Invencible

Feixuga joventut,
fràgil, com sucumbia!,
sense saber el meu lloc
ni saber qui seria,

com m’aniria fent
a partir de les tries,
de coneixe’m a mi,
de buscar com escriure,

fins a encertar el camí
fins a ser vella i lliure,
i amb la tendresa al ple
ser ferma i invencible.

Retrat

Cremen els teus ulls de gata persa
i foraden la tela en sostenir-te.
Dona subtil d’absoluta presència,
marededéu d’un altar de flama incombustible.

Trenes sota la terra les teves arrels fondes
i una saba arbòria et vitalitza,
dreta com un fus s’alça la teva força
impertorbable i fràgil, agresta i trencadissa.

La pell et refulgeix de l’olor de magnòlia,
polida per la pluja, virtuosa de brisa,
i el teu cabell pèl-roig d’una puresa ignota
fa llum al teu esguard concentrat en l’abisme.

Estampa japonesa

Potser els velluts et priven
de fruir primaveres
i l’aigua d’olor de roses
de les sentors del camp.

Tu tot ho veus i mires
rere de la finestra
i amb ombrel·la polida
et prevens dels grans raigs.

Pàl·lida la pell blanca,
efluvis de princesa
carnal i sensitiva,
estampa japonesa.

Bella i decorativa,
ets en un clos daurat:
només trencant el vidre
tindràs la llibertat.

Anís blanc

Ja se’n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
mentre es conten un secret menudet, d’aquells que agraden.
“Al conill, posi-hi safrà”, ja diu l’àvia a la néta,
“no, dona, què dieu, ca!”, si a mi m’hi agrada la menta.
“Fes-ho com t’agradi més”, diu dona Paula amb paciència,
“si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva”.
“Ca, àvia, que el meu Josep no n’hi vol pas, de llenega.
A ell li agrada un allet abans d’anar a fer la sesta”.
“La sesta amaneix-li bé”, ja diu l’àvia, eixerida.
“Calleu dona, que llavors, rento plats, parlo amb veïnes”.
I ara l’àvia que ja es senya: “Filleta, a mi m’ho has de dir?
A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí.”
“Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m’agradava en Pere,
i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere”.
I l’àvia es torna a senyar: “Valga’m Déu, doncs, criatura!
No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
i el que no has tingut de jove no t’arribarà de gran”.
I així xiuxiuegen, riuen, i ja prenen anís blanc
per celebrar, aquest migdia, una confidència tal.

Llavor

Òrbita d’astres nous
la panxa embarassada,
a dins pren la llavor,
fructifica i esclata.

Torrentera, sang pura
de força renovada,
s’obren els ulls del món
per primera vegada.

Un plor a l’intempèrie
esqueixa alegre l’aire
i les ales del temps
respiren alleujades.

Estornells a ple sol
s’esvaloten i canten,
la saviesa rodona
neix dels pits de la mare.

Nadó

S’obre la rosella
acollint l’espiga,
el sol fogoneja,
la pluja il·lumina,
la terra xopada
fa una olor novíssima,
s’estrena una albada
fins a ser nou dia,
tres estacions passen,
a la quarta piques,
el solstici neix
el dia que arribes.

Dona

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.