Alzheimer

Fresc a Pompeia. Primavera

Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
 traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador  a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa,
i em desespera veure
com t’has ensulsiat.

Maltractament

Cada dia al meu món improviso la vida,
igual que a aquella casa, on la mare era llar,
recer, maternitat, on sols sobrevivíem.
Sempre érem atacats, sotjats, vilipendiats,
i el dolor ens estremia, la por, la indefensió,
el veure com la mare, desfeta, sucumbia.
Havíem de refer-nos, i molts cops cada dia,
redreçar-nos, reprendre, recollint els pedaços,
voler ser a l’existència, tot i el terror, l’angoixa,
el substrat que teníem de nens, ja de naixença.
La mare, el meu sosté, que s’alçava a estimar-nos.
Així, amb aquell monstre, l’amo de tots nosaltres,
tots van aprendre a viure, a cada instant vexats,
ferits, anorreats, i el patir per la mare,
una foguera al centre per sempre lacerant-nos.
Això és el carrego, la troballa de mi
-sempre a l’una amb la mare- que ha de sobreposar-se,
que ha d’apartar els pesars, que sent amb cinc sentits
l’amenaça que es cova. I que sempre es refà
sense ni mirar enrere, que comença de nou,
que malgrat tots els dols, amb la vida els supera,
i es torna a encativar, i l’alça l’estimar
que la mare ha deixat com a valor indemne.

Mare creadora

Maternitat. Fris romà. Prop de l’any 100 dC

El meu temps el cimenta el teu,
mare preciosa, reclam del carrer.
Res queda balder, res resta a l’atzar,
res deixa de tenir significat.
I si soc, és només recolzada al teu cos,
a la teva història, una dona que neix
engendrada al teu ventre, que al futur es prenya,
que alhora s’eixampla per tornar a parir,
horitzontalment, de tu continuada
des de llargs mil·lennis, mare, en tu creada.

I com t’estimava, mare

I com estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

*

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius,

a qui un monstre arremetia.

*

I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda.

*

I com estimava, mare,

el valor per redreçar-te

de l’horror que et constrenyia,

un homenot, el meu pare,

repulsiu, revoltant mascle

que no mereixia viure.

Puntals

Va passant el temps

i tot el que es vell

ja ha anat sucumbint

sense cap recança,

però hi ha els amors

que sempre són joves

presos a una arrel

sana i vigorosa,

no els somou el temps,

no esdevenen brossa,

i fan de puntals

als éssers que ronden.

Vides inserides

fermes i formoses

dels lliures amors,

sempre nodridores.

Nits en vetlla

Passo les nits en vetlla mentre ma mare és lluny, a quinze minuts en cotxe, a mitja hora en autobús. Però la distància que ens separa és gran com un univers, i cada una és un punt calent separada per planetes freds. Ella passa dels vuitanta anys, jo sé que s’està consumint, que a la Terra hi farà poca estada, i malgrat l’horror de perdre-la, de cap manera m’hi puc acostar. Em turmenta no saber qui és, no poder veure-la de veritat. Si fos qui jo sempre havia cregut no existiria la nostra distància. L’estimo en qualsevol record perquè sé que a tot arreu on és en ella hi ha una noia que somia. Potser no he comprès les seves pors allò que l’ha allunyada de mi, potser la seva enveja de la meva joventut, la meva vida com un model que bufeteja les creences que m’ha volgut inculcar. Potser per sobreviure sempre s’ha de sacrificar a algú. És a mi, mare, a qui has sacrificat? Avui m’he sorprès pensant que la teva realitat està profusament poblada: la teva família, com una roca sòlida, que va amb tu, aquells fonaments que són els morts, d’on ells mateixos extreuen el seu sentit. I els altres dos teus fills, els meus germans, que conformen avui la teva família tangible. Què dec ser jo? Una ombra fosca, una veu al confí de l’altra línia telefònica, un ésser prou fort com per no sentir cap mancança? Però només sóc aquesta dona que a les nits està en vetlla turmentada per la pèrdua del temps que se’ns escola, encarada a la sentència de la teva mort propera. Una dona que no pot dormir pel pes del seu amor per tu.

Mare somiada

Mary Cassatt

El dia fa olor de fragància nova,
picarol alegre de cor de fruitam,
el teu mirar abasta la il·lusió sencera
del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tot meravella, vellut i fermesa,
tu que em petoneges els clotets dels dits,
i amb veu de cançó, prop la meva orella,
m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,
suavitat de préssec, cordó de melic,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Vol de l’oronella, giravolt de l’aire,
encisada jugo, mare somiada,

a la teva falda com cadell feliç.

*******************************************

El dia fa olor de fragància nova,

picarol alegre de cor de fruitam;

el teu mirar abasta la il·lusió sencera

del riure de vidre de quan sóc infant.

Ets tant cel com terra, pessic entranyable,

suavitat de préssec, cordó de melic,

i ara en banyar-me m’eixugues sencera,

pessigolla tendra, festeig dels sentits.

Ets tota impressió, vellut i fermesa,

tu que em petoneges els clotets dels dits,

i amb veu de cançó, prop la meva orella,

m’ensenyes la parla del joc i el delit.

Giravolt de l’aire, vol de l’oronella,

esquitx dolç de l’aigua al pic de l’estiu.

Encisada jugo a la teva falda,

mare somiada, com cadell feliç.

Incommensurable

Ara ja no et cal res, tampoc el meu amor

per sempre incombustible, emmirallat en tu,

dolça mare bellíssima. Ara ja formes part

d’uns altres universos on es disgrega el cos

sense perdre l’origen. I és del tot preciosa

l’energia que fores, una força magnífica

amb què a mi em creares, que avui xopa la terra,

 i el cel sencer i els astres. A tot arreu et sento

i a tot lloc té presència la teva expressió humana

que aplega a l’esguard tendre tot l’incommensurable.

Dona

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, l’esdevenir.

Aniversari

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.