Música de negres

Frenètica i fabulosa, eleva
el seu so l’orquestra. Música de
negres tocada per blancs, al ritme
de la roja sang. El baix es mou
com al ring, la guitarra s’embala
i es calma, el saxo s’eleva fins
al cim, la bateria bat un
vol d’àliga. Lament d’un borratxo sota
la pluja efímera. Lletres de raval
de vigor especiat, de tremp
apedaçat. Troba la rosa
del matí premuda, roja i jove:
haurà sorgit de la punyent  banda
de la nit, antídot dels desaires
que la vida et dóna. Juga a la ruleta
per guanyar mentre entones la balada
a tothora. Canta la cançó de
l’antiheroi, treu de la vida potencial
i encant mentre fila la filadora.

Aurèola

La música irradia els seus sons al local
davant el Born mateix un desembre de sol.
Allà la meva vida sens paraules majors
hi vibra al mateix ritme, hi passa el seu migdia.
Els altres estadants, el repicar d’ampolles,
la finor de les noies que ara passen servint,
tot gravita al voltant d’energia sonora,
els suaus cercles concèntrics van fent el temps fluir.
Com una pedra a un llac impulsa una aurèola
que envolta el punt neuràlgic, que crea un univers.

Tango del Raval

Russ Wagner

Penetra la nit molla dins del bar del Raval,
tan blava com els somnis, així espessa i lliscant.
Regalima i s’escola pel terra desigual,
porta frescor humida a la tristor rasant.

Damunt de cada taula hi fa un bassal de porpra
i els vidres de la porta la transpiren, suaus,
i amoroseix tot l’aire i fa les llums més tèbies
i esponja i torna vívid l’ambient del vell local,

on ara hi vibra un tango que eleva el seu misteri
i impregna amb el seu vincle el cor dels parroquians.
Toca àgil l’orquestra i la tornada fimbra
per la cintura prima de la noia dansant.

El seu galant la porta com una dàlia fresca,
i es contorneja ràpid el seu maluc carnal.
De pressa gira i gira, i un Gardel sil·labeja
amb una rosa al llavi el ritual del ball.

I la pobresa minva i la nit és lluenta
i escalfa fora i dintre i treu la pena cruenta,
i torna vermell igni el vestit de la xava,
amb la sabata alçada per un taló fragant.

Es fa la nit daurada al ferm punteig del viure
somogut pel greu ritme del gir que va bressant,
i homes i dones baden al cel i la celístia
un desig de carícia, un delit naufragant.

I lluentor argentada, com xarol de nit plena,
gosa espurnejar alada entremig de l’esquerda
de vides enfonsades a una mar que sospira
ser com la nit de rica, i bella, i estelada.

Foc de jazz

Un pèl més ençà amb tu se’n va l’ànima,
foc de jazz que escalfa les nits de fredor.

En el teu pregar bats una promesa,
alegria encesa, llum al carreró.

Gotes d’or, la pluja del teu rajar en flama,

pols d’encís espessa damunt la mirada,
pell de pols daurada com jorns de Nadal.

Enmig de la cova on alces la crida
el meu ésser vibra fulgent i fugaç.

Blues

Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.

Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.

Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.

Imprescindible Janis Joplin

Crema foc a la pira dels anys i deixa

abandonats al voral del camí, somnis

i groselles, i l’aire que va vibrar

amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada

la teva cabellera. Rodes de cotxes

pintats de colors han deixat la seva empremta

d’atrotinada carrossa i tu ens mires

des de dalt, riallera, al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat. I encara se sent

la remor del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida, de la joventut

potent abocada al seu propi instint

abraçada al perill, a una crema instantània

sense mirar l’abisme. Quin gust té

aquesta potència entre les dents,

viscuda a mossegades. Quin enlluernament,

el dels focus i tarimes improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar.

Quina força la d’oferir-se a cor obert

al trement impetuós d’aquell riu desbocat.

Les heures de les teves notes tenen

ressonàncies d’acer, i la tendresa

les poleix amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen fins a tots

els extrems de dins teu, com un fuet

que et traspassa, una serp d’aigua, el plor

esqueixat d’un ferit. La teva veu,

que penetra i arrasa, textures fiblants

i escapçades, porosa càrrega humana

que busca empeltar-se de més humanitat.

I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast

del teu micro, un crit llançat a les forces

tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes, tremola la terra

de la teva passió, que es torna àvida

de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món damunt les seves

crueltats esgarrifoses. I entremig

corre un àcid mortífer que arrasarà

els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust de tantes i tantes flors

corrompudes en cementiris gegants.

Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu

t’elevaves damunt els escenaris, fascinant

de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica, de la tendresa

a la desesperació. Torrent de dolçor,

torrent de fúria, el teu sotragar-nos

és la descoberta d’un nou camí

d’iniciació. El teu magnetisme

tremola en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps, magma imprescindible

per als nostres somnis, per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica i al món

que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica de la teva

indomable cabellera, de la teva energia

tendríssima i salvatge, del teu blues fet

de veritat oberta, de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

Vent del sud

Corre el vent del sud

com un mar sobre els camps de cotó,

i en el seu suau tacte alena un blues.

 

Es desfila la flor

de l’essència dels càntics profunds

que travessen tota la regió.

 

I la seda lluu

en les mans on vibren els acords

negres com la fusta de banús.

Inesgotable (per a Frank Zappa)

Vibra la teva cabellera
al pas dels anys, entre les ones
d’un temps desaparegut.
També les teves llargues mans
i la morenor del teu rostre
brillen amb línies pures,
cisellades per la llum
d’estrelles que ja van marxar.
Però el ressò de les notes
de la teva guitarra inesgotable
transmet el sacseig del teu viure
nu i feréstec com el vol de l’àguila,
immarcescible com la nit brunyida,
inabastable com la teva imatge.

Només, nena…

Només tinc la meva veu ronca, nena
el sedàs maldestre de les meves mans,

la rudesa d’aquest cos que et rebolca,

el llarg camí a l’esquena pel qual vaig rodolant.

 

Només l’aspror de les palmes que et prenen,

el galop ràpid amb què em puja suor

i el roent que em crema entre les cames al veure’t,

la guitarra amb què et componc aquesta cançó.

 

Només perquè em desboques, oh nena,

quan fimbres i em pronuncies el nom.

Només perquè dispares, oh nena,

a raig la sang que em rega l’entrecuix i el cor.

 

Sóc un noi dur que mentre es defensa es trenca,

un brot de mata agresta al camí,

el dia polsegós que anuncia sequera,

la melangia opaca d’un motel en la nit.

 

Només sóc boira densa d’un pantà de Louisiana,

un llop vagant sens cau per l’Arkansas del sud,

tinc el peu insegur entre dues andanes,

vagarejo pel Delta amb por de donar el meu fruit.

 

Però tu em fas desbocar en cascada

com desemboca el riu Wolf dins el Mississipí,

només tu ets el cabal que em propulses, oh nena,

la font que pot calmar el meu fondo neguit.

 

Vaig anar amunt i avall de frontera en frontera,

que gran que arriba a ser aquesta Amèrica audaç!,

vaig viure, nena, entre espadats i cingleres,

i només davant teu m’he vingut a aturar.

 

He caminat entre el rost de la tarda,

he entrat assedegat al riu de Nova Orleans,

però mai no he trobat, oh nena!, cap aigua,

que com tu em pugui enfortir i assaciar.

 

Ets el gran sol que crema a la terra de Memphis

l’adob fèrtil que els camps esperen per ser regats.

Jo vull ser el pont alçat que fermament pengi

sobre el nostre riu sòlid, fluent i constant.

 

Només perquè tu exaltes, oh nena!,

allò que en mi tenia endins molt desat,

perquè en la teva escalfor em vull fer gran, nena,

i no vull res més que restar al teu costat.

  

Només sóc un petit coiot, nena,

que de cap manera volia ser caçat;

ara he fet cau a la teva gran terra,

dins la vasta Amèrica ets el meu propi Estat.

 

 

Jo seré com el pa en una taula,

com el prec que el granger fa abans del dinar,

l’home despullat i rude que t’espera a la cambra,

que davant dels teus peus es ve a agenollar.

 

Gira el vals

 

Gira el vals, les finestres obertes,

la ciutat i la riba del riu,

verd el Prater, la roda movent-se

com el vals que ballem d’infinit.

 

Blaus els vidres, reflexos celestes,

les esglésies tan altes com cims,

i damunt les teulades vermelles

corre neu que ha desfet ja l’estiu.

 

L’aire passa tan net com un vidre

i girem en el vals i seguim,

i l’orquestra ofrena, polida,

notes clares d’humits violins.

 

El Danubi fa lluir com seda

la seva aigua en la Viena gentil,

i sonora és la vida i l’orquestra

com un baix que ressona d’endins.

 

S’eixamoren al vol d’oronelles

els vestits de cotó i d’organdí,

tu el portes, alat, amb lliurea,

jo escotat, colorat de carmí.

 

Tarongina duc al pit, tu estrelles,

i s’escampa el fulgor com plugim.

Ballarem en la llum fins al vespre

i grans besos encendrem de nit.