Category Archives: Poemes ombrívols

De nit

dona espantada al llit noia 000000

Soc aquest bolic
que s’ajeu de nit
suós i pesant,
fatigós de somnis.

Humana olor,
humana tristor,
cabdell de pesars
arran l’esperança.

Una força fèrria
per seguir existint,
amb el patir antic
donat ja a la mort.

Anuncis

Paraula

DONA NOIA QUE ESCRIU MOLT RETALLADA

En aquests jorns davallo al fons de mi mateixa,
a l’infern on batega la tremolosa angoixa
que arrela en l’estructura d’aquesta meva ossada,
en el penar de viure dins la trampa mortal.

Aquests jorns persevero en mantenir-me alçada,
en encabir el dolor allà on pugui estancar-se,
en acordar el respir, en estroncar les llàgrimes,
sense cap avenir i sense escalfor humana.

En el trist existir de l’aire que no passa,
allà on s’inflama roig el dolor que tenalla,
on s’estavella el seny i es colga amb la desgràcia.

Aquí és on hi desplego sencera la paraula,
el nuament que em ferma a una terra de pàtria,
el vincle que em sosté arrelada en la mare.

Iceberg

iceberg 000

A cops sento la mort
sotjant el meu voltant,
pitjant dins de l’angoixa.

Abisme i solitud
tan descoratjadora
que m’atueix i em colga.

Emergeixo de nou
i em barrejo amb humans,
la meva espècie i ombra.

I refaig l’iceberg,
la part del capdamunt,
de l’ésser que s’enfonsa.

Brasa

FOC DE BRASA 2
Que troni i que llampegui
i que el xàfec s’emporti
el dolor que batega
intens dins de l’obaga
encès amb foc de brasa,
tortura lacerant.

Defalliment

cos dona noia trista trencada desfeta pintura Max Gasparini (20)
L’amenaça del dia
circumda en totes formes,
o és la interna encesa
d’un meu motor maligne.

Defalleixo en fer front
a aquest horrible espoli,
a agressions contínues
que enfonsen i anihilen.

I el terrible botxí
que va decapitar-me
corroeix nits i dies,
em deixa corsecada.

Amenaça

núvols al cel damunt arbres

Dia tapat
i clos en tu mateix,
un tens neguit
traspassa els teus llargs nervis.
Ets expectant,
malagradós i esquerp
d’algun impacte
immers en violència.
Dia estrany
que em fas fugir de tu,
greu i inestable,
sense cap confiança,
el gris del cel
metàl·lic és una arma
que pot ferir-te
i ja te n’amenaça.

Arrels

arbre penjant arrels 000000

Tot em torna
més solitària
sense esperança
en un cercle de temps.

Tot em porta
a un lloc obert
d’aire escampat
d’il·lesa llibertat.

Tot em duu
a crear arrels
lligams estrets
amb nous éssers i indrets.