Category Archives: Poemes ombrívols

Paradisos

Pintura del Fayum. Època romana a Egipte. Anys 50 aC

I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,

així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,

inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,

sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.

Per res

Digue’m on se’n va anar

la nostra joventut,

la tendresa fragant,

l’ímpetu d’estimar-nos,

l’espiral d’aquells dies,

per mi els més intactes,

fent de tu única tria,

home absolut i astre,

vas penetrar en mi

fins dins el moll de l’os

modificant les cèl·lules,

que sens tu a penes viuen,

i m’he arrossegat

quaranta-dos anys més,

perquè viure sens tu

per res basta la vida.

Àcid corrosiu

Quin dia tan terrible

se m’obre sota els peus.

Cerclada per punyals,

cap on viro en fereixo,

i isolada en mi,

curulla del verí

xarbotós que m’emplena,

se m’esquerda el respir

sobre el pànic atroç

que em circumda i que em sega.

Els òrgans envilits

en l’àcid corrosiu

que a tot arreu bombeja,

el sofriment suquegen.

I soc aquest pellanc

tot inserit de mal

que amb prou feines no cau,

que a penes s’arrossega.

Camí de ciutat

Dins de l’espai i el temps,

així el tren sobre vies

amb mi a la finestra,

on espetega el sol.

*

Lenta avança la tarda,

gran és l’àrea boscana,

farcida de turons

i valls sota el cel auri.

*

Vaig camí de ciutat

oberta i arreglada,

si bé l’angoixa plana

a tots fondals i afraus.

*

És per l’isolament,

vida seccionada

d’allò que més amava,

que l’odi m’ha sostret.

*

I bé, no resta més

que l’acceptació

dins de l’espai i el temps,

que es clourà de bursada.

Crema

Hi ha sempre el foc intern

cremant amb filaments

roents, ben inserits

al fons de les entranyes.

*

Per això els malsons de nit

i la lacerant flama,

dolor, combustió

encesa, pira i brasa.

A cops

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

Angoixa

La confusió de l’angoixa,

desconnexió de l’entorn,

desgràcia que cau a sobre,

altre cop l’intern tremolor.

*

Nits esparverades de plany,

un dolor que amb res no s’estronca

una opressió de presó,

assalt que envesteix i esborrona.

*

Visc a pèl l’esclafador dol,

cavitats endins regurgita,

el cor expel·leix tenebror,

el combat per a res és vencible.

Vast mar

És aquesta gran buidor

de l’immens amor que sento

que no aboca a l’oceà.

*

Un vast mar en primavera

de sol liquat amb estrelles

que oneja en profunditat.

*

És vida avui no viscuda

per tu estroncada i perduda

que he canviat per dignitat.

Catàstrofe

Dies sencers de fondo plor

sense vessar una trista llàgrima.

Tot lacerant, el vast dolor

plora la sang descoagulant-se.

No vull de nou que s’entendreixi

però va esqueixant sencer el cor.

Esvorancant-se torna la mort,

l’allau de dol, fosca dolença.

No contendrà de nou l’horror

el meu cos fràgil, làbil que es trenca.

Retrat

El borrissol del dia,

temps antic penjat en un retrat,

la presència d’un gran amor cessat

que als espais recòndits fructifica.

*

L’aire brunzeix suau,

apaivaga tots els ressons del dia

per sentir més fondo aletejar

la tendresa que dins un cos habita.