Category Archives: Poemes per a dones

Missions

I ve la vida, tot missions,

com un ocell que ha de fer el niu,

criar niuades, creuar oceans

fins que ha gastat el raig de llum

que un temps concís just el traspassa.

La seva vida té ple sentit,

ha travessat tot l’ample món,

ha conegut els seus dictàmens,

el seu sentit és inserit

ja dins de l’ou i en formar-se.

Així ha de ser també per mi

i per tothom la seva vida,

l’ésser humà, complex com és,

quants cops no hi ha que s’esbarria.

La clau sempre és la llibertat,

amb llibertat el seny es tria.

Expectativa

Encara a la intempèrie,

el cor incandescent,

he plantat en el temps

una ben àgil llança.

*

Primer ha remogut

el seu cabalós magma,

i ara, fent remolí,

tot procel·lós avança.

*

Cap a la llibertat,

cap a un cel estelat,

cap a una primavera

més curulla i extensa.

*

Així l’expectativa

clavada en aquest temps

dúctil, tot pertanyent

a la vida, que passa.

Magnífiques

Ens hem fet grans

i seguim sent magnífiques,

tota la força

ens vibra ferma endins.

*

Ara que s’obren

fronteres i països

prendrem la vida

solcant-la sense fi.

A cops

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

*

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

*

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

*

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

————————————————————————————–

A cops no tinc ànima, només aquest ésser,

matèria tocable, amb moviment i ànsia.

A cops és només la pena que s’alça,

i aquesta matèria traspua desgràcia.

*

A cops no és present el que em té engrapada,

sinó un destemps on visc endanyada.

A cops només resta vida quotidiana

que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.

*

A cops no improviso ni tinc esperança,

ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.

A cops vull que em deixin sols restar amagada,

*

així, enterbolida, pel dolor que raja.

A cops no hi ha fites que puguin salvar-me

i només espero l’amor que es restaura.

Aquí

Aquí

ningú veu la meva solitud,

me l’amago, en soc a raig zelosa.

En aquest racó humit ple de molsa,

amb el cel cobert per arbres alts,

puc servar el meu ésser recòndit,

aquí el sol ja no em pot delatar.

Lluu el sol

Lluu el sol sobre el fred

de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren,

passant turons i valls.

En aquests dies sols

torna la meva vida,

els dolors, trencadisses,

tot l’esquarterament.

Sense fer-hi les paus,

llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses,

que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere

va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire

un horror sense nom,

i sense saber com

m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta,

baten els horitzons.

He arribat a ser nítida,

dúctil, ferma, lleugera,

em tinc a mi mateixa,

cavalco en il·lusions,

i visc sobre el saber

que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa,

els grans dolors d’amors.

***************************************************************************

Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren, passant turons i valls.

En aquests dies sols torna la meva vida,

els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.

*

Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire un horror sense nom.

*

I sense saber com m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta, baten els horitzons.

He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,

*

em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,

i visc sobre el saber que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.

Felicitat

I en primer terme hi ha una felicitat,

no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t

i acceptar el cost amb totes conseqüències,

no admetre mai escopir al meu amor,

*

i sent així, no es pot parlar de pèrdues,

sinó del guany de tenir-me completa

amb el gran món que m’envolta i empenta,

amb la tendresa que la comprensió enclou.

Mitges al garró

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Musa estàtica

A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.

Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?

–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.

***************************************************

A dintre de la cambra

s’hi mou sencer el país,

i entre aquests quatre murs

totes les arts hi creixen.

Però sols de musa estàtica

m’hi vols només a mi,

mentre que em vas pintant

davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya

que s’obrí el decorat

on jo no sóc res més

que simple musa teva.

Altres dones, davant,

passen i van mirant

sense fer comentaris,

corpreses i discretes.

Respiro fondament

i deixo caure el mant.

–Què tens?, tu que em preguntes.

–Una rampa a l’esquena.

–Tu, que aquí representes

la més alta beutat?

–dius ara, amb el pinzell

ple de pintura fresca.

–Sí que és tot un honor,

però m’has de disculpar,

que tinc una altra feina.

–I quina feina és?

–La de viure en funció

de la meva volença.

Malson

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara estenc la consciència,
ara reculen monstres en mesures i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.