Presència

Ara ja no ets tu
sinó la notícia de la teva mort.

Tots els nusos s’han desfet,
totes les ferides s’han tancat.

Queden les teves coses
envoltant el buit,
l’espai insòlit sense tu,
el silenci astorador,
la immobilitat,
l’esquela.

I l’extraordinària presència
de la teva alegria als nostres cors
brillant a la rodonesa
de cada llàgrima inesgotable.

Anuncis

Ferida

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

Res

Res resta en mi
si no és l’astorament
que duu el dolor,

ni res s’impregna
damunt la inerta pell
balba i incrèdula.

Res obre escletxa
de llum ni de sentit
ni cap anhel,

i ja no vull
dins d’aquesta duresa
viure gens més.

Escalfor

El sol es comença a obrir
com una flor enjogassada,
comença a deixar escalfor
com una olor que s’esbrava.

El mon sencer es deixondeix,
tots els sentits es decanten
a l’amor que farà el ple
al pic d’estiu, roig garlanda.

Lliure

Furtivament
i sense cap empara
cerco aixecar
la vora de conteses.
En solitud,
bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc
mig dubtosa mig ferma.
Després no sé
on desar-me la vida
tan quotidiana,
voltada per tristeses,
però així moc
tot el sentit que em dreça,
de terra a cel,
alçada i molt més lliure.

Desert

En un desert de presències
visc en plena solitud,

una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.

I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça.

Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,

cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.

Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita.

M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

1 de gener

El silenci de l’1 de gener,
un tel de boira que s’enganxa,
els llums de Nadal penjant tristament
vella solitud desfilant-se.
La lluna blanca al cel indiferent,
un fred rasant que glaça,
i la rosa d’Any Nou de desitjos i precs
que neix tota esguerrada.