Lluu el sol

Lluu el sol sobre el fred

de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren,

passant turons i valls.

En aquests dies sols

torna la meva vida,

els dolors, trencadisses,

tot l’esquarterament.

Sense fer-hi les paus,

llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses,

que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere

va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire

un horror sense nom,

i sense saber com

m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta,

baten els horitzons.

He arribat a ser nítida,

dúctil, ferma, lleugera,

em tinc a mi mateixa,

cavalco en il·lusions,

i visc sobre el saber

que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa,

els grans dolors d’amors.

***************************************************************************

Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren, passant turons i valls.

En aquests dies sols torna la meva vida,

els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.

*

Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire un horror sense nom.

*

I sense saber com m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta, baten els horitzons.

He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,

*

em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,

i visc sobre el saber que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.

Felicitat

I en primer terme hi ha una felicitat,

no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t

i acceptar el cost amb totes conseqüències,

no admetre mai escopir al meu amor,

*

i sent així, no es pot parlar de pèrdues,

sinó del guany de tenir-me completa

amb el gran món que m’envolta i empenta,

amb la tendresa que la comprensió enclou.

Mitges al garró

Amb el vestit incòmode, les mitges al garró,
la son rere l’orella, vull anar avui de festa,
gairebé amb seixanta anys, ment d’intel·lectual
i del tot abatuda, encara cerco creure.

Cap envernissament si no és la tendresa
que se m’escola fresca ferida amb ganivet,
i la cicatriu viva que a ningú no interessa
en aquest món que visc de desconcert i pèrdua.

Però faig el llarg viatge, contenta amb la trobada,
que hi hagi un lloc de festa on pugui transformar-me,
jo que duc el plor a punt, sense eixugar les llàgrimes.

Expectativa àrdua la que sempre em proposo,
creure en una trobada que faci foc al viure,
que m’obri a l’esperança, que avui guanyi a la banca.

Musa estàtica

A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat
on jo no sóc res més que simple musa teva.
Altres dones, davant, passen i van mirant
sense fer comentaris, corpreses i discretes.

Respiro fondament i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes. –Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes la més alta beutat?

–Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina. –I quina feina és?
–La de viure en funció de la meva volença.

***************************************************

A dintre de la cambra

s’hi mou sencer el país,

i entre aquests quatre murs

totes les arts hi creixen.

Però sols de musa estàtica

m’hi vols només a mi,

mentre que em vas pintant

davant de la finestra.

Ja veus, em va fer vergonya

que s’obrí el decorat

on jo no sóc res més

que simple musa teva.

Altres dones, davant,

passen i van mirant

sense fer comentaris,

corpreses i discretes.

Respiro fondament

i deixo caure el mant.

–Què tens?, tu que em preguntes.

–Una rampa a l’esquena.

–Tu, que aquí representes

la més alta beutat?

–dius ara, amb el pinzell

ple de pintura fresca.

–Sí que és tot un honor,

però m’has de disculpar,

que tinc una altra feina.

–I quina feina és?

–La de viure en funció

de la meva volença.

Malson

En sagnants nits terribles perdo la faiçó humana
quan apareixen monstres que no puc derrotar,
i les pors més temibles m’engalzen i em tenallen,
en tenebra espantosa el malson m’ha colgat.

El cos esgarrifat, la raó esquarterada,
m’estavello esglaiada en l’horror paorós,
i xisclant dins del pànic els ulls se m’esbatanen,
la foscor angoixosa em sostreu de qui soc.

Amb el cor violent veig retalls de contorns,
el neguit de l’ofec a poc se m’apaivaga,
s’esvaeixen figures de dimoni en l’entorn.

Esfereïda encara estenc la consciència,
ara reculen monstres en mesures i graus
i retorno a la terra, bleixant i batallant.

Cos de mare

El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

*

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada.

*

Per sempre transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forta com el marbre.

*

Per sempre mare amant

formosíssima i rica,

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

*

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire.

*

Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta.

Epístola

Segueixo navegant per aquest món oceà

amb noves savieses, i vaig desentranyant

dolors antics clavats de cicatrius obertes.

He posat la visió en qui m’acompanyava,

en qui era insondable per mi el seu amor,

algú inqüestionable, qui mai no em trairia,

pura dolçor i delícia, el meu home constant.

Eres una veritat en què em fonamentava,

i quaranta anys després, començo a desmuntar-te.

Potser eres qui deies, amb un amor de flama,

però tu eres molt més, i en amor t’amagaves.

També eres un home pensant sols pel seu compte

mirant de cua d’ull la riquesa abastable

que sorgia de mi, que tu t’embutxacaves.

I en sotjaves els rèdits, mentre que el teu futur,

partint d’aquesta base, s’obria i s’expandia,

seduint altres dones, enganyant-me i burlant-te,

amb una indiferència que et convertia en vil.

Però jo no et vaig abatre. Trenta-nou anys després

t’encimbellava encara al més formós dels cels.

La cua de dimoni no l’he vista fins ara,

però dins de tot l’horror just salvo el meu amor

que tu vas engendrar, i que immortal recapto.

Joventut

La joventut, camins ignots al món obert,

tot per conèixer, cada misteri com la crisàlide,

immensitat de creació, tot vies d’ànima.

Cercar escapar de tot poder, així innocent

com fruit que es daura, aplegant força

per resistir, no claudicar i ser salvatge.

La joventut, aprenentatge de llibertat

ja de per vida, trobar el sosté i la clau per

ser sobirana, sempre dreçada. La integritat

i la fermesa com a substrat, tot temps servant

la flama encesa. Crear l’arrel de saviesa

que a l’acte fon l’ignominiós, i tot l’amor

que fa estremir fos amb la vida, per sempre encís.

Dona

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.

Sobirana

El meu món compost per la solitud.
Tibo fat, salut i hi giro abrivada
fent-hi una rotllana.

Així extrec forment, impuls, cor ardent,
riquesa latent, i amb les meves mans
en faig una empara.

No deixo el tresor de l’ésser que moc
al vaivé d’un altre. Just cerco l’amor
tot sent sobirana.