Category Archives: Poemes per a B.

Línies mestres

galeria montezuma hotel lucy 1

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Nits vermelles

posta de sol impressionant reflectida al mar0

Et nuaré a la tempesta i al llampec
i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.
Nits vermelles de glopades i sang,
nits extenses damunt el salvatge mar.

Perquè la teva abraçada en arribar
no perdi la fragància ni el besllum,
perquè la volta celeste de la teva mà
torni a fer-me d’aixopluc nocturn.

En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit
s’alçava la marea i tronava l’oceà,
i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit
i el cel descarregava la fúria i el mannà.

Pel camí de la nit petjades de nacre i flors
venien a reposar al costat del meu foc roig.

Silenci pur

Pelican_Fly_0205

Trucava a la teva porta
quan el meu fill dormia
i fèiem l’amor, salvatges,
com per començar el món,
i el crit greu de la jungla
ens llançava a l’abisme
fins que una barca calma
ens recollia del fons.
I en el silenci pur
envoltat pel brau mar
protegit pel brogit
podia passar tot:
aixecar el vol l’amor
com s’enlaira un colom,
la tendresa cobrir
els filats del dolor
i la nit prosseguir
sense estimbar-se mai,
i els petons començar
i tornar el món diürn,

on inicia a l’alba
el vol el pelicà.

Feliç

lluna a barca mar

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Sol roig

HOME 000 ABRACANT DONA NUS NOI NOIA llit

Torno a la nostra cambra
colpidora d’anhels
on baixaven els astres
i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien
els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava
estrelles i tresors.
La nostra cambra blava
damunt l’insomne mar
que batia petxines
i pedres de colors,
que olorava la pluja
vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps
i els clams de la foguera.
La nostra cambra closa
i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu,
desconegut feréstec,
i tocava la nit
que encenien les brases
i escoltava el batec
immens de les tronades.
Encenalls crepitaven
en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont
per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda
de solituds i angoixes,
allà on junts ens trobàvem,
la remorosa vida.

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.
Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,
i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.
Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.