Category Archives: Poemes ombrívols

Corrosió

Quin silenci i buidor en la tarda d’estiu,

com s’ha aturat el temps sota la xafogor,

fumeja solitud, desempar, vast dolor.

*

Desert inanimat, batec esquarterat

en el total abisme, inert i desolat,

assolant, corroint, colgant la pelleringa.

Desastre

Escolto el temps passar

bressolat per la brisa,

es concentren dolors

en tot el buit, tan llarg,

*

un túnel desastrós

on sagnen les ferides,

allà on la malvestat

és teixida amb la vida,

*

la meva, de malsons,

correntia de dies,

a cops mig reeixida

per voluntat i esforç.

Desamor

Tinc gravat al cor tot el desamor

que pot dur un estigma.

*

Els somnis terribles de totes les nits

obren les ferides.

*

I és en la vigília que d’apaivagar

l’angoixa que em fibla.

*

No puc respirar i el dolor punxant

va obrint noves vies.

*

Tot el dia provo refer l’equilibri

i així vaig sortint-me’n.

*

M’abandona tot, sense rellevància

el món no em fa lloc.

*

La meva passió, el desig d’amor

constantment fracassa.

*

I en el desamor absolut que em marca

comença la mort.

Sense jous

Baixo altre cop a terra, a la dona que espera,

que campa tota sola, sempre amb desig d’amor.

Em tiba fort la vida, la salut inserida

i aquest estiu que em porta a mar i a salabror.

*

I de fons, aquest ésser movent-se pertot sol

sens sentir solitud, qui no diu que amb mancança

de properes paraules, de proeses romàntiques,

però rica, enamorada, ben lliure, sense jous.

Per sempre

No sé si vas existir

alguna vegada,

si hauria donat

la meva vida per tu,

si et vaig acaronar,

si et vaig fer sobreviure,

si et vaig estimar tant

com per fer-te feliç.

No sé on ets ni qui ets,

arrabassat de mi,

esqueixat del meu cos

amb la ferida fresca,

que mai no cicatritza.

On ha anat aquell temps

que jo creia d’amor,

tot incondicional,

fins a l’última estocada

de traïció, horror,

rajant la sang brollada

del centre del meu cor.

Fascinada de tu

per sempre t’estimava.

Experta

S’enfonsa el dia

dins quotidianitat,

trenco el meu ritme,

sols tinc somni de mar.

*

Som ja a l’estiu,

el sol embruneix, daura,

tot magnitud,

la mar inacabable.

*

Capgiro en mi

jornades casolanes,

feina a preu fet,

correntia sens faules.

*

Creo el meu temps

granat ja a aquesta terra,

tant hi he viscut

que en soc artista experta.

Noies al tren

Avui

hom i don parla al tren,

hi ha noies

amb torts emocionals,

no en treuen

cap ni peus ni entrellat,

qui sap

el perquè l’altre talla.

*

Com sempre

ningú és gaire colpit,

sols jo

em quedo escalabrada,

tinc doncs

un feriment molt dins,

endèmia

total i irremeiable.

El meu regne

El meu regne,

la sensorialitat,

el meu món,

tot fet de sensacions,

el meu viure,

basat en emocions,

la raó

raent en veritats.

*

I no faig

cap especulació,

visc aquí

fruint els dons que dona

l’univers

immens, que evoluciona

cada instant,

i per això sempre nou.

*

Si m’estanco

és cosa del meu ésser,

que ara és lliure,

en l’onada suprema,

no tinc reptes

que siguin alienants,

i cinc duros

servo de capital.

*

Sí, deixeu-me,

he donat molt i molt,

i la terra

ha rebut l’energia

que he vessat

tot volent-la més rica,

fins i tot

un fill-llavor he deixat.

Camí de ciutat

Dins de l’espai i el temps,

així el tren sobre vies

amb mi a la finestra,

on espetega el sol.

*

Lenta avança la tarda,

gran és l’àrea boscana,

farcida de turons

i valls sota el cel auri.

*

Vaig camí de ciutat

oberta i arreglada,

si bé l’angoixa plana

a tots fondals i afraus.

*

És per l’isolament,

vida seccionada

d’allò que més amava,

que l’odi m’ha sostret.

*

I bé, no resta més

que l’acceptació

dins de l’espai i el temps,

que es clourà de bursada.

Crema

Hi ha sempre el foc intern

cremant amb filaments

roents, ben inserits

al fons de les entranyes.

*

Per això els malsons de nit

i la lacerant flama,

dolor, combustió

encesa, pira i brasa.