Category Archives: Poemes per a B.

Sol roig

Torno a la nostra cambra, colpidora d’anhels
on baixaven els astres i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava estrelles i tresors.

La nostra cambra blava damunt l’insomne mar
que batia petxines i pedres de colors,
que olorava la pluja vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps i els flams de la foguera.

La nostra cambra closa i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu, desconegut feréstec,
i tocava la nit que encenien les brases
i escoltava el batec immens de les tronades.


Encenalls crepitaven en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda de solituds i angoixes,

allà on junts ens trobàvem, la remorosa vida.

Nits vermelles

Et nuaré a la tempesta i al llampec

i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.

Nits vermelles d’alats cors bategants,

nits extenses damunt el salvatge mar.

*

Perquè la teva abraçada en arribar

no perdi la fragància ni el besllum,

perquè la volta celeste de la teva mà

torni a fer-me d’aixopluc nocturn.

*

Naixia el lleopard enmig del cel romput

del teixit ben badat i tendre de la carn,

i obria pas en mi el teu sexe cabal

i del teu crepitar sorgia dins meu la lluna.

*

En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit

s’alçava la marea i tronava l’oceà,

i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit

i el cel descarregava la fúria i el mannà.

*

Pel camí de la nit petjades de nacre i flors

venien a reposar al costat del meu foc roig.

Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,

pervivies en mi, grandiós com tot el mar,

i el meu ésser alat et contenia complet

mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.

*

Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,

tresors se succeïen, absoluts, abastables,

exuberants creixien flors i arbres selvàtics

amb l’olor primigènia del començar d’un món.

*

Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,

i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,

engolida al seu ventre,  deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.

******************************************************************

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.


Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.

Vibrant sota sol dúctil, la immensitat dels dies,

la jungla espessa, humida, sorgia de tots dos.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,


i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps amb una dalla.

Línies mestres

galeria montezuma hotel lucy 1

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Silenci pur

pelicà en cel rogent

Trucava a la teva porta
quan el meu fill dormia
i fèiem l’amor, salvatges,
com per començar el món,
i el crit greu de la jungla
ens llançava a l’abisme
fins que una barca calma
ens recollia al fons.
I en el silenci pur
envoltat pel brau mar
protegit pel brogit
podia passar tot:
aixecar el vol l’amor
com s’enlaira un colom,
la tendresa cobrir
els filats del dolor
i la nit prosseguir
sense estimbar-se mai,
i els petons començar
i tornar el món diürn,

 on inicia a l’alba
el vol el pelicà.

Feliç

lluna a barca mar

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Olor nocturna

Volaven els pelicans
en la puresa de l’aire,
el dia tot nou, de trinca,
en un mar que emmirallava.

 L’aigua atebiada i immensa
amb tots els tons de l’arc iris,
la terra, calenta, intensa,
fullam, palmes, flors magnífiques.

 I la teva olor nocturna
de fonda lluna i estrella,
inserida als intersticis
del meu sentiment, per sempre.

Indret de meravelles

Creixien les onades, eren blaus tots els dies,
el sol tendre sentia la marinada intacta,
llampeguejava alegre damunt de cada gota,
les gotes infinites que feien l’oceà.
I tu et retallaves, la pell d’home morena,
en el contrast inèdit de l’horitzó del mar.
Tot l’espai espurnava la delícia de veure’t
i igual que jo esperava la teva intimitat,
que de nit arribava colrada per estrelles,
indret de meravelles que existí i s’acabà.

Aire desconegut

Polida nit de via làctia i planetes,
al voltant la vida palpitava,
el mar s’empaitava en onades
ens mullava amb la seva salabror.
Per primer cop vaig tocar-te
quan per pujar a les roques
em vas agafar les dues mans.
La nit resplendent ens inundava
amb la seva humitat de brisa dolça.
Ens vam asseure abraçats
a la petita planura d’un pedra.
Hi havia el so de cristall de l’aigua
i el cel tornejat per testimonis,
i un batec de sang punyint al pit.
Un aire desconegut,
embruixat, ple de miracles,
parpellejava a la teva cambra,
esperant que jo hi entrés
amb una revolada de maga,
sent ja escollida per conèixer
les meravelles ocultes als humans,
i aquella manera pertanye’ns
de la quan mai més podrem desfer-nos,
ni després de dolorosament perdre’ns
empesos per les turbulències de l’atzar.