Terra dolent

Dies enfonsats

de llarga pandèmia,

el sol, ignorant,

lluu damunt la terra

dolent, masegada,

que assetgem constant.

Nou Jorn

Aixequem aquest dia,

alcem amunt la joia,

acaronem just l’aura,

la formosor ignota

del nou jorn que s’eleva

dens de salut i força,

l’hàbitat de la vida,

ell lluny de la derrota.

Condemna

Si no estimes no tires endavant,

si t’enroques ets un mascle mancat,

si no saps moure els dits en carícies,

si no et dones, ets del tot condemnat.

*

Un fracàs que comença a l’arrel

si t’extirpes de tu mateix la saba,

contrafet, sense humitat humana,

ni ambrosia tindràs, ni delectança.

Traïció

La terra ferida

supura dolor

que no cicatritza.

*

Dels monyons sagnants

se’n dol i se’n plany,

i escampa els seus virus.

*

Una gran desgràcia

que ha sobrevingut

a la terra entera.

*

És el resultat

d’escarbotar entranyes

de la mare eterna.

*

De la mare immensa

a qui destruïm

amb les gegants màquines.

*

Així la traïm,

a ella, el que és viu,

i ens traïm nosaltres.

Grisor

Fumeja boira el dia

com grisor de l’hivern,

una pintura antiga

deslluïda pel temps.

*

Llostreja a l’horitzó

el sol que va enfonsant-se

dins el redós boscós,

fosca textura d’arbres.

*

Sobre els rails el tren

xerrica i s’arrossega,

tiba el seu ossament

a desgrat i sense esma.

*

Igual jo em ressento

del dia i d’aquest temps

que sense amor empento,

sense il·lusió ni tremp.

Trasbals

Barcelona deserta,

tothom és al seu rusc,

se n’extreu la bellesa

però la il·lusió fuig.

*

No hi ha lloc on anar,

persianes tancades,

molts locals en lloguer,

la festa és acabada.

*

Recorre la pandèmia

arreu, per tots tocoms,

el trasbals ens angoixa,

l’antic benestar es fon.

*

Estem sotraguejats

per aquest llarg periple,

enmig l’estat de xoc

i esclafada alegria.

Amor

Crèiem que l’amor
mai s’aturaria,
els pactes de sang
en les nits salvatges,
aquell foc creixent
marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent,
serena com l’aigua.
Era l’equilibri
absolut dels astres,
el més pur prodigi,
terra originada,
era el pic més alt
de tota abundància,
junyits a un origen
que allà es segellava.
Iniciats al ritu
que se’ns revelava
creàvem l’amor,
tumultuosos, àvids,
sense sospitar
que endins hi habitava
l’impuls destructiu
que a la fi ens va abatre.

*************************************************************

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
els pactes de sang en les nits salvatges,
aquell foc creixent marcant-nos amb brasa,
la tendresa ardent, serena com l’aigua.

Era l’equilibri absolut dels astres,
el més pur prodigi, terra originada,
era el pic més alt de tota abundància,
junyits a un origen que allà es segellava.

Iniciats al ritu que se’ns revelava
creàvem l’amor, tumultuosos, àvids,

com llum expandint-se, mar originant-se.

Crèiem que l’amor mai s’aturaria,
sense sospitar que endins hi habitava
l’impuls destructiu que a la fi ens va abatr

Món reduït

Em dreço i sobrevisc tot i perdent potència,

isolada i abstreta, amb pensaments antics.

Així passa aquest temps, sull i irrecuperable,

l’apatia s’instal·la lenta però fent camí.

*

En un estat d’espera visc, desmobilitzada,

ni de la meva pàtria em cuido del destí.

El  món aclaparat sota aquesta pandèmia

ens ha quedat segat, soc aclofada a terra.

*

Tan sols vetllo el present, tot allò que és salvable,

la meva vida alçada en marc de llar plaent,

i estimo la riquesa en què ferma m’assec,

*

la cosa més preuada, allò que avui em salva.

Preservo la salut, amor i meravella

del món i del seu tremp que, reduït, m’acull.

Tria

Ja has triat

la millor opció,

i t’arreceres

en tot el meu malastre,

a dins el cor

has clavat l’agulló,

s’ha dessagnat

l’amor i el seu solatge.

(Acte 1)

Present desfet

Encara tinc coses per explicar-te,

però a aquell nostre temps sofrent

ja no cal tornar-hi.

Massa dolor viscut i infligit,

massa turment i pèrdua.

Et vas quedar per sempre al meu llit,

i vas a dormir amb mi, i t’hi lleves,

i la teva escalfor incombustible,

desada en mi mateixa,

és l’únic que retrobo

en el present desfet.

I no és perquè aleshores

corria la joventut,

la joventut corre i corre

amb l’aire del teu present,

i em mira enfront el mirall

amb una llàgrima als ulls,

perquè és només la teva ànima

la que em dona consistència.