Ningú

No soc ningú
sota el sol de l’estiu.
Trio camins
que vull vitals, feliços,
moc energies,
bellesa que destrio,
i passa llis
cada un dels dies meus,
només que jo
l’empelto de volença.
És solitud
tota ben recoberta
d’un benestar
que senzill m’embolcalla.
No soc ningú
si no sento en fondària,
ja vertical,
sensorial i ufana.

Substrat erm

Passen els llenços dels dies, àgils,
gairebé ingràvids, com una llum,
les nits feixugues, malsons, tortures,
dolors estèrils que fan d’intrús.

S’escola vida esbraveïda,
raja la saba en substrat erm,
es perd substància, el temps naufraga
i l’arbre magne rau al desert.

Existència

Llavors encara havíem de viure trenta anys més
i per allà on corríem no hi rondava la mort,
el sexe resplendia, nits amants transcorrien
i hi havia bolcada sobre meu la passió

teva, definitiva. Allà, sense saber-ho,
raïa la cruïlla on començar a ser adults,
a prendre decisions grosses, indefugibles,
a equivocar els amors, a triar les florides.

Llavors, quan tota mort era inconcebible
i només hi cabia empentejar la vida
des dels éssers ferits que en cada un es fermava,
vulnerabilitat, i les necessitats

més urgents i colpides, vam separar el camí,
vam tenir altres fills que mai no van ser els nostres.
Va ser només potser que ens vam demanar massa,
amb aquell l’absolut que entre tots dos creixia.

Queda l’amor colgat a dins la teva tomba?,
el caure de genolls, rendit, per estimar-me?
Només per oferir-te’m, com una immensa súplica,
amb l’ànima arraulida, corries cap a mi,

el teu ésser sencer just penjant-te d’un fil
demanant-me que jo t’acceptés fins al límit.
En mi resta tot viu, i ets el que en l’existència
més gran pot anhelar-se. Però érem massa febles,

massa gran la desgràcia que ens havia trencat,
anterior a trobar-nos, els llocs equidistants
amb llunyans domicilis. El temps que vas ser meu,
ja veus, eternament, sense ni sospitar-ho,

em va convertir en teva, quan la mort no existia
i era només la vida la que ens agombolava.
Em vaig perdre en tu, sense ni imaginar-ho,
i avui, trenta després, ara que ja has marxat,

quan la teva existència em colpeix incisiva,
la teva mort es clava en terra inabastable,
i amb tu també em colgo perduda i desolada
per tornar a acaronar-te, per poder així escollir-te.

Buit tallant

Per a Laurent Sansen

Tu te n’has anat
i el teu buit tallant
perfora la terra,
concentra l’esquerda
de la plenamar,
forada el desig
de la lluna encesa.

Tu te n’has anat
i es romp el pilar
sòlid de la terra,
i la teva mort
d’escorça feréstega
colga amb tu l’amor,
em soterra entera.

Calidoscopi

He fet tots els dibuixos
d’un vell calidoscopi,
els reflexos, llambrejos,
la seva infinitat.

I han anat girant lentes
a èpoques les peces,
apressades a estones,
de vegades frapants.

Tot el circuit del viure,
els colors conjuntats,
discordants, fastuosos,
mal o ben encaixats.

La figura existia
i en cada forma nova
l’ànima m’hi vivia
mutable, transitant,

sempre oberta al nou aire,
al moment que s’esquitlla,
al tallant de la vida,
a aquest fruitar i finar.

Brasa viva

No vull tocar
el meu dolor
que a brasa viva
va obrint ferida.
Així n’aïllo
la combustió,
però igual devora,
igual calcina.

Temps

Tot diu adéu
al temps passat.

És aquest aire
que s’acomiada
movent onades
com una mà
fixa, aturada
allà enrere
que va tot lenta
com esfumant-se.

És també l’hora
cap a foscant
d’un jorn formós
que ja declina,
la seva empremta
exuberant
és un miratge
que va esvanint-se.

I és clar, soc jo
amb els meus anys
qui va allunyant-se
d’allò que fora,
estius gemats,
felicitats
i un dolor que
tot ho perfora.

Destralades

Farcida de vida vaig caminant d’esma
com just despertada d’una clatellada,
dins d’un estatisme de cos i de cara
pel dolor que el viure a cops m’ha infligit,

cops com destralades trencant la columna,
esbotzant el cor, foradant cervell
i vísceres tendres. Amorfa i callada,
del tot isolada, del tot esclafada,

amb el pes del cos, sargit amb sang seca,
avui ni conec què és el que m’aguanta,
em mantinc inerta per no caure a plom

al voral salvatge on s’obre l’abisme,
així puc romandre-hi sense ni equilibri,
dins del pensament, la gràvida mort.

Malefici

Saps?, faig la mateixa cara
que el temps en què em vas trair
a mi a nosaltres al món
perduda i sense esperança
habitada per la mort.

Quaranta anys exactes ara
amb altres amors perduts
esgarrifós malefici
que m’estalona sens fi
habitada pel desfici.

Llop

Just ara començo a veure
el musell del llop sortint
sota la màscara plàcida.
Bé que me l’han ensenyat
les persones més amades,
i en mi s’han abraonat,
m’han urpat i mossegat
i m’han deixat dessagnant-me.
I si moria, ni cas,
ben sola he hagut d’aixecar-me.
Han passat ja quaranta anys,
vint-i-cinc, vuit, com si res,
i sempre he seguit penant
sense poder explicar-m’ho,
rosegant-me punys i ungles.
I bé, és simplement així,
així és com l’espècie mana,
no cal sublimar ningú,
tot és la matèria humana.
I sense fer escarafalls,
i sense ni herois ni mites,
cal fer el camí endavant,
potser he estat també un monstre
per algú que m’ha estimat.
Resta anar construint l’ètica,
tenir els puntals ben fixats,
anar vers la plenitud,
refer sempre la tendresa,
sempre tornar-se a donar
conscients d’aquesta saviesa.