Category Archives: Poemes per a B.

Línies mestres

galeria montezuma hotel lucy 1

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Nits vermelles

posta de sol impressionant reflectida al mar0

Silenci pur

Pelican_Fly_0205

Feliç

lluna a barca mar

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Sol roig

HOME 000 ABRACANT DONA NUS NOI NOIA llit

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.
Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,
i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.
Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.