Línies mestres

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Anuncis

Nits vermelles

Et nuaré a la tempesta i al llampec

i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.

Nits vermelles de glopades i sang,

nits extenses damunt el salvatge mar.

Perquè la teva abraçada en arribar

no perdi la fragància ni el besllum,

perquè la volta celeste de la teva mà

torni a fer-me d’aixopluc nocturn.

Naixia el lleopard enmig del cel batut,

del teixit ben badat i tendre de la carn,

i obria en mi camí el teu sexe cabal

i del teu crepitar sorgien les espurnes.

En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit

s’alçava la marea i tronava l’oceà,

i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit

i el cel descarregava la fúria i el mannà.

Pel camí de la nit petjades de nacre i flors

venien a reposar al costat del meu foc roig.

Silenci pur

Trucava a la teva porta

quan el meu fill dormia

i fèiem l’amor, salvatges,

com per començar el món,

i el crit greu de la jungla

ens llançava a l’abisme

fins que una barca calma

ens recollia del fons.

I en el silenci pur

envoltat pel brau mar

protegit pel brogit

podia passar tot:

aixecar el vol l’amor

com s’enlaira un colom,

la tendresa cobrir

els filats del dolor

i la nit prosseguir

sense estimbar-se mai,

i els petons començar

i tornar el món diürn,

allà on inicia a l’alba

el seu vol el pelicà.

Feliç

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

Sol roig

Torno a la nostra cambra
colpidora d’anhels
on baixaven els astres
i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien
els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava
estrelles i tresors.
La nostra cambra blava
damunt l’insomne mar
que batia petxines
i pedres de colors,
que olorava la pluja
vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps
i els clams de la foguera.
La nostra cambra closa
i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu,
desconegut feréstec,
i tocava la nit
que encenien les brases
i escoltava el batec
immens de les tronades.
Encenalls crepitaven
en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont
per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda
de solituds i angoixes,

allà on junts ens trobàvem,
la remorosa vida.

Alta mar

Planeja el pelicà
en l’aire immaculat,
els fluents del dolor
s’enterren a la platja
amb pedres de colors
bressolades per l’aigua,
secrets i salabror
i avidesa d’albada.
Les iguanes observen
dalt branques de majagua
el nostre absort festeig
eixamorat per l’aire.
Olor dolça dels arbres,
flors als cabells nuades
i una pluja excessiva
de cop precipitada.
I les nits retingudes
amb el rodó misteri
de l’aire planetari,
ventejant a la cambra.
Cap estrella no dorm,
neguitosa, amoïnada,
mormolant a la lluna
la veritat comptada:
l’alta mar que ara creix
serà aviat dessecada.

Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.
Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,
i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.
Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.