Category Archives: Poemes ombrívols

Sobrera

Cassel Baugh

I tocava la música,
però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz
en la seva bellesa,
tota la solitud
aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada
i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món,
dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria
la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat
de totes les conteses
de goig, d’amor trobat,
d’aquella gràcia plena.
La música, com llum,
m’immergia sencera,
la seva dignitat
apuntalant la meva.

Desconcert

Què serà d’aquest dia, tot ell desconcertat,
en què me’n vaig amb tren, d’estació a ciutat,
per aplegar sentit, anar-me a banyar al mar,
ben sola, deslligada, solitària al meu llit,

la natura que clama tendreses i delits,
me’n vaig enllà el meu centre, buida d’intimitat,
sense cap saviesa, amb minsa voluntat,
tan sols potser aixecar-me a dins de mi mateixa,

alçar també aquest dia esponerós com l’or,
trasmudar l’energia, ser un pessic menys supèrflua,
rebre l’embat de l’aigua de vibració embruixada,

geni de l’oceà. I lleument besllumar
aquella que seria en la gesta cabdal,
enamorada i rica de l’amor fet real.

Sentit

Pouant la meva vida, sota aquest sol d’estiu
que polsa, lluu, respira, que passió suscita,
on visc en l’entremig. Pouant la meva vida,
sense amor, sense tu, sense aquell intern goig

que tant me fa que sigui gran part una fal·làcia,
que després es desplomi i hi resti soterrada,
però amb l’amor al puny alçat en abrandatge,
en les mans que acaronen, en els llavis que marquen.

en la intimitat closa, roent, allà encarnada.
I tant me fa que caigui del tàlem que habitàvem
si he de prendre sentit en l’abast dels meus àmbits,

si he pogut oferir allò imprescindible
que hi ha en mi per un altre, primordial alhora
per ésser jo, existir, tornar cos i substància.

Alzheimer

Fresc a Pompeia. Primavera

Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
 traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador  a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa,
i em desespera veure
com t’has ensulsiat.

Gradació

Leonardo da Vinci

El meu defalliment sota el sol que s’escampa,
el meu país del sud, i sens poder elevar-me.
Així passa el meu temps enfront a atzagaiades,
realitats cruentes, difícil d’afrontar-les.

Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons,
sentint-me assetjada també pels meus dolors,
que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort.
La meva solitud és el meu element,

on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri,
em sento part del món, de tothom qui hi habiti.
Lentament sura en mi la riquesa que aplego,

la salut que em compon, els grans amors que deso,
i bellesa retinc, la que la vida engrana.
La meva llibertat de cop torna a emparar-me.

Nits torturants

Les nits torturants
formen els meus dies,
horrors retornats
viscuts al passat,
voraços, sagnants,
que de nit reviuen.
Amb mi moriran.
Mentrestant em minen.

Fan del meu present
lloc anorreat,
desistit, cremat,
amb la mort per signe.
Potser neutralitzo
tensions malignes
que poblen el món.
El sentit del viure?

Nena perduda

Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el somni
d’una vida millor? On s’arraparà en tu
l’aire dolç que eixamora la roba estesa, penjada
per les mans de la mare, ferides per mossecs
de terror? Sota quina tomba esclaten avui
els crits brutals, els cops que van noquejar-te?
Quina terra esclafa l’esgarrifós odi ara
que com un flagell segueix clavant-te fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llamp vermell no pugui anihilar-te?
Qui, en la teva fragilitat, indefensa i menuda,
vindrà a ensenyar-te l’espai tendre i clar on senzillament
puguis jugar i puguis créixer com una nena petita,
estimada i volguda?

Realitats revoltants

Amedeo Modigliani

Com trontollo de nits,
el patir desfermat
urpant-me al més endins.

Els malsons toquen fons,
el dolor clavat sagna,
m’arrabassen un fill.

La desesperació,
l’horror i la basarda
sotraguen sense fi.

I em desperto cruixint,
el batec a les temples,
tota jo un tremolí.

El cor va desbocat,
els músculs són tesats,
esclafada l’ossada.

És el pes que jo duc,
no el puc distreure amb res,
el porto com mortalla.

Past de maltractaments,
realitats removents
de qui més estimava.

Setmana Santa

Gaston de la Touche

L’angúnia d’aquestes festes
escarbotades al temps,
s’atura la vida entera,

trenca el teixit l’energia,
i les bagues esllanguides
són aquest defalliment.

Enmig de la primavera,
l’estació inestable,
ara plou, ara fa calda,

el meu cos mig plany, mig balla,
i soc dins un gran sopor
sense saber el sud i el nord.

Bé he de salvar aquests dies,
fer miques la letargia,
agafar el tren, trobar casa

dins de la ciutat versàtil
que tiba i emmiralla,
amb mar a tot el voral.

Les amistats, totes fora,
un turment que dins xarbota,
i resto una pelleringa

fins que no agafo els dos rems
i m’invento, i m’encamino
cap a una fita plaent.

Passen anys

De tot passen anys,
d’aquest dia a dia
sols sobrevivint,
el gruix principal,
dens de solitud,
que és aquest meu viure.

I al fons, el dolor,
veritat assumida,
que allò que he estimat
amb l’ésser lliurat,
contra mi s’ha alçat,
deixant-me atuïda.