Category Archives: Poemes ombrívols

Recòndit caliu

parella nua home noi dona noia tendresa dormint 000

Mai hi ha hagut tan recòndit caliu
en els cossos confosos en claror d’amor,
mai qui fores no s’ha pas enfosquit
i segueixo immersa en el nostre doll.
I anem junts endavant en el temps
que no incideix en el nostre pertanye’ns.
Tenint-te així no m’importa gens
la meva tan sola insignificança.

Anuncis

Assaig

rosa flor pansida

Tinc seccionat el nervi
amb l’arrel de la vida,
ni somnis ni records
a cap indret no vibren,
jec en la solitud,
el cos estès i ombrívol,
com si fos un assaig
de mort definitiva.

Relat

noia dona esquena flors cabell

Terra rodona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

Ulls coents

dona noia abraçada a si mateixa desesperada i trista

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la vela ensorrada
i els ulls de plor coents.

Jazz obscur

musica saxo fosc

Quina música tan fosca.
La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu
ni puc fer amb mi
aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern
les ànimes penitents
senten aquest gemec,
suplici encès
que fa espurnejar les brases.
Una sofrença immensament

llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora,
fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa,
més enfonsada,
en els darreres del temps.

Un anunci de més sotragada,
pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada
per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

Illa

dona 000 ombra noia darrere llençol

I s’acosta la nit
amb ulls esperitats
per tot el buit que s’obre,
on penja una bombeta
ofegada pel fil.
Llàgrimes amagades
sota draps i cobertes,
el so dins d’una caixa
d’imatges que ressona
sense tocar el silenci.
I aquesta manca d’esma
que és no-res i ningú,
només el temps que llisca
granulós, tip d’abismes,
on al tossal d’una illa
una dona exhaurida
lentament s’extingeix.