Mare

El teu cos traspuava l’estiu
i aplegava tots els meus somnis,
la vida entranyable,
imponent i magnífica
que, sencera,
es podia abastar.
El teu cos de feliç alegria
sempre tan roent i íntima,
on la nena que jo era
per sempre més s’hi nodria.

Mare

Qualsevol llum del vespre em porta a tu,
temps íntim remorós de fulles,
i a la casa on tu ets hi ha el centre pur,
devora els fogons, a la teva cuina.

La teva veu ressona a la cova ancestral,
fondària primordial del meu origen,
i el sopar que serveixes amb les teves mans
té l’aroma i l’escalfor del pregon viure.

Més real que tu no hi ha ningú,
mare que de cada estació ets la reina,
i a tot arreu alenes sentit absolut
i per sempre el meu món duu la teva empremta.

El carrer de la mare

Passo pel teu carrer
com una consciència,
una dona en enjòlit,
una ànima corpresa
que et vol rescatar a tu
i la teva família,
allò que a mi em pertany,
que només era un mite
en els teus llavis joves,
en els ulls de poncella
que esclatava per dir-nos
el teu poble, la vida
de tan gruix, tan immensa
que viu una família
dies feiners i festes
en el temps de la pau,
en el temps d’una guerra,
amb l’amor com teixit
i trànsit d’existència.

Mare meva

Com una deessa

Com una deessa, mare,
tota resplendies llum,
el teu cos jove, la parla,
el clar somriure, el perfum.

Com una deessa, mare,
eres reina de la terra,
dels boscos on passejàvem,
on m’ensenyaves saviesa.

Com una deessa, mare,
la teva veu era intensa
i m’anomenava el món,
la seva vida secreta.

Com una deessa, mare,
sabies malabarismes,
i la teva mà em guiava
dins la natura extensíssima.

Com una deessa, mare,
em duies a frec la lluna
la seva cara serena,
lluent enmig la nit bruna.

Pedregar

Mare, a tot arreu on anava
carregava el nostre somni,
com una lluna eclipsada
que esperava la teva llum.
Davallaven els anys
i el meu fill creixia,
jo lentament madurava
i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,
i totes les nostres trobades
per mi eren esperança de claror.
La teva flama brilla, avui,
lluny dels meus astres,
i s’esmicola el somni,
i jo miro endarrere
com rodola la lluna,
esquerdada, atordida,
pel pedregar que plora.

La teva veu de festa

On se’n va anar la teva veu de festa,
aquella alegria de vestits estrenats
de Festes Majors i esclats,
d’il·lusions i diumenges.

On la teva joventut riallera,
el teu negre cabell jove, ondulat,
el viure entrellaçat
d’aquell temps sense pressa.

On el teu amor tenaç
que seguia fent present
el món que s’havia escolat,
cada una de les absències.

On les teves mans mai quietes
que ens van nodrir i pujar
que tant van arribar a donar
que ens van fer fervents del teu ésser.