Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.
No hi designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.
Tèrbolament, plorava,
agafada a la post de l’estació.
Amb ràfegues de desesperança
el tren passava,
deixant-me sola a l’andana,
endinsada en la foscor.
A tot arreu, silenci,
sideral
com un xiscle en sordina,
polsegós
com milions d’anys d’un astre,
i entremig,
aliè a tot el que és vida,
el meu plany,
més silenciós encara.
Negra nit estellosa,
punxes sagnants a les estrelles,
el motor d’un astre fent fallida,
el tèrbol no-res tornant-se pedra.
Venia jo d’un altre temps
corrent als braços d’algú desconegut.
Les fulles grandioses de les plantes
obertes al sentiment,
la seva verdor densa
sospesa a l’aixopluc.
Riures, remors i moviments de ball
i jo expectant a l’entrada ombrívola.
La tarda lluent just va anar passant,
va arribar el vespre intens,
i jo sola i marcida.
Miro a l’espill
vida que ja ha passat,
història buida,
fondalada d’un temps
que bufa inert
movent la solitud,
com un penjat
oscil·lant en el vent.
Miro a l’espill
tot el desistiment,
la filagarsa
de temps anorreat,
la vacuïtat
de l’espai impotent
caient empès
pel llast acumulat.
Miro a l’espill
l’ésser estrany que sóc,
l’isolament
-malaltia que em venç-,
i interrogo
el temps gasiu i advers,
on faig esforços
per trobar-hi esperança.
S’assola en mi amargor
igual que els anys,
la meva maduresa
es fa d’enyor,
per carrers repetits
vaig caminant,
només el sol potent
m’infon valor.
La rosa del matí
ja s’ha tancat
i l’horitzó proper
s’estreny sens treva,
només el dia clar
em fa costat,
només la solitud
és tota meva.
Aquí pots trobar el meu perfil