viure i pel gaudi de tots els meus viatges,
la joventut que em resta, els amors que m’esperen
com un recomençar. Si és que algú va instigar-te
i et va convertir en bala per llançar contra mi
és el gran delinqüent a qui ni l’Infern basta
per purgar els seus pecats. I si vols acostar-te
a poc a poc i lenta, ara per explicar-te,
de ple m’hi trobaràs, però no pots escapar-te
de mostrar avui la cara, d’enfrontar la veritat.
No voldria trobar-me en el teu atzucac.
(Acte tercer)
Publicat dins de Poemes d'una mare
