Malalta

Corre endavant
aquest costós octubre
grapat al temps
de les quatre grans trampes,
feixuc, suós,
tots els racons col·lapsa,
en mi s’estanca
el bategar i la sang.
Jo, ballarina,
soc presonera exhausta,
fada de boscos
i d’amors i viatges
ara expel·lida,
dimensió estranya,
a terra immòbil,
malalta, anorreada.

Setembre

Com sortiré de mi neutralitzant l’angoixa,
aquest ésser que soc, sol, deslligat de tot,
com en aquest setembre prepararé l’octubre,
com m’alçaré en columna, com prendré jo el control.

Soc algú negligit per qui tant he estimat
tot i que el meu amor no importa que s’estimbi,
ni tampoc té valor pel que és, pel que ha après,
i a l’àmbit de la mort just va perdent la vida.

Borralls de realitat s’apareixen, no es fixen,
i el temps esquarterat és el meu temps feixuc,
al centre carregat, sense espiral ni línia.

Tota enfonsada en mi, en un respir d’ofec,
sense ni agafadors, només em colgo endintre,
amb tot l’esforç surant al món incomprensible.

Llast

Ja s’ha fet nit
però el dia no es derrota,
mig derrotada
em duu a casa el tren,
closa en mi,
sense closca, vessada,
tot traginant
l’espai que em té isolada.

No tinc noció
de com era la vida
amb els meus vincles
arrelats a la terra,
sense cap pes
levito sense perdre
el llast feixuc
nuat amb tristor i pèrdua.

Tren

Passen muntanyes
i cases rosses
entre els alts arbres
que fan el bosc,
la finestrella
els deixa enrere
sota el cel ample,
banyats de sol.
Corro amb el tren
entre l’espai,
la llum excelsa
tot ho fa festa,
sento endintre
l’ésser exhaust
que duc tothora,
que es desintegra.
Mai no hi ha treva,
mai som salvats.

Món esgotat

Visc en un món
que sento esgotat
on tota sang
s’ha escolat de les venes
i fantasmal
s’estén pla i sense esma
i jo no soc
més que un ésser buidat.

Ésser contret

Mutilada de temps,
sotragada en foscor,
tot l’ample espai obert
se m’escola pel cos.
És massa immensitat
temps obert com un mar,
el meu ésser contret
no hi connecta ni espurna.

Plor

L’he après de la meva mare, aquest anar de plor en plor
amb una força adreçada malgrat tot l’atuïment
a aixecar-se i resistir, a seguir estimant-ho tot,
a acariciar-ho amb la vida. Només és que jo em rebel·lo
sense por ni a la mort. Plor i plor, força més força,
no permeto la ignomínia, rescato la dignitat
i amb ella vull ser lliure. Dona com la meva mare,
torno de la força al plor, el nostre escull i estigma.