Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,

pervivies en mi, grandiós com tot el mar,

i el meu ésser alat et contenia complet

mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.

*

Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,

tresors se succeïen, absoluts, abastables,

exuberants creixien flors i arbres selvàtics

amb l’olor primigènia del començar d’un món.

*

Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,

i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,

engolida al seu ventre,  deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.

******************************************************************

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.

Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.

Vibrant sota sol dúctil, la immensitat dels dies,

la jungla espessa, humida, sorgia de tots dos.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,

i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.

Insensible i mesell, el temps amb una dalla.

Línies mestres

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Silenci pur

Trucava a la teva porta
quan el meu fill dormia
i fèiem l’amor, salvatges,
com per començar el món,
i el crit greu de la jungla
ens llançava a l’abisme
fins que una barca calma
ens recollia al fons.
I en el silenci pur
envoltat pel brau mar
protegit pel brogit
podia passar tot:
aixecar el vol l’amor
com s’enlaira un colom,
la tendresa cobrir
els filats del dolor
i la nit prosseguir
sense estimbar-se mai,
i els petons començar
i tornar el món diürn,

 on inicia a l’alba
el vol el pelicà.

Feliç

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Olor nocturna

Volaven els pelicans
en la puresa de l’aire,
el dia tot nou, de trinca,
en un mar que emmirallava.

 L’aigua atebiada i immensa
amb tots els tons de l’arc iris,
la terra, calenta, intensa,
fullam, palmes, flors magnífiques.

 I la teva olor nocturna
de fonda lluna i estrella,
inserida als intersticis
del meu sentiment, per sempre.

Indret de meravelles

Creixien les onades, eren blaus tots els dies,
el sol tendre sentia la marinada intacta,
llampeguejava alegre damunt de cada gota,
les gotes infinites que feien l’oceà.
I tu et retallaves, la pell d’home morena,
en el contrast inèdit de l’horitzó del mar.
Tot l’espai espurnava la delícia de veure’t
i igual que jo esperava la teva intimitat,
que de nit arribava colrada per estrelles,
indret de meravelles que existí i s’acabà.

Aire desconegut

Polida nit de via làctia i planetes,
al voltant la vida palpitava,
el mar s’empaitava en onades
ens mullava amb la seva salabror.
Per primer cop vaig tocar-te
quan per pujar a les roques
em vas agafar les dues mans.
La nit resplendent ens inundava
amb la seva humitat de brisa dolça.
Ens vam asseure abraçats
a la petita planura d’un pedra.
Hi havia el so de cristall de l’aigua
i el cel tornejat per testimonis,
i un batec de sang punyint al pit.
Un aire desconegut,
embruixat, ple de miracles,
parpellejava a la teva cambra,
esperant que jo hi entrés
amb una revolada de maga,
sent ja escollida per conèixer
les meravelles ocultes als humans,
i aquella manera pertanye’ns
de la quan mai més podrem desfer-nos,
ni després de dolorosament perdre’ns
empesos per les turbulències de l’atzar.

A qui, si no

 

Sense tu, on podia anar?
Per a qui estava preparada
la bellesa?
A qui esperava el mar
i la nit enlluentada?
A qui la lluna
fent equilibri amb les estrelles?
A qui el meu cos expectant
només de meravelles?,
A qui el futur, onejant
ja dins l’estiu
i enllà els setembres?
A qui el pelicà
que aturava temps
sota el sol i en les tempestes?
A qui si no el foc puixant
que em vas empeltar d’arrel
abans d’anar-te’n
per sempre?