I ve la vida, tot missions,
com un ocell que ha de fer el niu,
criar niuades, creuar oceans
fins que ha gastat el raig de llum
que un temps concís just el traspassa.
La seva vida té ple sentit,
ha travessat tot l’ample món,
ha conegut els seus dictàmens,
el seu sentit és inserit
ja dins de l’ou i en formar-se.
Així ha de ser també per mi
i per tothom la seva vida,
l’ésser humà, complex com és,
quants cops no hi ha que s’esbarria.
La clau sempre és la llibertat,
amb llibertat el seny es tria.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars
Encara a la intempèrie,
el cor incandescent,
he plantat en el temps
una ben àgil llança.
*
Primer ha remogut
el seu cabalós magma,
i ara, fent remolí,
tot procel·lós avança.
*
Cap a la llibertat,
cap a un cel estelat,
cap a una primavera
més curulla i extensa.
*
Així l’expectativa
clavada en aquest temps
dúctil, tot pertanyent
a la vida, que passa.
Publicat dins de Poemes de la pandèmia (covid), Poemes del confinament, Poemes per a dones
Ens hem fet grans
i seguim sent magnífiques,
tota la força
ens vibra ferma endins.
*
Ara que s’obren
fronteres i països
prendrem la vida
solcant-la sense fi.
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
*
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
*
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
*
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
————————————————————————————–
A cops no tinc ànima, només aquest ésser,
matèria tocable, amb moviment i ànsia.
A cops és només la pena que s’alça,
i aquesta matèria traspua desgràcia.
*
A cops no és present el que em té engrapada,
sinó un destemps on visc endanyada.
A cops només resta vida quotidiana
que cau com un pes, on ni un somni s’hi alça.
*
A cops no improviso ni tinc esperança,
ni crec en l’atzar que pugui aixecar-me.
A cops vull que em deixin sols restar amagada,
*
així, enterbolida, pel dolor que raja.
A cops no hi ha fites que puguin salvar-me
i només espero l’amor que es restaura.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols, Poemes per a dones, Sonets
A estones, a frec hi ha flaixos de mal.
*
S’encarna en persones amb qui veus forçada
la teva actitud en un pur rebatre,
servant el que és bell, la gran llengua humana.
Volen destruir però just ni desgasten,
i deixen un tuf d’un embrutiment
de ronya incrustada, d’una fetor infame.
Tot el més abjecte concentren, xarboten,
d’aquest gruix compacte n’esputen i roten.
Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se,
en el seu infern, pudents de desgràcia.
*
Nosaltres alçats vers l’abominable.
Publicat dins de Poemes de ciutats, Poemes de la pàtria, Poemes per a dones
Aquí
ningú veu la meva solitud,
me l’amago, en soc a raig zelosa.
En aquest racó humit ple de molsa,
amb el cel cobert per arbres alts,
puc servar el meu ésser recòndit,
aquí el sol ja no em pot delatar.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes per a dones
Lluu el sol sobre el fred
de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren,
passant turons i valls.
En aquests dies sols
torna la meva vida,
els dolors, trencadisses,
tot l’esquarterament.
Sense fer-hi les paus,
llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses,
que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere
va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire
un horror sense nom,
i sense saber com
m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta,
baten els horitzons.
He arribat a ser nítida,
dúctil, ferma, lleugera,
em tinc a mi mateixa,
cavalco en il·lusions,
i visc sobre el saber
que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa,
els grans dolors d’amors.
***************************************************************************
Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,
plàcida vaig al tren, passant turons i valls.
En aquests dies sols torna la meva vida,
els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.
*
Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses
molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.
Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,
ha passat no fa gaire un horror sense nom.
*
I sense saber com m’he refet del carnatge,
la llibertat em basta, baten els horitzons.
He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,
*
em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,
i visc sobre el saber que he sigut qui volia,
tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.
Publicat dins de Poemes per a dones, Poemes solars, Sonets
I en primer terme hi ha una felicitat,
no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t
i acceptar el cost amb totes conseqüències,
no admetre mai escopir al meu amor,
*
i sent així, no es pot parlar de pèrdues,
sinó del guany de tenir-me completa
amb el gran món que m’envolta i empenta,
amb la tendresa que la comprensió enclou.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Poemes solars
Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.
Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.
Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.
Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.
A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.
Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.
Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?
–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.
***************************************************
A dintre de la cambra
s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs
totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica
m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant
davant de la finestra.
Ja veus, em va fer vergonya
que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més
que simple musa teva.
Altres dones, davant,
passen i van mirant
sense fer comentaris,
corpreses i discretes.
Respiro fondament
i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes.
–Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes
la més alta beutat?
–dius ara, amb el pinzell
ple de pintura fresca.
–Sí que és tot un honor,
però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina.
–I quina feina és?
–La de viure en funció
de la meva volença.
Publicat dins de Poemes de l'esperança, Poemes per a dones, Sonets
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 