Category Archives: Poemes eròtics

Deixa’m que torni

           

  

Deixa’m que torni a estar premuda contra tu
i senti el bategar del teu cor, el fregament de la pell,
la remor del torrent de sang. Deixa’m
que escolti les més lleus agitacions del teu cos,
els seus tènues espasmes, el subtil parpelleig
d’una pestanya. Deixa’m que torni a resseguir-te
amb la llengua els contorns infinits de la molsa
dels teus llavis, a xuclar-te tots els racons
i planures de la cara, allà on es formen
les expressions i els miracles. Deixa
que conegui amb els dits aquest esperit
que et balla als ulls, la conca fonda de damunt
les parpelles, el front tranquil, les celles asserenades.
Deixa’m que torni a llepar-te en tota
la teva llargària, que arribi al centre de tu
i et faci desdoblar-te en els molts altres que hi ha
en tu mateix. Deixa’m que amb la llengua i els llavis
explori el teu sexe polpós i suculent
com la destinació última del meu commòs anhel.
Deixa’m que torni a tastar-te la saliva,
la suor, el semen i la sang, les llàgrimes
salades i ardoroses, la mullena dels rius
dels teus vessants. Deixa’m que et torni a olorar
sota l’aixella i enmig de l’entrecuix,
aquest plaer deliciós que em torna a fer saber
que ets mascle des de la teva concepció original,
la part meva indispensable per tornar-me
a procrear, per fer-me immortal. Deixa’m
que et torni a conèixer amb els límits variables
del meu cos, amb la percepció diversa
i mal•leable del meu amor. Deixa’m que et pugui
tenir una altra vegada en la multiplicitat
inabastable del teu ésser, que conclou per si sol
el seu sentit de viure. Deixa’m que torni a assajar
amb tu totes les carícies i besos i acoblaments,
rotant en l’ordre imperceptible de les nostres
mil•lenàries lleis, com en una vida primitiva
que encara no l’ha aconseguida el temps.

Cardeu-me pels descosits

 

 

Em consumiu sens detura

amb verga de porcellana.

Ardorós i submarí

m’estremiu com l’argelaga.

 

Sou aquell que em posseïu,

sou el meu únic senyor,

i us esclata entre les cames

un tronc per fer plantació.

 

Entreu-me prest i furient,

penetreu-me quan vulgueu,

dreta contra la paret

o bé estesa al llit m’ho feu.

 

Claveu-se’m fins les entranyes

i endins i fonda escorreu

la sement blanca de mascle,

que altre cop vull que em prengueu.

 

Cardeu-me pels descosits,

i empleneu mes obertures

feu escolar el vostre piu

en mes plecs i carnadures.

 

Una bretxa tinc oberta

perquè vós us hi enfonseu,

sacsegeu-me en l’escomesa

i trempeu, fiqueu, furgueu.

 

Verga dura amb què somio,

m’encasteu per la meitat:

la figa alço a la vista

de vós, que us vull encalçat.

 

Cavalqueu-me, ensementeu-me,

recardeu-me el cony batut:

vostra sóc per enfonyar-vos

de cara, d’esquena i cul.

 

 I mentre jo us excito

esmolant-vos l’eina grossa

vull que els mugrons em premeu

mentre em refregueu la soca.

 

No sentiu com regalimo

sudoracions orbitals?

Torneu a trempar, us prego,

i feu-me esclatar les sangs.

 

Oloreu la meva xona,

rellepeu-me el turonet,

xucleu-me entremig les natges,

soscaveu el meu domeny.

 

Ensenyoriu-vos, senyor,

entre els meus plecs relliscants,

i gemegueu sense fi

dins el meu cony implorant.

 

Escorreu-vos dins ma boca

i entre els meus pits embogits,

i endins la meva carn fonda

sigui al cony o entre el palpís.

 

No ens cal tàlem per cardar,

només joiós bé de déu:

plaer sexual gegant

fins al fruïment extrem.

Ai, ui

Ai, ui, com sóc d’enardida

en l’espera de l’amor,

el que és rosa i mel de canya,

el que crema i fa sentor.

 

I m’espio en l’espill ample

mentre espero el meu senyor,

que ell va calçat amb la farga

que motllura el meu fervor.

 

I mandrejo i en roento

quan penso en com m’obrirà

els meus pètals d’assutzena

just tot prest a cavalcar.

 

I en la brama del galop

sencera em sotsobrarà,

que si la boca a la sina,

que si llengua ací i allà.

 

Les mans que m’arquegen tota

i després, canvi de joc:

“espatarra-te’m d’esquena”,

em dirà, apuntant el broc.

 

Ai, ui, quina sacsejada,

com deleix el meu figam,

quins glops de gran sementada,

quin estremiment final!

 

I jo mentre, aquí, guaitant-me,

bella que fa esborronar.

Quina florassa entre cames,

quin bé de mugró i pitram.

 

Ai, ui, que la mà s’escapa

a ma rosa de panxells,

senyor! obriu la portalada

o el gaudi avui és sols meu!

Forneja arter

Tallo el granit de la greu nit

i llanço el crit, escot obert,

llavi reblert.

 

Des de la barra et miro, ardit,

l’esguard colpit, i dic paraula

de mig barjaula.

 

Et vull llepar tot el bell pit,

desig sentit, i a l’entrecuix

passar la cama.

 

Als llavis rics, molls de delits,

vull enfonsar fins a arborar

aquesta flama.

 

Vull xarrupar i coctelejar

saliva dolça, sabor d’escorça,

amb licor mascle.

 

Arrapa bé el meu pitram,

enfonsa al mig del meu palpís

dura armadura.

 

Per això vull trobar de nit

un jovencell de cos ardent

que mengi pruna.

 

Burxa amb crostó, vessa sucor

en devessall fins al matí

quan canti el gall.

 

Endinsa’t bé, tusta’m la carn,

forneja arter, pren-me amb deler

fins fer-me sang.