Molt més

Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.

El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.

Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.

Anuncis

Ferida

Em vesteixo amb flors d’estiu
i estenc la cabellera rossa,
el sol ve a passejar amb mi,
l’aire fa remor de ploma.

El vestit, sota les flors,
tapa la ferida obliqua,
el pit foradat de poc,
el càncer, tumor i estigma.

El meu cabell esponjós
a cap indret presagia
el puny batent de dolor
al lloc del cor, sense vida.

Cor d’oreneta

T’has cordat la sabata

i vas cap on no t’esperen

i no importa si plou,

fa sol, pedrega o neva

perquè a tu el món càlid

t’acull i et fa costat

i la teva esperança

és el millor dels fats.

Saps que és en tu mateixa

on hi futur, passat,

i l’únic temps és ara,

presència del que és dat,

i el tren al lluny s’albira,

mentre deixes ciutats,

vent i terra emmirallen

com de feliç seràs.

Olores el pur aire

i sents eternitat,

abastes el paisatge

només amb un esguard

i el teu cor d’oreneta

ja alena per volar.

Entre la tendra brisa

triaràs el camí,

damunt la terra molla

traçaràs el destí

polint el teu diamant

tant si és dia com nit.

Jardí interior

Un jardí interior ple de roses i arbres.

Hi ha un vell brollador i rajoles blaves.

L’heura que s’enfila i guanya el terrat.

Peixos rojos vibren a l’estany tancat.

Un noia seuen sofà de vímet.

Els geranis reguen els seus peus finíssims.

Les glicines orlen els seus joves anys.

És bella i captiva, però encara no ho sap.

Pólvores i perles al seu tocador.

Fragàncies que dormen, brodats mocadors.

El seu mirar esguarda la tarda tan quieta.

El que té li plau però la carn li crema.

Un neguit abasta de cop el cel blau.

No sap què voldria, què li pot faltar?

I ara, sí, s’adona que té ànsia de món,

que ha d’obrir les portes, també els finestrons.

Que ha de sortir a fora i rebre els embats.

Si no es troba ella mai no es donarà.

Animal sa

Animal sa i cívic
dalt del tren
que et duu a la festa
de Barcelona oberta,
ets sents capaç
i jove i et fa goig
l’esplet de sol
les petites conteses.

Animal sa,
il·lús i confiat,
avui apartes
la mort que duus inserta
i veus la vida
com la dansa d’estiu
i fons respires
i tot sol emergeixes.

Animal sa,
ésser humà que alenes
constituït
pels trets habituals,
camines dret,
aguantes grosses penes,
trencat pel mig,
et tornes a elevar.

Moment

Plena del tot del just moment que em bressa
lleugera vaig pels camins de l’estiu,
de nit la lluna i els estels tots em bressen
i sóc un ésser nodrit per fora i dins.
I del plaer del meu cos que es festeja
n’extrec sentit fins als petits racons,
en mi mateixa he arrelat flors i ensenyes
i fructifico com un doll de cançó.

Inclement

Cap on mirava jo

mentre corria l’època

i treia el cap de nou

i jo ja era una altra

del tot aposentada

com vaig copsar, perplexa,

en una inclement era

de joventut asclada.