Category Archives: Poemes i balls

Aurèola

guzzo música

La música irradia els seus sons al local
davant el Born mateix un desembre de sol.
Allà la meva vida sens paraules majors
hi vibra al mateix ritme, hi passa el seu migdia.
Els altres estadants, el repicar d’ampolles,
la finor de les noies que ara passen servint,
tot gravita al voltant d’energia sonora,
els suaus cercles concèntrics van fent el temps fluir.
Com una pedra a un llac impulsa una aurèola
que envolta el punt neuràlgic, que crea un univers.

Anuncis

Tango del Raval

tango000pintura 000 russ wagner

Penetra la nit molla dins del bar del Raval,
tan blava com els somnis, així espessa i lliscant.
Regalima i s’escola pel terra desigual,
porta frescor humida a la tristor rasant.

Damunt de cada taula hi fa un bassal de porpra
i els vidres de la porta la transpiren, suaus,
i amoroseix tot l’aire i fa les llums més tèbies
i esponja i torna vívid l’ambient del vell local,

on ara hi vibra un tango que eleva el seu misteri
i impregna amb el seu vincle el cor dels parroquians.
Toca àgil l’orquestra i la tornada fimbra
per la cintura prima de la noia dansant.

El seu galant la porta com una dàlia fresca,
i es contorneja ràpid el seu maluc carnal.
De pressa gira i gira, i un Gardel sil·labeja
amb una rosa al llavi el ritual del ball.

I la pobresa minva i la nit és lluenta
i escalfa fora i dintre i treu la pena cruenta,
i torna vermell igni el vestit de la xava,
amb la sabata alçada per un taló fragant.

Es fa la nit daurada al ferm punteig del viure
somogut pel greu ritme del gir que va bressant,
i homes i dones baden al cel i la celístia
un desig de carícia, un delit naufragant.

I lluentor argentada, com xarol de nit plena,
gosa espurnejar alada entremig de l’esquerda
de vides enfonsades a una mar que sospira
ser com la nit de rica, i bella, i estelada.

Foc de jazz

jazz 000music negre saxo pintura

Un pèl més ençà
amb tu se’n va l’ànima,
foc de jazz que escalfa
les nits de fredor.
En el teu pregar
bats una promesa,
alegria encesa,
llum al carreró.
Gotes d’or, la pluja
del teu rajar en flama.
Pols d’encís espessa
damunt la mirada,
pell de pols daurada
com jorns de Nadal.
Enmig de la cova
on alces la crida
el meu ésser vibra
fulgent i fugaç.

Blues

home negre porxo acaria gos blanc guitarra000

Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.

Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.

Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Inesgotable (per a Frank Zappa)

Vibra la teva cabellera
al pas dels anys, entre les ones
d’un temps desaparegut.
També les teves llargues mans
i la morenor del teu rostre
brillen amb línies pures,
cisellades per la llum
d’estrelles que ja van marxar.
Però el ressò de les notes
de la teva guitarra inesgotable
transmet el sacseig del teu viure
nu i feréstec com el vol de l’àguila,
immarcescible com la nit brunyida,
inabastable com la teva imatge.

Només, nena…


Només tinc la meva veu ronca, nena
el sedàs maldestre de les meves mans,

la rudesa d’aquest cos que et rebolca,

el llarg camí a l’esquena pel qual vaig rodolant.

 

Només l’aspror de les palmes que et prenen,

el galop ràpid amb què em puja suor

i el roent que em crema entre les cames al veure’t,

la guitarra amb què et componc aquesta cançó.

 

Només perquè em desboques, oh nena,

quan fimbres i em pronuncies el nom.

Només perquè dispares, oh nena,

a raig la sang que em rega l’entrecuix i el cor.

 

Sóc un noi dur que mentre es defensa es trenca,

un brot de mata agresta al camí,

el dia polsegós que anuncia sequera,

la melangia opaca d’un motel en la nit.

 

Només sóc boira densa d’un pantà de Louisiana,

un llop vagant sens cau per l’Arkansas del sud,

tinc el peu insegur entre dues andanes,

vagarejo pel Delta amb por de donar el meu fruit.

 

Però tu em fas desbocar en cascada

com desemboca el riu Wolf dins el Mississipí,

només tu ets el cabal que em propulses, oh nena,

la font que pot calmar el meu fondo neguit.

 

Vaig anar amunt i avall de frontera en frontera,

que gran que arriba a ser aquesta Amèrica audaç!,

vaig viure, nena, entre espadats i cingleres,

i només davant teu m’he vingut a aturar.

 

He caminat entre el rost de la tarda,

he entrat assedegat al riu de Nova Orleans,

però mai no he trobat, oh nena!, cap aigua,

que com tu em pugui enfortir i assaciar.

 

Ets el gran sol que crema a la terra de Memphis

l’adob fèrtil que els camps esperen per ser regats.

Jo vull ser el pont alçat que fermament pengi

sobre el nostre riu sòlid, fluent i constant.

 

Només perquè tu exaltes, oh nena!,

allò que en mi tenia endins molt desat,

perquè en la teva escalfor em vull fer gran, nena,

i no vull res més que restar al teu costat.

  

Només sóc un petit coiot, nena,

que de cap manera volia ser caçat;

ara he fet cau a la teva gran terra,

dins la vasta Amèrica ets el meu propi Estat.

 

 

Jo seré com el pa en una taula,

com el prec que el granger fa abans del dinar,

l’home despullat i rude que t’espera a la cambra,

que davant dels teus peus es ve a agenollar.