NO

8 de març
en un dia solar
quan la lluita
és ardent i concisa,
un NO intern
que mai no es trencarà,
sobiranes
ens triem, i lliures.

No serem
un ésser auxiliar,
no admetrem
ni coaccions ni setges,
persistim
sens detura endavant
al camí
de la nostra conquesta.

Anuncis

Dona, carícia pura -en homenatge

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernants,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb  veu de consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.

Dona -en homenatge

Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.

Molt més

Puny el dia en el seu ple
esplèndid i bategant,
soc immersa al seu immens
mentre escapo de deixalles.

El vast dolor lacerant,
el desconcert sense marges,
allò intrínsec en mi
sagnant, traspuant desgràcia.

Però jo soc molt més que això,
aquesta dona que s’alça,
que s’aixeca de la nit,
que recerca amor i casa.

Res

La boca no somriu,
resta només estàtica,
el cos lànguid i trist
resta immòbil i amb llàgrimes.

Ni aquest dia gloriós
de llum de sud filtrada
pot fer-me creure en res
ni tibar l’esperança.

 

Ferida

Em vesteixo amb flors d’estiu
i estenc la cabellera rossa,
el sol ve a passejar amb mi,
l’aire fa remor de ploma.

El vestit, sota les flors,
tapa la ferida obliqua,
el pit foradat de poc,
el càncer, tumor i estigma.

El meu cabell esponjós
a cap indret presagia
el puny batent de dolor
al lloc del cor, sense vida.

Cor d’oreneta

T’has cordat la sabata i vas cap on no t’esperen
i no importa si plou, fa sol, pedrega o neva
perquè a tu el món càlid t’acull i et fa costat
i la teva esperança és el millor dels fats.

Saps que és en tu mateixa on hi futur, passat,
i l’únic temps és ara, presència del que és dat,
i el tren al lluny s’albira, mentre deixes ciutats,
vent i terra emmirallen com de feliç seràs.

Olores el pur aire i sents eternitat,
abastes el paisatge només amb un esguard
i el teu cor d’oreneta ja alena per volar.

Entre la tendra brisa triaràs el camí,
damunt la terra molla traçaràs el destí
polint el teu diamant tant si és dia com nit.