Puntals

Va passant el temps i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint sense cap recança,

però hi ha els amors que sempre són joves

presos a una arrel sana i vigorosa,

no els somou el temps, no es esdevenen brossa,

i fan de puntals als éssers que ronden.

Vides inserides fermes i formoses

dels lliures amors, sempre nodridores.

Nits en vetlla

Passo les nits en vetlla mentre ma mare és lluny, a quinze minuts en cotxe, a mitja hora en autobús. Però la distància que ens separa és gran com un univers, i cada una és un punt calent separada per planetes freds. Ella passa dels vuitanta anys, jo sé que s’està consumint, que a la Terra hi farà poca estada, i malgrat l’horror de perdre-la, de cap manera m’hi puc acostar. Em turmenta no saber qui és, no poder veure-la de veritat. Si fos qui jo sempre havia cregut no existiria la nostra distància. L’estimo en qualsevol record perquè sé que a tot arreu on és en ella hi ha una noia que somia. Potser no he comprès les seves pors allò que l’ha allunyada de mi, potser la seva enveja de la meva joventut, la meva vida com un model que bufeteja les creences que m’ha volgut inculcar. Potser per sobreviure sempre s’ha de sacrificar a algú. És a mi, mare, a qui has sacrificat? Avui m’he sorprès pensant que la teva realitat està profusament poblada: la teva família, com una roca sòlida, que va amb tu, aquells fonaments que són els morts, d’on ells mateixos extreuen el seu sentit. I els altres dos teus fills, els meus germans, que conformen avui la teva família tangible. Què dec ser jo? Una ombra fosca, una veu al confí de l’altra línia telefònica, un ésser prou fort com per no sentir cap mancança? Però només sóc aquesta dona que a les nits està en vetlla turmentada per la pèrdua del temps que se’ns escola, encarada a la sentència de la teva mort propera. Una dona que no pot dormir pel pes del seu amor per tu.

Mare somiada

El dia fa olor de fragància nova,
picarol alegre de cor de fruitam,
el teu mirar abasta la il·lusió sencera
del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tot meravella, vellut i fermesa,
tu que em petoneges els clotets dels dits,
i amb veu de cançó, prop la meva orella,
m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,
suavitat de préssec, cordó de melic,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Vol de l’oronella, giravolt de l’aire,
encisada jugo, mare somiada,

a la teva falda com cadell feliç.

*******************************************

El dia fa olor de fragància nova,

picarol alegre de cor de fruitam;

el teu mirar abasta la il·lusió sencera

del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,

suavitat de préssec, cordó de melic,

i ara en banyar-me m’eixugues sencera,

pessigolla tendra, festeig dels sentits.

Ets tota impressió, vellut i fermesa,

tu que em petoneges els clotets dels dits,

i amb veu de cançó, prop la meva orella,

m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Giravolt de l’aire, vol de l’oronella,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Encisada jugo a la teva falda,

mare somiada, com cadell feliç.

Incommensurable

Ara ja no et cal res, tampoc el meu amor

per sempre incombustible, emmirallat en tu,

dolça mare bellíssima. Ara ja formes part

d’uns altres universos on es disgrega el cos

sense perdre l’origen. I és del tot preciosa

l’energia que fores, una força magnífica

amb què a mi em creares, que avui xopa la terra,

 i el cel sencer i els astres. A tot arreu et sento

i a tot lloc té presència la teva expressió humana

que aplega a l’esguard tendre tot incommensurable.

Dona

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.

Aniversari

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.

Mare, tu

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernants,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do

Floreges la natura
amb  veu de consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, l’esdevenir.

Mare, en homenatge

Aixeques, amorosa,
el farbalà del dia
i hi fas rosses puntades
amb els rajos de sol.
Vestida d’il·lusió,
de futur, d’alegria,
entre les teves mans
el món fa rotació.
Amb el rumb del teu viure
s’obren badabadocs,
i alcen les cabotes
farcells de margarides,
i tu d’herbes boscanes
tens aroma i dolçor
i entre raïms madures
l’esplèndida collita.
Amb els teus dits cabdelles
els fils de l’avenir,
fet dels instants petits,
miralls de les estrelles,
que al capvespre reculls
i deses amb poncelles
per tenir-los a frec
quan arribi la nit.

Equilibri

Algunes persones tenen
la meva joia desada,

els tres éssers que he estimat
més enllà de la meva ànima.

Han rebut tot el poder,
sense poder imaginar-s’ho,

de comandar el meu destí,
fendir-lo o dimensionar-lo.

I tan ferma que soc jo,
tan fortament ancorada.

Tots viuen dintre de mi
i per això soc immensa,

tots poden moure els meus fils,
l’equilibri és cosa interna.

Mare estiu

Són els nostres estius irradiats a tot l’ample
amb figura de temps, i tu i jo al centre, mare,
dels seus rajos lluents. Tots els estius complets
eren entre nosaltres, i els animals, els arbres,
el camp, el que era viu, la lluna enamorada.
Tu espurnaves l’estiu, el sol potent i càlid
per prendre-hi l’energia que havia de bastir-me,
l’impuls per redreçar-me. Com el mateix estiu,
tot en tu era excel·lent, directe, incombustible,
el teu amor punyent, l’amor més imbatible.