Torno a la nostra cambra, colpidora d’anhels
on baixaven els astres i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava estrelles i tresors.
La nostra cambra blava damunt l’insomne mar
que batia petxines i pedres de colors,
que olorava la pluja vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps i els flams de la foguera.
La nostra cambra closa i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu, desconegut feréstec,
i tocava la nit que encenien les brases
i escoltava el batec immens de les tronades.
Encenalls crepitaven en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda de solituds i angoixes,
allà on junts ens trobàvem, la remorosa vida.