Category Archives: Poemes ombrívols

Vida ferida

Trobaré la calidesa
que m’envolti, que em penetri
dins de l’ésser matxucat
que en mi duc, que arribo a ésser?

He de donar un tomb tot nou
a aquesta vida ferida,
fer sorgir de mi, al més dintre
alegria, força, dons.

La passió, ardor de viure,
la joventut recobrada,
saviesa dúctil, íntima,
espurnes, llambrejos, flames.

I l’agraïment de ser,
a forces imprectidibles,
en un altre humà recer,
cultura asiàtica i mítica.

Vatua món!

Avui he vist com el món,
pacífic es va ordenant:
un ja s’ha mort, veig la vídua,
un altre s’ha jubilat,
una altra s’ha fet molt vella
i només em duu tres anys.
Gairebé tots tenim fills,
i ara ells poblen el món.
La majoria són avis,
una alegria major.
Tenim problemes semblants
als dels pares, fent-se grans.
Que poc responsable n’era,
jo, tan inconscient i llega.
Si sé el passat, sé el futur.
Vam ser els joves que rutllàvem,
treballàvem, estimàvem,
volíem viure a tot drap,
lluitàvem sense descans,
a injustícia ens oposàvem.
I ara arriba una altra etapa,
comencem la davallada.
En el camí d’endavant
la gent gran s’ha fet malalta,
o va en cadira de rodes,
o ha perdut del tot el cap,
un que veig va amb unes crosses,
l’altre, ja l’han enterrat.
Quina visió més galdosa
d’on ens hem d’encaminar!

Bastió

Rembrandt

Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.

No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Onada de calor

Berthe Morrisot

Onada de calor, no puc pas restar a casa,
on sobreïx el temps, amb mi estèril, malalta
d’eixorca solitud, d’una mort estancada.
Travesso tot el sol, candent, prest a esclafar-me,
ja no cerco ni l’ombra, m’estalvio unes passes.
Arribo a l’estació feta suor, amarada,
sempre el tren puntual, a dins, més calorada.
Esclat de sol sens pluja estavellant les pedres,
com un rovell roent que veig per la finestra.
He cercat objectius a dintre la cultura,
me’n vaig cap al teatre, així intento salvar-me
de tot el bany maria de casa, del meu pati,
de la buidor que emana, que se m’escola endins.
Com rebull, renoueja, em fa saltar les llàgrimes,
grossíssimes, calentes, que rodolen pesants.
Sí, tinc aquest coratge que desafia el sol,
que no es conforma mai en albergar la mort
que lluita, que remena el temps sencer que ofega,
premut, rotllat en cercle com una soga al coll.

Miraculós nadó

Albert Edelfelt Erik

Ja no sé on és la dona
que també duia un nen
i era esplendent dels dons
de la seva natura.
Tot era futur, somnis,
un llarg trepitjar ferm,
arrel d’amor immens
que en tot em depassava.
No saps com t’estimava,
multiplicada en tu,
i era esperit incòlume
resguandant-te la vida,
suprema, sí, divina,
miraculós nadó.

Volença

William Adolphe Bouguereau

Potser rodolarà
el jorn a l’alegria,
soc una espectadora
del seu bellíssim cicle,
que no és pas per a mi,
que no puc viure endintre.

Remoc temps aturat,
prenc la iniciativa,
em tinc per companyia,
servo la llibertat.

Obro nous horitzons,
em dono a la ventura
per si es somou i afluixa
el meu ésser tancat,
amb tants esculls que em tiben,
tants entrebancs pesants.

Un diumenge de treva
per lleugera inventar-me,
com en entrar a la mar
i tornar a ser nounada.

Dards

Johann Heinrich Füssli

Feixuc el son,
pesants els somnis

eixarreïts,
tots desconsol

i el buit pregon
que em té esqueixada

l’agressió
dins l’espès aire

fent-se amb mi carn,
amb febre alta.

Dins l’ambient
ja descompost

vaig rebent dards
de fosc dolor,

venen en ones
prenyats de mal.

Són els malsons
el més real.

Desert

Quants estius estèrils,
deserts sota el sol,
la pell estriada.

Sense expressió,
sense passió,
assedegats d’aigua.

No-res persistent,
tot, desistiment,
abissal mancança.

Potser just m’exclamo
sense sospitar
que això és vida humana.

Traïdor

I com vaig creure en tu, pujant tots els graons,
mentre tu anaves fent-te, polint el traïdor
que en anys esdevindries. I jo encara et somio,
mig tremolant d’angoixa davant la indiferència

amb què m’apars als somnis, l’expressió closa al rostre,
jove, com en trencar-nos. Et veig sense cap vincle,
sols la dura mirada de qui va ser botxí,
va arrasar i destruir l’amor que més l’amava.

Així et torno a veure en els malsons que en colguen,
ben polit i peixat, com un intrús que observa
si soc la pelleringa que un dia va deixar.

Però soc una altra cosa, no pots ni imaginar-t’ho:
l’alta capacitat de copsar i de crear
aquell amor que amb tu immens va desplegar-se’m.