Category Archives: Poemes ombrívols

Ferida

dona escalant un pou

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

 

Anuncis

Res

dona noia trista estirada a terra

Res resta en mi

si no és l’astorament

que duu el dolor,

ni res s’impregna

damunt la inerta pell

balba i incrèdula.

Res obre escletxa

de llum ni de sentit

ni cap anhel,

i ja no vull

dins d’aquesta duresa

viure gens més.

Escalfor

meravella rajos de sol 000000SunbeamsandGoldenrodsEdwinWarnerPar

El sol es comença a obrir
com una flor enjogassada,
comença a deixar escalfor
com una olor que s’esbrava.
El mon sencer es deixondeix,
tots els sentits es decanten
a l’amor que farà el ple
al pic d’estiu, roig garlanda.

Lliure

dona bola foc llumm noia a la mà sencera
Furtivament i sense cap empara
cerco aixecar la vora de conteses.
En solitud, bastint castells a l’aire,
m’hi vaig fent lloc mig dubtosa mig ferma.
Després no sé on desar-me la vida
tan quotidiana, voltada per tristeses,
però així moc tot el sentit que em dreça,
de terra a cel, alçada i molt més lliure.

 

Desert

barcelona carrer del bisbe. dona noia sola

En un desert de presències
visc en plena solitud,
una sensació d’abisme
on ferma em retinc de caure.
I aquest no saber sortir-me’n,
i l’astorament que em glaça
Prenc direccions no enraonades,
en un extrem planto fites,
cerco trencar eixos que aguanten
l’horror velat que em limita.
Sorgit d’un fondo dins meu,
voltant-me sempre em gravita
M’esclafa la solitud,
perdo el sentit i l’origen.

 

1 de gener

bones festes tristes 000

El silenci de l’1 de gener,
un tel de boira que s’enganxa,
els llums de Nadal penjant tristament
vella solitud desfilant-se.
La lluna blanca al cel indiferent,
un fred rasant que glaça,
i la rosa d’Any Nou de desitjos i precs
que neix tota esguerrada.

Carnatge

nit impenetrable fosca

Xiscla la nit
a dintre de les temples,
la mort penetra
sense detura, endins,
arriba al moll
de l’os fent via lenta,
estupefacte
pel carnatge que ha vist.