Category Archives: Poemes ombrívols

Vast mar

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.

Catàstrofe

Dies sencers de fondo plor

sense vessar una trista llàgrima.

Tot lacerant, el vast dolor

plora la sang descoagulant-se.

No vull de nou que s’entendreixi

però va esqueixant sencer el cor.

Esvorancant-se torna la mort,

l’allau de dol, fosca dolença.

No contendrà de nou l’horror

el meu cos fràgil, làbil que es trenca.

Retrat

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.

Estralls

No tinc més present que els somnis que em torben,

m’engrapen, m’estiren cap al seu infern.

Soc víctima fràgil i fan el que els rota

amb l’ésser tan crèdul que soc als malsons.

*

Tan fràgil, tan crèdul, tan impressionable

com la joventut, tan esgarrapable.

Sempre esbadellada la meva tendra ànima,

inerme, tan làbil, del tot exposada.

*

Així urpen, tenallen, en viu m’arrabassen

als regnes de mort. Al matí no em llevo,

i retornant lenta amb esforç de fera

*

dels caus de l’horror es fa ple migdia.

Llavors m’incorporo i els estralls suporto,

fins que m’apersono i em trobo amb el sol.

Ni rosa

A dies no soc plena de res,

no hi ha cap pensament rector,

ni amor que ho faci estimar tot,

ni centre on les parts es condensen.

*

A voltes només impera el dol

difús en un estat feixuc,

els ulls del tot baixos i humits,

el cor que sols d’esma batega.

*

A cops no hi ha premonicions,

ni mans per tocar primaveres,

ni tinc lligams a aquest terra,

ni rosa per quan Sant Jordi irromp.

Buit absolut

Somio el buit més absolut,

més agressiu. Ve del meu fill.

Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma

en contra meu, tot el seu cos

sencer eriçat d’encès rebuig,

de letal càrrega. I en el dolor,

la incomprensió davant la terra

erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món,

que és cadascú qui ha de salvar-se.

És a les nits quan caic al fons,

sorgeix la psique en què radico.

En la vigília just vaig vivint

el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda,

el foc latent dins de l’entranya,

faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada.

Tiro endavant. Soc en un pol

d’orgull i goig de sobreviure’m.

(Acte dissetè)


Somio el buit més absolut, més agressiu.

Ve del meu fill. Aquest no-res que prové d’ell,

la seva mà que empunya l’arma en contra meu,

tot el seu cos sencer eriçat d’encès rebuig,

*

de letal càrrega. I en el dolor, la incomprensió

davant la terra erma, cremada, juntament ve

l’acceptació que així és el món, que és cadascú

qui ha de salvar-se. És a les nits quan caic al fons,

*

sorgeix la psique en què radico. En la vigília

just vaig vivint el dia, el món, i tot m’ho estimo.

Sense valor, desposseïda, el foc latent

*

dins de l’entranya, faig torniquet al meu suplici,

la mort que jo tinc assignada. Tiro endavant.

Soc en un pol d’orgull i goig de sobreviure’m.

Destralada

Em torna en somnis el teu menyspreu,

tot aquell odi que perforava

des del teu nucli directe al meu.

Sense defensa, em destralejava,

sense comprendre, m’esgarrifava,

inassumible fer-lo conscient.

Va ser anys enrere, i ara soc rica,

s’ha fos el temps tenyit de sang,

la meva deu és infinita.

No confiava en sobreviure

i aquí soc jo, no estamordida

l’acceptació, el meu substrat.

Aquell amor és destruït,

entre una mare i un únic fill,

la pena oneja, però no soscava.

T’he dut al món, el meu alt somni,

i t’he nodrit fins a fer-te home,

qui ha destruït la meva entranya.

Molts anys i bons sols et desitjo,

has repudiat qui més t’amava,

no tens cap àngel de la guarda.

(Acte divuitè)

Escissió

Passa el matí i el migdia

amb el cos adolorit

dels sons terribles de nit,

plena de tesor, encongida.

*

Era imminent el morir-me

i tant li feia a tothom,

em circumdava el cinisme.

Terror, consternació.

*

Igual que a la meva vida

en el ple estat de vigília,

sense ningú a qui li importi

on vaig a raure, escindida.

(Acte dotzè)

Dolor

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.

Traus

Fan mal els traus d’amor,

un fill repudiant-te,

dol molt el temps d’horror

i el viu tall de la daga

fendint el gruix del cor,

burxant fins dessagnar-te.

Escolada ara soc,

asclada, esquarterada.

Gran part del cor ha mort,

la resta just aguanta.

(Acte onzè)