Nits d’insomni
i de son angoixós
rodolant
pel gran llit que em trasbalsa,
el llençol,
rebregat i suós,
destravat
del matalàs que raspa.
Feridor
buit foradant-ho tot,
l’aridesa
de no viure alegries,
en el clos
del somni anguniós
em sacsejo
i em desperto rendida.
Si no dormo
tot és esgotament,
l’alta nit
s’abat com un martiri,
just em llevo
per airejar l’ofec,
al mirall
hi trobo el meu deliri.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Treno els prims fils que em fermen a la vida,
els moviments de mi a l’exterior,
allò que em fa renovar cada dia,
aquest incloure’m al succeir del món.
*
I en mi recullo i servo la tendresa,
la protegeixo dels dolors infligits,
miro colors, la tardor, la bellesa,
i viu en mi l’acceptació i el crit.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes del confinament, Poemes ombrívols
Tinc l’exasperació
de l’últim individu
d’una espècie extingida
*
que espera agenollar-se
per no tornar-se a alçar,
fer matèria amb la terra
*
i retornar al tot,
d’allà on provenia,
encarnant l’extermini.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Estranyament,
segueixo en aquest món,
sense sentit,
sense que ningú em vulgui,
en un estrat
tan inert com inútil,
abandonat,
ignot del que és amor.
Estranyament,
tinc parada la mà,
d’on s’ha escolat
el secret de la vida,
la van fregant
les estacions de l’any.
D’avenir incert,
la sang va bombejant.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Tots aquell regals que ens havíem fet,
tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,
tot aquell obrir amb llum les dreceres
cap endins de l’altre, i endins de cada un.
Aquell assentar-nos sobre l’equilibri
dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,
el nostre miratge de veritats senzilles
les definitives, per poder acoblar-nos.
Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat
del tot, al complet, sense cap mesura.
La creació intacta, l’alta exuberància,
la vivència nítida de renéixer diàfans.
Tot se’n va anar en orris a ganivetades,
en la carn del somni, en la nostra ufana.
Vas llançar la bomba i la sang degota
per mils de ferides cruels, entatxonades.
I el dolor no acaba ni la maldat para,
ni el motor s’atura, d’amor engegat.
En un pla de temps
del tot aliè al meu,
rectangles d’arestes
al no-res sospeses,
existia algú
observant-me els passos,
ben conscient de mi,
jo closa en l’absència.
*
En un moment àvol,
quan jo divagava,
comprava regals,
tiquets de teatre,
va profanar l’àmbit
on jo habitava
i em va prendre l’or,
monedes corrents
*
que col·leccionava,
i va deixar feixos
desfets de deixalles,
de capses obertes,
com jo esgarrifades.
Així he sabut
una altra vegada
la fragilitat
de la meva casa,
*
del meu cos frangible,
de la por estancada,
de la solitud,
pura bufetada,
que tot pot ser pres,
tot arrabassat
sense cap entranya,
que cal defensar-se,
*
no pas viure als llimbs,
sinó amb vigilància.
Publicat dins de Poemes ombrívols
Quin odi t’han inoculat
aquells que havien d’estimar-te.
Pobre noi, fill arrabassat
de les mans de la teva mare.
*
I quin sacrifici sagnant
no t’han obligat a cometre.
Ara ja ets com ells, dominat
per la culpa i per la condemna.
(Acte primer)
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Tu ets el fracàs estrepitós de la meva línia
de vida. Amb tu tot hauria estat justificat,
el dolor, la solitud, la violència, les pèrdues
de l’amor. Però el teu odi s’ha alçat davant la meva
indefensió, anorreant-me. I no em resta sentit a la vida,
que passa plena de la incomprensible malvestat
del teu carnatge. He bifurcat el camí
des d’on cremava l’horror, i soc en un rail
estèril, vulnerable, al corriol de l’extinció.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Estant amb tu tenia un dolor de lleopard.
L’olor del teu cos s’esbravava just fins arribar
a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava
el contacte, la gènesi del moviment,
la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front,
el privilegi d’estar al teu costat, sota la teva mirada,
el naixement del pensament. A cada pas que feies
els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire
de la vida requeia en tu, que el somovies
i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res,
només el desig despullat de tu i aquella passió
atuïdora. Les conques de les teves mans
feien rodar tot un món, on jo restava al marge,
com un ésser expel·lit per desvalorament.
Aliena del teu anhel, cap dels teus focs
no em tocava, en mi mateixa en cremava.
A les nits plorava com si la vida m’hagués
desassistit. Així sentia el teu rebuig per mi.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Plena encara de roses
he esgotat els misteris,
just resten moments grats
dels meus quotidians dies,
sens parlar d’alegries,
amb l’equilibri a mitges,
ja enderrocats els mites,
tot invocant l’atzar.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poemes sobre la vellesa
