Category Archives: Poemes ombrívols

Assaig

rosa flor pansida

Tinc seccionat el nervi
amb l’arrel de la vida,
ni somnis ni records
a cap indret no vibren,
jec en la solitud,
el cos estès i ombrívol,
com si fos un assaig
de mort definitiva.

Relat

noia dona esquena flors cabell

Terra rodona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

Ulls coents

dona noia abraçada a si mateixa desesperada i trista

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la vela ensorrada
i els ulls de plor coents.

Jazz obscur

musica saxo fosc

Quina música tan fosca.
La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu
ni puc fer amb mi
aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern
les ànimes penitents
senten aquest gemec,
suplici encès
que fa espurnejar les brases.
Una sofrença immensament

llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora,
fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa,
més enfonsada,
en els darreres del temps.

Un anunci de més sotragada,
pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada
per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

Illa

dona 000 ombra noia darrere llençol

I s’acosta la nit
amb ulls esperitats
per tot el buit que s’obre,
on penja una bombeta
ofegada pel fil.
Llàgrimes amagades
sota draps i cobertes,
el so dins d’una caixa
d’imatges que ressona
sense tocar el silenci.
I aquesta manca d’esma
que és no-res i ningú,
només el temps que llisca
granulós, tip d’abismes,
on al tossal d’una illa
una dona exhaurida
lentament s’extingeix.

Desesper

dona-000-cargolada-a-terra-dolor

Com sagno de nits
cercant-te
en el garbuix del món,
seccionats tots els nervis
i venes que ens unien.
Amb desesper et cerco
en un món que s’ordena
aliè a la meva angoixa,
jo ja inútil per viure,
esqueixada i atònita.