Buit absolut

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)

---

Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.

Destralada

Em torna en somnis el teu menyspreu,

tot aquell odi que perforava

des del teu nucli directe al meu.

Sense defensa, em destralejava,

sense comprendre, m’esgarrifava,

inassumible fer-lo conscient.

Va ser anys enrere, i ara soc rica,

s’ha fos el temps tenyit de sang,

la meva deu és infinita.

No confiava en sobreviure

i aquí soc jo, no estamordida

l’acceptació, el meu substrat.

Aquell amor és destruït,

entre una mare i un únic fill,

la pena oneja, però no soscava.

T’he dut al món, el meu alt somni,

i t’he nodrit fins a fer-te home,

qui ha destruït la meva entranya.

Molts anys i bons sols et desitjo,

has repudiat qui més t’amava,

no tens cap àngel de la guarda.

(Acte divuitè)

Traus

Fan mal els traus d’amor,

un fill repudiant-te,

dol molt el temps d’horror

i el viu tall de la daga

fendint el gruix del cor,

burxant fins dessagnar-te.

Escolada ara soc,

asclada, esquarterada.

Gran part del cor ha mort,

la resta just aguanta.

(Acte onzè)

Ganivet

Ivan Kramskoi

El meu dolor camina pel carrer,

em crida “mama”, i apareix

com un miratge fet de matèria,

solcat pel vent de les grans pèrdues,

de la buidor de què vaig plena,

del fred no-res que desintegra.

I en l’entremig la incomprensió

més astorant del que ha passat,

el meu amor sense parió espedaçat

pel ganivet que el cor penetra.

Acte setè

Cos de mare

El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

*

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada.

*

Per sempre transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forta com el marbre.

*

Per sempre mare amant

formosíssima i rica,

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

*

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire.

*

Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta.

Països

En les espurnes dels trens

i dels avions en què vam córrer,

dels camins en països

que junts vam  compartir, 

encara hi ha

una dona jove i un nen

enamorats entre si i feliços,

conscients  que el món sencer 

s’asseu entre ells

i la seva alegria.

Fill

Quin odi t’han inoculat

aquells que havien d’estimar-te.

Pobre noi, fill arrabassat

de les mans de la teva mare.

*

I quin sacrifici sagnant

no t’han obligat a cometre.

Ara ja ets com ells, dominat

per la culpa i per la condemna.

(Acte primer)

Reeixir

No tinc ni un sol son plàcid.

Sempre perdo el meu fill en els somnis feixucs,
o em traeix, i l’angoixa fibla tota la nit.
Ni un sol somni plaent on hi hagi algú que em triï,
m’adreci una carícia, faci el món complaent.

Amb el dolor em desperto, com si fos atuïda,
i així la meva vida és l’esforç de reeixir.
De dia, tot precari, improviso el meu viure,
cerco diàries fites, belles, de matí a nit.

Mare sola

Es va enfonsant el dia amb l’olor de l’escola,
el cel blau, bates blaves dels nens tan estimats.
On és l’íntima vida de mares isolades
amb l’alegria als ulls i mig llavi guerxat.

És l’amor que es desfila, la tendresa que emana,
el berenar que es prepara i la foscor al seu cos.
Una vida lliurada, oberta en una flor,
se sent el temps que passa, la vida en progressió.

Ell esclata en miracle, ella lenta es marfon,
tancada dins la casa de deures i sopars,
de contes i rialles, d’aquest amor pregon.

De nit extenuada, oblidada i reclosa,
no té on arrecerar-se, no és inclosa en el món.
La sosté la passió pel nen que fa non-non.

Tarda

Fa una tarda on el sol no llambrega,
al cel núvols de suau filagarsa,
tiba el tren vagons i personatges,
asseguts o fent tentines drets.

És una hora tan sols mig resignada
com el temps dels nens sortint d’escola,
quan la tarda es tanca sense moure’s
dins les cases i el vibrant queda exclòs,

amb l’ofec d’una mare joiosa
de tenir a la llar el seu fill,
massa sola, massa exclusió s’imposa,
sí, feliç, però amb el desig glatint.

Corre el tren, passen les estacions,
ara és l’estoica maduresa
de temps vell on el desig s’esquerda
amb l’efluvi de la infantesa fos.