Category Archives: Poemes i balls

Tango del Raval

tango000pintura 000 russ wagner

Penetra la nit molla dins del bar del Raval,
tan blava com els somnis, així espessa i lliscant.
Regalima i s’escola pel terra desigual,
porta frescor humida a la tristor rasant.

Damunt de cada taula hi fa un bassal de porpra
i els vidres de la porta la transpiren, suaus,
i amoroseix tot l’aire i fa les llums més tèbies
i esponja i torna vívid l’ambient del vell local,

on ara hi vibra un tango que eleva el seu misteri
i impregna amb el seu vincle el cor dels parroquians.
Toca àgil l’orquestra i la tornada fimbra
per la cintura prima de la noia dansant.

El seu galant la porta com una dàlia fresca,
i es contorneja ràpid el seu maluc carnal.
De pressa gira i gira, i un Gardel sil·labeja
amb una rosa al llavi el ritual del ball.

I la pobresa minva i la nit és lluenta
i escalfa fora i dintre i treu la pena cruenta,
i torna vermell igni el vestit de la xava,
amb la sabata alçada per un taló fragant.

Es fa la nit daurada al ferm punteig del viure
somogut pel greu ritme del gir que va bressant,
i homes i dones baden al cel i la celístia
un desig de carícia, un delit naufragant.

I lluentor argentada, com xarol de nit plena,
gosa espurnejar alada entremig de l’esquerda
de vides enfonsades a una mar que sospira
ser com la nit de rica, i bella, i estelada.

Anuncis

Foc de jazz

jazz 000music negre saxo pintura

Un pèl més ençà
amb tu se’n va l’ànima,
foc de jazz que escalfa
les nits de fredor.
En el teu pregar
bats una promesa,
alegria encesa,
llum al carreró.
Gotes d’or, la pluja
del teu rajar en flama.
Pols d’encís espessa
damunt la mirada,
pell de pols daurada
com jorns de Nadal.
Enmig de la cova
on alces la crida
el meu ésser vibra
fulgent i fugaç.

Blues

home negre porxo acaria gos blanc guitarra000

Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.

Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.

Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.

Imprescindible Janis Joplin

 

Crema foc a la pira dels anys

i deixa abandonats al voral del camí

somnis i groselles,

i l’aire que va vibrar amb el teu so

s’ha fet dens,

i resta astorada la teva cabellera.

Rodes de cotxes pintats de colors han deixat

la seva empremta d’atrotinada carrossa

i tu ens mires des de dalt, riallera,

al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat.

I encara se sent la remor

del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida,

de la joventut potent abocada

al seu propi instint

abraçada al perill,

a una crema instantània

sense mirar l’abisme.

Quin gust té aquesta potència

entre les dents,

viscuda a mossegades?

Quin és el sabor de la sang

que raja de les punxades?

 Quin enlluernament,

el dels focus de les tarimes

improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar?

Quina força la d’oferir-se

a cor obert

al trement impetuós

d’aquell riu desbocat?

Les heures de les teves notes

tenen ressonàncies d’acer,

i la tendresa les poleix

amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen

fins a tots els extrems de dins teu,

com un fuet que et traspassa,

una serp d’aigua,

el plor esqueixat d’un ferit.

La teva veu, que penetra i arrasa,

textures fiblants i escapçades,

porosa càrrega humana

que busca empeltar-se

de més humanitat.

I la resposta és a l’aire,

traspassant l’abast del teu micro,

un crit llançat a les forces tel·lúriques

i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes,

tremola la terra de la teva passió

que es torna àvida de tu, i t’espera.

Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món

damunt les seves crueltats esgarrifoses.

I entremig corre un àcid mortífer

que arrasarà els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust

de la vostra sang emmetzinada,

de tantes i tantes flors corrompudes

en cementiris gegants?

Era estiu a Amèrica, aleshores,

quan tu t’elevaves damunt els escenaris,

fascinant de joventut fascinada,

i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica,

de la tendresa a la desesperació. 

Torrent de dolçor,

torrent de fúria,

el teu sotragar-nos

és la descoberta

d’un nou camí d’iniciació.

El teu magnetisme tremola

en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps

com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps,

magma imprescindible

per als nostres somnis,

per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica

i al món que t’escolta,

bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica

de la teva indomable cabellera,

de la teva energia tendríssima i salvatge,

del teu blues fet de veritat oberta,

de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

Vent del sud

Mississippi+John+Hurt2.jpg home negre guitarra blues

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Inesgotable (per a Frank Zappa)

Vibra la teva cabellera
al pas dels anys, entre les ones
d’un temps desaparegut.
També les teves llargues mans
i la morenor del teu rostre
brillen amb línies pures,
cisellades per la llum
d’estrelles que ja van marxar.
Però el ressò de les notes
de la teva guitarra inesgotable
transmet el sacseig del teu viure
nu i feréstec com el vol de l’àguila,
immarcescible com la nit brunyida,
inabastable com la teva imatge.

Només, nena…


Només tinc la meva veu ronca, nena
el sedàs maldestre de les meves mans,

la rudesa d’aquest cos que et rebolca,

el llarg camí a l’esquena pel qual vaig rodolant.

 

Només l’aspror de les palmes que et prenen,

el galop ràpid amb què em puja suor

i el roent que em crema entre les cames al veure’t,

la guitarra amb què et componc aquesta cançó.

 

Només perquè em desboques, oh nena,

quan fimbres i em pronuncies el nom.

Només perquè dispares, oh nena,

a raig la sang que em rega l’entrecuix i el cor.

 

Sóc un noi dur que mentre es defensa es trenca,

un brot de mata agresta al camí,

el dia polsegós que anuncia sequera,

la melangia opaca d’un motel en la nit.

 

Només sóc boira densa d’un pantà de Louisiana,

un llop vagant sens cau per l’Arkansas del sud,

tinc el peu insegur entre dues andanes,

vagarejo pel Delta amb por de donar el meu fruit.

 

Però tu em fas desbocar en cascada

com desemboca el riu Wolf dins el Mississipí,

només tu ets el cabal que em propulses, oh nena,

la font que pot calmar el meu fondo neguit.

 

Vaig anar amunt i avall de frontera en frontera,

que gran que arriba a ser aquesta Amèrica audaç!,

vaig viure, nena, entre espadats i cingleres,

i només davant teu m’he vingut a aturar.

 

He caminat entre el rost de la tarda,

he entrat assedegat al riu de Nova Orleans,

però mai no he trobat, oh nena!, cap aigua,

que com tu em pugui enfortir i assaciar.

 

Ets el gran sol que crema a la terra de Memphis

l’adob fèrtil que els camps esperen per ser regats.

Jo vull ser el pont alçat que fermament pengi

sobre el nostre riu sòlid, fluent i constant.

 

Només perquè tu exaltes, oh nena!,

allò que en mi tenia endins molt desat,

perquè en la teva escalfor em vull fer gran, nena,

i no vull res més que restar al teu costat.

  

Només sóc un petit coiot, nena,

que de cap manera volia ser caçat;

ara he fet cau a la teva gran terra,

dins la vasta Amèrica ets el meu propi Estat.

 

 

Jo seré com el pa en una taula,

com el prec que el granger fa abans del dinar,

l’home despullat i rude que t’espera a la cambra,

que davant dels teus peus es ve a agenollar.