Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Dies enfonsats
de llarga pandèmia,
el sol, ignorant,
lluu damunt la terra
dolent, masegada,
que assetgem constant.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Aixequem aquest dia,
alcem amunt la joia,
acaronem just l’aura,
la formosor ignota
del nou jorn que s’eleva
dens de salut i força,
l’hàbitat de la vida,
ell lluny de la derrota.
Publicat dins de Poemes del temps, Poemes ombrívols
Si no estimes no tires endavant,
si t’enroques ets un mascle mancat,
si no saps moure els dits en carícies,
si no et dones, ets del tot condemnat.
*
Un fracàs que comença a l’arrel
si t’extirpes de tu mateix la saba,
contrafet, sense humitat humana,
ni ambrosia tindràs, ni delectança.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per als homes
La terra ferida
supura dolor
que no cicatritza.
*
Dels monyons sagnants
se’n dol i se’n plany,
i escampa els seus virus.
*
Una gran desgràcia
que ha sobrevingut
a la terra entera.
*
És el resultat
d’escarbotar entranyes
de la mare eterna.
*
De la mare immensa
a qui destruïm
amb les gegants màquines.
*
Així la traïm,
a ella, el que és viu,
i ens traïm nosaltres.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Fumeja boira el dia
com grisor de l’hivern,
una pintura antiga
deslluïda pel temps.
*
Llostreja a l’horitzó
el sol que va enfonsant-se
dins el redós boscós,
fosca textura d’arbres.
*
Sobre els rails el tren
xerrica i s’arrossega,
tiba el seu ossament
a desgrat i sense esma.
*
Igual jo em ressento
del dia i d’aquest temps
que sense amor empento,
sense il·lusió ni tremp.
Barcelona deserta,
tothom és al seu rusc,
se n’extreu la bellesa
però la il·lusió fuig.
*
No hi ha lloc on anar,
persianes tancades,
molts locals en lloguer,
la festa és acabada.
*
Recorre la pandèmia
arreu, per tots tocoms,
el trasbals ens angoixa,
l’antic benestar es fon.
*
Estem sotraguejats
per aquest llarg periple,
enmig l’estat de xoc
i esclafada alegria.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.
*************************************************************
Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.
Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.
Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,
com llum expandint-se, mar originant-se.
Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home, Sonets
Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,
isolada i abstreta, amb pensaments antics.
Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,
l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.
*
En un estat d’espera visc, desmobilitzada,
ni de la meva pàtria em cuido del destí.
El món aclaparat sota aquesta pandèmia
ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.
*
Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,
la meva vida alçada en marc de llar plaent,
i estimo la riquesa en què ferma m’assec,
*
la cosa més preuada, allò que avui em salva.
Preservo la salut, amor i meravella
del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes ombrívols, Sonets
Ja has triat
la millor opció,
i t’arreceres
en tot el meu malastre,
a dins el cor
has clavat l’agulló,
s’ha dessagnat
l’amor i el seu solatge.
(Acte 1)
Publicat dins de Poemes de Cap d'Any, Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols
Encara tinc coses per explicar-te,
però a aquell nostre temps sofrent
ja no cal tornar-hi.
Massa dolor viscut i infligit,
massa turment i pèrdua.
Et vas quedar per sempre al meu llit,
i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,
i la teva escalfor incombustible,
desada en mi mateixa,
és l’únic que retrobo
en el present desfet.
I no és perquè aleshores
corria la joventut,
la joventut corre i corre
amb l’aire del teu present,
i em mira enfront el mirall
amb una llàgrima als ulls,
perquè és només la teva ànima
la que em dona consistència.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes ombrívols, Poemes per a M., Poemes per a un home